La fal·làcia espanyola. Des de Frankfurt, Antoni Bassas convidava l’altre dia els espanyols a gaudir de la cultura catalana. Tot i reconèixer que en la seva petició hi havia un cert punt d’ingenuïtat, el conductor d’Els matins de Catalunya Ràdio trobava que és una llàstima que els ciutadans de la resta de l’Estat no coneguin la nostra literatura, ni la nostra música i que és una pena que, tenint al costat com tenen una cultura potent com la nostra, doncs, això, que, literalment, almenys la gran majoria, en passin.El que no va afegir, però, en Bassas, és que la culpa no és pas ben bé dels ciutadans espanyols, sinó dels polítics que els dirigeixen i dels mitjans de comunicació que llegeixen i escolten i que els tenen sumits en la més miserable de les ignoràncies. La qüestió, naturalment, no ve pas d’ara, però ja em direu si no és ben mesquí que a Espanya es tradueixin ben pocs llibres dels que es publiquen en català, o que als estudiants d’ESO gairebé ni se’ls expliqui la importància d’autors com ara Josep Maria de Sagarra, Josep Pla o Mercè Rodoreda, o que ignorin la bona música que fan els nostres intèrprets. O és normal que les grans cadenes musicals espanyoles, que es fan un fart de programar música en anglès, no emetin mai cap dels temes o els videoclips d’alguns dels nostres grups? O és que Els Pets o els Lax N’Busto, per esmentar només els dos primers que em vénen al cap, no agradarien als adolescents espanyols? La qüestió ha quedat ben clara aquests dies amb la presència catalana a la Fira de Frankfurt, que els mitjans de comunicació espanyols han ignorat excepte per atiar l’estúpida polèmica dels autors catalans que escriuen en castellà. Aquesta és la imatge que s’han endut els teleespectadors i lectors espanyols. No pas, per exemple, que una part important del seu mateix estat hagi pogut presentar, orgullosament i dignament, la seva literatura i el seu art en un gran aparador internacional. Aquest és, doncs, i no per sabut, el quid de la qüestió: els polítics i els mitjans de comunicació espanyols s’omplen la boca de proclames patriòtiques, no deixen de fer-nos saber que formem part d’Espanya, però, a l’hora de la veritat, l’única cosa que els importa, o sembla importar-los, són els nostres impostos i poca cosa més. Com s’expliquen, sinó, algunes absències a Frankfurt o els silencis mediàtics que hem esmentat abans? O com s’explica, també, per posar un cas concret, que hi hagi més estudiants de català a Alemanya que no a Espanya?Tots sabem, naturalment, les respostes a aquestes qüestions. Fa massa anys que les sabem, massa anys que patim ignorància i menyspreu, i manca de respecte. I, a sobre, ara ens volen fer creure que els ignorats, menyspreats i represaliats són ells. Francament, un servidor està ben tip d’intentar bastir ponts de diàleg. Sobretot perquè sempre som nosaltres els que, arribats a la meitat de la construcció, veiem que els altres encara són a l’altra banda del riu fent la migdiada. (Publicat a Presència, número 1860, del 19 al 25 d'octubre de 2007)
Fins i tot a França. En la pàtria virtual en què estem instal·lats alguns catalans –segons la definició acusació que en vam fer l’altre dia, referida a tots aquells que ens preocupem constantment pels símbols o per la llengua del país. En la pàtria virtual en què estem instal·lats, doncs, alguns catalans, deia, hi ha notícies provinents del món real que et demostren dia a dia que, efectivament, potser sí que hi ha problemes més importants per a la supervivència individual i col·lectiva que els provocats per una jutgessa que obliga un testimoni a parlar en castellà o pel ministre de torn que no vol retornar els papers privats que queden a Salamanca. Però que també n’hi ha d’altres que t’acaben de confirmar definitivament per què cal preocupar-se per tot això que alguns troben tan poc important, malgrat que t’hi juguis el futur com a país.És com això que hem sabut ara fa poc sobre les matrícules dels cotxes francesos, que podran portar finalment distintius regionals, a diferència dels d’aquí, que, tot i els compromisos d’alguna antiga conselleria d’Interior i d’un exministre de l’Interior, continuen amb la «E» d’Espanya ben gran i a sobre et multen si t’hi poses la «C» de Catalunya, per exemple.Tots n’heu vist, de cotxes francesos, suposo. Abans i de nit, es distingien per portar els llums de davant de color groc, herència d’una decisió militar de la Primera Guerra Mundial per tal de distingir els combois propis dels de l’enemic. Pel que fa a les matrícules, les posteriors són encara de color groc, diferents de les de la resta de la majoria de països europeus, on les lletres negres sobre