dijous, de setembre 28, 2006

Pregoners. Fa tres anys vaig tenir l’honor de ser convidat a fer el pregó de la festa major del meu poble, Torroella de Montgrí, un fet que, malauradament, vaig haver de viure enmig d’una petita polèmica, fruit de la mesquinesa i la curtesa de mires d’alguns dels polítics locals, que no entenien –o no volien entendre– com algú que, en teoria, discrepava políticament del grup al poder a l’Ajuntament acceptés la invitació que aquest li feia de llegir el pregó. Evidentment, no vaig voler participar en la polèmica, ni tampoc vaig fer cas de les pressions que vaig rebre en el sentit que declinés l’oferiment. Faltaria més! Dies després d’aquell calorós estiu del 2003, reflexionant sobre els fets, em vaig adonar que tot plegat ho havia provocat la propensió que tenen molts polítics a voler polititzar la seva administració fins a extrems absolutament desmesurats. És a dir, ras i curt, fins i tot una qüestió tan transversal com qui fa el pregó de la festa major ha de ser tractada des d’una òptica totalment política. És per això que, en el meu cas, no hi entenien res. I és per això que em demanaven que no fes el pregó. Des de la seva ignorància ho interpretaven com un favor polític a la formació que mesos abans els havia tret de l’Ajuntament i no comprenien com algú podia anteposar l’interès comú –o el simple honor de servir a aquest interès comú, que em sembla que tothom, fins i tot ells, tindria en compte– a l’interès partidista.En tota aquesta polèmica estèril que, sortosament, no va anar enlloc–i més quan l’alcalde del poble veí els va donar una lliçó en convidar a fer el pregó qui anys abans l’havia precedit en el càrrec i que era del partit contrari– hi pensava l’altre dia arran de tot el debat encetat pel pregó de les festes de la Mercè de Barcelona que va fer l’escriptora madrilenya Elvira Lindo. I hi pensava perquè el cas, salvant les distàncies, em va semblar molt similar. Amb la diferència que, aquest cop, no se n’escapa ningú, començant pels que van fer el ridícul protestant pel fet que el pregó es fes en castellà –per què no ho havien fet anteriorment quan els pregoners van ser el francès Jack Lang o el també espanyol Jorge Semprún?– i acabant per aquells que van tenir la pensada de convidar Lindo. Com al meu poble, uns i altres es van moure per simple interès polític. Uns, agafant-se a la simple crítica de la llengua usada, sense qüestionar-se aparentment res més i amb la intenció de minar l’adversari polític, i els altres, per haver menystingut, en la seva tria, tot d’autors de la ciutat o del país, amb molts més mèrits a les espatlles que no pas Lindo. El problema, com també passa dia a dia amb molts mitjans de comunicació, amb TV3 al capdavant, és de concepció de país. I és clar, per aquells que van escollir l’escriptora madrilenya, el seu país comença a Portbou i acaba a Lepe, per dir-ho d’alguna manera, i entremig passa per un diari que, justament, es diu El País i que deu ser com el far que els il·lumina cada dia. Per això, és ben normal que, a l’hora de pensar en algú per fer el pregó, busquin entre els seus referents diaris i s’oblidin d’altres autors més propers. Però, és clar, si escollissin aquests estarien fent «provincianisme». Deu ser això. (Publicat a Presència número 1805, de 29 de setembre al 5 d'octubre de 2006)

