dijous, d’abril 26, 2007

Caçadors de paraules i de país. No deixa de resultar curiós que, en un moment en què són en perill de desaparèixer -si a hores d’ara, quan el lector llegeixi aquest escrit, no ho fan fet ja– les emissions de TV3 al País Valencià; no deixa de ser curiós, deia, que, justament en aquest moment, un programa de la cadena pública catalana, Caçadors de paraules, torni a posar el mapa dels Països Catalans a la petita pantalla. De fet, com escrivia l’altra dia Martí Estruch a Vilaweb, no podia ser d’una altra manera, tractant-se d’un espai dedicat a la llengua comuna. Conjuntures polítiques desafortunades a part, Caçadors de paraules és un dels grans encerts de TV3 d’aquests últims mesos, i amb el mèrit afegit que tracta sobre un tema ben complicat de traslladar a un espai de televisió com és la llengua. Però, com apuntava també l’Estruch, en Roger de Gràcia, talment un Mikimoto renovat i millorat, és la cirereta d’un pastís de molt bon pair; tant, que els vint o vint-i-cinc minuts que dura tot plegat passen ben de pressa i no et faria pas ben res que l’espai durés vint o vint-i-cinc minuts més.
Dèiem abans que Caçadors de paraules ha fet sortir a TV3 el mapa dels Països Catalans més enllà de l’espai El temps, cosa que sempre és d’agrair en una cadena que, amb comptades excepcions, es mou sempre entre i amb referents espanyols. No n’hi ha prou de tenir corresponsalia a les Balears, el País Valencià i a la Catalunya Nord si en el moment de la veritat els referents no són els del país, sinó els que marquen a la capital de l’Estat. I em sembla que ja ens entenem.A propòsit de TV3 i el País Valencià, i de la commemoració, aquest dimecres passat, del tres-cents aniversari de la batalla d’Almansa, que va suposar l’inici del procés de pèrdua de les institucions del país, abolides per Castella, qui si no la cadena pública catalana hauria de vetllar perquè els valencians fossin una mica més coneguts al Principat? Tots sabem del poder dels mitjans de comunicació audiovisual a l’hora d’establir referents, però sembla que aquest no vol ser el paper de TV3, encara que tots sabem que la coneixença i l’intercanvi d’informació serien clau per trencar les barreres de mentides aixecades durant anys entre el nord i el sud del país. I no és pas que siguin només els «valencians que voten el PP» aquells que enlairen murs; també ho fan els catalans que, amb un mal entès sentiment de superioritat –ja ho hem dit en altres ocasions–, es pensen que la seva política i la seva cultura són molt millors que les d’aquells que viuen una mica més cap al sud.Sortosament, programes com Caçadors de paraules demostren que una cosa és la política i una altra de ben diferent, la gent, i que la llengua que ens uneix ho seguirà fent durant molt temps. Malgrat les mentides, les calúmnies, les veritats a mitges, els menyspreus i la ignorància. I si no ho teniu clar, aneu a fer un volta per Xàtiva, per exemple, com va fer en Roger de Gràcia en un dels primers programes de Caçadors de paraules. (Publicat a Presència, número 1.835, del 27 d'abril al 3 de maig de 2007)

posted by Miquel Riera @ 7:18 p. m. 0 comments

dimarts, d’abril 17, 2007

Als feliços escollits. To the happy people. «Als feliços escollits.» Va ser l’escriptor francès Stendhal qui fa anys va incloure aquesta dedicatòria en un dels seus llibres, diuen que enfadat perquè el gran públic de l’època no valorava la seva obra. «Als feliços escollits.» És a dir, només a aquells que suposadament sabien apreciar el seu art, només a aquells que, en teoria, estaven preparats per gaudir de la seva literatura.
L’anècdota m’ha vingut al cap després de llegir l’experiment que han portat a terme el Washington Post i el reconegut violinista Joshua Bell i que va consistir a comprovar la reacció de la gent davant una actuació del músic als passadissos del metro de la capital nord-americana. Es tractava, en teoria, de veure si el personal sabia apreciar la qualitat de la música de Bell, que va oferir un concert de prop tres quarts d’hora tocant, a més, amb un Stradivarius de l’any 1713! Però el cas és que gairebé ningú es va aturar a escoltar la interpretació del músic, que va acabar recollint poc més de trenta dòlars, ni una tercera part del que valien les entrades del concert que justament tres dies enrere havia ofert a Boston amb el mateix programa. Pel diari i per Bell, que ha reconegut que els pitjors moments eren quan acabava una peça i ningú l’aplaudia, amb l’experiment han pogut demostrar que la «bellesa passa desapercebuda» i que la gent és incapaç de reconèixer un virtuós si aquest no està situat en el context. Però és evident que l’anàlisi no pot ser tan simplista. D’entrada, s’hauria de mirar si el lloc i l’hora eren els adequats, que tot fa pensar que no, perquè molta gent segur que anava amb presses cap a la feina i probablement amb els auriculars posats. Segurament els resultats haurien estat uns altres si Bell hagués actuat, per exemple, en un parc o en una plaça amb la gent amb actitud més relaxada i, per tant, més predisposada a escoltar música clàssica.El debat, ho demostra l’antiga dedicatòria de Stendhal, ve de molt lluny i és ben actual en un món dominat pel màrqueting i les modes, i en el qual, dia sí dia també, productes pèssims de cinema, música o literatura són elevats a la categoria d’obres mestres quan, en realitat, no haurien hagut de merèixer ni una ratlla als diaris, ni un minut a la televisió. Però què i qui marca la diferència entre el que és bo i el que és dolent? Com ho ha de fer el gran públic per discriminar entre tant missatge enganyós, entre tanta publicitat, entre tanta pressió social que sovint fa de molta gent uns autèntics ignorants si no saben qui és tal o qual personatge televisiu, per exemple? Com ho han de fer molts ciutadans per reconèixer la qualitat d’un producte cultural si, per exemple, mai ningú els ha ensenyat a diferenciar el que és dolent del que és bo, si mai ningú els ha educat, en el sentit literal de la paraula, perquè sàpiguen apreciar-los. Em fa l’efecte que si aquesta educació arribés a tothom, i no només als «feliços escollits» de Stendhal, segur que molta més gent s’hauria aturat a escoltar Bell al metro de Washington. Malgrat el soroll i les presses. (Publicat a Presència número 1833, del 13 al 19 d'abril de 2007)

