Assessors. A les comarques gironines hi hagut aquests dies un cert rebombori arran que s'hagin fet públics els sous que cobraran els polítics amb càrrec que dirigiran la Diputació provincial –molt més alts que no pas fins ara–, però també pels que s’han previst per aquells polítics sense càrrec, que han anomenat assessors. Resulta que d’assessors amb sou en tindran, –de fet, abans de les eleccions ja en tenien–, tots els grups amb representació a l’ens provincial. Però, què són aquests assessors? Són realment gent que treballa per la Diputació? Gent indispensable pel bon funcionament de la institució que, amb la seva feina, aconseguiran que els ajuntaments, a qui es deu l’ens provincial, en surtin beneficiats? Alguns sí, però la majoria no, seria la resposta. I què fan, per tant? Doncs, treballar pel partit, pel seu partit. Sovint sense ni acostar-se a la seu de la institució que els paga, amb els diners de tots, no cal oblidar-ho. L’altra problema és que els polítics responsables no se n’amaguen de tot això que, convindreu amb mi, és més aviat lleig. Fins i tot, ho justifiquen, al·legant que tothom hi està d’acord i que tothom ho fa, no només a les comarques gironines, a causa de les mancances que hi ha a l’hora de finançar els partits polítics. Quan diuen tothom, volen dir ells, naturalment, perquè, em fa l’efecte que hi hauria molts ciutadans en desacord amb aquest ús més aviat estrany dels fons públics. Estrany i també amb un cert punt d’indecència, no trobeu? I això sense tenir en compte que, entremig, ens han volgut fer creure que han portat unes «dures i llargues» negociacions per veure quin programa tiren endavant quan, en realitat, allò «llarg i dur», ha estat veure quants assessors tindria cada grup i quin sou cobraria.Francament, un servidor entén perfectament que els partits són la base de la democràcia parlamentària que tenim i desitgem perquè, fins que no es demostri el contrari, i les experiències que hi ha hagut en aquest sentit arreu del món ho assenyalen, no hi ha cap altre sistema que garanteixi les llibertats i els drets dels ciutadans. També entén que aquests partits necessiten gent que treballi per a ells i que aquells voluntarismes d’abans s’han acabat fa temps. I també entén, naturalment, que als partits els calen diners per pagar aquesta gent i, fins i tot, que aquests diners surtin de l’erari públic. El que ja no entén és perquè, després de tants anys, els partits polítics –que, com hem dit aquí mateix en altres ocasions són els que, en definitiva, fan les lleis– no s’hagin posat d’acord per fer-ne una que posi ordre, reglament i estableixi mecanismes de control d’aquest finançament. Ens estalviaríem així espectacles com el de la Diputació gironina, que no fan res més que degradar la classe política, i altres sospites que sovint aixequen sous milionaris per a assessors de feines dubtoses.Ara bé, potser la clau de tot plegat és que als partits la situació actual ja els va bé. Amb menys control, s’ho poden manegar molt millor. I com ho fan tots, doncs, problema resolt. (Publicat a Presència, número 1851, del 17 al 23 d'agost de 2007)
I si tirem pel dret? Circulem per l’autopista en direcció a Barcelona enmig d’un trànsit infernal. Deu ser que és estiu i que ha coincidit que avui baixen cap avall tot de cotxes de turistes, però la velocitat mitjana no supera els vuitanta quilòmetres per hora, almenys en el tram on hi ha dos carrils i que encara trigarà mesos a ser ampliat, unes obres que, evidentment, arriben amb retard. Els turistes s’afegeixen a l’habitual corrua de camions –gairebé una línia contínua que va de la Jonquera a Barcelona– que, dia sí, dia també, omple la via ràpida. Entremig, els usuaris habituals i també els nombrosos cotxes de magribins carregats fins a dalt i més, que aprofiten les vacances d’estiu per passar uns dies als seus pobles d’origen. La sensació de caos s’accentua en arribar al peatge monumental de la Roca, on desenes de cotxes fan cua per pagar unes taxes no precisament barates, vist el servei que t’ofereixen. És evident que és un dia excepcional, però la situació en què la via és a prop del col·lapse també es produeix sovint en altres èpoques de l’any, i no cal que siguin ni caps de setmana, ni festes assenyalades.Com les autopistes, bona part de les carreteres del país són clarament insuficients actualment. Només cal anar un dia qualsevol de Girona a Sant Feliu de Guíxols o de Girona a Palafrugell, o fer altres rutes entre nombrosos punts dels país per adonar-se que la xarxa s’ha fet petita per absorbir l’alt volum de trànsit actual. Durant anys va haver-hi manca de previsió i és evident que les variants i els desdoblaments que no es van fer en vint