dimecres, de febrer 28, 2007

L'estafa del negoci corrupte.- A vegades hi ha situacions reals que sembla ben bé que siguin extretes directament d’una pel·lícula. És el que els va passar fa uns dies a una parella d’amics, els quals van estar a punt, fins i tot, d’ésser víctimes d’una estafa internacional. Tot va començar quan, disposats a vendre’s una propietat familiar, van decidir penjar un anunci en un d’aquests portals d’internet en diferents llengües. Al cap d’uns dies van rebre una trucada d’un ciutadà francès que es va identificar com el representant d’un potent inversor britànic interessat en la compra de la propietat. D’entrada, l’home ja els va avançar que el preu no serà cap problema i que allò més important és saber si els nostres amics estan disposats a cobrar una quantitat en diner negre, la qual cosa és evident que hauria d’haver despertat les seves sospites, però ja se sap que en aquest país el diner de «sota la taula» –com l’anomenava el contacte francès– és la cosa més normal en qualsevol transacció immobiliària, i que tiri la primera pedra qui estigui lliure de culpa. Però no, ningú va sospitar res; tampoc ho va fer quan els van preguntar si ja tenien altres ofertes per l’immoble i els contactes van tirar endavant fins que es va concertar una cita a Barcelona.
La trobada es fa en un restaurant prop del port olímpic. El contacte francès es presenta a la parella a l’entrada del local. Vestit negre amb ratlles blanques -d’aquells que només porten els gàngsters de les pel·lícules–, l’home comença a aixecar, ara ja sí, les sospites dels nostres amics, sospites que es confirmen quan van a seure a la taula amb el presumpte inversor britànic, vestit també negre, segell daurat de grans dimensions a la mà dreta, ulleres de sol i estratègicament situat d’esquena al sol i al mar de tal manera que la parella ha de seguir la conversa mig enlluernada. Sense gaires preliminars, l’inversor diu ràpidament que no hi haurà problemes pel preu de la finca i que el que vol aclarir aviat és si els fa res que el diner negre sigui en francs suïssos. També els ofereix un estrany tracte, que també li canviïn de francs suïssos a euros, però no pas quatre rals, sinó uns 30.000 euros! La parella no ho veu gens clar tot allò, però pensa, d’altra banda, que potser trigaran unes quantes setmanes, si no mesos, a tenir un comprador com aquell. S’acomiaden amb la promesa d’una resposta ràpida. De tornada a casa, però, tot fent una cerca per internet sobre el canvi de francs suïssos a euros, descobreixen casualment una nota policial que adverteix d’estafes com la que han estat a punt de patir. En diuen rip deal –traduït com «transacció bruta» o «negoci corrupte»–, i n’haurien estat víctimes en la trobada en què haguessin intercanviat euros per francs suïssos: en la maleta amb els diners que entreguen els delinqüents només els bitllets del damunt són bons! Com en les millors pel·lícules, ja ho veieu. I és que la realitat sovint supera la ficció: només calia veure els dos estafadors per comprovar-ho. Ah! I per què insistien tant sobre si els nostres amics tenien més ofertes? Doncs per què si no en tenien, així hi hauria més ganes de vendre i, per tant, més possibilitats de ser estafats. Alerta, doncs, que ja ho diu la dita, que qui massa vol res no pesca. (Publicat a Presència, número 1827, del 2 al 8 de març de 2007)

posted by Miquel Riera @ 1:57 p. m. 0 comments

divendres, de febrer 23, 2007


Canvi climàtic i neandertals. Clive Finlayson, expert en l’estudi de l’extinció dels neandertals i que ha investigat les restes aparegudes a la cova Gorham de Gibraltar, on presumiblement van viure els darrers exemplars d’aquesta espècie humana, acaba d’aportar noves dades sobre la qüestió. Finlayson va explicar fa pocs dies a Tarragona, on va participar en un cicle de conferències coordinat per l’arqueòleg Eudald Carbonell, que la desaparició dels neandertals estaria lligada a un canvi climàtic brusc, de condicions adverses, amb molta més fred i sequera. De fet, es podria dir que els neandertals van tenir mala sort, creu Finlayson. «Si en lloc d’avançar cap a un refredament que va provocar un paisatge d’estepes, les condicions climàtiques haguessin estat més favorables, possiblement avui jo hauria estat un neandertal explicant l’extinció de l’Homo sapiens», va ironitzar l’investigador, que va insistir que l’extinció dels neandertals es va deure més a factors biogeogràfics que no pas a una presumpta superioritat de la nostra espècie. El científic ho va comparar amb el que succeeix actualment amb el linx ibèric. «Per molt que ens hi capfiquem, si no es té cura dels espais on viu, aquest està condemnat a desaparèixer perquè s’estan aïllats els grups, de manera similar a com va succeir amb els neandertals. L’aïllament va condemnar els neandertals a una manca d’intercanvi genètic, amb els processos inevitables d’endogàmia que haurien debilitat les poblacions, aïllant-les encara més i condemnant-les a la seva extinció biològica», va concloure.

