dijous, de març 30, 2006

Del Perejil al Canigó. S’acaba de saber, perquè ho publica en un llibre el periodista d’El País Ignacio Cembrero, expert en els temes del Magrib, que el president francès, Jacques Chirac, va engegar a dida José María Aznar el juliol del 2002 quan el llavors cap del govern espanyol li va trucar per demanar-li suport en el curiós afer de l’illot de Perejil, que els marroquins van voler reconquerir i que, finalment, en una acció digna d’un peplum franquista, l’exèrcit espanyol va recuperar. Es veu que, a més d’engegar-lo a fer punyetes, en el bon sentit de la paraula, naturalment, Chirac va dir a Aznar que el que havia de fer era, no només deixar que els marroquins es quedessin els quatre rocs de Perejil, sinó a més tornar-los les places de Ceuta i Melilla. Tot això, naturalment, va fer enfilar-se per les parets Aznar, que, a partir de llavors, es va llançar als braços del president nord-americà Georges W. Bush, en plena batalla preparatòria del que, uns mesos més tard, seria la invasió i la guerra de l’Iraq.Conèixer ara tot aquest afer entre Chirac i Aznar, molt en la línia de la tradició antifrancesa espanyola, –de fet, els espanyols en tenen unes quantes, de tradicions anti, amb la majoria dels seus veïns– m’ha portat a pensar en algunes consideracions. Primer, no deixa de ser curiós que el president d’un estat com és el francès, que manté encara amplis interessos colonials i colonialistes –amb departaments anomenats eufemísticament d’ultramar, com la Guadalupe, la Martinica, la Reunió, Nova Caledònia i la Guyana, amb importants focus de misèria social– es preocupi tant per les minses possessions espanyoles al Magrib. Segon, i obviant el primer, és evident que, un dia o altre, l’Estat espanyol s’haurà de plantejar el retorn de Ceuta i Melilla, encara que faci anys i anys de la presència espanyola en aquestes dues places fortes africanes i encara que aquest sembli un tema tabú, innegociable i intocable. Temps al temps.I tres. Parlant de francesos i espanyols i de territoris que un dia van ser d’uns i ara són d’altres, m’ha vingut al cap la Catalunya Nord, aquest antic tros del Principat que ara fa tres-cents anys Espanya va regalar a França com si res, com si, en realitat, no hagués format històricament part del país –del nostre, és clar, no del seu–, i com aquell que es desprèn d’una finca situada massa lluny de casa i, a més, rere unes muntanyes.Joan-Lluís Lluís, autor nord-català, ha escrit, amb tota la ironia del món, que si Perpinyà fos Gibraltar, les coses serien molt diferents i els espanyols no es cansarien de reclamar-ne la propietat, com fan amb el penyal. El problema, es queixa també en Lluís, és que ja ni els catalans del sud hi pensen, que aquelles terres van ser part del país. Una evidència que es materialitza cada cop que el bon temps permet que la muntanya del Canigó es mostri, amb tota la seva esplendor, com a nexe d’unió inesborrable entre dues planes –la de l’Empordà i la del Rosselló–, separades per una frontera ben artificial. (Publicat a Presència número 1.779 de 31 de març al 6 d'abril de 2006)

