Feixistes. Si només es dediquessin a muntar desfilades patètiques com la de diumenge passat al Valle de los Caídos, no passaria res, naturalment. El problema és que els grups neonazis i feixistes a l’Estat espanyol fan alguna cosa més que desfilades: són els culpables dels més de quatre mil incidents racistes, xenòfobs, homòfobs i contra indigents que es produeixen cada any, segons Moviment contra la Intolerància, una ONG que, i això és molt més greu, ha comptabilitzat més de setanta morts per neonazis des de l’assassinat de la dominicana Lucrecia Pérez a Madrid, l’any 1992. L’últim, el jove de setze anys Carlos Javier Palomino, mort a punyalades per un neonazi ara farà quinze dies en un vagó del metro de Madrid. L’autor de la mort és un militar, que també va ferir greument un altre dels joves que acompanyava Carlos Javier.
És curiós com han tractat aquesta notícia els mitjans de comunicació. Algunes televisions, fins i tot, van presentar la mort del jove com el fruit d’una baralla entre «bandes»! D’altres, com TV3, gairebé van ignorar-la i no n’han parlat fins que la colla de brètols que, en teoria, protestaven per la mort d’en Carlos Javier ara fa una setmana a Barcelona es van dedicar a trencar mobiliari urbà, a destrossar comerços i bars i a intentar atonyinar els Mossos d’Esquadra. Només a Cuatro, Iñaki Gabilondo va aprofitar per denunciar la impunitat amb què actuen molts d’aquests grups neonazis i per dir que, quan es vulgui actuar, segurament ja serà massa tard.
De tot plegat, i no sé ben bé per què, em va quedar la sensació que si de la mort d’en Carlos Javier hi hagués hagut imatges, com va passar amb l’energumen de Santa Coloma de Cervelló que va agredir una noia equatoriana, doncs, que la notícia ens l’hauríem hagut de menjar per esmorzar, per dinar i per sopar. Són així de simples les coses a les televisions, per dir-ho de manera planera. I la resta de mitjans tot darrere ben servils. Potser també se n’hauria parlat més del cas si la víctima hagués estat d’origen estranger. Llavors, les tertúlies haurien vessat de salvadors de nouvinguts, amb raó, naturalment, però també carregats de falses manies pseudoprogressistes. Em sembla que ja ens entenem.
En tot cas, el que sí que és sorprenent és que cada cop que els neonazis es manifesten, siguin els que protesten contra ells els qui acabin rebent per part de la policia. Ha passat, sovint, per exemple, al Vallès, on els grups nazis han fet de les seves durant anys amb l’empara més o menys encoberta de les forces d’ordre. I ha passat també a Madrid, on les organitzacions feixistes no tenen gaires problemes a mostrar-se i actuar públicament.
I el que també és ben estrany, finalment, és que es deixin fóra de la llei els partits de l’esquerra radical basca, i bona part dels seus dirigents siguin a la presó, i que organitzacions que propugnen l’odi racial, ètnic i que es reclamen hereus d’una de les pitjors pàgines de la història de la humanitat campin lliures pel carrer. De fet, més que estrany, és terrible.
