dimecres, de novembre 29, 2006


El museu de la mentida. D’entrada, com ha de ser, tot el respecte per a qualsevol creença religiosa. Per descomptat. Però una cosa és el respecte pel que pensin els altres i un altra mantenir-se callat davant les mentides més flagrants, i més si aquestes són propagades amb tota mena de mitjans. Del tema n’hem escrit en altres ocasions a propòsit de les mentides escampades sobre la situació del català i dels castellanoparlants al país per gent indigna com els que parlen per la COPE, col·laboren a El Mundo o participen del projecte de Ciutadans-Ciudadanos.
Ara ho volem tornar a fer arran de la propera inauguració del Museu del Creacionisme, a Cincinnati, als Estats Units. El centre, que ha costat vint-i-cinc milions de dòlars, s’obre amb l’objectiu principal de defensar que va ser Déu qui va crear el món i tots els éssers vius tal com són ara i que, per tant, tota la teoria de l’evolució de Charles Darwin, demostrada per centenars de milers de descobriments científics durant decennis, és falsa. És a dir que tot allò escrit a la Bíblia per uns homes fa anys–quan la religió ho era tot i la ciència res– és una veritat que preval per damunt de tot el que han descobert i provat, sobretot provat, uns quants milers d’altres d’homes.
Entrar al web del museu (només en anglès)– permet fer-se una idea de fins on l’integrisme religiós pot fer allunyar la gent de la realitat. En un apartat de preguntes i respostes, per exemple, els promotors del museu rebaten l’origen i l’evolució de les espècies amb arguments tan increïbles com ara «Si la Bíblia ho diu, és veritat», i asseguren que la Terra i tot el que conté només té uns sis mil anys d’existència. Naturalment, neguen que hi hagi hagut altres espècies d’humans com els neandertals –els presenten com variacions de la nostra– i fins i tot s’atreveixen –perquè la cosa només es pot qualificar així, d’atreviment– a afirmar que els dinosaures –que no apareixen a la Bíblia!– també van ser creats per Déu i van conviure amb la resta d’animals al paradís fins que es van extingir amb el gran diluvi universal. Embolica que fa fort!
Tot això no tindria més importància si no fos perquè aquesta bogeria de teoria es va fent un forat en una societat nord-americana que sembla més necessitada de fe que mai, després d’anys de polítiques socials nul·les i de capitalisme deshumanitzador. El problema és que algunes institucions públiques també els fan cas i ja han començat a prohibir, per exemple, que determinades escoles ensenyin la teoria de l’evolució.
Ja sabíem que explicar la veritat a vegades fa mal, sobretot si aquesta qüestiona mentides defensades durant anys per tenir la gent contenta. El que ignoràvem és que la ignorància i l’estupidesa humanes arribessin a nivells tan grans. Per aquest camí un dia mantindran que dos més dos fan cinc. «Ho diu la Bíblia», argumentaran com aquell qui no vol. Però cal deixar-los en evidència. Ara i sempre. Perquè no aconsegueixin imposar-se i, sobretot, per continuar sent lliures. Que els homes ja vam ser esclaus de falses creences durant massa anys. (Publicat a Presència, número 1814, de l'1 al 7 de desembre de 2006.)

