Una enciclopèdia que ens menysté. Sóc, des de fa temps, un usuari de la Wikipedia (www.wikipedia.org), aquesta enciclopèdia lliure que es va fent amb les aportacions de milers d’internautes d’arreu del món i de la qual hi ha unes quantes desenes d’edicions en idiomes diversos. Una de les més importants és l’edició es castellà –tot i que curiosament amb molts menys articles que les que hi ha en llengües molt menys parlades com el polonès, l’holandès i el portuguès, i amb només dos-cents mil més que la catalana. Doncs bé, des de la Wikipedia en castellà ens insulten cada dia presentant les poblacions del país amb topònims que un servidor creia desapareguts definitivament en el bagul del temps.Així, per exemple, s’hi busqueu Sant Quirze del Vallès us desviaran a San Quirico del Vallés, s’hi cerqueu Vilafranca del Penedès us adreçaran a Villafranca del Penedés i si us dirigiu a Sant Pere Pescador anireu a parar a San Pedro Pescador. Altres exemples de topònims de caire franquista utilitzats a l’edició castellana de la Wikipedia són Llansá, Llisá de Munt, Caldas de Malavella, La Cenia o, naturalment, Playa de Aro. El mateix passa amb els topònims valencians –Vinaròs és Vinaroz, malgrat que el nom oficial sigui el primer– i els balears. No calen més exemples perquè tot allò que us podeu imaginar que trobareu hi és. Fins i tot en un llistat de municipis de les comarques de Barcelona s’atreveixen a posar-hi barbaritats del tipus La Almendra (l’Ametlla), Aviñonito del Penedés (Avinyonet del Penedès), Belloprado (Bellprat) o Cabriles (Cabrils). Sobren, naturalment, les paraules.El més curiós de tot plegat és que els responsables de l’edició en castellà de la Wikipedia tenen ben justificades les bestieses que publiquen. El seu argument és molt simple: si no diuen München, London, Bordeaux, Warszawa ni Den Haag, sinó Múnich, Londres, Burdeos, Varsovia i La Haya, per què han d’escriure Girona i no Gerona, o A Coruña i no La Coruña. A partir d’aquesta explicació –que podria arribar a tenir un raonaments acceptables– i a l’empara d’alguns diccionaris de topònims espanyols, queda justificada qualsevol aberració. Fins i tot, s’atreveixen a dir: «Encara que podria argumentar-se que certs topònims castellans són traduccions ‘errònies’ dels originals o reprovables imposicions polítiques d’èpoques passades, el cert que és no tenim autoritat per canviar-los. Les coses són com són i no com ens agradaria que fossin.» Francament, davant un cúmul tan gran de despropòsits, només cal esperar que les ments malaltisses que controlen la Wikipedia en castellà es dediquin ben aviat a altres afers que no siguin utilitzar amb perverses finalitats polítiques una gran eina del coneixement com és aquesta enciclopèdia. El món i els catalans mai els estarem prou agraïts. De moment, potser no estaria gens malament, però, entrar a les pàgines i començar a rectificar els errors. (Publicat a Presència número 1881, del 14 al 20 de març de 2008)
Em tornaré a banyar al Ter. Quan jo era petit ens banyàvem al riu Ter, a Torroella de Montgrí. Era abans que l’aigua comencés a baixar contaminada per la porqueria que hi abocaven riu amunt indústries i ciutats en ple creixement, i també abans que la construcció d’un parell d’embassaments a Sau i Susqueda, i l’aigua que d’allà se’n va començar a anar cap a Barcelona, en reduïssin el cabal fins a límits testimonials. Avui en dia sembla que el riu Ter hagi estat sempre tan poca cosa, però aquells que l’han vist abans de Sau i Susqueda i abans que bona part de l’aigua marxés cap a la gran ciutat, saben que no és veritat. Que l’aigua hi baixava cabalosa i que, afortunadament, no era el pobret rierol que avui és de Susqueda cap avall. Poc abans de la desembocadura, per exemple, la seva amplada era molt generosa –estem parlant d’un centenar de metres– i s’hi podia navegar sense problemes. Avui en dia, entre la mota que hi van aixecar per evitar inundacions i el poc cabal, les coses són molt diferents.Sempre penso que un dia ens podrem tornar a banyar al riu Ter. Que tornarem a aquella platja prop de la resclosa d’Ullà on anàvem amb tota la colla del casal d’estiu i que ens hi podrem capbussar sense por de prendre mal, no només perquè no hi trobarem plàstics o ferros al fons, sinó perquè l’aigua tindrà les mínimes condicions de salubritat. Potser és que sóc un mica somiatruites i que em crec tot el que diuen els polítics, tot i que fa anys i panys que menteixen respecte a això de restaurar el cabal del riu Ter. L’últim a fer promeses ha estat l’actual conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, Francesc Baltasar, que, després de trobar motivades per la campanya electoral les crítiques a les pèrdues de milers de litres a la canonada que porta, justament, l’aigua del Ter a Barcelona, va tornar a assegurar que ben aviat el riu tornarà a tenir tanta aigua com abans, o quasi. Francament, que un conseller de Medi Ambient que ens martelleja dia sí, dia també perquè estalviem aigua, resti importància a fets com el de les pèrdues a Badalona o Tiana, fa una mica de federat. Primer, perquè sembla increïble que no hagin solucionat el problema de manera urgent i, segon, perquè ja n’estem tips, de tanta hipocresia política. És com allò que passava fa anys a Olot, on barrejaven a l’abocador les escombraries que els ciutadans prèviament havien reciclat. O com aquesta paciència que ara demanen als regants de la zona, tips de veure com les promeses de fa més de quaranta anys segueixen sense complir-se. I això que ells sí que han fet les inversions per no perdre aigua com abans.Em tornaré a banyar al Ter. N’estic segur. I no perquè un polític hagi promès ara pagar el que ja és un deute històric. Sinó perquè la gent que s’estima el riu ho aconseguirà. Em tornaré a banyar al Ter. Ens tornarem a banyar al Ter. (Publicat a Presència, número 1880, del 7 al 13 de març de 2008)