Sobre canvi climàtic, però no pas del que va afectar els neandertals, en va parlar també fa uns dies a Tarragona el mateix Eudald Carbonell. En ple debat sobre el tema, l’arqueòleg va reiterar que sempre hi ha hagut canvis climàtics i que ara avancem cap a una glaciació. «Els estadis de refredament o escalfament del planeta responen a uns cicles naturals del procés d’autoregulació tèrmica de la Terra. Una altra cosa és que nosaltres haguem contribuït a afavorir una tendència natural, però nosaltres no hem canviat el clima. La qüestió és com, amb consciència crítica d’espècie, ens organitzarem per afrontar aquests canvis», va afirmar. Carbonell va explicar que fa 4.000 anys feia més calor que en l’actualitat, va recordar també que a l’edat mitjana, als segles XII i XIII, la temperatura també era més alta que ara, la gent vivia fins als 1.800 metres, però només uns anys més tard, al segle XVIII, va haver-hi «un refredament terrible». És a dir, va treure una mica de ferro a tot l’afer del canvi climàtic i va venir a recordar que el planeta té uns cicles que s’han mantingut invariables des de sempre, la qual cosa en aquests temps en què sembla que tothom s’atreveix a fer prediccions a curt termini sobre coses tan difícils de predir com el clima, no deixa de ser important; que ja hem vist com han anat les previsions sobre població, per posar només un exemple. Una altra cosa és que no hàgim de fer cas de les alarmes que la Terra ens dóna, no fos cas que ens passés com als neandertals, que també podria ser, però no sé per què, en aquest tema sóc allò que em podríem dir canvi-climàtic-escèptic. I només cal recordar, per exemple, que l’estiu del 2002 va fer més aviat fred, que la primavera del 2004 va ploure quasi cada dia i que d’hiverns com aquest n’hem tingut uns quants. (Publicat a Presència número 1827, de 23 al 28 de febrer de 2007).

posted by Miquel Riera @ 6:22 p. m. 1 comments


Mobilitzats. Entre els jutges, sobretot els més mediàtics de l’exfranquista Audiencia Nacional, del Tribunal Suprem o d’això que està per sobre del bé i del mal i que es diu Tribunal Constitucional –no pas els que es barallen cada dia contra la manca de recursos crònica en els jutjats d’arreu del país–; mentre els jutges, deia, sembla que tinguin ganes de ser, més que mai i més que en cap altra democràcia occidental, els protagonistes de l’actualitat informativa, als ciutadans ningú ens defensa de les injustícies quotidianes, com aquesta pujada de tarifes que, pel morro, ens implementaran les diferents operadores de telefonia mòbil d’aquí uns dies.
El cas aquest de l’augment de les tarifes dels mòbils és molt greu, bàsicament perquè el que estan fent les operadores és fotre’s d’una llei que, justament, el que pretenia era abaratir costos i posar fi a l’atracament –i utilitzo aquesta paraula perquè em sembla que no n’hi ha cap que ho descrigui millor– que suposa el fet que et cobrin les trucades per minuts i no pas per segons. És a dir, les companyies van fer números i van arribar a la conclusió que, encara que el govern vulgui ara protegir els ciutadans i ajudar-los a estalviar una mica, elles no poden perdre-hi ni un cèntim i que, per tant, feta la llei feta la trampa, ens apugen els preus i endavant les atxes. Potser ens queixarem una mica, però segur que al final, i no tan al final, acabarem tots passant per l’adreçador.
Escrivia fa poc un company que la despesa telefònica de la seva família s’ha quintuplicat els últims anys. Pot estar ben tranquil –o de fet, no– perquè no és l’única a qui li passa una cosa similar. Ho han fet molt bé les operadores de telefonia aquests últims anys, en què no solament ens han enganxat al mòbil, sinó que, a més, ens han creat necessitats noves –i sobretot ineludibles– com la connexió a la banda ampla d’internet. Una banda ampla que sovint, per cert, sembla més un camí de carros que no pas una autopista de la informació.
L’altre dia, quan feia números i comprovava, efectivament, que la factura telefònica s’enfila pels núvols cada mes, em vaig adonar –per a més inri– que ja no recordava el tipus de tarifació que vam establir fa temps amb aquell operador del call center de la companyia que, evidentment, no parlava un borrall de català i que segurament m’atenia des de Tànger, per exemple. Total, que entre els canvis i les ofertes contínues que et fa la companyia ja no sé quina és la tarifa fixa, quina la variable, quin preu paguem per parlar entre els mòbils de la família o si estic abonat al servei aquell que t’avisa quan algú engega el telèfon, que jo diria que no, però resulta que sí perquè a mi sí que m’avisen. I tot això, quan sembla que del mòbil encara no n’han tret ni una dècima part del suc que en volen treure. Només cal veure com es fregaven les mans aquests dies a Barcelona els directius de les companyies de tot el món que aquesta setmana han participat en el congrés 3GSM de telefonia mòbil. (Publicat a Presència, número 1825, de 16 al 22 de febre de 2007)