dimecres, de novembre 22, 2006


Pòsit franquista. Un nou aniversari de la mort de Franco que passa, afortunadament, com si res. I ja en van 31 des d’aquell 20 de novembre del 1975, quan el dictador va morir tranquil·lament en un hospital de Madrid. Passen els anys; per tant, la democràcia està plenament consolidada –faltaria més!–, però en la societat hi ha encara un important pòsit d’aquell règim que ens va subjugar durant més de quaranta anys.
Hi ha pòsit, per exemple, en l’exèrcit espanyol, malgrat ens vulguin fer creure el contrari a força de missions humanitàries arreu del món. O no són de Franco els retrats i estàtues que encara hi ha a moltes casernes? O no són franquistes les actituds d’alguns militars que fa quatre dies desfilaven per Madrid, per esmentar-ne només alguns? Hi ha també un important pòsit franquista en les forces de seguretat espanyoles. O no és propi d’un règim dictatorial tenir una Guàrdia Civil militaritzada? O no és franquista el tricorni, malgrat la seva llarga història? O no són impròpies d’un règim democràtic les humiliacions –encara que siguin purament administratives– que pateixen molts ciutadans quan van a fer-se el refotut DNI? És clar que exagero, però és, sobretot, a comissaries i casernes de la Guàrdia Civil on durant aquests últims trenta anys m’he sentit com si el temps no hagués passat.
Hi ha un gran pòsit franquista en bona part de la societat civil. O és que la disbauxa urbanística que regna en molts municipis és pròpia de les democràcies més avançades? I la sensació de corrupció que presideix la gestió de molts ajuntaments? Aquest campi qui pugui que jo m’embutxaco els diners forma part de la cultura democràtica? O no és més de república bananera? Per no parlar de tota la simbologia franquista que encara queda en centenars de municipis, ni de les poques ganes que hi ha de revisar la memòria història.Hi ha també el pòsit franquista que retenen tots aquells personatges que, en la mort del dictador, es van girar la jaqueta i van fer veure que, a partir de llavors, eren més demòcrates que els demòcrates de tota la vida. No cal posar noms, ni fer llistes, que tots sabem qui són, però és que, a part dels més coneguts, n’hi ha molts d’altres que van estar molt contents i feliços mentre el dictador era en vida i que després van esdevenir alcaldes, empresaris respectats, diputats o militants del principal partit de l’oposició. Un servidor té ben presents a la memòria uns quants dels seus convilatans que, ara fa trenta anys, no haurien mogut ni un dit per la democràcia o el país –més aviat tot el contrari– i ara són fervents demòcrates catalanistes. O ho fan veure.
I hi ha finalment el pòsit franquista que tenen, tot i que potser no ho saben ni se n’adonen, els membres d’aquest partit nou que es diu Ciutadans-Ciudadanos. Només cal que llegiu, per exemple, els comentaris feixistes –a propòsit, per exemple, de la llengua o la cultura catalanes– que aboquen en fòrums d’internet on algú hagi obert el tema. Qualsevol general d’en Franco, fins i tot aquell que va dir «Mori la intel·ligència!», no ho hauria fet millor. Si això no és franquisme, que vingui en Franco i ho vegi! Ai, no! (Publicat a Presència, número 1813, de 24 a 30 de novembre de 2006)

