divendres, de juny 29, 2007

Frankfurt. Entre les manipulacions informatives de determinada premsa espanyolista, els misteris sobre la confecció de la llista dels escriptors que hi aniran i la prohibició que han patit els cantautors Biel Majoral i Marina Rossell, això de l’ambaixada de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt ja comença a assemblar-se una mica a una sarsuela d’aquelles que tant entusiasmaven el públic del Paral·lel de Barcelona ara fa cent anys.
Per començar, això que no hi haurà escriptors catalans en castellà, que tant destacaven alguns diaris espanyols, amb la capçalera del Grup Godó al capdavant. Francament, veure determinades portades d’ara fa uns dies feia basarda, sobretot per la mesquina insistència en el tema, més encara quan els mateixos implicats van sortir assegurant que declinaven la invitació per donar tot el protagonisme a la cultura catalana. Tots sabem a qui beneficien aquestes polèmiques, que tenen molt més ressò entre un públic espanyol predisposat a demonitzar tot allò que faci un cert tuf de catalanitat, que no pas en la gent del propi país. I el que sap més greu és que siguin mitjans catalans els que propaguen mentides i manipulen titulars, quan en qualsevol país normal la unitat en aquests temes és gairebé sagrada. I només cal que aneu a fer una volta per França o per Espanya o que us hàgiu fixat, per exemple, en el tractament que van fer diaris com El País i El Mundo, del recentment celebrat congrés de la llengua espanyola. Entre tres i quatre pàgines cada dia, com a mínim, que és el que toca. I aquí, faríem el mateix? Molt temo que l’autoodi frenaria més d’una i de dues iniciatives. Ja se sap que el català no és tan important.
Hi ha després això de la llista dels autors catalans que aniran a la fira alemanya. Una llista amb algunes absències destacades i amb presències inexplicables, que la manca d’un criteri públic a l’hora de confeccionar-la fa encara més sorprenents. No vull donar noms, però només cal repassar el llistat i comprovar que no hi són, per exemple, la majoria dels escriptors que col·laboren habitualment en aquesta revista. I no pas per falta de mèrits, naturalment. Com tampoc no hi són uns quants escriptors valencians que hi haurien de ser, com també n’hi falta algun altre de la Catalunya Nord, i com també n’hi sobren alguns de determinades camarilles barcelonines que sembla que només hi han entrat perquè algú a la conselleria va decidir subvencionar-los una traducció a l’alemany. Quina casualitat. I quina casualitat també que tothom estigui pendent de què passa amb els autors «en castellà», mentre a l’ombra es confeccionava la llista de veritat.I hi ha, finalment, això d’en Biel Majoral i la Marina Rossell, a qui no han volgut en l’espectacle inaugural de la fira perquè els temes que volien cantar –Jo sóc català i Els segadors– no s’ajustaven, diuen, al que es vol mostrar del país. Temps al temps, però, de moment, el que es va ensenyant és com s’aplica la censura. (Publicat Presència, número 1845, del 29 de juny al 5 de juliol de 2007)

