divendres, de maig 25, 2007

Apagat o fora de cobertura. El telèfon mòbil al qual truca està apagat o fora de cobertura.» No sé qui va ser la persona que va redactar aquesta frase, però si cobrés cada vegada que algú l’escolta seria de les més riques del món, bàsicament perquè deu ser de les frases que més es fan i es desfan cada dia, si n’excloem algunes de religioses, les típiques salutacions «hola!» i «adéu!» o algunes paraulotes que no venen al cas.
Diuen que els telèfons mòbils ens han permès comunicar-nos millor i que, gràcies a ells, podem parlar amb familiars i amics en tot moment, independentment del lloc on siguin. L’avenç ha estat realment important, però sovint, i això sol passar en el moment més inoportú, l’invent falla més que una escopeta de fira. És llavors, que es produeixen situacions ben absurdes. Com quan truques, et responen però no se sent res, o el que se sent és totalment inintel·ligible. «No et sento... Que hi ets?... Et perdo... t’estic perdent...» Son també frases que ara fem servir molt sovint. O quan truques, i tot i que saps que la persona a qui va dirigida la trucada hauria de tenir el mòbil connectat i en zona de cobertura, ningú contesta. I és clar, salta el contestador, i quinze cèntims més de benefici per a la companyia. Que, naturalment, no són res, però que sumant i sumant, són molt. I, és clar, com que no només ho proves una vegada, sinó que ho fas unes quantes, doncs ja us podeu anar imaginant quina gallina dels ous d’or és aquesta.
Ara, les companyies s’han inventat un servei que en diuen d’avisador. A mi me’l van activar sense ni dir m’ho i funciona relativament bé, i com que per donar-te’n de baixa t’has d’empassar no sé quants minuts de musiqueta i una bona estona de conversa amb un comercial, doncs encara el tinc disponible. L’invent consisteix que reps un missatge que t’avisa que la persona a qui has trucat i que tenia el mòbil apagat l’acaba de connectar. Més negoci per a la companyia, naturalment, però, com a mínim, no perds el temps trucant cada dos per tres.
Hi ha després tot allò de les trucades perdudes, que si no hi estàs acostumat et treuen de polleguera. Sobretot per la cara de babau que et queda després d’haver agafat el telèfon, haver dit «sí?», haver insistit en veure que ningú et contesta i haver vist tot seguit que ja havien penjat.O la incertesa que suposa haver de respondre una trucada d’aquelles de «número desconegut». Qui deu ser? L’asseguradora? De la feina? La telefònica? Algú que em vol vendre un apartament? Els del Plus? O ningú? Perquè això darrer també passa. Sovint despenges i no hi ha ningú. I resulta que truques per veure qui era i et diuen que el número aquell té les trucades restringides. Una explicació que també et deixa un pèl inquiet. Perquè, què vol dir tenir les trucades restringides? Que li han tallat el telèfon? O que no vol que el truquin determinades persones? O les dues coses? O que, simplement, es vol desconnectar de la bogeria aquesta dels mòbils, que també podria ser? Llavors, em sembla que m’hi apunto. (Publicat a Presència número 1839, del 25 de maig a l'1 de juny de 2007)

