divendres, de juliol 28, 2006

El 8 de febrer. Abans, al meu poble, el dia 8 de febrer era festa. El 8 de febrer era festa perquè va ser justament aquest dia del 1939 quan les tropes nacionals van arribar a Torroella de Montgrí, al Baix Empordà, on van entrar sense cap mena d’oposició republicana. Abans i de matinada, els rojos havien fet volar el pont sobre el Ter, en un últim i inútil intent de retardar l’impecable avanç dels feixistes. L’estrèpit que va provocar la voladura del pont era una de les poques coses que, de petit, es comentaven a casa sobre la Guerra Civil, juntament amb un episodi confós i que no he pogut aclarir mai sobre el mític general Líster i uns conills que la meva àvia Pepita va haver de matar perquè aquells republicans en retirada poguessin menjar alguna cosa. També es parlava, molt d’esquitllentes, d’un nebot de l’avi, curiosament de nom Miquel Riera, que va desaparèixer, com tants d’altres, al front. No tenia ni vint anys. Hi havia després una frase recurrent –«abans de la guerra...»– i d’una obvietat meridiana, però que la meva innocència infantil no em permetia d’entendre. M’imaginava llavors, i de fet, gairebé l’encertava, un món ben diferent abans de la guerra, tot i que la poca informació que em donaven no em deixava discernir sobre si havia sigut millor o pitjor.El 8 de febrer, us deia, era festa al meu poble. Aquest dia, a les dotze en punt, es feia un acte a la plaça de la Vila, en el qual se celebrava l’«alliberament» de la població per les tropes franquistes. L’acte era ben senzill, però molt simbòlic del poder del règim. Al balcó de l’Ajuntament hi pujaven les principals autoritats locals, des de l’alcalde al tinent de la Guàrdia Civil, fins la cap de la Sección Femenina, tots ben mudats i uniformats. El primer llegia el parte de guerra del 8 de febrer del 39, en el qual es descrivien, amb llenguatge triomfalista, les victòries del dia de les tropes nacionals. Tot seguit, els presents, braç enlaire, cantaven el Cara el sol, cançó patrioticofeixista que, curiosament, precedia una tradicional ballada de sardanes. Aquest acte de memòria històrica franquista es va fer fins ben bé l’any abans que morís Franco. Llavors, un servidor, afortunadament, ja havia après que bona part del que li havien explicat sobre el Caudillo a col·legi era mentida podrida, que «abans de la guerra» el país havia sigut una democràcia i que tots aquells que cada 8 de febrer pujaven al balcó de l’Ajuntament havien estat còmplices d’un règim criminal que ens havia retallat les llibertats, sotmès a penalitats diverses i prohibit la llengua, però que havia tingut la sort de poder tirar endavant en haver coincidit amb la guerra freda amb l’URSS i amb un gran moment de prosperitat a Europa, del qual es va beneficiar enormement. Això i res més va salvar Franco i els seus còmplices. Això i, evidentment, les ganes de tirar endavant de tothom quan va arribar la democràcia. Però no cal confondre el perdó amb l’oblit. Sobretot, i bàsicament, perquè les generacions futures sàpiguen el que es podrien trobar si baden. Que no seria poc. I si no, que ho preguntin als milers de víctimes i als milers d’exiliats, com aquells oncles meus de França, que cada setembre venien per vacances uns dies a casa i amb els quals mai vam parlar de la guerra, com si això fos perillós, que potser ho devia ser en aquells difícils – encara– anys seixanta. (Publicat a Presència, número 1796, de 28 de juliol a 3 d'agost de 2006)