posted by Miquel Riera @ 11:14 a. m. 0 comments

dimarts, d’abril 03, 2007


Setmana Santa. Plou una mica seguit, per fi, aquests dies previs a la Setmana Santa. Feia falta, de veritat, que plogués. El país –no pas tot, perquè cap a l’Ebre i al sud del País Valencià déu n’hi do l’aigua que hi ha caigut– necessitava i continuarà necessitant unes quantes regades com la d’aquest inici d’abril. De fet, les setmanes santes sovint han estat passades per aigua. És temps, aquest, de núvols que van i vénen, d’inestabilitat. Per això, pot fer una mica de tot. Pot ploure ara sí, ara també, o pot fer uns dies ben clars, nets i de calor. Aquella caloreta que ja comença a omplir les platges dels primers assedegats de sol, aquells que sembla que no es puguin estar d’estirar-se a la sorra a prendre, com si fos manà dels déus, la llum solar.

Abans, i aquesta no deixa de ser segurament una falsa impressió, un record manipulat pel pas del temps; abans, deia, les setmanes santes, sobretot un dijous sant o un Divendres Sant a la tarda, eren dies grisos, amb un cel tapat, molt més adient per a l’esperit religiós que ho envoltava tot que no pas un sol radiant com el que, i suposo que això també és una sensació equivocada, em fa l’efecte que ha brillat aquestes últimes pasqües. Semblava, fins i tot, que una tarda de Passió amb sol no podia ser. A ningú li passava pel cap que fes bon temps. I això que en feia, com en fa ara, és clar.

Tot ja fa anys que ha canviat molt. Afortunadament. Ara res s’atura; al contrari, tot es posa més en marxa, en una espècie de provatura de com serà l’estiu. Aquest efecte, naturalment, es nota molt en zones turístiques com l’Empordà. No té res a veure, per exemple, fer el vermut en una terrassa de l’Estartit el diumenge abans de Rams amb fer-ho en aquesta data assenyalada o uns dies més tard. D’una tranquil·litat absoluta es passa a l’enrenou d’una petita gran ciutat. El mateix succeeix en els petits pobles, com ara Peratallada, Sant Martí d’Empúries i tants d’altres amb atractiu turístic de la comarca. Tot plegat dura fins al dilluns de Pasqua, però res ja no és el mateix. L’arribada del bon temps, sobretot si la Setmana Santa cau molt avançada en el calendari, marca l’inici de la temporada turística i la calma hivernal ja no es tornarà a recuperar fins ben bé a mitjans d’octubre, quan, amb el canvi d’hora, els dies siguin indefectiblement més curts i la gentada prefereixi l’escalfor de la llar a les passejades entre carrers estrets o vora el mar.

Cau un bon ruixat en aquest matí gris i frescot previ a la Setmana Santa pròpiament dita, el pitjor temps que, segons els empresaris turístics, podria fer durant una Setmana Santa, però enguany, em fa l’efecte, pocs se’n queixaran o s’atreviran a fer-ho. I és que el país necessita, tant o més que els diners que es mouran aquests dies, l’aigua que ara cau del cel. Tot i que potser resulta que al final ens fa com fa tres anys i no para de ploure fins ben bé a finals de maig. O és ja que ningú se’n recorda, que la del 2004 va ser una de les primaveres més plujoses del segle? Coses del canvi climàtic, suposo. O no. (Publicat a Presència, número 1832, del 6 al 12 d'abril de 2007)

posted by Miquel Riera @ 6:52 p. m. 0 comments