divendres, de novembre 17, 2006


Prevenir o reduir danys. Hi ha iniciatives de l’administració que fan feredat. Aquestes últimes setmanes, per exemple, hi ha uns equips del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya que es dediquen a anar pels instituts a presentar als joves de tercer d’ESO –d’entre tretze i catorze anys– una campanya sobre el consum de cànnabis. No és pas, però, una campanya on es desaconselli totalment als nois el consum d’aquesta droga, sinó que es parteix de la base –almenys així es desprèn del fullet i del que els van dir– que la majoria són ja consumidors habituals de maria i haixix. I potser sí que és veritat, però no deixa de ser sorprenent que en comptes d’educar en la salut i d’advertir-los dels greus danys que poden patir si consumeixen haixix, Salut es dediqui a dir als joves que vigilin que «el costo sigui de la millor qualitat possible», que si planten maria ho facin amb discreció ja que aquest és un tema que «continua sent il·legal», que no condueixin si han fumat, o que «a vegades, el cànnabis no s’assenta bé» i que es poden «pillar blanques», és a dir, una baixa de tensió.
Totes aquestes instruccions són recollides en un fullet que imita les capses d’una marca molt popular de paper de fumar, amb què es deuen liar el noranta per cent dels porros del país.Francament, i ja sé que potser ho han dit als nois, però no trobeu que fóra molt més adient advertir-los, per exemple, que el consum de cànnabis pot provocar confusió, letargia, percepció alterada de la realitat i estats d’ansietat, o que està constatada la potencialitat d’aquesta droga com a element desencadenant de psicosis i quadres delirants? O que hi ha dades que indiquen que en homes joves un consum regular pot produir un retard en l’inici de la pubertat i en dones joves pot causar problemes en el cicle menstrual. O que, segons un estudi recent del Ministeri de Sanitat i Consum espanyol, les seqüeles d’aquesta droga s’accentuen si es comença a consumir abans dels quinze anys, amb descens del rendiment escolar, augment de l’absentisme, conflictivitat o més risc de trastorns neurològics? O què el fet de ser consumidor regular de haixix obre el camí cap a drogues més dures?
Tots els professionals, i m’imagino que els que deuen haver pensat aquesta campanya també, saben que en els últims anys ha baixat molt la percepció de risc que tenen els joves sobre el consum de cànnabis. Un descens al qual, em fa l’efecte, contribueixen, i molt, campanyes com aquesta de Salut, que més que per la prevenció, aposten clarament per la reducció dels danys, com si ja fos del tot inevitable que milers de joves s’aboquin inconscientment al consum d’una droga que, a més, els és presentada com a una cosa guai. Talment com si es tractés d’un videojoc. Com si el problema no fos real; quan ho és, i molt. Ara bé, és molt més còmode no fer res per resoldre’l. I que els joves i la societat futura en pateixin les conseqüències. (Publicat a Presència número 1812, de 17 a 23 de novembre de 2006)

dijous, de novembre 09, 2006


Neandertals.- La setmana passada vam publicar a Presència un complet dossier sobre els neandertals, amb un gràfic a pàgines centrals que va quedar també molt bonic, i en el qual hi va treballar molt i molt bé, el dissenyador de la revista, Florentí Morante. Aquí teniu el dossier i el gràfic: Neandertals. Els dibuixos, un cop més, els ha elaborat, l'amic Francesc Riart. També vull agrair molt especialment la col·laboració de l'arqueòleg Robert Sala.