posted by Miquel Riera @ 6:17 p. m. 0 comments

divendres, de febrer 09, 2007

Concentració editorial. Jo no sé a vosaltres, però a mi no m’agrada gens la concentració d’editorials que des de primers d’any hi ha al carrer Peu de la Creu, número 4 de Barcelona, seu del Grup 62. Per si no ho sabeu o no ho recordeu, a can 62 hi conviuen ara alguns dels segells editorials catalans –vull dir que editen en català– més potents: Edicions 62, Empúries, Proa, Columna, Mina, Pòrtic, i la part catalana de Destino i Planeta, entre d’altres. Ras i curt, les editorials que editen i controlen bona part de la producció literària del país –així com la majoria dels grans premis, si no tots– i que, fins fa pocs dies, competien per obtenir els millors originals i, naturalment, els autors que els podien fer vendre més llibres i donar més prestigi. La concentració editorial a l’edifici que fins fa poc ocupaven només els de 62 (Edicions 62, Empúries...), és deguda, com ja molta gent sap, a una altra d’empresarial provocada per l’entrada d’Enciclopèdia Catalana (Proa, Mina...) i de Planeta (Planeta, Destino, Columna...) en l’accionariat del Grup 62, propietat també d’un tercer soci, la nostra estimada Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, ‘la Caixa’. De fet, algú deia l’altre dia que és com si estiguessin sota el mateix sostre les principals capçaleres de la premsa diària catalana, participades, a més, totes pels mateixos accionistes. On quedaria llavors la competència? Quina fiabilitat tindrien els productes que sortissin d’aquella factoria editorial? I els reconeixements en forma de premis organitzats i atorgats per les mateixes empreses? Jutgeu-ho vosaltres mateixos.
Coneguts vinculats a la nova concentració editorial del Grup 62 asseguren que aquest fet no serà motiu per no poder continuar treballant amb independència com fins ara, però, francament, fa de mal creure que la necessària rendibilitat empresarial no acabi passant per damunt de tot plegat. De raons segurament no en sobraran quan calgui evitar pèrdues o quan els gestors vegin que tants segells editorials difícilment es poden gestionar bé sense friccions, siguin econòmiques, literàries o simplement, de caràcter personal. El fins ara editor de l’Esfera dels Llibres, Fèlix Riera, escollit per coordinar-ho tot plegat, no té una tasca fàcil al davant i fa l’efecte que de poca cosa servirà aquest consell de notables que integraran Xavier Folch, Jordi Porta i Baltasar Porcel, les funcions concretes del qual encara estan per definir.
En tot cas, molta sort, evidentment! I a esperar que la concentració no perjudiqui el producte final, és a dir, que continuï arribant al lector una producció literària de qualitat, diversa i on tinguin sortida noves veus, la qual, i això em sembla que ho sabem tots, no sol pas passar en situacions de monopoli. Caldrà veure també, finalment, com la nova situació al Grup 62 afecta la resta d’editorials, si, per exemple, els esperona o, contràriament, els tanca camins –com el fet d’atreure determinats autors o l’adquisició de drets a l’estranger–, que fins ara tenien molt més oberts. Temps al temps. (Publicat a Presència, número 1824, del 9 al 15 de febrer de 2007)

posted by Miquel Riera @ 10:07 a. m. 1 comments