La nevada del 1947.- Fa uns dies es van complir seixanta anys de la nevada del 1947, una de les més importants que han caigut a les comarques gironines els últims cent anys. En vam publicar un article a El Punt."Fa 60 anys sí que va nevar"
La gran nevada del 25 de gener de 1947 i dies posteriors va deixar gruixos de més d’un metre a molts indrets de les comarques gironines i va fer tallar carreteres i vies de tren. Moltes poblacions també es van quedar sense electricitat«Vam obrir la porta i no es veia el carrer. La tramuntana havia acumulat la neu fins a una altura de més de dos metres davant de casa. I al mig del carrer, la neu t’arribava fins a la cintura.» Aquesta anècdota que un servidor recorda haver sentit explicar al seu pare, veí de Torroella de Montgrí, reflecteix perfectament quins van ser els gruixos de la gran nevada caiguda el gener de 1947 arreu de les comarques gironines, però amb especial incidència a l’Empordà, el Gironès i el litoral de la Selva. La nevada, la més important del segle passat, va ser el producte d’una gran depressió atlàntica que es va situar al nord del Marroc i que va carregar-se d’aire humit de la Mediterrània i d’aire fred de Sibèria. La neu va caure a partir de la nit del dijous dia 24 –i en alguns llocs ho va fer durant més de quaranta hores de manera ininterrompuda, acompanyada de fort vent–, i no va desaparèixer fins ben bé al cap de molts dies, –de fet, va tornar a nevar en diferents ocasions fins al dia 31–, en una situació que va ser comuna a tot Europa.La premsa de l’època, el diari Los Sitios, més preocupada a lloar el règim que no a explicar els problemes reals del país, no es va fer ressò de les importants conseqüències de la nevada fins al cap de tres dies, el dimarts dia 28. «El gruix de la capa de neu va assolir 1,60 i 1,75 metres a les comarques de Palamós i la Bisbal», recollia en un titular el diari, que també parlava que la nevada havia estat molt intensa al Pirineu i a indrets de la costa, com Portbou i Roses, i de les nombrosos carreteres tallades arreu «a causa de la gran quantitat de neu», així com de la falta de subministrament elèctric a moltes poblacions.A Girona ciutat també va nevar i una gelada posterior va agreujar encara més la situació, tot i que els gruixos no van ser tan importants com a la costa i aviat la «Brigada Municipal d’Obres va procedir a retirar la neu dels carrers, cosa que va ser molt elogiada pels veïns», segons recollia el diari gironí.Les comunicacions entre la costa i l’interior van trigar prop d’una setmana a restablir-se, tant a la carretera de la Bisbal, com a la de Llagostera, a causa de la neu acumulada.«Els avis de la Bisbal no recordaven haver vist mai una cosa així», recollia el corresponsal de la capital baix-empordanesa en una crònica a Los Sitios.Aillats al carriletSetze viatgers del carrilet de Girona a Sant Feliu de Guíxols van passar dos dies aïllats al tren prop de l’estació de la Font Picant, a Solius. El comboi havia sortit de Girona la tarda del dia 25 i el temporal el va aturar abans d’arribar a Santa Cristina d’Aro. Segons la crònica periodística, hi havia tanta neu que del tren només s’en veia la punta de la xemeneia. Es veu que els passatgers van poder sobreviure gràcies als queviures que portaven dos passatgers i que anaven a vendre a Sant Feliu. El maquinista va caminar fins a Sant Feliu a buscar ajuda.El tren de Girona a Palamós també va quedar aturat per la nevada i només va poder circular al cap d’una setmana.