dimarts, de novembre 07, 2006


Raó contra la mentida. Haig de reconèixer que, la nit de les eleccions, quan vaig veure que els primers sondejos donaven tres diputats a Ciutadans-Ciudadanos, vaig tenir una sensació de ràbia similar a la del dia abans, quan el Chelsea de Mourinho ens va fer aquell gol a l’últim minut. Més tard he intentat canviar el disgust inicial per una alegria continguda –a l’estil del que reclamen alguns articulistes, satisfets que la democràcia hagi funcionat i que amb la seva entrada a la vida política normalitzada els Ciutadans-Ciudadanos quedaran retratats del tot–, però, francament, m’ha estat impossible. Deu ser segurament pel fet que entre un servidor i el partit d’en Boadella, en Rivera, l’Espada i en Carreras hi ha un abisme ideològic, però aquesta gent em sulfura, i ja sé que reconèixer això és el millor favor que els puc fer. De fet, tinc ben clar que és el que volen veure: tot de gent ben indignada davant les seves provocacions; d’això han viscut i d’això volen viure. Com en Mourinho, gairebé. Però ja confesso que no me’n sé estar. Poden més els meus sentiments dolguts per les mentides que escampen que no pas la més elemental de les prudències. I només cal fer una volta per la web de Ciutadans-Ciudadanos i els enllaços que hi ha per carregar-se ràpidament de raons, de bones raons democràtiques, malgrat que ens vulguin vendre que la patent de la democràcia i de la llibertat només la tenen ells.
Aclarit això, m’agradaria dir que un servidor, que en múltiples articles des de fa anys s’ha mostrat molt reivindicatiu en temes de país, no se sent gens culpable d’haver contribuït –ni que sigui en una ínfima part– a la reacció antinacionalista de Ciutadans-Ciudadanos, com gosen teoritzar alguns articulistes. És a dir, potser sí que vam ser nosaltres els qui vam començar a tirar els primers coets per celebrar les victòries del Barça com si fossin victòries polítiques, però també és cert que teníem –i molt em temo que continuem tenim– molts motius per fer-ho. Entre altres coses, vam ser víctimes d’uns quants coets i no pas, precisament, de focs d’artifici. Llavors, em sembla tremendament injust, a més d’immoral, carregar les culpes d’un presumpte trencament de la cohesió social a Catalunya –que també s’hauria de veure si n’hi ha per tant– en aquells que ens limitem a reclamar uns drets ben legítims. O cal recordar, i només esmento un exemple d’entre molts, que cada dia quan anem a comprar hi ha multitud d’articles que no estan etiquetats en la llengua pròpia del país? Quin estat lliure ho permetria, això? Saben perfectament, els cultes Ciutadans-Ciudadanos, que cap.
Com també saben –sobretot els seus ideòlegs– que si són on són és perquè, des del principi, els ha mogut els ressentiment cap a un partit, el PSC, i un govern, el tripartit, que no va satisfer les seves aspiracions de poder i de canvis. I ja poden anar cridant molt –això que diuen que no tenen accés als mitjans de comunicació és una altra de les seves mentides–, però no han d’oblidar que són pocs, molt pocs. Francament, sé que s’han de respectar les minories, però tampoc podem oblidar que les majories –i els drets i deures que defensen des de fa anys– mereixen un respecte. Faltaria més. ( Publicat a Presència, número 1811, de 10 al 16 de novembre de 2006)

dilluns, de novembre 06, 2006

Martin Chambi. Fa temps, un bon amic que s’havia desplaçat a Madrid em va fer a mans el catàleg d’una magna exposició sobre fotografia iberoamericana que hi havia organitzat el Museu Espanyol d’Art Contemporani, l'actual Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid. És un volum de cap a quatre-centes pàgines, on s’hi recullen un nombre similar de fotografies fetes pels millors fotògrafs iberoamericans des de pràcticament els inicis d’aquest art fins als anys vuitanta del segle passat. Repassar aquest el llibre és com fer un viatge en el temps, amb fotografies impressionants, per exemple, de Rio de Janeiro sense cap dels seus gratacels; o dels independentistes cubans que van lluitar contra els espanyols el 1898; o de les classes altes de Medellín, a Colòmbia, lluint els seus últims models de vehicle a l’hipòdrom, a mitjan anys trenta.En el catàleg, però, hi destaquen, per damunt de la resta, les fotografies de dos autors, unes obres que em van impactar des del primer moment i que aquests dies, preparant aquest article, he tornat a recordat.Les primeres són les fotografies del mexicà Agustín Víctor Casasola, autor d’algunes de les instantànies més conegudes a la revolució mexicana, com aquella de l’Adelita de la cançó enfilada dalt d’un vagó de tren, aquella altra dels germans Zapata amb les seves dones o una en què es veu un falsificador de moneda somrient i amb una cigarreta a la boca, just abans que el vagin a afusellar. N’hi ha moltes més, naturalment, entre altres, una en què les tropes revolucionàries embarquen cavalls en un tren i en la qual destaquen, per damunt de tot, els barrets mexicans il·luminats pel sol. Una cerca ràpida a la xarxa us permetrà veure-les quasi totes.
Les altres fotografies que em van impactar són les d’un fotògraf peruà: Martín Chambi, de qui ara justament els diaris han tornat a parlar arran d’una exposició que se li dedica a Nova York, culpable també que hagi retornat sobre el catàleg.De Chambi em van impressionar gairebé totes les fotografies seves que hi havia a l’exposició madrilenya, però la que il·lustra aquest article «Boda de Don Julio Gadea, prefecto de Cuzco» (1930), encara em té el cor robat, sobretot pel tractament que l’artista hi va fer de la llum, però també per la posició i la potent mirada dels personatges.Chambi (1891-1973) va ser el primer fotògraf indígena d’Amèrica Llatina. Va arribar a la fotografia de casualitat, com a ajudant del fotògraf de la mina on treballava el seu pare. Més tard es va establir a Cuzco, on va treballar fins a la seva mort. La seva càmera va donar a conèixer al món l’esplendor de les ruïnes de Machu Picchu i de la seva ciutat, però també de la societat peruana de l’època, en unes fotografies de gran qualitat en què destaca l’ús dels clarobscurs i una mirada allunyada del colonialisme predominant encara a l’època. Les obres de Chambi són també gairebé totes a la xarxa. Avantatges de viure en l’època d’Intern. (Publicat a Presència, número 1810, de 3 al 9 de novembre de 2006)