posted by Miquel Riera @ 6:58 p. m. 0 comments

dijous, de març 23, 2006

La guerra freda a l'Empordà. Al Baix Empordà, de petits, teníem la guerra freda a la porta de casa. Bé, no és pas que hi tinguéssim míssils nuclears, ni tan sols bases militars, ni que soviètics i americans s’espiessin a les cantonades, però sí que hi havia dues instal·lacions –nord-americanes, evidentment– que si no hagués estat per la guerra freda no hauríem vist mai al país. Una era Ràdio Liberty, a la platja de Pals, les grans antenes de la qual admiràvem de lluny quan anàvem a banyar-nos a la gola del Ter i que, justament, han anat a terra dinamitades aquesta setmana –o així estava previst–. L’altra instal·lació era la base Loran de l’Estartit, també amb una gran antena que, com les de Pals, havia estat alçada gairebé com un repte a la tramuntana empordanesa. Evidentment, els dos llocs estaven envoltats d’un gran secretisme o, almenys, així era per a molta gent del país, tot i que, en realitat, de misteris se n’hi amagaven ben pocs, als dos indrets.Ràdio Liberty ocupava una gran extensió de terreny arran de mar, la qual cosa feia impossible un passeig a tocar l’aigua des de la desembocadura del Ter fins al final de la platja de Pals. En trobar les instal·lacions de la ràdio, vigilades dia i nit per la Guàrdia Civil, havies de girar cua o anar a fer una llarga volta. Mirant per la tanca no es veia gaire res del que passava a dins, entre altres coses perquè tampoc hi passava gaire res, a Ràdio Liberty: les instal·lacions de Pals eren només el lloc des d’on s’emetien els continguts de l’emissora de propaganda nord-americana, però no s’hi elaboraven. Els estudis de gravació eren a Munic, a Alemanya, des d’on, per línia microfònica, s’enviaven els programes a Pals i, des d’aquí, a la Unió Soviètica. Vaig tenir la sort de poder visitar Ràdio Liberty a primers dels setanta, en una insòlita excursió escolar que ens va gestionar un conegut que hi treballava. Una experiència sorprenent, sobretot perquè va ser com un viatge a un altre país o, millor encara, a una pel·lícula com les de James Bond. Recordo molt bé, per exemple, un parell de murals que hi havia amb una estàtua de La llibertat i sengles mapes d’Europa i de la Unió Soviètica, on s’enviaven els senyals de l’emissora.Aquesta sensació de ser un altre país encara era molt més clara si visitaves la base Loran de l’Estartit. Aquesta instal·lació, molt més reduïda que Ràdio Liberty, era gestionada pel cos de guardacostes dels EUA, que hi tenia destinats entre cinc i deu efectius, dedicats al manteniment de l’estació, una espècie de far electrònic que guiava els vaixells americans pel Mediterrani en aquells anys en què el GPS encara no s’havia ni inventat. A la base de l’Estartit ens hi van acollir a tot una colla de nois un dia que fèiem una excursió pel Montgrí. Allò era com si fossis de veritat als Estats Units, començant pel mobiliari, seguint pels nombrosos rètols i acabant amb la típica Coca-Cola, servida en una cosa avui tan habitual com és una llauna i que un servidor i els meus companys no havien vist mai! Em sembla que alguns d’aquells guardacostes encara deuen recordar la cara de babaus que vam fer quan ens en van oferir una. Ben freda, naturalment. Com la guerra que teníem al davant i que ni vèiem. (Publicat a Presència número 1778, del 24 al 30 de març de 2006)