(A la fotografia, la neu acumulada a la plaça dels Tapers, de Palafrugell, el 25 de gener de 1947. Fotografia cecida per l'Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Bruguera)L'article també el podeu trobar aquí:http://img252.imageshack.us/img252/4617/nevada1947bp5.jpg
A favor dels homes del temps. La setmana passada ha estat marcada per la incertesa meteorològica. La possibilitat de nevades a cotes baixes i l’arribada, per fi, del fred després d’un inici d’hivern primaveral van portar la informació sobre el temps a primera línia. Des de ben bé una setmana abans que es produís el canvi, els homes del temps van anunciar-nos que ens preparéssim per al temporal i que, sobretot, ja podíem anar a treure de l’oblit dels armaris la roba d’abric. També ens advertien que hi havia moltes possibilitats que nevés amb certa abundància arreu del país.Per qüestions evidents, això que nevi en llocs on habitualment no ho fa és una cosa que, per dir-ho d’una manera simple, excita el personal. La mainada, perquè sap que segurament se suspendran les classes i que s’ho passarà d’allò més bé jugant amb la neu, i els grans perquè, no cal que ens enganyem, a tothom li ve de gust un canvi en la rutina diària. Ningú no pensa, excepte potser qui ha de pensar-hi i encara, ens els inconvenients de tota mena que una nevadeta de res sol provocar al país, on no estem ni avesats ni acostumats al fred, ni a conduir amb una mica de neu a la carretera, ni a prendre les mesures mínimes per evitar el col·lapse circulatori quan això passa.La setmana passada, els meteoròlegs van anunciar que nevaria i no ho va fer. Almenys en la quantitat i en l’extensió amb què semblava que ho faria. I per això ara són l’ase de tots els cops. Que per què van anunciar-ho si no ho tenien ben clar. Que no veien que creaven alarma social? Que com és que la televisió dedica tant d’espai a parlar del temps. Que si sempre passa el mateix...Que per què van dir-ho si no ho tenien ben clar? Doncs, és clar sí que ho tenien ben clar. Fins allà on ho podien tenir, de ben clar, tenint en compte que el temps que farà a la nostra zona és una de les coses més difícils de predir –per la influència del mar i de les grans muntanyes– i que es tractava d’una situació molt peculiar, amb una depressió més aviat petita i de direcció impredictible, com va reconèixer Francesc Mauri a TV3. I considerant també que, a menys de dos dies vista, gairebé tots els models informàtics de predicció meteorològica –que actualment són molts i molt bons– estaven d’acord que el Principat seria una de les zones més afectades per la neu i el fred. I l’alarma social? Quina alarma social? Un augment de les converses sobre el temps a la feina i als ascensors és alarma social? I què hauria passat si al final hagués nevat fort al Principat? No hi hauria hagut queixes llavors? Quants cops no ha passat que s’ha avisat, s’han emès avisos oficials i, tot i això, la gent ha sortit a les carreteres o s’ha enfilat a les muntanyes?I l’última cosa. Com és que la televisió dedica tant temps a parlar del temps? Doncs perquè és de les coses que interessa més la gent, i l’audiència puja i la publicitat contractada, també. És clar que si parlessin de sexe, les audiències pujarien encara molt més, i ja estem d’acord que no es tracta d’això. Però també és cert que parlar i informar del temps no fa cap mal i, com a mínim, ens pot alegrar el dia saber, per exemple, que finalment plourà, que prou que convé a tot el país. I encara que finalment no ho faci. (Publicat a Presència, número 1823, del 2 al 8 de febrer de 2007)
Les coses comunes. La trobada a Barcelona, ara fa una setmana, dels presidents d’algunes de les regions que havien format part de l’anomenada Corona d’Aragó –no hi havia, perquè aquesta és encara una Europa dels estats, cap representant del Rosselló, ni de Sicília o de Sardenya, per exemple, però això ja és un altre tema– per constituir finalment, i després d’anys de polèmiques, el patronat de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó, ens ha dut a reflexionar sobre com de malament els polítics gestionen els temes que ens són comuns.No faré pas ara una crida a la independència dels Països Catalans, ni a la tornada a un país que van desfer entre la incompetència d’alguns reis propis i la pressió d’altres d’estrangers, però sí que m’agradaria deixar constància –tal com queda ben palès en la fotografia que acompanya aquest escrit– que els polítics que governen les terres dels antics reialmes catalans, tots miren cap a un lloc diferent i que això –que ja fa massa anys que dura– està portant la cultura i la llengua comunes a un carreró sense sortida, entre altres coses, perquè és evident que, per molt d’esforç que facin un o dos, sempre farien molt més tots plegats.La mesquinesa que presideix la gestió del Partit Popular, tant al País Valencià com a les Balears, no hi ajuda gens, evidentment, però és que abans hi havien manat els socialistes i les coses tampoc eren tan diferents. Pel que fa a Catalunya, a qui correspondria, en certa manera, fer de pal de paller, la prepotència de molts dels seus agents culturals i el fet que, simplement, els polítics no han cregut en la necessitat de mancomunar esforços amb la resta del territori, han provocat que pràcticament estiguem igual que fa vint anys.Francament, a un servidor no li semblaria pas tan difícil, partint de la base, a més, que la cultura i la llengua són un patrimoni comú que la llei obliga a salvaguardar i a promoure, l’articulació d’organismes comuns –el fallit Institut Ramon Llull podria ser-ne el punt de partida, o potser ja no– que centressin els seus esforços en coses tan senzilles –i que, d’altra banda, tenen molts països amb la mateixa cultura– com són la promoció de la literatura, la música o les tradicions. El que passa, però, és que sí que ho deu ser, de difícil, vistes les dificultats que hi ha hagut en el mateix Llull, o vistes les polítiques contràries a la cultura i la llengua pròpia endegades sovint a València o a Palma, o ni tan sols començades a Saragossa. Mentre, a Catalunya, com sempre, només sembla que ens preocupi allò «nostre», com si no tinguéssim res a veure amb tot el que es crea més avall de l’Ebre o mar Mediterrània enllà.En tot cas, no deixa de ser significatiu el llenguatge que van utilitzar els presidents Camps i Matas en l’acte de dissabte passat quan van referir-se en tot moment a l’històric arxiu com un archivo español. Queda clar que amb companys de viatge com aquests, i amb el poc entusiasme dels altres, poca cosa farem. (Publicat a Presència, número 1822, de 26 de gener a l'1 de febrer de 2007)
Vida extraterrestre.