divendres, de juliol 21, 2006

Mort en vida. Llegeixo un esfereïdor reportatge sobre com tracten les noies que trenquen determinades normes socials en una regió del sud d’Anatòlia, a Turquia, dominada per l’islam més conservador. No es tracta només de casos de maltractaments, sinó d’assassinats i de suïcidis induïts. Les víctimes són noies que han gosat fer coses tan «dolentes» com ara mirar un noi, portar faldilla curta, voler anar al cinema o que, fins i tot, han estat víctimes de violacions. En el llenguatge dels botxins, que han estat «deshonrades».Fins fa poc, aquestes noies eren «executades» habitualment per germans seus menors. A causa de la seva joventut, el noi era castigat a una pena lleu, a més, sovint els advocats argumentaven que havien estat induïts per la família a cometre el crim, amb la qual cosa, al cap de poc temps, ja sortien de la presó. Però des que Turquia ha demanat d’entrar a la Unió Europea (UE) les coses han canviat. El govern turc, pressionat pels europeus, ha endurit les penes pels assassinats «d’honor» i ara els culpables poden ser condemnats a cadena perpètua, fins i tot si són menors. Però l’enduriment de la llei no ha impedit que continuïn les morts de noies. Ara les indueixen al suïcidi. Ho explica una noia que, afortunadament, ha pogut escapar de la seva família –que la volia matar perquè s’havia enamorat d’un noi– i que ara viu acollida en un centre d’internament. «Em van fer sentir que havia comès el pecat més gran del món. Vaig sentir que no tenia dret a deshonrar la meva família i que no mereixia seguir viva. Així que vaig decidir respectar el seu desig que jo morís», ha explicat la noia, que ha sobreviscut a tres intents de suïcidi.Altres, però, no han tingut tanta sort i han trobat la mort que els han desitjat els seus familiars, els quals per aconseguir que les noies se suïcidin sovint les tanquen durant dies en habitacions amb raticida, una pistola o una corda, per tal que, en la desesperació màxima, posin fi a la seva vida. Una tortura cruel que només el fanatisme i la manca d’educació poden portar a terme. Un fanatisme i una manca d’educació injustificables des de tots els punts de vista, fins i tot aquells que t’etziben a la cara allò de la tradició cultural. Una tradició que potser no posa fi a la vida real de moltes dones d’origen àrab, però que sí que les condemna a una espècie de mort en vida, fins i tot aquí al país. I què és sinó una mort en vida obligar una filla a casar-se amb un desconegut que viu a Alemanya, per exemple, com ens explicava l’altra dia la mestressa d’una botiga a qui vam preguntar sobre una dependenta d’origen marroquí que tenia. «La van enviar ben lluny. Com segurament un dia faran amb la seva germana.» Aquesta treballa ara a la botiga i la mestressa ens explica que, per exemple, la noia no ha anat mai al cinema. «Els pares no l’hi deixen anar.»Uns pares amb la mateixa mentalitat tancada que els d’una nena de tres anys que, ara fa pocs mesos, no va poder gaudir, com els seus companys de guarderia, d’una innocent obra de teatre infantil. Una mort en vida que, com veieu, comença ben aviat en determinades famílies del país. (Publicat a Presència, número 1795 del 21 al 27 de juliol de 2006)

dilluns, de juliol 17, 2006



Tecnològicament superior. No sóc, com encara n’hi ha pel món periodístic i intel·lectual, d’aquells perepunyetes respecte a les noves tecnologies. Tot el contrari, l’any vinent farà deu anys que tinc connexió regular a la xarxa a casa i us podria explicar, per tant, com hi han canviat les coses des d’aquells temps. Tampoc sóc, però, dels que pensen que el món s’acaba a Internet i que, a partir d’ara, tot passarà o haurà de passar per la xarxa. De proves que no serà així –malgrat els auguris de certs profetes de la tecnologia–, n’hem tingut abastament aquests últims anys, durant els quals sí que és cert que Internet ens ha canviat moltes coses –el correu electrònic n’es una de les més palpables, la compra de determinats productes com ara els viatges n’és una altra, sense oblidar-nos de tot el que fa referència a accés a vídeos, música o jocs–, però també és veritat que no se n’han modificat tantes com s’havia dit, i per això continuem, entre altres coses, llegint diaris i llibres en paper.Tot plegat ve a compte d’unes afirmacions que l’editor Ernest Folch va fer en l’encontre de creadors L’escriptura i el llibre en l’era digital, que el KRTU, el centre d’avantguardes del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va organitzar ara fa uns mesos a Lleida i que ara s’han recollit, com la resta, en un volum. Folch va fer a Lleida Una breu reflexió sobre el futur del llibre. Raons per a l’optimisme, en la qual formulava, abans de la reflexió final que ens interessa, quatre apunts també molt encertats sobre el tema: «No és veritat que hi hagués una crisi de mercat. No hi havia menys lectors, hi havia massa llibres! No és veritat que hi hagi una crisi de la literatura catalana. I no és veritat que no hi ha un mercat potent i que pot créixer», assegurava Folch, que feia una clara aposta per la qualitat abans que per la quantitat.I la reflexió final. Simplement molt encertada: «No és veritat que el llibre com a tal hagi de desaparèixer. No crec en l’apocalipsi, en un futur sense llibres. El llibre no sobreviurà pels arguments romàntics (és bonic, el paper fa bona olor, etc.) sinó per arguments tecnològics: te’l pots endur a tot arreu, l’accés a la informació és molt ràpid, no depèn de cap font d’energia, retornar a una pàgina marcada, rellegir, portar-lo a la butxaca, regalar-lo, és molt senzill. Res és més manejable i pràctic que un llibre, és a dir, res és tecnològicament superior a un llibre. Per això sobreviurà sempre.» Igualment com els diaris, m’agradaria afegir-hi, malgrat els auguris fatals de determinats gurus de la comunicació, que semblen oblidar les lliçons de la història, com aquelles que diuen que la ràdio no va eliminar els diaris, ni la televisió ho va fer amb la ràdio. I si no, el temps ho dirà.En tot cas, no deixa de ser curiós que les intervencions de l’encontre aquest de Lleida només es trobin impreses i no pas penjades a la xarxa. Potser tan sols es tracta d’un tema pressupostari, però en tot cas és ben simptomàtic de les veritats que expressava l’Ernest Folch. (Publicat a Presència número 1794, del 14 al 20 de juliol de 2006)