posted by Miquel Riera @ 11:04 a. m. 0 comments

dijous, de març 16, 2006

El paradís pot ser un infern. Van ser la gent de Vilaweb –el diari electrònic de Vicent Partal i companyia sempre està molt alerta en aquest tipus de temes– els qui em van posar sobre la pista: el paradís ecològic descobert a Papua, la part occidental de l’illa de Nova Guinea –amb un piló de noves espècies animals i vegetals– és un infern per a les poblacions humanes autòctones, víctimes d’una duríssima repressió per part de les autoritats indonèsies. Papua, com la mateixa Indonèsia, van ser colònies holandeses fins a mitjan segle passat. L’any 1949, Indonèsia va assolir la independència, mentre que Papua va restar encara sota domini holandès fins al 1961, quan Indonèsia va envair l’illa i va començar una dura repressió, que encara hi continua. L’any 2000, Papua va proclamar de nou la independència, però la resposta indonèsia va tornar a ser molt dura, amb l’assassinat, entre altres accions, del líder independentista Theys H. de Eluay.La situació a l’illa ha centrat l’interès d’entitats com Amnistia Internacional o Human Wright Watch, que han denunciat, en els seus informes anuals, la repressió sistematitzada de la població civil autòctona o el fet que cada cop més s’instal·lin a Papua famílies d’origen indonesi, en un clar intent de canviar l’actual mosaic demogràfic, com està fent, per exemple, la Xina al Tibet. Així, es calcula que del poc més de milió i mig de persones que viuen a Papua, una tercera part no són ja d’origen autòcton, sinó indonesis arribats de la superpoblada illa de Java. Paràgrafs com el següent, extret d’un informe d’Amnistia Internacional, deixen ben clar el que passa a Indonèsia, evidentment, davant la indiferència dels principals actors de la política internacional: «La impunitat no és un concepte abstracte, sinó un fenomen lligat a la comissió de violacions dels drets humans, allò que dóna la confiança que no hi haurà cap càstig encara que s’eliminin els activistes polítics, s’amenaci de mort l’advocat defensor dels drets humans o es torturin els detinguts.» Més clar, l’aigua, i això que els diferents governs indonesis que hi ha hagut des de la caiguda del dictador Sukharto han promès reformes.A Papua, a més, hi ha el problema afegit, com sol ser malauradament habitual en aquests casos, que l’illa té grans recursos naturals. És el cas, per exemple, de la gran mina d’or i coure que hi té la companyia nord-americana Freeport, motiu d’importants protestes i manifestacions a Papua i Djakarta aquestes últimes setmanes. La companyia minera, que ha col·laborat amb les autoritats indonèsies en el desplaçament forçat de més de cent mil persones i que està implicada també en activitats de repressió, mou cada setmana cap a cinc milions de tones mètriques de terra, un espai com el que ocupa la gran piràmide de Keops, a Egipte. Unes xifres que ja expliquen per si mateixes el perquè de tot plegat i que no fan ser gaire optimista sobre el futur de la gent de Papua i, menys encara, de la gran diversitat biològica que hi ha a la seva terra. Temps al temps. (Publicat a Presència, número 1777 del 17 al 23 de març)

posted by Miquel Riera @ 6:45 p. m. 0 comments

divendres, de març 10, 2006


La política traïdora. Una de les causes que va portar més gent a la massiva manifestació del 18 de febrer passat és que els ciutadans estan molt decebuts dels polítics catalans i de tot el paper que estan fent en la negociació del nou Estatut. La majoria de la gent no entén, per exemple, que la negociació política es pugui portar als extrems que s’ha portat, ni que acords que fa uns mesos eren molt vàlids i que havien estat molt difícils d’assolir ara siguin paper mullat. Penso que els ciutadans n’estan tips, dels «ara dic això i demà, segons em convingui i per al que em convingui, dic això altre». És a dir, estan fins al capdamunt del tacticisme polític i del fet que els partits –tots els partits– s’hagin mogut més per resultats immediats que no pas per interessos de país, que segurament és el que molts hauríem esperat després de la sessió històrica d’aquell 30 de setembre. Algú dirà ara que això és la política i no una altra cosa, i que el que fan els partits és ben legítim i que què ens pensàvem que passaria a Madrid, que si ens havíem imaginat que al Congrés tot serien bufar i fer ampolles. Doncs, sí, potser molta gent va ser així d’il·lusa ara fa uns mesos i es va creure en Zapatero i allò que de l’Estatut aprovat pel Parlament no es tocaria ni una coma, i que els partits catalans anirien junts i a l’una. D’aquí, doncs, segurament la decepció d’ara, quan s’ha vist que ni una, ni dues, ni tres i que d’això de no tocar una coma res; no només una coma, sinó molts punts, punts i a part i paràgrafs sencers. D’aquí, doncs, deia, segurament, la reacció de fa tres setmanes amb la manifestació de Barcelona, i d’aquí, també, una creixent manca de confiança en els partits que pot portar més ciutadans a l’abstenció o a pensar que, amb els dirigents polítics actuals, encara en tenim per a molts anys de servituds, de rebaixes i humiliacions. I no cal esmentar gaires exemples perquè aquests dies n’hem tingut un bon reguitzell. En tot cas, el que no s’acaba d’entendre és per què els partits s’han de moure sempre amb aquestes dinàmiques d’estratègies a curt termini que només responen a purs interessos de conservació i assoliment de quotes de poder, mentre, d’altra banda, s’omplen la boca de com s’ho faran per salvar el país o per portar-lo més enllà que ningú. I tampoc acabo d’entendre per què un cop a la vida, i mira que ho tenien fàcil, no deixaven els interessos particulars de banda i posaven al davant els del país. Deu ser, segurament, perquè hi ha alguna cosa en la política que la converteix en impura i dolenta per naturalesa i que fa, per tant, que ningú hi pugui actuar sense pensar que els altres li clavaran una ganivetada a la mínima que es distregui. De fet, és com en aquest programa de TV3, Sis a traïció, en el qual, per por de fer el ridícul, ningú comparteix mai el premi final, malgrat que aquesta opció sigui la més lògica i natural. La diferència és que a la televisió només perden alguns milers d’euros, mentre que amb aquest Estatut de misèria que està sortint hi perdrem molt més. I durant molts anys. I això sí que haurà estat una traïció en tota regla. Dels polítics, naturalment. A veure si els passem factura, doncs. (Publicat al número 1776 de Presència, del 10 a 16 de març de 2006)