(Publicat a Presència, número 1865, del 23 al 29 de novembre de 2007)
He claudicat. Poden estar ben tranquils aquests taxistes de Madrid que fan fora del seu vehicle aquells que parlen en català pel mòbil, perquè sí, podem parlar en català per telèfon i a ells els molesta –encara que, francament, no entenc per què–, però els nostres aparells ens continuen parlant en castellà, o en anglès, o en la llengua que sigui, menys en la nostra. Una desgràcia més de les que suportem estoicament i en silenci els ciutadans d’aquest país, i que fins fa poc un servidor havia pogut evitar circulant amb terminals que no acabaven de ser del tot del seu gust, però que almenys li deien: «Té una trucada perduda.»Ho confesso, però, finalment he claudicat als encants de la tecnologia punta dels mòbils i he renunciat a allò que més o menys havia pogut anar salvant els últims anys: que el meu mòbil parlés la meva llengua, cosa, d’altra banda, ben normal per a la majoria de ciutadans del món, menys els que vivim en aquest racó de món a tocar de la Mediterrània.Ja no tinc, per tant, el mòbil en català. Sí que en posseeixo, en canvi, un de preciós, tapa d’acer inoxidable, pantalla de negre brillant, ben estret i petitet, i amb càmera de dos megapíxels, bluetooth, MP3, ràdio i no sé quantes ximpleries més. Per tot això he traït els meus principis. Ho confesso.Haig de dir, però, en defensa meva que, en aquest camp dels mòbils, pel que fa a la fidelitat a la llengua, ho tenim molt difícil. I pitjor ara que fa un temps, em fa l’efecte, perquè Siemens, que va posar el català als seus mòbils per contrarestar una possible mala imatge pel fet que el Madrid porti el seu logo a la samarreta, ha deixat de fabricar mòbils. L’altra gran casa que també els té de sempre en català, Alcatel, doncs, què voleu que us digui. Els seus terminals estan bé, però, francament, no són com els Nokia o els Sony-Ericsson, per dir un parell de marques líders del mercat i, d’altra banda, tampoc és que n’hi hagi una gran oferta, sobretot si no treballes amb un determinat operador. Així les coses, anara a comprar aquests dies un mòbil de gamma mitjana-alta i que tingui els menús en català és una mica un viacrucis, per no dir, directament, una Passió. Com si no estiguessis prou embolicat amb els punts, les mil i una promocions, el contracte, la targeta, el catàleg amb desenes d’aparells o la cua a la botiga.M’asseguren, però, que tot plegat està a punt de canviar perquè el febrer passat es va signar un conveni entre la Generalitat de Catalunya i els principals operadors i marques i que, abans d’un any, la majoria dels aparells portaran el català incorporat. És una feina complicada, em diuen, perquè la llei no obliga a introduir la nostra llengua als terminals (mala peça al teler, per tant), però que estan convençuts que ara hi ha voluntat en aquest sentit. També adverteixen que es tracta d’un procés lent que tot just comença ara a donar fruits i que per aquest Nadal ja hi haurà molta més oferta que la dels vuit o deu mòbils d’ara (vegeu-los a www.elteumobil.cat).Sembla que anem pel bon camí, doncs. Però què podem fer, mentrestant? Paciència? Claudicació? No seria més pràctic fer-nos eslovens o lituans, que són ben pocs, però, mira per on, no tenen cap problema per tenir el mòbil en la seva llengua? (Publicat a Presència, número 1864, del 16 al 22 de novembre de 2007)
Les veritat d'un jutge. Segur que alguns de vosaltres heu sentit a parlar d’ell. És el jutge Emilio Calatayud, titular del jutjat de menors de Granada i un home que diu veritats com un temple. Aquests dies, per exemple, hi ha penjat un vídeo al You Tube on es recull una intervenció del jutge en unes jornades d’un quart d’hora de durada. El seu visionat, com apunten alguns dels comentaris que s’hi poden llegir, hauria de ser obligatori per a escoles, instituts i, naturalment, per als pares. Jo també el recomano, és clar.Comença dient Calatayud que sembla que la societat s’hagi oblidat que hi ha vigents dos articles molt importants del Codi Civil, els números 154 i 155. El primer marca els deures i facultats dels pares, i el segon, els deures dels fills, tant o més importants, diu el jutge, que els seus drets, uns drets que actualment semblen estar per damunt de tot. «Hem passat en un tres i no res de l’estat preconstitucional al postconstitucional», apunta el jutge per exemplificar que abans tot era disciplina i obediència i ara s’aplica tot el contrari. «Abans, quan un nen no es volia menjar la sopa, el pare li deia que se la mengés, i si no ho feia