posted by Miquel Riera @ 4:16 p. m. 0 comments

dilluns, de juny 25, 2007

La Copa Amèrica. A vegades, en aquest país, confonem el bròquil amb les carxofes i s’acaba creant un discurs únic que demonitza determinats temes o esdeveniments, sense acabar de destriar el gra de la palla, amb la lògica confusió que tot plegat acaba creant en el públic en general. Un dels casos més recents és la celebració de les competicions de la copa Amèrica i les regates prèvies de la copa Louis Vuitton en aigües del port de València.
Tot va començar quan fa quatre anys un vaixell suís es va endur l’històric trofeu ben bé davant la cara dels neozelandesos, organitzadors de l’última edició. Com que és evident que a Suïssa hi ha molts i grans llacs, però no pas mar, i com que els guanyadors de la copa Amèrica n’han de ser els pròxims organitzadors, va caldre buscar algun ciutat europea disposada a organitzar l’esdeveniment. Ràpidament, el govern i l’Ajuntament valencians, on els populars fan i desfan des de fa temps, van veure-hi una oportunitat per a la ciutat, a imatge del que es va fer a Barcelona pels Jocs Olímpics. Després d’haver competit justament amb la Ciutat Comtal per endur-se la copa Amèrica cap a casa, els valencians van guanyar l’organització de l’esdeveniment. Ràpidament van posar fil a l’agulla desfent barris, movent terres, reconstruint carrers i construint tot un port nou per a la competició, gairebé a imatge del que es va fer a Barcelona, amb la diferència que a València van tirar més pel dret. Bé, potser tant com a Barcelona, el que passa és que no ho van dissimular. Així, i amb les ànsies de grandesa, barroquisme i de fer diners que caracteritza els populars valencians, les obres van tirar endavant, i ells en van començar a treure’n rèdits polítics i econòmics, que per alguna cosa hi havien posat el coll. Paral·lelament, l’orquestra mediàtica espanyola va anar posant en solfa el vaixell encarregat de defensar l’honor de la pàtria en la competició. La barreja de tot plegat, de populisme valencià i de patriotisme espanyol, va ser naturalment d’alt voltatge i, ràpidament, va provocar el lògic rebuig en molta gent del país. I més quan, vistos els bons resultats del vaixell espanyol, van començar a aparèixer pel port valencià els polítics que ho havien fet possible. Calia cobrar, sobretot ara que s’acostaven eleccions.
Però una cosa són la Rita Barberà i en Francisco Camps i una altra, l’alta competició de vela, de la mateixa manera que una cosa és el patriotisme barat que lloava les gestes del Desafío Español i una altra, la bona tasca feta per la seva tripulació. Com sempre, entre uns i altres, s’ha aconseguit desvirtuar-ho tot, la mateixa competició inclosa.
I és potser per això que, ara que ha començat la veritable final de la copa Amèrica, seria un bon moment per oblidar-se d’uns i d’altres i disfrutar d’un esdeveniment que, com els Jocs Olímpics de fa quinze anys, ja haurien volgut moltes altres ciutats europees. Barcelona inclosa. I malgrat la Barberà, en Camps i companyia, i tot el que han fet. (Publicat a Presència, número 1843, del 22 al 28 de juny de 2007)

posted by Miquel Riera @ 10:42 a. m. 0 comments

dimarts, de juny 12, 2007

Repartir-se les poltrones. Aquests quinze dies previs a la constitució dels nous ajuntaments hem assistit al lamentable espectacle de la repartició de les poltrones del poder. Potser és que no hi ha una altra manera de fer-ho –a mi em semblaria que sí–, però els pactes, contrapactes, acords i desacords que s’han vist a molts pobles són la part més lletja de la política, justament aquella que està fent, segurament, que els ciutadans s’abstinguin cada dia més d’anar a les urnes. Entre altres coses, perquè veuen, simplement, que el seu vot no val res i que els polítics que han escollit se’l passaran directament pel forro pactant amb qui havien jurat que no ho farien mai, per tal d’aconseguir aquella parcel·la de poder o aquell despatx des del qual podran fer i desfer. Francament, un servidor té la sensació, i em fa l’efecte que aquesta és una observació compartida amb molta gent, que aquests últims dies el que bàsicament s’ha negociat entre els partits han estat més els càrrecs que no pas els programes, malgrat que ens vulguin fer creure el contrari. És per això que fa basarda sentir, per exemple, Jordi Portabella descabdellant en roda de premsa les hipotètiques raons per les quals no s’ha posat d’acord amb els seus antics socis a l’Ajuntament de Barcelona, quan tothom sap que només no ho ha fet per pura i dura estratègia política. O com aquells que diuen senzillament: «Acceptarem la millor oferta». Què vol dir la millor oferta? I tant li fa d’on vingui?
I és que es pensen que entabanen el personal a base de retòrica, quan, en realitat, estan vetllant i negociant quins càrrecs tindrà el seu partit a la Diputació, a l’Ajuntament de tal població, o com s’ho faran entre tots per aconseguir un sou per als diferents assessors que tenen treballant en les institucions i fundacions que controlen. Ja sabem que la política de partits és, segurament, el procés que millor garanteix la participació democràtica, però l’espectacle viscut aquests dies no és pas que contribueixi precisament a dignificar-lo i a enfortir-lo.
Potser la clau és en la llei electoral que tenim i que sovint atorga un paper tan important a partits amb molt poca representació, com ha passat ara en molts ajuntaments. No penso pas que s’hagi d’anar a un sistema com el francès o el britànic, que donen majories a les llistes més votades, però sí que crec que la llei que tenim ara deixa massa oberta la constitució de l’ajuntament i l’elecció de l’alcalde i fa que les negociacions semblin un mercat de Calaf i que sovint proliferin pactes ben estranys entre formacions i persones que, en teoria, no es podien ni veure. I això que als polítics els pot semblar ben normal –de fet, és el joc que tant agrada a tots aquells que remenen les cireres i als periodistes que els seguim–, em fa l’efecte que a la majoria de ciutadans cada cop els desagrada més. Però bé, les lleis les fan els polítics i aquesta fa molts anys que hi és. Deu ser, doncs, que ja els està bé. I així ens va a tots plegats, i al país. (Publicat a Presència, número 1842, del 15 al 21 de juny de 2007)