dilluns, de setembre 25, 2006

Els límits de l'esport. Fa lleig de dir-ho i, fins i tot, pot semblar una excusa, però el cas és que Jordi Forcada, lector d’El 9 Esportiu de Catalunya, m’ha manllevat part del tema d’aquesta setmana. Forcada ha exposat, en una carta al diari esportiu en català, alguns dels arguments d’allò què fa temps que volia escriure i que el cas de la darrera lesió del corredor de motos Dani Pedrosa ha posat de nou d’actualitat: quins són els límits de l’esport professional? No és absolutament inhumà el que s’ha estat fent aquests últims dies amb el corredor de Castellar del Vallès? Qui de nosaltres permetria, per molts diners i per molta glòria que això li donés, que un dels nostres fills passés pel que aquest jove corredor està passant? Millor dit, qui de nosaltres permetria que un jove s’exposés a patir ferides i lesions tremendes –com trencar-se els dos turmells– com les que ha patit ja Pedrosa a llarg de la seva carrera? A sant de quina glòria esportiva la societat tolera aquest maltractament? I això que no parlem de les patacades per tot el cos que reben cada dos per tres els corredors de motociclisme. Sense oblidar-nos, naturalment, de les conseqüències nefastes que tot plegat tindrà per a la seva salut futura. I a sobre encara n’hi ha que diuen: aquests nois sí que en saben, de caure, en veure que s’estavellen a més de dos-cents per hora i comencen a rodolar per la pista del circuit! Estaríeu disposats a provar-ho? Val més que no, perquè em fa l’efecte que us passaríeu una setmana a l’hospital maleint aquell dia en què vau decidir-vos a córrer curses de motociclisme.Per acabar-ho d’adobar encara ens hem de fer un tip d’escoltar i de llegir com molts comentaristes i bona part dels aficionats elogien l’enteresa i el coratge d’aquests corredors que s’atreveixen a pujar dalt la moto amb una fractura al canell o amb el genoll fet pols, com si això fos el més normal del món. Deu ser perquè, de fet, Pedrosa i els altres pilots són com els gladiadors de l’època romana, amb l’única diferència que cobren i tenen llibertat. No pas gaire més, perquè cap persona lliure faria el que fan cada setmana aquests nois: jugar-se la vida a tota pastilla pels circuits d’arreu del món i sovint amb ferides i contusions que no aguantaria cap dels espectadors que els van a veure, ni tampoc, naturalment, molts d’aquells que els fan sortir a la pista talment com si fossin robots.Escrivia Jordi Forcada en la seva carta: «Què és primer, la vida i la salut o fer-te ric a força del risc d’esports com el que Pedrosa practica? On és el límit de l’esport? No s’haurien d’acabar les infiltracions per poder fer esport quan l’ésser humà ja no aguanta? Esport o la vida és igual a esport o diners?» Les preguntes d’aquest lector es contesten naturalment per si soles. El problema és si les respostes les pot assumir una societat on l’oci i l’esport tenen un paper cada dia més preponderant i on sembla que la vida humana d’aquells que ens entretenen cada cap de setmana importi ben poc. (Publicat a Presència, número 1804, de 22 a 28 de setembre de 2006).

Han fet curt. Hi penso cada vegada que, tal com em va passar l’altra dia mentre dinava, una fumarada provinent de la taula veïna em fa passar de cop les ganes de continuar menjant: la llei espanyola del tabac ha quedat curta, molt curta en comparació amb altres països pioners com Irlanda o Itàlia, on no fan diferències sobre els restaurants o bars on es pot o no fumar a partir de la seva superfície, tal com passa aquí. La llei que es prepara a França, d’altra banda, sembla que seguirà el mateix camí de prohibició total, avançant-nos per l’esquerra i deixant en evidència una norma feta amb temor que ha quedat ben curta quan encara no fa n’hi un any que és en vigor.Siguem realistes. Quina efectivitat o, millor dit, què té de bo –recordo els elogis rebuts al recentment celebrat congrés mundial de cardiologia de Barcelona– una llei que permet continuar fumant en gairebé tots els bars i restaurants del país, perquè resulta que la majoria no fan els cent metres quadrats i molts d’ells han optat per continuar deixant fumar els clients? Sí, és clar, em direu que puc triar i no anar a aquests establiments, però sovint no hi ha opció i has d’acabar esmorzant o dinant enmig d’una fumera de primera categoria.El problema, com sempre passa per aquestes terres, és de poca empenta política: els nostres polítics s’han estimat més nedar i guardar la roba que no pas fer una llei amb cara i ulls com la italiana o la irlandesa. Recordo que, quan s’elaborava la llei, les pressions de restauradors van ser molt fortes, però també ho devien ser les dels propietaris dels pubs irlandesos, no? O les restaurants italians. En tot cas, el que no es pot fer és anar pel món presumint d’una llei que deixa clarament les coses a mitges, si obviem, naturalment la prohibició de fumar al lloc de treball; però aquesta era ja una qüestió que moltes empreses ja havien assumit fa temps.Sovint recordo, i me’n faig creus, quan es fumava –fumàvem– arreu. Reunions a la redacció del diari enmig d’un espès núvol de fum, per no parlar dels domicilis particulars, on ara em semblaria com un sacrilegi desgranar-hi el fum d’una cigarreta. És espectacular com pot canviar la percepció que tenim de les coses per poc que passi el temps i en tinguem una certa perspectiva. Per aquest motiu trobo encara molt més greu que els legisladors espanyols no s’atrevissin a fer un pas més enllà i decretar la prohibició de fumar en tots els llocs públics. Entre altres raons, perquè a hores d’ara ja seria un fet assumit –com ho és la de no fer-ho a la feina– i també perquè em fa l’efecte que, tard o d’hora, és una decisió que s’haurà de prendre. Bàsicament perquè així ho voldrà una societat cada cop més conscienciada dels perills del tabac, però que també exigeix una higiene pública i privada amb la qual la cendra i el fum són incompatibles. (Publicat a Presència, número 1803, del 15 al 21 de setembre de 2006)

