Un organisme anacrònic.
Cada cop que un jutge de l’Audiencia Nacional de España en fa alguna que sobrepassa, per dir-ho en poques paraules, l’àmbit purament judicial, –com seria el cas de la setmana passada amb el segrest de la revista El Jueves– em ve a la memòria l’origen d’aquest peculiar organisme judicial espanyol: el Tribunal de Orden Público (TOP) del règim franquista, per on van passar i van ser jutjats i condemnats un bon piló de militants demòcrates i antifeixistes. És clar que l’Audiencia Nacional no és un tribunal franquista, però sí que és ben curiós que un dels organismes judicials que més condicionen la vida política de l’Estat sigui precisament l’hereu, encara que només sigui estructuralment, d’unes de les xacres de l’anterior règim. Actualment, l’Audiencia Nacional té les competències per jutjar delictes sobre terrorisme, crim organitzat o delictes d’especial gravetat de caràcter econòmic, entre altres. Però la seva capacitat judicial també arriba a assumptes ben curiosos, com ha quedat demostrat amb el cas d’El Jueves, un dels afers judicials més patètics i ridículs dels últims temps. No solament perquè el jutge i el fiscal hagin aconseguit justament tot el que pretenien evitar –la caricatura l’han vist centenars de milers de persones que no l’haurien vist i, de passada, ha fet créixer el republicanisme entre els ciutadans, i només cal anar a fer un volt per internet i llegir els comentaris de la gent per constatar-ho–, sinó perquè ha quedat demostrat un cop més que hi ha un seguit de membres de l’estament judicial que sembla que visquin encara cent anys enrere. No cal estendre’s més en el tema perquè ja ho comenta tothom, però a principis del segle XXI demanar els motlles d’una portada i oblidar-se d’internet és no saber quina és i com és la societat on vius i, això, en un jutge amb tanta responsabilitat és, sobretot, irresponsable.És ben curiós, d’altra banda, el monstre en què s’ha convertit des de fa anys l’Audiencia Nacional, amb jutges que es pensen que són estrelles de Hollywood i amb fiscals disposats a intervenir a la més mínima en la vida social i política. Un tipus de tribunal d’excepció que, tal com passa en la majoria dels països europeus, podria perfectament no existir i que els delictes que jutja passessin a ser competència dels jutjats on han succeït els fets.Però el poder que ha assolit l’Audiencia, amb una justícia molt allunyada dels ciutadans –només cal recordar el cas dels independentistes detinguts ara fa quinze anys, entre molts altres–, ja comença a fer trontollar massa les estructures de la democràcia. El cas d’El Jueves ho ha ben demostrat, tot i que, des que vaig saber de la notícia i vaig veure’n les conseqüències, sovint penso que el que potser volien el fiscal i el jutge era aixecar les vendes de la revista i fer créixer les simpaties per la república. Ostres! Encara tot haurà estat a fi de bé... (Publicat a Presència, número 1848, del 27 de juliol al 2 d'agost de 2007)
"Did you mean Pepe". Hi ha frases, com la del títol que encapçala aquest article, que exemplifiquen a la perfecció la situació i el pes de la llengua catalana al món. El text en qüestió ens va aparèixer al portal You Tube tot fent una cerca de vídeos del cantautor valencià Pep Gimeno Botifarra, de qui ja vam parlar fa unes setmanes. Els vídeos els va trobar, però, per si de cas ens havíem equivocat a l’hora d’escriure el nom, la màquina ens va preguntar «Did you mean Pepe?», és a dir: «No vols dir que no buscaves algú que es deia Pepe i no un tal Pep?» Es veu que als programadors del popular portal no els entra al cap que hi hagi gent que es pugui dir Pep i que si has escrit «Pep» és que potser t’has equivocat. Home, no fotem. Ja sé que tenim una llengua minoritària, que només és oficial en un petit estat dels Pirineus i a tres «regions espanyoles», però tampoc som tan pocs, ni tan poc coneguts, ni tan poc importants a la xarxa. Més tard vam provar a veure què ens deien a You Tube si hi escrivíem «Miquel» en comptes de «Miguel» i, tot i que la cosa va anar més bé, també ens van preguntar en algun moment si teníem