posted by Miquel Riera @ 5:48 p. m. 0 comments

dilluns, de març 06, 2006

Retrobar el passat. Us adjunto un article que signa avui Toni Strubell a El Punt amb unes aclaridores declaracions de Lluís Llach a propòsit de l'actual situació política.
«Lluís Llach no s'ha mossegat mai la llengua. Els seus
concerts sempre han tingut un aire de míting. Mullar-se políticament no ha estat
mai un problema per a ell.L'històric concert de Vitòria, celebrat en el 30è
aniversari de la massacre del 3 de març, ha permès que un reduït grup de
periodistes poguéssim xerrar amb ell just acabat el concert. Sense perdre un
optimisme que associa amb la seva «fe en la naturalesa humana», Llach augura que
hi ha un nou element en la societat catalana que segurament donarà joc en el
futur: «Hi ha un cabreig molt estès», diu, alhora que es mostra indignat per la
manera com ha anat el procés d'elaboració de l'Estatut. És molt crític amb els
partits catalans dels quals diu: «Han estat incapaços de tenir una visió de
país, de nació. Haurien d'haver tingut una actitud unitària que durés més enllà
d'una sola foto durant l'elaboració de l'Estatut. Però després, a la discussió a
Madrid, la seva conducta ha estat un escàndol.»A l'hora d'analitzar l'actual
situació política, Llach té clar que són el PP i l'extrema dreta els que creen
el malestar. «Ara hem hagut d'assistir a aquesta autèntica carnisseria que
orquestra el PP. El problema a l'Estat espanyol no és ni territorial ni
ideològic, sinó el càncer que representa l'ultradreta. Ni ara ni mai no està
disposada, en temps de llibertats, a fer-se homologable.» Llach apunta el
caràcter crònic d'aquest mal: «Tant en la Segona República com ara, han
arraconat els Herreros, Pimentels i Gallardons.» Veu que cada cop que es tracta
de l'estatus de Catalunya dins l'Estat, la dreta no deixa que hi hagi
tranquil·litat per parlar-ne. «Sempre s'ha hagut de fer en estat de gran
tensió», aclareix. «En la transició va ser amb els militars i els sabres. Ara,
trenta anys després, malgrat que puguem expressar amb certa llibertat el que
volem, és Espanya la que ens diu el que podem fer. És indignant. La distància
que ens separa és molt gran. I jo dic, ja s'ho fotran.»El concert de Vitòria i
les condicions que l'han rodejat no han fet més que confirmar les idees de Llach
sobre la transició espanyola i el procés de reciclatge que va suposar de
franquistes com Fraga, el veritable responsable dels incidents del 3 de març del
1976. La retrobada de Llach amb les víctimes d'aquells fets i els seus familiars
li ha fet recordar, amb cruesa i incredulitat, la seva situació d'absoluta
indefensió: «Hem tornat a retrobar coses que havia oblidat. Però mai no m'hagués
imaginat que les víctimes estarien en una solitud tan extrema. Sense cap mena de
reconeixement, menyspreades, mai tractades com a familiars de víctimes.» Els
incidents registrats el mateix divendres a la tarda, amb una càrrega de
l'Ertzaintza contra la manifestació de record dels fets (amb l'excusa d'una
pancarta al·lusiva a les morts de dos etarres a la presó) ha tingut l'efecte
d'una veritable màquina del temps per a Llach. «El que ha passat a la
manifestació ha estat desmesurat. Ho trobo d'una poca delicadesa política