Cap el "catanyol". Sento per la ràdio un anunci de la multinacional Coca-Cola i, tot i que d’entrada sembla ben normal, quan l’escolto de nou, al cap d’uns dies, m’adono que hi ha alguna cosa en l’aspecte lingüístic que hi grinyola. Al tercer cop no falla, i és llavors que veig clarament què em fa mal a les orelles: el locutor diu les a de CocaCola com si parles en castellà, és a dir no les diu neutres com un servidor. Penso, llavors, que potser el problema és que el noi parla habitualment català occidental, però aviat em queda clar que no és el cas. El locutor pronuncia perfectament les vocals neutres i només en dir la paraula Coca-Cola posa èmfasi a pronunciar les a ben obertes. És a dir que aquella pronuncia castellana, per dir-ho d’alguna manera, és ben volguda. Per part de qui? De la mateixa companyia? Com ja va fer fa anys Telefónica, que no vol que la marca es pronunciï en català i fa posar l’accent tancat i no obert, com correspondria a l’ortografia nostrada. Ho simplement ha estat el director de l’anunci qui ha demanat que Coca-Cola no es pronunciï amb la vocal neutra?Bé, tant li fa. O no, perquè em sembla que l’anècdota és ben reveladora de cap a on va el català, que sí que és cert que es parla, s’escolta i es llegeix més que mai, però també és evident que pel camí estem perdent bous i esquelles. I no parlo ja d’expressions o paraules que simplement s’han deixat de dir i que les noves generacions ni tan sols coneixen. Sinó de la incorporació de frases i mots provinents directament del castellà, com això de pillar-ho tot, o això altre d’emputxar, per no parlar de les desenes de barbarismes que s’escolten cada dia no només al carrer sinó també a les notícies de molts mitjans de comunicació.Un col·lega periodista més aviat pessimista pel que fa al futur de la llengua catalana comentava l’altre dia que el català tindrà una transformació similar a la del gallec. És a dir, s’assemblarà tant al castellà que els castellans l’entendran perfectament. «Llavors s’hauran acabat definitivament els problemes de convivència a l’Estat», deia irònicament l’amic.La cirereta de tot plegat pot ser la investidura de José Montilla com a president de la Generalitat. Ja sé que molts em qualificaran d’integrista de la llengua, però, francament, a quin país normal permetrien que el seu president parlés malament la llengua pròpia? Us imagineu un president de França no pronunciant bé el francès? O el britànic no parlant l’anglès com el millor? I un d’espanyol? Val més no pensar-hi. Per cert, un avanç del futur del català –o potser que comencem a parlar de catanyol?– és el verb recortar amb què ens va obsequiar el presidenciable Montilla en el debat de l’altre dia a TV3. «Per empeçar a tirar cohetes», que potser direm d’aquí a alguns anys. Si no hi posem remei, naturalment. (Publicat a Presència número 1809, del 27 d'octubre al 2 de novembre de 2006)