Cinema polític. Just la mateixa setmana que CiU encenia els ànims de la campanya electoral catalana amb el seu pamflet sobre el tripartit –acció ben lícita, d’altra banda– moria en un hospital de Roma el director de cinema italià Gillo Pontecorvo, autor de poques, però reconegudes pel·lícules, entre les quals en destaquen tres: La batalla de Argel (1965), Queimada (1971) i Operació Ogro (1979).Pontecorvo, nascut l’any 1919 i membre del partit comunista italià des del final de la Segona Guerra Mundial, feia cinema polític, un gènere avui gairebé desaparegut de les pantalles, almenys en la dimensió radical del director italià. Només els documentals de Michael Moore, la majoria de pel·lícules de Ken Loach o –salvant les distàncies– alguns films recents de la indústria nord-americana com Siriana o El jardinero fiel s’acosten al cinema de Pontecorvo.Vaig veure La batalla de Argel, i Queimada en un parell d’aquelles sessions de cine club tant de moda fa anys, al final de les quals es feien debats sobre els films que s’acabaven de projectar. Eren anys complicats, amb moltes ganes de llibertat i qualsevol denúncia de qualsevol opressió –com les que fa Pontecorvo en aquestes dues pel·lícules– era molt celebrades per una concurrència en general molt motivada políticament. Recordo, però, que els dos films, que des de llavors no he tingut oportunitat de revisar, em van impactar.Del primer, en retinc les imatges en blanc-i-negre, en un muntatge trepidant, amb una policia francesa totalment impotent per fer front a la revolta independentista algeriana en el laberint de l’alcassaba d’Alger. La pel·lícula no va agradar gens als francesos i va estar prohibida durant molts anys a França, justament on sí que s’havien vist moltes de les pel·lícules que tot de cineclubs, com el del meu poble, recuperaven en aquells primers mesos de la transició.De Queimada en recordo, en canvi, el color de foc les seves imatges i un paisatge desolador en una illa caribenya on els interessos d’una empresa britànica, al servei de la qual treballa el mercenari que protagonitza Marlon Brando, converteixen en simples titelles els seus habitants. Primer els fan revoltar contra els portuguesos i després, quan no els serveixen prou bé, els reprimeixen i els aniquilen. Res de nou, però sempre està bé que algú ho expliqui de tant en tant.Deia abans que no he tornat a veure cap de les pel·lícules de Pontecorvo –ni tant sols l’Operació Ogro amb la qual va recrear l’atemptat contra Carrero Blanco–. Potser les han fet per La 2 en horari intempestiu o les ha recuperat alguna d’aquestes cadenes temàtiques de pagament; segurament estan editades en DVD, tampoc les he buscat. Però en tot cas, no deixa de ser sorprenent com les televisions ens repeteixen dia sí, dia també, pel·lícules d’ínfim interès i obliden en un calaix, no només aquests dos títols de Gillo Pontecorvo, sinó també tot un reguitzell de pel·lícules que, simplement, per a les generacions actuals, no existeixen. (Publicat a Presència, número 1808, de 20 a 26 d'octubre de 2006)
Proves nuclears. Ara que comencem la setmana amb la notícia que el règim estalinista de Corea del Nord acaba de fer la seva primera prova nuclear, seria bo acabar-la recordant que, justament fa pocs dies, França acaba de reconèixer que els assajos nuclears a l’atmosfera que va realitzar entre els anys 1966 i 1975 en dos atols del Pacífic sud haurien afectat algunes illes de la zona, tal com se sospitava des de fa anys, a causa sobretot de l’augment dels càncers de tiroide entre la població en llocs relativament poblats com ara Tahití. La mesura, que suposarà fer revisions mèdiques a unes dues mil persones, arriba amb més de trenta anys de retard i després de nombrosos queixes dels grups independentistes i ecologistes de Tahití i altres illes de la Polinèsia. «Fins ara no hi havia res. Ara ens diuen que hi ha alguna cosa. Què ens diran l’any vinent?», es preguntava l’altre dia al diari Libération Patrice Bouveret, responsable de l’Observatori de les Armes Nuclears Franceses. Bouveret va reclamar que el Ministeri de Defensa francès desclassifiqui els documents de l’època per tal de poder comprovar la veracitat de les informacions governamentals. Però França no sembla disposada a anar tan lluny. Almenys de moment, i al·lega el banal argument que d’aquesta manera es podria encoratjar la proliferació