posted by Miquel Riera @ 11:24 a. m. 0 comments


El gran germà actualitzat. Sempre he pensat que si amb programes com ara el Google Earth o similars gairebé et pots veure al balcó de casa llegint un llibre, què no deuen poder veure, per exemple, els militars nord-americans o les principals agències internacionals d’espionatge? Francament, fa una mica de basarda pensar que algú es pot ficar dins la teva intimitat i controlar què fas i cap on vas. Estem en un món on la visió del gran germà de George Orwell s’ha fet realitat, encara que sovint sigui ben diferent de com el va imaginar el gran escriptor britànic.És el cas, per exemple, que li està passant a una noia nord-americana, de nom Allison Stokke, que, segons expliquen, s’ha convertit en tota una celebritat a internet. Només cal, de fet, posar el seu nom al cercador Google i veure que hi ha prop d’un milió d’entrades. Però qui és Allison Stokke? Doncs té divuit anys, és de Califòrnia, més aviat guapa, i practica el salt de perxa, una especialitat atlètica en la qual va ser campiona dels Estats Units l’any 2004. Massa res, com dèiem, que la diferenciï de milers d’altres noies d’arreu del món. Per què, doncs, s’ha fet famosa de la nit al dia? Tot va començar quan el responsable d’un bloc d’esports de Nova York, que rep més d’un milió de visites al mes, va decidir publicar la fotografia d’Allison fent salt de perxa. Des de llavors, la noia ja no ha pogut viure tranquil·la, en una nova demostració del poder de la xarxa. Correus electrònics, trucades de periodistes d’arreu del món, webs de fans i el pare de l’Allison de bòlit intentant aturar el fenomen –vigilant sobretot que la noia no aparegui en pàgines de contingut sexual, que es veu que ja s’ha donat algun cas– és el dia a dia d’aquesta nova estrella de la xarxa, sorprenentment a contracor.
Però a internet s’hi pot aparèixer també per mitjà d’una nova aplicació de Google Maps, en què els internautes poden anar a peu pel carrer per San Francisco, Las Vegas o Nova York. Una aplicació que ja ha provocat unes quantes protestes, sobretot d’aquells a qui han «enganxat», per exemple, entrant en sex-shops. És, com deia algú, una espècie de gran germà una mica tonto, perquè et vigila sense saber exactament ni per què.
Un expert comentava l’altre dia, a propòsit de les nombroses càmeres de videovigilància que hi ha arreu, que es veu que la llei oblida a anunciar quan hi ha una càmera i que l’usuari pot demanar de veure la imatge que n’han tret d’ell. És evident que ningú utilitza aquesta prerrogativa, que queda molt bé, però que ja es veu que és pur paper mullat. Com també em fa l’efecte que ho són aquests papers que et fan signar a les escoles segons els quals permets que les fotos dels teus fills apareguin als webs del centre. Es veu que hi havia pares que s’havien queixat. Pares que ara potser tenen fills que tenen un bloc d’aquests que tenen gairebé tots els adolescents –en diuen fotologs– i on pengen les fotos que es fan i que fan als seus amics. Fins que algun dia els passi com a l’Allison Stokke. (Publicat a Presència número 1841 del 8 al 14 de juny del 2007)