clar que hi volien posar «Miquel» i no «Miguel». És a dir, que allò presumiblement correcte és el castellà i que l’excepció és el català.Tot plegat, i seguint amb You Tube o el mateix Google, i amb d’altres pàgines, és com allò que passa quan poses l’adreça general i ràpidament et redireccionen a la pàgina espanyola. La cosa és tan automàtica que, segons com, fins i tot costa trobar el web original. És clar que sempre t’ho pots configurar a la teva manera, però no deixar de ser curiós que, si vols anar a Nova York o a Silicon Valley, et facin passar sempre abans per Madrid, per dir-ho d’alguna manera. Deu ser que continuem sent una unidad de destino en lo universal, que deia aquell; si no, francament, no s’entén gaire.L’altre dia pensàvem que aquest any ja en farà deu que disposem de connexió a internet i com la xarxa ha canviat des de llavors i com ens ha canviat la vida en moltes coses. I com la presència del català, tot i els inconvenients que denunciem al principi, ha estat sempre important i significativa, amb moltes més planes en el nostre idioma que no pas en altres llengües amb un estat al darrere i més parlants. La culminació de tot plegat ha estat haver aconseguit el domini .cat. La història del .cat l’ha resumit en el llibre Nació.cat, de recent publicació a l’editorial Mina, el periodista Saül Gordillo, actual director de l’Agència Catalana de Notícies. El llibre conté un epíleg del també periodista Vicent Partal, que hi presenta un decàleg sobre internet .cat: 1) Existir. 2) Col·laborar i competir alhora, connectar-se. 3) Arrelar-se. 4) No mirar al costat. 5) Innovar. 6) Créixer i internacionalitzar-se. 7) De Salses a Guardamar, Fraga, Maó i? 8) Clarificar. 9) Ens cal més estructura. I 10) Guanyar. És a dir, aconseguir que cap màquina i, per descomptat, el cervell que l’ha programat, pugui dubtar sobre si el nom Pep és correcte o no. Que Déu n’hi do. (Publicat a Presencia, número 1847, del 20 al 27 de juliol de 2007)
El català perseguit. El desaparegut polític i activista gironí Francesc Ferrer va publicar l’any 1985 a Edicions 62 el llibre La persecució política de la llengua catalana (Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui), en el qual feia un repàs històric, com molt bé diu el títol, de tot el que l’Estat espanyol i els seus diferents actors –des de militars, periodistes, escriptors, jutges, capellans i polítics– han fet i dit contra la llengua catalana al llarg dels últims tres-cents anys d’història que, naturalment no és poc. El mateix Ferrer va publicar l’any 2000 un altre volum que, amb el títol de Catalonofòbia (Edicions 62) complementava aquest, de la mateixa manera que uns anys abans ho havia fet l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte en un llibre editat a La Campana amb el títol d’El llibre negre de Catalunya. De Felip V a l’«ABC». Amb la sola i simple lectura d’aquests tres volums, ja n’hi hauria d’haver prou perquè el lector mínimament conscienciat de la importància del català es fes independentista gairebé per defecte, per dir-ho d’alguna manera: les barbaritats que al llarg dels anys s’han fet i s’han dit sobre el català són de tal calibre, i sovint tant greus, que n’hi ha que fins i tot fan riure, si no fessin plorar, bàsicament per la incultura que desprenen.Però, com tots sabeu, ni la democràcia ni el fet de formar part tots plegats d’una societat moderna i tolerant ha apaivagat el tema. Contràriament, recents debats, com el de la reforma de l’Estatut de Catalunya, han tornat a encendre les ires d’aquells que no veuen un pam més enllà del seu nas. Les barbaritats les ha recollit en un nou llibre en David Pagès (Reus, 1982). L’ha titulat El català perseguit i l’ha publicat Ara Llibres, que recentment també ha reunit en sengles volums algunes de les bestieses que es diuen a la COPE o s’escriuen a El Mundo. En David Pagès diu que es va decidir a fer el llibre després de veure el documental Ciudadanos de segunda, que va emetre Telemadrid i en el qual, entre moltes animalades, es deia que el castellà està en perill d’extinció a Catalunya.A El català perseguit, com en