o vint-i-cinc anys no es poden fer ara en tres o quatre.La sensació que les infraestructures no estan a l’altura no és té només viatjant per carretera, naturalment. Aquells que agafen el tren amb regularitat en saben un niu, de les misèries de bona part de la nostra xarxa de ferrocarrils. De la que funciona –és un dir– i de la que no existeix i hauria d’haver estat construïda fa temps. Com també pateixen els corresponents dèficits els que utilitzen l’aeroport del Prat, un castell de cartes que, igualment com ha passat fa uns dies a Barcelona amb la xarxa elèctrica, es pot ensorrar en qualsevol moment, per poc que hi passi alguna incidència. I això, sense parlar de les mancances clares pel que fa a vols internacionals, evidentment.El país ha guanyat dos milions d’habitants en quinze anys i les infraestructures se’ns han fet petites, algunes gairebé ruïnoses. En tot plegat, hi té bona part de culpa, naturalment, el govern espanyol, que durant anys no ha fet les inversions que havia de fer, sovint a consciència i amb la clara intenció si no d’ensorrar el país, sí de minvar-ne la riquesa i capacitat econòmica. Però els catalans no ens hauríem de complaure amb això de blasmar els altres per molt que tinguem raó. Cal que reflexionem tots plegats, que la classe política reflexioni i que, juntament i escoltant els sectors implicats, comenci a estudiar i a implementar mesures per evitar empitjorar les coses i per començar a millorar-les. I si cal tirar pel dret, doncs fer-ho. Que potser ja seria hora.En sembla que ja ens entenem, oi? (Publicat a Presència, número 1850, del 10 al 16 d'agost de 2007)
Incults i incívics. Des de sempre hi ha gent que de la incultura n’ha fet bandera. Són aquells a qui els agrada presumir i ventar-se de no saber determinades coses del món de la història o la cultura, de no conèixer determinats autors, de no haver vist tal o qual pel·lícula o de coses tan bàsiques com no llegir. L’altre dia, per exemple, poc després que els diaris digitals pengessin a les seves pàgines l’esfereïdora notícia que prop de la meitat dels ciutadans espanyols no llegeixen mai llibres, van començar a aparèixer comentaris d’individus d’aquesta mena. Com aquell que deia: «Ni falta que fa llegir, sent divertida com és la Play Station.» Sense comentaris, naturalment. Però la qüestió és que expressar opinions d’aquest tipus dóna cert prestigi social en determinats àmbits i, a més, aquells que les diuen, sovint, provoquen les rialles dels que escolten. És ben curiós, no trobeu?, que algú es rigui de les seves pròpies mancances. Deu ser la manera que tenen de no voler veure més enllà de si mateixos. D’estar tranquils, de no haver de preocupar-se de res més que no sigui allò que els importa en realitat, ells, la seva família, el que sigui. Una opció de vida, naturalment. I ben respectable, sempre que no afecti la convivència entre veïns, per exemple. Llavors, és clar, esdevé incivisme.Com incívics eren dos homes ben vestits, amb camisa de màniga llarga i corbata, que ara fa uns dies deixaven amb tota la tranquil·litat del món una fotocopiadora de grans dimensions al costat dels contenidors normals de les deixalles o com aquells veïns que van abandonar una mica més avall de casa un sofà i un matalàs, pensant-se que ho recolliria el camió de la brossa. És que uns i altres no sabien que les fotocopiadores, els sofàs i els matalassos s’han de dur a la deixalleria? Que no ho saben, que s’han comportat com uns incívics i que els poden multar? Naturalment que sí. I també que en aquest país encara ningú multa per fets així, deixant de banda alguns casos aïllats. A Suïssa i més al nord sí que multen, però allà també sembla que siguin endreçats de mena. Coses de l’educació, naturalment. Deu ser que aquí encara ens en falta? M’imagino que els dos homes encorbatats potser són els que van escriure allò que ni falta fa llegir, que la Play és més divertida. I que segurament el cap de setmana, mentre soparan amb els amics, es faran el fatxenda i els explicaran com van tenir la barra d’abandonar en ple dia una fotocopiadora, rifant-se d’aquesta manera de l’Ajuntament, de la Generalitat i de totes les campanyes possibles sobre la importància del reciclatge. Cap problema, naturalment. I ells, feliços. I la majoria de la resta de mortals, el dia que fem endreça, tornarem a la deixalleria, malgrat que la instal·lació és lluny i obre en horaris que no és pas que ajudin gaire. Fins que algun dia, farts de ser cornuts i d’haver de pagar el beure, llançarem la nevera vella al contenidor i ens quedarem tan amples. O no. Perquè els remordiments ens impedirien dormir. Per sort. (Publicat a Presència, número 1849, del 3 al 9 d'agost de 2007)