Ara fa uns dies vam publicar a Presència un ampli dossier sobre vida extraterrestre, que vaig escriure. Aquí el teniu per si us el vau perdre.
Vull ser britànic. Bé, això no és ben bé així, perquè, malgrat tot, n’estic molt content, de ser d’on sóc, i molt orgullós del meu país. Però sí que és veritat que sovint hi ha notícies que et fan certa enveja. Com aquesta de la setmana passada, que deia que més de la meitat dels escocesos són partidaris de la independència, segons el resultat d’una enquesta. La notícia per si mateixa no tindria segurament més rellevància de la que té, si no fos perquè, segons la mateixa enquesta, la majoria dels anglesos tampoc veurien malament que Escòcia declarés la independència.
Naturalment que la situació política a la Gran Bretanya no és extrapolable aquí –el mateix fet de l’existència de seleccions esportives per a cada país ho demostra–, però l’enquesta és reveladora de quina és la cultura democràtica que hi ha en un lloc i en un altre. Deu ser segurament que el pòsit democràtic britànic és molt més consistent que l’espanyol, però no deixa de ser curiós, igualment com ja va passar amb el procés de pau irlandès, que els anglesos no donin mostra de rancúnies i retrets diversos, com és habitual entre els nacionalistes espanyols. O algú s’imagina –per molt que els anglesos estiguin una mica tips d’anar pagant els escocesos– una majoria de ciutadans espanyols acceptant democràticament un nou tipus de relació política entre Catalunya i Espanya, o entre el País Basc i Espanya, per exemple? Què ha fallat aquí i qui ha fallat perquè, després de més de trenta anys de democràcia espanyola, el desconeixement sobre la realitat nacional catalana sigui, per exemple, tan gran a la resta de l’Estat? Com és que processos com el del recent Estatut de Catalunya, allunyats clarament de qualsevol intenció independentista, aixequen encara reaccions irades i fora de qualsevol raonament mínimament democràtic com les que hi havia l’any passat per aquestes dates? És aquesta una responsabilitat dels dos partits polítics majoritaris, PSOE i PP, que no poden, ni volen, acceptar la més mínima possibilitat de canvi? O tot plegat transcendeix l’àmbit de la política i potser també es tracta d’una feina més àmplia que abraci àmbits com ara l’escola i la família? O la qüestió ja no té remei i una relació idíl·lica de respecte mutu entre les dues parts és com somiar truites, vistos el menyspreu i la poca consideració amb què continua sent tractat el fet diferencial català? O és que amb el nou Estatut tot són flors i violes? Què ha canviat? Si al primer revolt, a l’hora de parlar del finançament, ja ens hi han posat una bassa d’oli perquè fem una bona relliscada. Si ja hi tornem a ser...