posted by Miquel Riera @ 1:50 p. m. 0 comments

dijous, de maig 17, 2007

Prohibit prohibir. L’eslògan es va fer famós el maig del 68, però em fa l’efecte que torna estar de prou actualitat tenint en compte alguns casos que hi ha hagut darrerament. Abans que res, però, que quedi clar que no vull de cap manera afegir-me a les irresponsables declaracions de l’expresident Aznar. Que una cosa és limitar el nivell d’alcohol a l’hora de conduir, l’accés dels menors a determinats videojocs o el consum de substàncies perilloses, i una altra, prohibir, per exemple, la difusió d’un vídeo crític amb el poder, com van fer els jutges al País Valencià, amb arguments tan simples com que no érem en campanya electoral. Tampoc m’agradaria parlar massa de la greu prohibició que afecta les formacions polítiques de l’esquerra independentista basca, a qui han impedit presentar-se a les eleccions municipals, trencant la més elemental de les normes democràtiques. Per aquest camí, és evident que el País Basc continuarà en el mateix carreró sense sortida de sempre, molt lluny del camí que fa pocs dies han marcat la gent d’Irlanda del Nord, entre altres coses perquè tots sabem que en aquest Estat anomenat Espanya hi ha coses que no és que ja no es puguin canviar, sinó que ja no se’n pot ni parlar, i no només perquè mani el calendari electoral. Que també.
Anem al gra, doncs. Les dues absurdes prohibicions, per exemple, que han afectat espectacles teatrals. La primera va obligar a suspendre una obra en què s’escorxava un xai en directe, en una acció que servia per parlar de la tradició musulmana. La segona, de fa pocs dies, va fer plegar veles a una peça del Teatre Lliure durant la qual es bullia un llamàntol també en directe. Deixant de banda l’oportunisme i la provocació que hi ha en les dues accions teatrals, sembla francament absurd que una llei de protecció dels animals arribi a límits tan ridículs en la seva aplicació. És el mateix cas que passa amb la prohibició d’utilitzar animals en els espectacles de circ a Barcelona, que pot semblar molt progressista, però que és totalment contradictòria amb l’existència d’un zoo com el que hi ha a la Ciutat Comtal.
Fins ara hem parlat d’absurditats, però cal parlar, naturalment, de vulneracions dels mínims drets ciutadans. És el cas de la prohibició del vídeo Ja en tenim prou, molt crític amb el PP de València. Primer, com si, en l’època del You Tube això servís de molt, i segon, com poden tenir la barra de prohibir un treball com aquest i no fer res, per exemple, per aturar les mentides que va difondre Tele Madrid sobre el castellà a Catalunya. Com sempre, no tot es mesura amb el mateix regle.
I hi ha finalment, el cas aquest del cantant jamaicà, autor fa anys d’algunes lletres ofensives per a gais i lesbianes i que només va poder actuar a Barcelona després que li fossin «visades» les cançons i amb el compromís de fer crides a favor de les llibertats individuals. Un servidor ja troba bé que es vigilin i castiguin les actuacions de determinats col·lectius –l’extrema dreta, per exemple–, però, no sé per què, el cas aquest del jamaicà em fa recordar quan dúiem al ministeri les lletres de les cançons d’en Llach o en Raimon, perquè el censor de torn decidís quines podien cantar en el recital que havíem organitzat. (Publicat a Presència, número 1838, del 18 al 24 de maig de 2007)

posted by Miquel Riera @ 3:25 p. m. 0 comments

dilluns, de maig 14, 2007

Canvi radical. S’acaba un partit de futbol i em quedo ben enganxat al programa de teleporqueria que fan a continuació. L’espai, que es veu que ja fa algunes setmanes que s’emet i que és hereu d’un d’igual que es van inventar els americans, consisteix en una espècie de concurs on els participants són sotmesos al que el títol del programa deixa ben clar: un canvi radical. És a dir, els agafen, els separen uns mesos de les seves famílies, els operen el que estèticament no els agrada, els arreglen el cabell, els maquillen i els tornen a la vida normal fets uns figurins davant, naturalment, la sorpresa i l’alegria d’amics, coneguts i saludats del protagonista.
En el programa de l’altre dia hi havia dos concursants, un home i una dona, que ens van presentar enmig d’un muntatge del tot americà: allò que van repetint constantment els arguments per enganxar la gent que va fent zàping. L’home, que es diu Paco i que condueix un camió de repartiment, té un problema físic realment empipador: resulta que té el maxil·lar inferior molt més endavant que no pas el superior. «Des que tinc ús de raó que molta gent s’ha rigut de mi per aquest problema. Alguns cops em diuen fins i tot si quan plou ho aprofito per beure», explica l’home que, a més, confessa que té veritables problemes per mastegar bé. En Paco ho té clar: vol que li arreglin la cara i si, de passada, el fan més guapo, doncs, fantàstic. Un dia que torna a casa l’espera tot l’equip del programa per emportar-se’l. Fins i tot li fan la maleta i gairebé no li deixen ni temps per acomiadar-se de la família.Davant l’astorament d’un servidor, el programa, que presenta la veterana Teresa Viejo, tot somriure i falsedat, va mostrant clarament tot el procés de transformació d’en Paco en un home nou: l’operació i el dur postoperatori –lluny, a més, de la família–, els consells d’una psicòloga de pega, els d’una perruquera, l’estilista, la dietista o el dentista. Tot un equip a la seva disposició que fan servir en Paco com si fos un titella. La cirereta la posa la Viejo en el fals directe: quan en Paco compareix fet un home nou, resulta que la dona no hi és. Llavors, l’acaben d’esprémer encara més, fins que l’esposa apareix també ben transformada; ella no ha volgut ser menys que el seu home i també s’ha sotmès a un canvi. L’apoteosi final. El més curiós del cas és que els protagonistes semblen ben feliços i contents, com si no fossin conscients del suc que els han tret, com si, de fet, no els importés el negoci que han fet amb ells, la deixalla sentimentaloide en què els han convertit.
El cas de la dona és, si fos possible, molt pitjor. Aquí no hi ha cap problemes físic, sinó que tot és psicològic. És clar que, al final, després de mostrar-nos tot el patiment passat, la dona queda ben contenta perquè realment ha millorat amb el canvi, però fins quan? I a quin cost? Tothom és ben lliure de prestar-se a l’escarni públic, però fins a quin punt aquests concursants no són com ninots indefensos davant una maquinària implacable i sense escrúpols que s’aprofita miserablement d’ells. La televisió massa sovint creua els límits i ningú no fa res per evitar-ho. (Publicat a Presència, número 1837, de l'11 al 17 de maig de 2007)