dimecres, de setembre 13, 2006

El meu 11-S. L’11 de setembre del 2001 també va ser aquí, al país, un magnífic dia de finals d’estiu. A més, era festa, la diada nacional de Catalunya, i molts –com un servidor, que encara feia vacances– ho vam aprofitar per passar-lo en plena natura.Recordo, a més, que tot i que lluïa el sol, no feia gaire calor. Potser és que els dies anteriors hi havia hagut alguna entrada de nord, però el cert és que la temperatura era molt agradable. El cel, a més, era d’un blau que enlluernava, justament del color aquell que té a l’Empordà quan ha bufat una mica de nord. I els pocs núvols que hi havia, d’una blancor immaculada, eren el contrapunt ideal. Una brillant nota de color, –malgrat que fossin ben blancs– en aquell cel digne d’un Mir o d’un Gimeno.Havíem marxat a mig matí en direcció a l’ermita de Santa Caterina, al bell mig del Montgrí, allà on Víctor Català va imaginar l’acció de la seva novel·la Solitud. De fet, tot i els anys que han passat, l’ermita descrita per l’escriptora escalenca es reconeix perfectament en l’actualitat. En el pou –d’on segons una llegenda del país surten els nadons, que no vénen pas de París, doncs– o en l’escala amb la barana de ferro forjat, la gran sala amb l’empostissat de fusta i la cuina, però sobretot en el campanar, on durant l’aplec de novembre pugen a totes hores centenars de persones a tocar la campana, un fet que gairebé fa tornar boja la protagonista de Solitud.A Santa Caterina, us deia, doncs, hi vam dinar i hi vam fer una migdiada en aquella hora fatídica a l’altra banda de l’Atlàntic. Però, mentre tothom restava pendent de la televisió, nosaltres ens enfilàvem cap al castell del Montgrí, amb els mòbils apagats a la motxilla, sense que ens poguessin alertar del que estava passant. La vista des dalt del Montgrí en aquella hora de la tarda era potser més esplèndida que en altres ocasions. Les bones condicions meteorològiques del dia deixaven albirar llocs molt llunyans –com ara el mateix Canigó– i donaven una llum i una nitidesa poc habituals al paisatge proper.Va ser dalt d’una torre del castell que, per una qüestió que podríem qualificar de gairebé narcisista, vam decidir engegar els mòbils i trucar a la família, allà baix al poble. Evidentment, poques salutacions hi va haver i la gran notícia ens va caure al damunt, trencant talment com si fos un mall la màgia viscuda durant tot el dia. La manca d’informacions exactes sobre l’abast de l’atac –recordo que trobàvem del tot increïble que haguessin pogut caure les Torres Bessones o que algú hagués pogut atacar el Pentàgon– ens va deixar plens d’incertesa i molt inquiets. Una sensació que recordo haver viscut en molt poques ocasions. Una trucada al diari tampoc va servir per aclarir gaire les coses, només per concretar que hi anava al més aviat possible. Vam baixar per la via més ràpida. A mig camí vam coincidir amb un altre excursionista que havíem trobat dalt del castell. Li vam explicar el que estava passant als Estats Units. Encara recordo la seva cara d’incredulitat. La mateixa que, malauradament, ens va quedar a tots plegats. (Publicat a Presència, número 1802, de 10 de setembre de 2006)