de l’armament nuclear! Amb aquests documents a la mà, el grup de Bouveret pensa, però, que quedaria demostrat que el govern francès, sabia, des del primer moment, que els assajos nuclears fets a la Polinèsia havien tingut conseqüències per a la població, que hauria rebut, almenys en sis ocasions, pluges radioactives. França va realitzar, entre els anys 1966 i 1996, és a dir, fa quatre dies, més de dos-cents assajos nuclears als atols de Moruroa i Fangataufa, a l’arxipèlag de les Tuamoto, quaranta-quatre dels quals es van fer a l’atmosfera.Aquest mètode es va abandonar l’any 1975, quan es van començar a fer explosions subterrànies, les conseqüències nefastes de les quals també han estat denunciades: a les aigües dels dos atols s’hi han trobat restes de material radioactiu. Els experts creuen que la roca volcànica i inestable de l’atol hauria cedit per la força de les explosions nuclears i que els gasos radioactius s’haurien barrejat amb l’aigua.Tot plegat, ja ho veieu, res que no se sabés o que no es pogués preveure. Però això sembla importar ben poc a uns governs –en aquest cas el francès, però els hi podríem posar tots o quasi tots– més preocupats per la presumpta i etèria seguretat nacional que no pas per la salut dels seus ciutadans. Sobretot si aquests viuen a l’altra costat del món. (Publicat a Presència número 1807, del 13 al 19 d'octubre de 2006)
"F" de fals.- L’any 1974, Orson Welles va rodar una magnífica i estranya pel·lícula titulada F for fake , és a dir «F de frau». En el film, en què els límits entre la veritat i la mentida es transgredeixen en tot moment, Welles suposament investiga les falsificacions de quadres d’autors famosos fetes per un pintor resident a Eivissa. El brillant director i actor nord-americà barreja documental i ficció amb un muntatge frenètic i acaba fent una gran faula sobre la mentida i la veritat, sobre la creació artística contemporània i, finalment, sobre ell mateix com a cineasta i creador. No hem d’oblidar que Welles, de fet, es va donar a conèixer al gran públic amb un gran frau que, curiosament, no ho era: la lectura per ràdio de La guerra dels mons, d’H.G. Wells, que va provocar un gran pànic entre la població. Orson Welles, convertit en un gran prestidigitador, a F for fake, es riu del mort i del qui vetlla, però el seu film és molt premonitori del món actual, on la línia que separa la veritat de la mentida i la realitat de la ficció és cada cop menys clara. I les noves tecnologies no ajuden gens a escatir les diferències. Al contrari, contribueixen a la confusió.Com a exemple, el polèmic vídeo d’aquesta setmana amb l’escó del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, com a protagonista. En la filmació que, en teoria, van penjar al You Tube un grup de quatre joves activistes ara fa una setmana, s’hi veu justament com aquests nois entren al Congrés dels Diputats per una finestra, fan cap a l’hemicicle i s’enduen la cadira del president del govern no sense haver deixat abans a la seva taula una nota reivindicativa en què el conviden a participar en un acte contra la pobresa el dia 16 d’octubre vinent. El vídeo va córrer com la pólvora per la xarxa durant el cap de setmana, amb un ressò considerable, que va acabar arribant als diaris i a les televisions. Tothom va empassar-se les imatges com a reals –només en alguns blocs els quatre desconfiats de sempre van expressar els seus dubtes–, fins que el dilluns –amb nota oficial del Congrés pel mig– es va saber que tot plegat era un muntatge fet per la mateixa agència que, mesos enrere, va popularitzar, també per mitjà de You Tube, l’enganxós vídeo de l’Amo a Laura. El producte, en definitiva, d’una campanya publicitària feta amb tots els mitjans artístics i tècnics necessaris. Per tant, ni quatre joves reivindicatius, ni entrada al Congrés forçant una finestra, ni una càmera domèstica, sinó un rodatge amb actors pagats i una posterior postproducció amb totes les de la llei. Tot perquè el vídeo s’assemblés al màxim a la presumpta realitat. La falsedat al servei de la publicitat. La ficció al servei de la realitat. Fins i tot, els falsos vídeos són falsos. El problema és saber on són els límits i si estem disposats, com a societat, a acceptar de viure contents i enganyats. Que també podria ser. O segurament ja és. (
Publicat a Presència, número 1806, del 6 al 13 d'octubre de 2006)