En el títol deia que m’agradaria ser escocès i de seguida de començar a escriure aclaria que no, que estic molt content de ser d’on sóc. El que passa és que ja estic ben cansat que, entre alguns d’aquí i els molts d’allà, no ens obrin una petita escletxa d’esperança per trencar inèrcies polítiques d’anys. Però ara que hi penso... a veure si la solució serà aconseguir que, en comptes de pagar, cobrem, com els escocesos. I a les Espanyes se’n cansen i ens avien. (Publicat a Presència, número 1822, del 19 al 25 de gener de 2007)
Viatge a l'Alguer. Darrerament, i gràcies als vols barats, passejar per l’Alguer és gairebé com fer-ho per qualsevol altra ciutat del país: amb l’arribada de turistes provinents sobretot del Principat, el català és una de les llengües que més se senten en aquest magnífic racó de l’illa de Sardenya. Vaig tenir la sort de poder anar a l’Alguer l’estiu passat, en un viatge de vacances que era alguna cosa més que això, perquè no deixa de ser emocionant i, en certa manera, fantàstic, retrobar, a tants quilòmetres de casa, una ciutat i una gent que se senten tant o més catalanes que nosaltres. Hi vam anar també amb la certesa –inculcada per altres viatgers anteriors– que ens costaria molt de sentir l’alguerès, que la ciutat i els seus habitants feien servir per a tot l’italià i que només algunes senyeres voleiant aquí i allà, un trenet turístic amb el nom de Trenino Catalano, les plaques dels carrers bilingües i algun record a les botigues per a turistes denotaven la catalanitat de la ciutat.Afortunadament, la visió que ens en vam endur va ser tota una altra. Vam descobrir, per exemple, que el català és ben viu encara en molta gent de l’Alguer i que, si bé és cert que l’italià és la seva primera opció a l’hora de parlar amb els catalans del Principat, també és veritat que, un cop trencat el gel, la conversa té lloc, sense cap mena de problema, en la llengua comuna. I el que és més important: no només vam poder parlar català amb gent gran, sinó també amb persones de totes les edats, la qual cosa ens va encoratjar molt, vistos, sobretot, els prejudicis amb què havíem arribat a l’Alguer. Un fet que demostra com sovint veiem els catalans de pota negra, per dir-ho d’alguna manera, aquells amb qui compartim cultura i llengua i que, malauradament, no gaudeixen de la situació de normalitat –si és que la que tenim aquí es pot qualificar de normal; posem-hi que sí–, com és el cas de la gent de l’Alguer o de la Catalunya Nord, per esmentar només alguns llocs. Una manera de veure el país que no va més enllà de l’Ebre i que comporta, en alguns casos, culpabilitzar fins i tot els ciutadans d’aquests indrets de la pèrdua de la llengua i la identitat cultural que pateixen, tot i que, sovint –com és cas d’algunes comarques valencianes, per exemple– la realitat és ben diferent i positiva. Una manera de veure el país que denota, malauradament, un desconeixement molt gran, un fet del qual tots som una mica responsables, sense oblidar-nos, és clar, pels polítics que manen a Barcelona, a València i a Palma.Tornant a l’Alguer, el viatge val molt la pena, i no només per veure que, malgrat tot, la cultura i la llengua catalanes segueixen vives en un ambient ben difícil, sinó també per gaudir de la ciutat -amb la magnífica muralla que l’envolta i per la qual no et cansaries de passejar– i dels magnífics indrets naturals que hi ha als voltants –com les platges i el parc natural del cap de Caça–. Un problema, només: l’aigua del mar a l’estiu és un pèl freda. Tot i que això també va bé: serveix per aclarir les idees, la qual cosa no és poc en aquests temps que vivim. (Publicat a Presència número 1821, del 19 al 25 de gener de 2006)
Quan el sort surt per l'oest. Aquest és un article que vaig escriure ara fa uns dies a Presència en el dossier que hem dedicat al fals deportat a un camp nazi Enric Marco:«Un company periodista, antic cap ara dedicat a tasques de gestió empresarial, alliçonava sovint aquells que començaven en l’ofici fent-los la pregunta següent: «Si algú us assegura que el sol surt per l’oest, per molt font oficial i fiable que sigui, també ho publicareu?» La pregunta buscava, naturalment, provocar els periodistes novells perquè, a l’hora de fer la seva feina, no es refiessin de ningú, ni tan sols d’aquelles fonts amb tota l’aparença de ser absolutament fiables, com ara les institucions, i menys en una època com la que estem vivint, en què el més petit dels organismes oficials disposa d’un servei de premsa que canalitza i, per tant, prepara i, en definitiva, manipula, la informació que dóna a conèixer.L’anècdota m’ha vingut al cap a propòsit del cas Marco, en què els periodistes no vam dubtar ni un moment de la història que ens explicava l’home sobre la seva estada als camps de concentració nazis. I no em vam dubtar perquè en Marco era, evidentment, una font fiable amb el suport, a més, d’una reconeguda associació al darrere. Qui o què ens podia fer dubtar que la seva història no era veritat? Com podíem saber que allò que, amb tota l’aparença de veritat, ens explicava l’Enric Marco no ho era, de veritat? Un relat, a més, que sovint ens colpia i que ens apassionava. No pas cada dia hom té l’oportunitat de poder entrevistar algú que ha viscut el drama dels camps de concentració nazis i parlar-hi.El problema és que, malgrat tot, no vam fer bé la nostra feina. Potser per la simple raó que no podíem fer-la, per inèrcia, per mitjans, per temps o pel que sigui. I vam convertir-nos, com malauradament fem massa sovint últimament, en còmplices d’una gran mentida. Ens vam creure algú que deia que el sol sortia per l’oest –i, a més, la idea ens agradava– i ho vam escampar als quatre vents. L’únic consol és que potser hem après la lliçó. I que aquest dossier sigui una mostra d’això.»