els anteriors volums, el lector hi trobarà prou arguments per engegar a dida els nostres veïns, no una sinó mil vegades, però un servidor ha preferit aturar-se en un fragment escrit per Federico Jiménez Losantos l’any 1993 i que diu textualment: «Avui, les famílies d’immigrants, si volen escolaritzar els seus fills, han de fer-ho arrancant-los del seu bressol lingüístic i sotmetent-los a una situació diglòssica que voreja l’esquizofrènia, perquè el nen de tres, quatre o cinc anys, que sent els seus pares parlar en una llengua –la del seu barri, la de la majoria de la gent que hi tracta allà– es veu capbussat –millor seria dir ofegat– per la famosa immersió en una altra que desconeix...» Res de nou que no haguéssim sentit, naturalment. L’únic detall és que m’hi he vist de petit quan, amb tres o quatre anys i sabent només català, em van capbussar en una escola totalment en castellà. I és ben sabut que a mi i a tots aquells catalans que ho vam viure, de seqüeles cap ni una. I això que allò sí que era ofegar el personal... (Publicat a Presència, número 1846, del 13 al 19 de juliol de 2007)
Del "country" a Pep Gimeno. Conec un alumne d’ESO a qui fa uns dies van suspendre l’assignatura de gimnàstica perquè no sabia ballar country. Es veu que ara, a més de saltar els típics aparells, o fer les taules amb la dinàmica adequada, els alumnes han de saber ballar country. Jo no sé vosaltres, però un servidor s’imagina amb catorze o quinze anys amb l’obligació de ballar country davant la mirada escrutadora dels companys però, sobretot, de les companyes, i em sembla que em torno a quedar vermell de cop, com quan a l’època se t’adreçava, per exemple, aquella noia que t’agradava.Bé, el cas és que l’alumne en qüestió va haver d’anar a recuperar country un dia d’aquests de bon matí i passar de nou una bona estona de vergonya. L’avantatge és que no li va quedar per al setembre com abans, perquè, no sé si ho sabíeu, però ara ho enllesteixen tot al juny. Deu anar millor per programar classes, cursos i vacants, evidentment, però, de passada, els estalviem als nois de passar-se l’estiu estudiant, no fos que els esguerréssim les vacances.D’altra banda, això d’examinar-se de gimnàstica és una cosa que a mi em recorda els exàmens finals de batxillerat a l’institut de Figueres, on havíem anat amb autobús des de Torroella de Montgrí a jugar-nos tot allò que havíem estudiat durant l’any. Eren altres èpoques, naturalment, però sempre tindré present aquell professor de formación del espíritu nacional (FEN) que també ho era de gimnàstica, fent-nos saltar el plint i el poltre sota les voltes atrotinades del centre figuerenc que em sembla que, en aquella època, mantenien gairebé igual que quan hi anava Salvador Dalí.En tot cas, i amb tot el respecte per les iniciatives dels professors de gimnàstica i pels balladors i amants del country, que ja sé que són molts i variats al llarg del país, per què no ensenyem danses més nostrades als alumnes, per dir-ho d’alguna manera? No sé, per exemple, una que es diu sardana, o una altra que té molt de predicament en bona part del territori, com és la jota? Ja sé que segurament continuarem fent envermellir els nostres nois, però, mai se sap, potser els faríem desvetllar el cuc pel folklore propi, que prou falta de suport que té. De gent que hi treballi, sortosament, ja n’hi ha, encara que ho hagin de fer a empentes i rodolons i a força de temps i diners propis, i enmig de la indiferència o la marginació dels grans mitjans de comunicació.Mitjans que, d’altra banda, fan que al nord ignorem, per exemple, que al sud, allà a Xàtiva, hi ha cantautors com Pep Gimeno Botifarra, un home que omple places i teatres arreu del País Valencià, cantant cançons tradicionals valencianes, temes que ha recuperat d’antics cantors, molts dels quals ja desapareguts. I això passa, i ens quedem tan tranquils, mentre que en altres països, homes com Pep Gimeno o d’altres de més veterans, com Jaume Arnella, serien respectats i admirats. Això sí, els nostres nois saben ballar country. (Publicat a Presència, número 1845, del 6 al 12 de juliol del 2007)
