dimecres, d’agost 09, 2006

Retorn al passat. De quan no teníem aire condicionat al cotxe, vull dir. Efectivament, fa gairebé tres setmanes que no tinc aire condicionat al cotxe. I no en tinc per una sèrie de circumstàncies gairebé astrals, entre les quals se’n compten de purament mecàniques –potser un defecte de fabricació–, però també d’altres que són producte de l’actual globalització de l’economia, com ara el fet que una peça de recanvi trigui dies a arribar perquè resulta que ve de l’altre costat de món.És ben bé que sovint som una mica babaus a la vida. Va ser segurament per això que al principi de tenir l’aire condicionat espatllat fins i tot em feia una certa gràcia. Mira per on, pensava. Ara reviurem situacions d’anys enrere. De fet, em deia, tampoc en tinc un record dolent, de quan disposar-ne només era a l’abast de molt pocs. No recordava, per exemple, haver passat grans calors les tardes d’uns quants estius quan havent dinat agafava el meu primer cotxe, un Dyane 6, i enfilava cap al diari a Girona, mitja hora de carretera. O anant a la platja en hora punta molts estius amb aquell Peugeot 205 blanc que tants cops em va deixar tirat perquè no hi havia manera que es volgués engegar. Sí que recordava, per exemple, un viatge molt acalorat travessant França tornant d’Irlanda. Potser és que el canvi de temperatura –a l’illa de Sant Patrici no va deixar de ploure en quinze dies– ens ho va fer més evident.Ben aviat, però, vaig veure que amb aire condicionat al vehicle es viu molt millor i que aquella peça que no arribava o el japonès o qui fos que l’havia d’enviar, estava a punt d’acabar-me la paciència de ciutadà ben acostumat a viure bona part dels estius refugiat darrere les finestres del cotxe.Va ser en aquest punt que vaig recordar un magnífic article de l’escriptor i periodista nord-americà Bill Bryson, del seu llibre Historias de un gran país, (RBA, 1998). Amb la seva ironia habitual, Bryson parla de la relació entre l’aire condicionat i els seus conciutadans. «Majoritàriament, els nord-americans s’han acostumat de tal manera a passar la major part de la seva existència en recintes tancats i amb l’aire condicionat que ni els passa pel cap que pugui existir una altra alternativa», escriu Bryson, que recorda que en moltes ciutats dels EUA s’han cobert carrers o s’han construït passos coberts per connectar botigues i centres comercials, de tal manera que la gent no hagi de sortir fora. Bryson explica que el súmmum d’aquest nou costum és, per exemple, un gran hotel a Nashville (Tennessee), on s’han reconstruït paisatges amb tota mena de plantes, tot sota uns grans sostres de vidre, talment com si es tractés d’una colònia espacial d’aquelles que algú havia imaginat els anys seixanta.Aquí encara en som lluny d’aquest model americà, però em fa l’efecte que cada cop ens hi acostem més. Només cal que aneu a fer una volta per algun dels molts grans centres comercials per fer-vos-en una idea. I francament, un servidor potser no pot prescindir de l’aire condicionat al cotxe, però sí que prefereix mil vegades l’aire «no condicionat» de qualsevol paisatge natural. (Publicat a Presència, número 1798, de 10 a 17 d'agost de 2006)

posted by Miquel Riera @ 4:16 p. m. 0 comments

Retorn a casa. Fa uns mesos, just després del tsunami mortífer del sud-est asiàtic, us explicàvem la dramàtica història de la gent de l’arxipèlag de Chagos, a l’oceà Índic, que la Gran Bretanya va deportar a finals dels anys seixanta per tal que els Estats Units poguessin construir una gran base militar en una de les illes, la de Diego García, una instal·lació que s’ha revelat de vital importància estratègica en conflictes com el de l’Afganistan o l’Iraq. Els habitants de Chagos, unes dues mil persones, a qui de la nit al dia se’ls van tancar les escoles i altres serveis públics, com també se’ls va suprimir el vaixell que feia un servei regular de subministrament, van ser traslladats a llocs ben allunyats de les seves paradisíaques illes, com ara Maurici, on se senten desplaçats i viuen sovint en condicions de marginalitat, o la mateixa Gran Bretanya, on les seves condicions de vida no són pas precisament les millors. Els deportats, però, no han deixat de lluitar durant tots aquests anys, malgrat saber que fer-ho contra dues potències com ara la Gran Bretanya i els Estats Units és gairebé com picar ferro fred. En tot cas, però, les seves accions, bona part d’elles judicials, comencen a donar alguns fruits positius. Ara fa poc, per exemple, un tribunal ha declarat «irracionals i il·legals» les mesures dictades pel govern britànic per tal d’impedir el retorn dels antics habitants de l’arxipèlag a les seves illes. Aquesta és la quarta resolució judicial que en els últims cinc anys critica el tractament donat pel govern als nadius de Chagos. Un govern britànic que, tot i que es mostra inflexible en el tema, sí que sembla una mica menys rígid que anys enrere. Així, en un gest que, increïblement, no s’havia produït en quaranta anys, el mes d’abril passat va permetre a un centenar d’oriünds de Chagos tornar uns dies a les seves antigues llars. L’emoció va ser present durant tot el viatge, segons van explicar als periodistes alguns dels que hi van participar. «Vam veure amb tristesa que les nostres illes estaven completament abandonades. Tot plegat és una vergonya. Les antigues cases estan destruïdes, així com els cementiris i les esglésies, unes construccions que ningú ha mantingut», va lamentar Olivier Bancoult, un dels líders del moviment chagossià, que va explicar com els ulls de tots els participants en el viatge s’havien omplert de llàgrimes en veure de nou la terra on havien nascut i que havien hagut d’abandonar a corre-cuita. «Ara som més forts i tenim més arguments per ser més forts... i per mantenir l’objectiu de poder tornar un dia a viure al país on vam néixer», va dir Olivier Bancoult.No sé a vosaltres, però a un servidor la història aquesta de Chagos l’indigna especialment. Primera, perquè demostra vivament com pot actuar un govern quan el que menys li importa són els interessos dels seus ciutadans. I segona, perquè intento posar-me en el lloc dels deportats i imaginar-me per uns moments que haig de deixar per força la meva casa i el meu país –on, a més, s’hi viu molt bé– i, francament, tot el que em ve al cap no és pas precisament agradable. Més aviat tot el contrari. (Publicat a Presència, número 1797, del 4 al 10 d'agost de 2006)

posted by Miquel Riera @ 4:11 p. m. 0 comments