Sobreadvertits. Una de les coses que més m’han impactat cada cop que he tingut la sort de poder viatjar als Estats Units és la gran quantitat de rètols d’advertència que hi ha arreu. Des de simples senyals que adverteixen de la prohibició d’aparcar en una zona reservada als clients d’un restaurant, per exemple, fins a d’altres, de ben absurdes, com una que vam trobar en un parc per a mainada de Califòrnia que advertia, en un castellà més aviat macarrònic, del fet que les atraccions que hi havia –uns simples gronxadors– podien cremar si aquell dia havia fet massa sol. Un fet obvi, naturalment, però que segurament no ho deu ser tant en un país on a cada cantonada hi ha un advocat disposat a reclamar diners a la més mínima oportunitat que es presenti.El problema és quan aquestes advertències voregen l’absurd, com aquell paquet de cacauets on s’hi deia que s’havia d’obrir l’envàs abans de menjar-se el producte –és que això no ho fa tothom!–, o aquell llibret d’instruccions d’un cotxe que avisava de la possibilitat que el capó caigués al damunt de l’usuari si abans no s’havia aixecat la corresponent barra que l’aguanta –però, si us plau, cal avisar-ho això?Tota aquesta absurda política preventiva ja s’està traslladant també aquí i, si no, mireu algunes de les increïbles advertències que vam trobar ara fa uns dies en un llibre d’aquests per a infants en què hi ha diversos botons que, prement-los, emeten sorolls. «Feu servir un tornavís de creu per treure el vis.» Això us ho diuen perquè no agafeu un ganivet i us talleu, que encara els posareu una demanda! «Retireu la tapa per obrir el compartiment de les piles.» Com ho faríem, si no! «Retireu les piles usades i llenceu-les immediatament. Instal·leu les noves piles amb el signe + cap amunt.» Ja sabem que som una mica totxos a l’hora de fer determinades coses, però tampoc calia precisar tant. O si? «No recarregui piles no recarregables» Uf!, aquesta sí que és bona. «Aquest equip només utilitza piles cel·lulars de botó AG13. No en feu servir d’altres.» És que si ho fem, segurament no funcionarà, no? I encara una última: «S’han de canviar les piles quan els sons es barregen, es distorsionen o es debiliten.» Això és el que els passa a tots els aparells que van amb piles, no? I que jo sàpiga, em sembla que fa anys i panys que la pràcticament tota la població en té coneixement...Bé, ja ho veieu. Quin cúmul de despropòsits en tan poques línies, i encara ens en deixem, perquè al llibre hi ha tota una pàgina plena d’advertències absurdes. I això que només es tracta d’un simple llibre per a mainada, una joguina com milers d’altres que es venen al món cada dia. Una joguina que és evident que ha d’estar fabricada amb la màxima qualitat possible perquè cap nen prengui mal; però sovint tinc la sensació que entre tots n’estem fent un gra massa de tot. Com si no hi hagués terme mitjà.I el pitjor del cas és que no sembla pas que tot plegat tingui aturador: encara algun dia –no ens n’estranyéssim pas– ens avisaran que tal llibre o tal joguina no es menja. No fos cas que a algun nen se li acudís fer-ho, els pares protestessin i els fabricants haguessin de pagar una demanda milionària! (Publicat a Presència, número 1801, de 3 de setembre de 2006)

Més sobre Cristòfor Colom. Quan ara fa uns mesos vam tancar el dossier sobre la catalanitat de Cristòfor Colom que aquesta revista va publicar coincidint amb els cinc-cents anys de la mort de l’Almirall, no hauríem pas pensat que poques setmanes després tindríem sobre la taula noves publicacions, des de llibres fins a articles, com fer-ne un altre dossier. Bé, potser exagero, però és evident que l’interès per la figura de Colom segueix molt viu. Suposo perquè es tracta d’una espècie d’expedient X, una d’aquelles coses envoltades de misteri sobre les quals es permès de fer córrer múltiples teories. Colom és, no ho oblidem, després de Jesús, el personatge històric sobre el qual s’han escrit més llibres, la qual cosa vol dir milers. En tot cas, avui només es tractava d’apuntar en quines de les novetats de les quals us parlava val la pena d’entretenir-se, encara que no només sigui una estona, i en el cas, naturalment, que tingueu un mínim interès en la figura de l’Almirall, la qual cosa no és pas ni obligatòria ni essencial.Una de les novetats més destacades –a part de la publicació de la Historia del Almirante, de Ferran Colom, en castellà i a Planeta, i d’un llibre de la genovista Consuelo Varela, La caída de Cristóbal Colón, sobre la detenció de l’Almirall l’any 1500, en el que és l’inici del desprestigi de Colom per la corona espanyola– és la reedició del llibre Cristófor Colom fou català, del peruà Lluís Ulloa, publicat el 1927 i que durant tot aquest temps ha estat com una espècie de far que ha guiat els diferents investigadors interessats en la catalanitat de Colom. El volum l’ha editat l’editorial Base, vinculada a la família de Jaume Sobrequés, director del Museu de Història de Catalunya, i un dels pocs historiadors oficials que s’han atrevit a donar suport públic a Jordi Bilbeny i la seva gent, en les seves investigacions sobre catalanitat de Colom i de tota l’empresa de la descoberta d’Amèrica. De fet, Bilbeny i els seus socis aplegats en el Centre d’Estudis Històrics (www.histocat.cat) són alguns dels que han aportat novetats en el tema, algunes de les quals, de caire molt revolucionari, com la que manté que Colom no va morir a Valladolid sinó a Barcelona i que va ser enterrat a la catedral de la capital catalana. Les argumentacions de Bilbeny, com sempre aparentment molt contundents, les podeu llegir al web de la seva fundació.Qui tampoc s’ha estat quiet aquests mesos són la gent del Centre d’Estudis Colombins –més moderats que Bilbeny i companyia–, que han obert finalment pàgina web a www.cecolom.cat, gairebé coincidint amb la celebració de tres jornades en les quals es va informar sobre els estudis sobre la llengua de Colom fets pel professor de la UPF Lluís de Yzaguirre i sobre com van els estudis sobre l’ADN recollit a uns dos-cents catalans de cognom Colom. Sobre aquest punt, tot fa pensar que caldrà esperar encara algunes setmanes per saber-ne els resultats definitius i entre alguns investigadors catalans hi ha fins i tot el temor que els científics espanyols acabin girant la truita en favor seu. «Encara seran capaços de fer-los públics el 12 d’octubre i de dir que era espanyol. De Barcelona, però espanyol», ha assegurat més d’un amb la boca petita. I és que, com veieu, tenim Colom per estona. (Publicat a Presència, número 1800, de 27 d'agost de 2006)