Més sobre el «catanyol». Un atent lector que ha seguit les meves últimes reflexions sobre la pèrdua d’identitat de la llengua catalana m’envia un recull de paraules i expressions que ha anat esporgant d’aquí i d’allà i que, segons assegura, ja formen part d’aquest «catanyol» que es va imposant. Aquí en teniu algunes, que us mostrem a partir de l’original català i tal com són descrites pel meu corresponsal.Només. Al començament van dir sinó (exemple: No té sinó un fill); després es van inventar tan sols; més tard, solament, i a poc a poc estan canviant a sol i a sols, que ja s’assemblen molt a solo.Anar-se’n. Prefereixen dir marxar, que vol dir ‘marcant el pas’. També diuen marxar en lloc d’anar i sortir. S’eviten utilitzar els apòstrofs i els guionets. També han fet desaparèixer tocar el dos, guillar.Acostar-se. Creuen que vol dir ‘jeure’ i s’han inventat apropar-se.Fer. És massa diferent de hacer. Han canviat el significat de realitzar i arreglat.A fer li tenen una mania especial, i per no dir-la s’han inventat paraules molt rares, per exemple: formalitzar.Aviat. Van començar dient prompte i ara s’han inventat en breu, que és incomprensible.Cap. En lloc de «no hi ha cap motiu», diuen «ni un motiu», perquè sigui igual a ninguno.Fer nosa. S’han inventat entorpir.Engegar. Unes quantes bajanades que s’han inventat per no dir engegar: posar, arrencar, activar, encendre.Escampar-se. En lloc de dir que «les idees o les malaties s’escampen» diuen que s’estenen, com si fossin una bugada.Dir. Vet aquí una mostra de les coses que arriben a dir per no dir la paraula dir: assenyalar, assegurar, reiterar, mantenir, estipular, recalcar, subratllar, sentenciar, proferir, valorar, argumentar, formular, revelar, confessar, evidenciar, articular...Trigar. Prefereixen tardar, que és igual que en espanyol.Treure. Sembla català, per tant diuen retirar, enretirar, apartar, arrencar... L’última: estirar.Trobar. Paraula fonamental en qualsevol idioma (occità: trobar, francès: trouver, italià: trovare). Però és diferent de encontrar. Per tant, diuen localitzar (to locate), que vol dir una altra cosa. I en lloc de trobada, han pogut trobar encontre.Capellà. Ara diuen sempre sacerdot.Capsa. Diuen sempre caixa, que és una altra cosa molt diferent.Tenir, tindre. També li tenen una mania especial, i per no dir-la s’han inventat coses molt rares: aconseguir, disposar, fins i tot patir.Mare de Déu. Sempre s’ha dit així, i ara l’han canviat a verge, que vol dir una altra cosa que no cal explicar. Passa igual amb les marededéus, que són figures o imatges no pas verges.I pel final, una de collita pròpia: a TV3 van desitjar un «Feliç 2007» el dia de les campanades des de la torre Agbar. És clar que feliç és al diccionari, però també és veritat que s’assembla molt més al feliz castellà que no pas el Bon any nou tradicional.La llista, doncs, és molt més llarga, però amb exemples tant o més preocupants que els que acabem de mostrar-vos. Com diu també el meu corresponsal, «de barbarismes sempre n’hi ha hagut, el problema és que abans els assenyalaves a algú i aquest et donava les gràcies; ara et diuen que ja s’entén.» I així ens va... (Publicat a Presència, número 1819, del 6 a l'11 de gener de 2007)