posted by Miquel Riera @ 10:32 a. m. 0 comments

dijous, de maig 03, 2007


La vida dels altres. Tinc un amic a qui la policia de l’antiga República Democràtica Alemanya (RDA) va tenir retingut un parell d’hores en un despatx en un dels passos fronterers que permetien l’accés al Berlín oriental. Resulta que els agents es van malfiar d’ell després de veure que el seu aspecte físic no coincidia amb el que mostrava la foto del passaport. Ara no recordo si és que ell no duia barba i al document sí, o a la inversa. Bé, tant li fa. El cas és que l’amic va recordar durant molt temps l’experiència, la por i la incertesa viscudes, però sobretot, la rigidesa d’uns policies que, segons ha explicat en nombroses ocasions, semblaven extrets talment d’una pel·lícula de nazis. He tornat a pensar en l’antiga RDA després de veure una de les pel·lícules més interessants dels últims temps, La vida de los otros, del director Florian Henckel von Donnersmarck, Oscar 2007 a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Per a aquells que no ho sàpiguen, el film explica la història d’un autor teatral a qui el règim decideix controlar. L’encàrrec recau en un hermètic i solitari agent de l’Stasi, el cos militar que vigilava tots i cadascun dels moviments dels ciutadans de la RDA. L’home comença a fer la seva feina amb la cura de sempre fins que, en un moment donat, sembla adonar-se que s’ha situat en el costat incorrecte. No voldria ara revelar res més sobre l’argument del film, però sí que m’agradaria destacar el fet que els homes bons apareixen on menys ho esperem i també que, malgrat la societat en què vivim, sortosament n’hi ha molts més dels que ens pensem.

Dit això, allò altre que més em va interessar de la pel·lícula és la manera com reflecteix, tant pel que fa als decorats com al vestuari, com era la vida en les antigues repúbliques comunistes de l’Est. Sordidesa seria la paraula exacta per definir, per exemple, alguns dels locals públics, com un bar que apareix al film o el pis on viu l’agent de l’Stasi. Un servidor no va ser mai a la RDA, però sí a l’antiga Txecoslovàquia i, francament, la fredor viscuda amolts llocs se’m va fer palpable de nou en el film. Igualment com la sensació de viure en un estat policial i militaritzat, amb molta gent d’uniforme arreu. I també, naturalment, aquells rètols amb proclames, coronades per falçs i martells a dalt i a baix; i tot de monuments, cadascun més estrambòtic, per enaltir les virtuts dels camarades morts en combat, el treball a les fàbriques o la força de l’exèrcit.

Aquest Sant Jordi hi ha un llibre que ha passat relativament desapercebut, però que pot ajudar a comprendre com la gent podia sobreviure en un règim com el que va subjugar els alemanys de la RDA. Es tracta d’Humor de combat (La Campana), del mestre de periodistes Josep Pernau, un recull d’acudits anònims nascuts en tota mena de dictadures i que l’autor situa en cada moment històric. Com aquest que segurament s’explicava a la sòrdida República «Popular» alemanya: «Què en penses, camarada, de la direcció del Partit?» «El mateix que tu.» «Quedes detingut!» (Publicat a Presència número 1836, del 4 al 10 de maig de 2007)

posted by Miquel Riera @ 10:09 a. m. 3 comments