extrema. No es pot cosir a hòsties la gent pel carrer d'aquesta manera. El
govern espanyol no ha demanat perdó per res i avui la policia ha tornat a atacar
com fa trenta anys. Tots sabíem que el dia d'avui seria emocionant. Però han
passat coses increïbles.» En la conversa, Llach va apuntat que la futura
pel·lícula de Lluís Darnés, sobre la seva carrera artística, reflectirà de ple
aquests desagradables fets.Malgrat tot, Llach és optimista. I en aquest sentit
té una teoria molt particular sobre la funció dels somnis a través del temps:
«Avui estem vivint els somnis dels nostres avis. Els somnis que ells creien que
eren impossibles. Jo sempre dic que nosaltres tenim l'obligació de somniar molt,
i molt bé. Els nostres néts viuran aquests somnis. I això em fa ser optimista.»
Respecte a la gran manifestació del 16 de febrer a Barcelona, opina que la
mobilització pot anar a més: «De sobte passen aquestes convulsions amb molta
gent. Cal veure com fan la darrera foto amb això de l'Estatut, però hi ha molta
gent indignada. Ja veurem què passa en el referèndum.» Llach apunta que potser
l'Estatut no sigui tan dolent, però que és tot el procés que hi ha hagut que
resulta humiliant per als catalans. «En l'àmbit semàntic, el nostre és un país
anihilat. I això és molt difícil d'empassar. Crec que hi ha molta gent que
s'està pensant la seva resituació, personal i col·lectiva, en el panorama català
i espanyol. És molt interessant el que pot passar a partir d'ara.» (Article de Toni Strubell publicat a El Punt el 6-3-06)

posted by Miquel Riera @ 6:30 p. m. 0 comments

dijous, de març 02, 2006

Coses increïbles d'aquest país. Rebo una nota de premsa de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) amb una declaració oficial sobre la denominació de la llengua catalana, i en la qual es diuen coses tan òbvies i sabudes com que: «Llengua catalana o català és el nom amb què es coneix l’idioma que es parla a la Catalunya del Nord, a l’Estat d’Andorra, al Principat de Catalunya, a la Franja de Ponent, al País Valencià, a la comarca del Carxe, a les Illes Balears i a l’Alguer. Tanmateix, al País Valencià, per raons historicolingüístiques, la llengua catalana es denomina també valencià, no essent, emperò, aquest terme en cap cas excloent del nom genèric llengua catalana o català, nom amb que és coneguda per la romanística internacional i que, així mateix, es recull en els estatuts de les Universitats d’Alacant, de València i Jaume I de Castelló de la Plana, i en d’altres institucions valencianes en referir-se a la llengua pròpia.» Us imagineu, per un moment, que la Real Academia de la Lengua Española o els seus equivalents francesos, italians o alemanys fessin una declaració similar? Només en un país «anormal» com el nostre poden passar coses com aquesta que, francament, fan molta pena. I això que portem vint-i-cinc anys de govern «nacionalista»! Massa poc!, que deia el meu avi quan t'en passava alguna i t'havia avisat que anessis en compte. I encara n'hi ha que es queixen, estic parlant d'Espada, Boadella i companyia, una gent que s'ha tornat tan mentidera com els valencians indignes que propaguen calúmnies sobre la llengua dels seus avis i pares.