Canvis tecnològics. Reviso, gairebé per casualitat, la pel·lícula Tesis, primer film que un precoç Alejandro Amenábar va rodar l’any 1995. Independentment del valor de la pel·lícula, un producte de suspens i intriga molt ben portat i en el qual ja s’intuïa que Amenábar seria el gran director que ha demostrat ser a Mar adentro, el que ens va atreure més l’atenció en aquesta nova visió de Tesis va ser com ha canviat el panorama tècnic de l’audiovisual en poc més de deu anys. I ha canviat tant, que la majoria de coses que li serveixen a Amenábar per bastir part del seu fil argumental al film o bé ja no existeixen o bé estan a punt de deixar d’existir.Suposo que molts ho recordareu: bona part de l’acció de la pel·lícula transcorre en un gran arxiu de cintes de vídeo de la facultat on estudia la protagonista, un material que la implantació total del DVD ha acabat fent obsolet a moltes llars i biblioteques. Tinc coneguts, per exemple, que ja s’han desfet de tots els seus vídeos, tant els comprats com les cintes amb gravacions de la televisió. En molts casos, s’han passat les pel·lícules que els agradaven a DVD, però en molts altres simplement han pensat que segurament, entre tanta oferta audiovisual, ja tindran oportunitat de tornar a veure-les. O, si no, sempre els queda el recurs de baixar-se-les per l’Emule.De Tesis també ha quedat obsoleta aquella gran sala d’edició de les pel·lícules que els dolents –per utilitzar el llenguatge cinematogràfic– tenen en un soterrani. Des de fa uns anys, segurament en farien prou amb una càmera digital ben petita i un ordinador de potència mitjana, com els que molts tenim a casa, per gravar i editar sense problemes els seus films. Aparells que també ens servirien per guardar els arxius. D’altra banda, un material tan peculiar com el de la pel·lícula –gravacions d’assassinats– segur que ara tindria –i segurament ja la deu tenir– una distribució a través d’Internet. I és que la xarxa i els telèfons mòbils –actualment convertits sovint en càmeres– són els dos grans absents del film d’Amenábar, una pel·lícula rodada, per dir-ho d’alguna manera, abans-d’ahir. Per no parlar de pàgines com Youtube o Google Video, que, amb poc més d’un any d’existència, estan revolucionant –ja ho hem comentat en anteriors ocasions– la manera de produir i veure audiovisuals. Hollywood, per exemple, ja fa alguns mesos que segueix de prop aquestes pàgines a la recerca de talents nous i de noves oportunitats de negoci, mentre veu com els cinemes de tot el món van perdent espectadors. «Qualsevol paga per veure una pel·lícula si la pots gaudir al sofà de casa i més o menys gratis», diuen alguns joves, oblidant que hi ha màgies –com la que es produeix en una sala fosca quan es projecta una pel·lícula– que difícilment podran superar tots els avenços tècnics en el món audiovisual. Però, segurament, dec estar equivocat i d’aquí a deu anys potser tot això que ara ens sembla tan modern ja haurà passat a la història arrossegat pel remolí dels canvis tecnològics. (Publicat a Presència, número 1779, de 20 d'agost de 2006)