per dinar, ho feia per berenar o, si no, per sopar, però se l’acabava menjant. Ara, els pares «dialoguen» i diuen al nen: «Escolta, nen, penso que pel teu bé t’hauries de menjar la sopa... Però el que acaba passant és que el nen no es menja la sopa, ni per dinar, ni per berenar, ni per sopar, sinó que el pare, cap allà les dues, l’acaba llençant i fent un bistec amb patates a la criatura», diu el jutge, que pensa que tenim «complex de jove democràcia i que, a vegades, sovint, s’ha de dir que no». «El problema és que hem de saber distingir entre un no de protecció i un no autoritari», conclou el jutge, que ho té clar: «Jo no sóc l’amic dels meu fills. Sóc el seu pare!»Emilio Calatayud triomfa al You Tube. Aquest vídeo que comentem ja l’han vist més de tres-centes mil persones en poc més d’un mes. Però és que l’home, conegut per algunes de les sentències peculiars que ha emès, que condemnen, en general, els joves a fer treballs en benefici de la comunitat, no té pèls a la llengua. Com quan parla del paper que haurien de tenir les escoles respecte als menors. Calatayud proposa que els centres incorporin equips de psicòlegs, educadors, treballadors socials, que treballin plegats per resoldre els conflictes que siguin competència seva per evitar «judicialitzar-ho» tot, com passa sovint ara. I que, sobretot, «deixin d’expulsar els alumnes dels centres». «Les expulsions no serveixen per a res. Sí de l’aula, però no de l’escola, on el menor amb problemes s’hauria de quedar treballant», diu el jutge, que creu que si es resolen els fracassos escolars de molts joves, s’acabarà reduint la delinqüència juvenil.El jutge Calatayud diu, doncs, les coses clares. Les diu pel seu nom, com no ho fa gaire ningú en aquesta nostra societat, on sovint preferim amagar el cap sota l’ala que no afrontar els problemes. O no és complicat i difícil dir que no a un adolescent que es creu en possessió de la veritat absoluta? A veure, doncs, si les seves propostes no cauen en sac foradat, com tantes altres. Malauradament. (Publicat a Presència, número 1863, del 9 al 16 de novembre de 2007)
Arxius vaticans. Qualsevol que hagi visitat el Vaticà, segur que recorda perfectament que la magnificència dels edificis del petit estat no deixa cap mena de dubte sobre el poder que s’ha controlat i, naturalment, encara es controla des d’aquell racó del món. La mateixa plaça de Sant Pere, per exemple, amb la gran columnata i les estàtues que la coronen a banda i a banda, ja és tota una mostra que l’arquitectura ha servit des de sempre per deixar ben clar qui pren les decisions. Una visita als museus vaticans també és molt exemplificant en aquest sentit. Els llargs passadissos que condueixen d’un costat a l’altre del complex o el laberint que s’ha de recórrer per arribar fins a la capella Sixtina són una altra bona mostra del que dèiem. I tot això sense haver vist res, per dir-ho d’alguna manera. Sense haver tingut accés, per exemple, a la biblioteca i als anomenats arxius secrets del Vaticà, on ara fa sis anys es va trobar un pergamí de l’agost del 1308 signat pel papa Climent V que, més o menys, absolia de tota culpa els dirigents del llavors poderós orde del Temple, detinguts i acusats d’heretges pel rei de França Felip IV el Bell. Entre la corrua de pecats que se’ls atribuïen hi havia, a més del d’heretgia, el de sacrilegi, per haver escopit a la creu, i també el de sodomia. El pergamí papal, de totes maneres, no va servir de gaire res perquè els principals dirigents templers van ser cremats a la foguera poc temps després i els seus nombrosos i importants béns, amb castells i fortaleses arreu d’Europa i l’Orient Mitjà, van ser comissats i repartits entre els reis de l’època o la mateixa Església. El document ha estat notícia aquests dies perquè se’n pot trobar una reproducció facsímil en un llibre que acaba de publicar el Vaticà en què, en més de tres-centes pàgines, es poden llegir les actes del procés contra els templers, que va durar gairebé set anys. De fet, la detenció dels templers a França és considerada la primera operació policial a gran escala, ja que van ser tots fets presos la matinada del 13 d’octubre del 1307 arreu del país. En una època en què no hi havia, evidentment, ni mòbils, ni telegrames, ni telèfon, el rei va necessitar un mes de termini i desenes de missatgers per avisar tothom que estigués a punt per aquell dia. Però és evident que el botí dels templers es mereixia això i molt més.Sobre l’orde del Temple i els seus misteris se n’han escrit centenars de llibres, però ni s’han trobat els seus tresors, ni s’ha provat que tinguessin el Sant Grial, ni que haguessin trobat l’arca de l’Aliança o que haguessin anat i vingut d’Amèrica abans que Colom, com asseguren alguns historiadors esotèrics. En tot cas, el que és cert és que les seves llegendes, alimentades durant segles, són més vives que mai. Només cal que feu una volta per la xarxa o que investigueu una mica pels arxius secrets vaticans. Si us ho deixen fer, naturalment. (Publicat a Presència, número 1862, del 2 al 8 de novembre de 2007)