posted by Miquel Riera @ 9:59 a. m. 0 comments

divendres, de juny 01, 2007

Encertar el futur. Corre per internet la reproducció facsímil d’un curiós article publicat el mes de desembre del 1900 en una revista nord-americana i en el qual, sota el títol «Què pot passar en els propers cent anys», un tal John Elfreth Watkins Jr. feia prospectiva de com aniria el món en el segle que s’iniciava. El més interessant és que Watkins, que assegurava haver consultat diferents savis i científics, en va clavar unes quantes, començant, per exemple, pel nombre d’habitants que va calcular que tindrien els Estats Units l’any 2000: ni més ni menys que uns 350 milions de persones; i seguint amb els telèfons mòbils, una tecnologia que no van saber preveure, molts anys més tard, ni els grans autors de la ciència-ficció ni els grans directors de cinema que, com Stanley Kubrick, van filmar el futur. Watkins Jr. també va encertar-la dient que al segle XX els nord-americans serien molt més alts perquè s’alimentarien millor i tindrien més bona salut; que l’anglès seria la llengua més utilitzada al món; que hi hauria calefacció i aire condicionat a les cases; que es vendrien i repartirien sense problemes aliments preparats; que els trens viatjarien a alta velocitat; que els vehicles a motor substituirien els de tracció animal; que les fotografies es podrien enviar a distància; que càmeres repartides arreu del món permetrien saber què passa a cada lloc a l’instant; que la música arribaria a totes les cases amb diferents aparells; que la tecnologia mèdica permetria explorar dins del cos humà o que hi hauria roses de tots colors.
En canvi, el periodista es va equivocar en preveure altres qüestions, com ara que no hi hauria mosques o mosquits; que s’exterminarien les rates o que els cavalls gairebé s’extingirien; que l’educació universitària seria gratuïta per a tothom; que les maduixes serien tan grosses com les pomes o que els carrers de les nostres ciutats serien només per als vianants perquè els cotxes circularien per vies subterrànies. Watkins i aquells amb qui va parlar tampoc van saber preveure l’existència dels avions, tot i que a l’article sí que es parla que hi haurien dirigibles que serien utilitzats amb fins militars, com sí que va ser.
I tampoc van saber veure que el món no seria tan perfecte com l’imaginaven i que, en el decurs del segle XX, la humanitat viuria dues grans guerres i es dessagnaria en centenars de conflictes més arreu, o que, simplement i malauradament, tot el nivell de benestar que sí que aconseguiria la població nord-americana, cent anys més tard, encara el veuen molt lluny milions de persones de tot el món que continuen patint gana, cuinant amb llenya i sense accés a l’educació, malgrat que, a quatre passes d’allà on viuen, els telèfons mòbils imaginats per J.E. Watkins Jr. siguin una realitat que els acosta a un món on les desigualtats són el pa de cada dia.
En tot cas, un vot per a l’optimisme, perquè, malgrat que l’home és l’únic animal que ensopega tres cops amb la mateixa pedra, estic segur que en els cent anys que han de venir serem prou capaços, malgrat les dificultats, de millorar, i molt, la qualitat de vida de la majoria dels habitants del planeta. (Publicat a Presència, número 1840, del 31 de maig al 5 de juny de 2007)

posted by Miquel Riera @ 10:42 a. m. 0 comments