posted by Miquel Riera @ 5:27 p. m. 0 comments

dimecres, de març 01, 2006

El repartidor de telegrames. La meva primera feina amb contracte, assegurança i tota la pesca, va ser a Telègrafs, l’estiu del 1974. En aquella època i en moltes famílies del país, els adolescents aprofitàvem els estius –o ens els feien aprofitar– per treballar i no pas per mandrejar –que també–, anar a la platja –que també– o de colònies i altres activitats més pròpies de l’edat –que no tant, però que també ens haurien agradat, no fotem–. Dic que vaig treballar a Telègrafs i no a Correus perquè aquell 1974, i encara que ara sembli ben estrany, aquestes eren dues empreses ben separades. Al cap d’un temps les van ajuntar, suposo que per aprofitar els recursos humans que hi tenien a la primera, perquè ja llavors, de feina, ben poca.He pensat en aquell llarg i avorrit estiu a Telègrafs en llegir que la companyia nord-americana Western Union ha decidit suspendre el servei de telegrames que oferia des de feia 155 anys. Es veu que l’any passat, l’empresa només en va entregar uns 20.000, lluny dels 200 milions que havia repartit l’any 1929. Però tot això era molt abans de l’eclosió dels telèfons mòbils i Internet. A l’Estat espanyol, Correus no es planteja suprimir el servei i diu que, tot i que es fa servir molt poc, encara hi ha molta gent que n’envia, sobretot relacionats amb el món de la justícia, ja que un telegrama té valor legal, i això, en un país on la burocràcia té molta importància, compta molt, naturalment.En aquella reduïda oficina de Telègrafs del meu poble hi treballàvem tres persones l’estiu del 1974. Una era el cap, un malagueny que no devia passar la trentena, bigoti fi i ben tip d’estar lluny de casa, enyorat de la xicota i perdut en un poble de l’Empordà, encara que aquest estigués ben a prop de la costa i dels turistes. Recordo algunes discussions amb ell a propòsit de l’ús del català als telegrames i també com vam seguir junts en una ràdio la dimissió del president Nixon per l’afer Watergate. L’altre treballador era un veí meu de carrer que, a part de fer petites feines d’oficina, portava, amb moto, els telegrames als llocs on jo no podia arribar amb la meva bicicleta. Un servidor feia, doncs, principalment, de repartidor de telegrames. Aquests ja no arribaven amb el sistema tradicional de tic-tic-tic –que tot i això encara estava instal·lat i en perfecte funcionament; de fet, el malagueny a vegades feia veure que l’utilitzava, més que res per fer el fatxenda, suposo–, sinó que eren llargues tirallongues de paper que imprimia una màquina especial i que s’havien de tallar i enganxar al sobre oficial que finalment s’entregava. El problema és que n’hi havia ben pocs per repartir, de telegrames. Uns quants cada matí a determinats bancs, algun a l’ajuntament i pocs a particulars.En aquest sentit, recordo el cas d’un telegrama que vaig haver d’entregar a una velleta entranyable. La pobra dona, en obrir-me la porta, es va pensar de seguida que li portava males notícies, i es va posar a bramar com una Magdalena. Després de calmar-la com vaig poder, em va demanar si li podia llegir el telegrama, que, al cap i la fi, anunciava la imminent arribada d’uns parents. Agraïda, em va fer esperar a la llinda, mentre m’anava a buscar una propina: una pesseta! (Publicat a al número 1775 de Presència www.presencia.info )

posted by Miquel Riera @ 3:17 p. m. 0 comments