fons blanc s’han acabat imposant per decisió comunitària. Ara a França també acabaran adoptant aquest tipus de matrícules i el govern de París, com no podria ser d’una altra manera, les volia uniformes, a l’estil d’aquí. A l’Elisi, però, no comptaven que les províncies es revoltarien i que el número del departament que, de tota la vida, han portat a la dreta de les plaques ha esdevingut, amb el pas dels anys, tot un símbol d’identitat. Com podran, doncs, renyar els cotxes de París que en facin alguna per alguna carretera departamental, si aquests no duen el famós «75»? O com passaran l’estona pares i fills intentant endevinar de quin departament és el cotxe que circula davant seu a l’autopista? Al final, les protestes han convençut l’Elisi, que ha autoritzat els departaments i regions a col·locar un distintiu a la part dreta de les plaques. Allò que demanàvem, doncs, aquí i que també han fet a Alemanya o a Itàlia, un dels estats europeus més centralistes, com és el francès, també ho ha concedit. Les xapes franceses portaran, doncs, banderes bretones o corses –potser fins i tot la catalana–, ai las!, mentre que aquí ja ens hem resignat a la uniformització de la «E». Tot plegat deu ser que els venedors de cotxes de segona mà francesos no tenen tant poder com els d’aquí. O potser que en Sarkozy i els seus ministres han vist clar que amb el vot de les províncies no s’hi juga i que a França, malgrat tot, també compten. (Publicat a Presència, número 1959, del 12 al 18 d'octubre de 2007)
No sóc nacionalista, ni demòcrata. Vull fer una confessió. No sóc nacionalista, ni demòcrata, malgrat que els meus escrits puguin fer pensar tot el contrari a aquells que els llegiu habitualment.No sóc nacionalista, tot i que voldria i reclamo, per exemple, molt més poder, o tot el poder per al meu país, igualment com fan la majoria de ciutadans dels països normals d’Europa, sense anar més lluny, i no per això se’ls titlla de nacionalistes.No sóc nacionalista, tot i que voldria i reclamo, per exemple, per a la llengua del país un tracte d’igualtat i fins i tot de preferència amb la resta de llengües que s’hi parlen, igualment com fan la gran majoria de ciutadans d’Europa, sense anar més lluny, i no per això se’ls titlla de nacionalistes, ni per això gairebé se’ls insulta a diari.No sóc nacionalista, tot i que vull i reclamo, per exemple, que els diners que paguem els catalans es gastin –un cop deduïa la quota de solidaritat que calgui i amb qui calgui– al meu país i que això faci millorar, per exemple, les carreteres, els trens, els aeroports, els ports... en definitiva, totes aquelles infraestructures que ens permetin anar endavant i viure millor, com desitgen, de fet, la gran majoria de ciutadans d’Europa, sense anar més lluny, i no per això se’ls caricaturitza com a nacionalistes i se’ls diu que estan ancorats en el passat o que, per culpa de les seves demandes, anem gairebé cap a la guerra.No sóc nacionalista, però vull i reclamo, per exemple, un respecte cap als símbols del meu país, com la bandera o l’himne, igualment com ho volen la gran majoria de ciutadans d’Europa, i no per això se’ls diu que són nacionalistes que no hi veuen més enllà dels seus símbols o que els importa més el color de la bandera que no pas el benestar dels avis o l’educació dels seus nens, la qual cosa –no pot ser de cap altra manera– és una mentida com una casa de pagès.I tampoc sóc demòcrata, tot i que, per exemple, a mi no em fa res que els països que ho vulguin convoquin referèndums quan vulguin amb la pregunta que vulguin. Però és clar, com que veig que hi ha un piló de polítics espanyols que es diuen demòcrates i a qui això no agrada gens i que ho troben il·legal, fora de l’estat de dret i producte de gent que delira, doncs m’han fet adonar que dec estar equivocat i que, per tant, de demòcrata, un servidor, res de res. També em pensava que ser demòcrata era acceptar la voluntat popular expressada a les urnes, malgrat que aquesta pugui fer canviar determinades lleis, encara que tinguin tant de ringo-rango com la Constitució. Però ara ja veig que no.Però, saben què? Ja ho veig clar, em sembla que m’he equivocat de país, de continent i de segle, com deia l’altre dia el president espanyol. O potser no, perquè deu ser l’Espanya d’Europa i del segle XXI l’única que no accepta les regles de la democràcia a la mínima que algú les vols fer servir. Francament, no entenc per què els polítics espanyols no van a fer un tomb per la Gran Bretanya, on em fa l’efecte que de democràcia en saben un munt. I si no que ho preguntin als escocesos. (Publicat a Presència, número 1858, del 5 a l'11 d'octubre de 2007)