Excés de pes. Ara fa uns dies vaig tenir la mala idea de traginar uns metres la motxilla escolar d’un dels nois de casa. Des de llavors que la lumbàlgia no m’abandona! Exagero, evidentment, però aquella bossa pesava gairebé vint quilos, la qual cosa, em diuen, es veu que és el més normal del món entre els estudiants de primària i de secundària. El pes d’aquella motxilla superava amb escreix el que recomanen metges i associacions de pares: que les bosses escolars no pesin més del deu per cent del pes total dels estudiants. És a dir, un estudiant de primer d’ESO, d’uns dotze anys d’edat i de quaranta a cinquanta quilos de pes, com a màxim hauria de portar una motxilla d’entre quatre i cinc quilograms. Però això, com sabem prou bé pares i mares i, naturalment, els mateixos nens, no és de cap manera el més habitual.El problema és que els estudiants no se’n surten. Per molt que ho intentin, no aconsegueixen reduir el nombre de llibres que s’han d’endur a casa. La falta d’armariets per als objectes personals als centres de secundària i els inevitables deures diaris són els principals obstacles que hi troben, als quals cal afegir uns llibres cada cop més gruixuts i l’obligatorietat d’utilitzar llibretes gairebé gegants per a les diferents assignatures.A França, la preocupació pel tema ha acabat en una campanya a les escoles i instituts que s’està desenvolupant aquests dies. En arribar als centres, els alumnes tenen la possibilitat de pesar les seves bosses en unes balances que s’hi han deixat. Els números, naturalment, no surten en la majoria dels casos, i gairebé tots els nens porten a la motxilla fins a un trenta per cent més del pes recomanat.A Itàlia, el problema ha arribat ja al Congrés del país, que acaba d’aprovar un projecte de llei en el qual es compromet a instituir una comissió científica que estudiarà el pes màxim que poden portar els nens a les seves motxilles. Es veu que a Itàlia el 64,19 per cent dels estudiants tenen problemes d’esquena i que almenys un 10 per cent d’aquests tenen el seu origen en el pes excessiu que porten a la motxilla. El projecte de llei italià preveu diferents mesures que solucionar el tema, com ara l’obligació que hi hagi més armariets al centres, que les motxilles estiguin més adaptades al pes que s’hi introdueixi o que els editors intentin fer els llibres més prims. Tot plegat per posar fi a un problema que és, sobretot, una bestiesa, des del punt de vista mèdic o des del punt de vista que es contempli. I una bestiesa que no sembla immutar pas gaire la comunitat educativa del país, prou preocupada per altres problemes, com ara la creixent indisciplina i el fet que no surten de cap manera els números pel que fa al nivell dels nostres joves, a la cua d’Europa en moltes de les matèries bàsiques. L’únic consol que ens queda és pensar que aquests llibres que ara traginen amunt i avall els nostres adolescents seran segurament, en la majoria dels casos, els últims que tocaran en la seva vida, perquè, com han deixat ben palès les darreres estadístiques fetes públiques, aquí només llegeixen quatre saberuts... (Publicat a Presència, número 1861, del 26 d'octubre a l'1 de novembre de 2007)
Feixistes. Si només es dediquessin a muntar desfilades patètiques com la de diumenge passat al Valle de los Caídos, no passaria res, naturalment. El problema és que els grups neonazis i feixistes a l’Estat espanyol fan alguna cosa més que desfilades: són els culpables dels més de quatre mil incidents racistes, xenòfobs, homòfobs i contra indigents que es produeixen cada any, segons Moviment contra la Intolerància, una ONG que, i això és molt més greu, ha comptabilitzat més de setanta morts per neonazis des de l’assassinat de la dominicana Lucrecia Pérez a Madrid, l’any 1992. L’últim, el jove de setze anys Carlos Javier Palomino, mort a punyalades per un neonazi ara farà quinze dies en un vagó del metro de Madrid. L’autor de la mort és un militar, que també va ferir greument un altre dels joves que acompanyava Carlos Javier.