dimarts, de juliol 04, 2006

Ser xarnego o exercir-ne. Suposo que si ens veiés un nord-americà quedaria ben parat del debat que s’ha aixecat aquests dies a Catalunya amb l’anunci que José Montilla serà el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat. Suposo que si ens veiés un nord-americà pensaria que quin lloc més estrany és aquest en el qual –en comparació al seu, naturalment– es fan diferències sobre l’estatus de ciutadà segons el seu lloc de naixement, i la cosa s’agreuja si aquests ciutadans «no nadius» es dediquen a la política; llavors el nord-americà –acostumat a veure com nord-americans que abans eren estrangers no han tingut, al llarg de la història del país, gaires problemes per pujar en l’escala social–, veuria amb sorpresa que a aquests «no nadius» no se’ls tracta segons la seva vàlua o segons el seu compromís al país, sinó que pesa, i molt, el seu cognom i el seu origen. O així potser ens ho volen fer veure, per exemple, en el cas d’en Montilla.
Perquè és evident que el problema, si és que podem parlar de problema, no és tant una qüestió de cognoms, sinó d’actitud cap al país i tot el que aquest representa. És a dir, que del cognom i de l’origen se’n faci bandera i militància. Que el cognom i l’origen siguin, en definitiva, una arma política, la qual cosa, com tothom sap, és d’allò més perillós en un país com és Catalunya, conformat per una amalgama de ciutadans d’orígens molt diversos. I en tot cas, perquè si es vol i se’n tenen ganes, dels cognoms i de l’origen se’n passa. Com n’han passat i en passen cada dia, per exemple, milers de catalans nascuts molt lluny d’aquí o a aquí en famílies d’immigrants, que tenen molt clar quin és el seu país i quines són les prioritats d’aquest país. I que es diuen Martínez, Sànchez o López i a qui ningú se li acut veure com un xarnego.
No penseu pas que ara jo crec que el senyor Montilla no tingui clares les prioritats nacionals del país però, què voleu que hi faci, no m’agrada la seva actitud cap a determinades coses bàsiques com ara la cultura, i només cal recordar què ha dit sobre la fira del llibre de Frankfurt, per posar un exemple d’aquesta última setmana. I, en tot cas, el que no m’agrada gens és l’actitud de determinada gent del seu partit que només esperen que surti algun polític rival i que li digui xarnego per saltar tots plegats fets una fera. Arribats a aquest punt de l’afer, no hauríem d’oblidar que el primer que va dir xarnego a Montilla, que el primer que va treure el tema –ara penso que fins i tot de manera prou meditada i volguda– va ser el ministre d’Administracions Públiques, Jordi Sevilla, que es pot dir Jordi, però que sovint sembla més que es digui Jorge.
Tornant al nord-americà del principi, penso que, de totes maneres, el que realment el sorprendria és veure que aquest no és un país normal. Perquè en un país normal aquests debats ja no hi tindrien lloc. En un país normal, sense interferències foranes, vull dir, com ara els EUA i com és l’Estat espanyol, vaja. I em sembla que no calen més precisions, que tots ja entenem. (Publicat a Presència, número 1793, del 7 al 13 de juliol de 2006)