Homo Sapiens

2009-05-21T17:33:00.002+02:00

Ens hem mudat a El Punt.cat.- Des d'ara ens trobareu al web d'El Punt, on continuem aquest bloc. Hi podeu entrar directament punxant aquí, o a través del web del diari. Gràcies per la vostra fidelitat.

2008-06-30T11:29:00.000+02:00

Cal estar ben alerta. Que gent presumptament intel·ligent i de reconegut prestigi i provada trajectòria acadèmica i cultural com la majoria dels signants del Manifiesto por una lengua común diguin el que diuen en l’escrit que van fer públic aquest dilluns passat, no solament ens hauria de posar ben en guàrdia, sinó que ens demostra com de perilloses per a la llengua i la cultura catalanes poden ser determinades accions, per molt falses, incongruents i d’antigues arrels que siguin, com és el cas que ens ocupa.
En tot cas, és ben evident que els signants d’aquest nou munt de fal·làcies i atacs contra les llengües de l’Estat que no són el castellà han assolit tal punt d’odi i menyspreu cap a tot allò que s’expressa i pensa diferent d’ells, que segurament el cas només el poden a arribar entendre alguns psiquiatres o psicòlegs especialitzats en trastorns bipolars, esquizofrènies variades i altres malalties mentals per l’estil, sense oblidar-nos naturalment de les psicopaties més elementals, aquelles que ens parlen de pacients sense remordiments de culpa i capaços de passar per damunt de tot i tothom per aconseguir els seus objectius. Per cert, aquí en teniu els noms, que ja veieu que, teòricament, són de categoria: Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Francisco Sosa Wagner, Carlos Martínez Gorriarán, José Luis Pardo, Álvaro Pombo, Ramón Rodríguez, José Mª Ruiz Soroa i Fernando Savater.
Fa temps vaig tenir la sort de tractar Albert Boadella, un dels catalans signants del manifest, però, a hores d’ara, francament, se’m fa molt difícil entendre com una persona que creia lúcida i intel·ligent s’ha pogut transformar en la caricatura que és actualment. Només l’autoodi o una rancúnia immensa cap al seu país i els seus conciutadans fruit de raons que escapen a la meva limitada ment intel·lectual –amb relació a la seva i a la dels seus amics signants, volia dir– ho podrien justificar, i encara. I el mateix val per a altres com ell, salvadors de la pàtria a còpia de fomentar l’odi.
Tot el que diuen ara aquesta gent en el seu pompós manifest es pot resumir en un parell o tres de frases: cal donar prioritat a l’ús del castellà per damunt de totes les altres llengües com el català; ni aquesta ni cap altra ha de ser llengua vehicular a l’ensenyament i, d’acord, el català, el basc i el gallec són llengües molt «importants», però com menys emprenyin, millor. És a dir, que si poguessin o manessin –que per això molts d’ells ja s’han apuntat a Ciudadanos o al partit de la Rosa Díaz– ja faria dies que l’ús social del català encara seria més reduït del que és. No cal oblidar, doncs, per on van les coses, ni per on volen que vagin. I cal estar, doncs, alerta, ben alerta, per evitar que la seva estratègia arribi a bon port. Entre altres coses perquè ens hi juguem bona part del nostre futur com a poble. (Publicat a Presència, número 1896, del 27 de juny al 3 de juliol de 2008)

2008-05-23T17:32:00.002+02:00

Els catalans del nord. Fa temps, en una estada en una casa rural a la vall del riu Castellana, més amunt de Prada, al Conflent, els propietaris, dos germans que llavors fregaven la quarantena, ens demanaven, als catalans del sud, que no els deixéssim sols, que els ajudéssim, que el suport del Principat era l’única sortida per a la llengua i la cultura catalanes a la Catalunya Nord. El més curiós del cas és que ens ho deien en francès, perquè el català, tot i que l’entenien, ells no el parlaven. Sí que ho feien, en canvi, els seus pares i els seus fills, estudiants de secundària a Prada. I ens ho demanaven, deien, sobretot per a ells, perquè els joves eren el futur i no volien que la cadena es trenqués de nou, i aquest cop del tot.
Algú dirà que què hi podem fer des de la resta del país per canviar una situació per al català molt i molt complicada a la Catalunya Nord. Que prou problemes tenim al Principat, al País Valencià o a les Balears per preocupar-nos per una gent la majoria dels quals ja no parlen català, tot i sentir-se majoritàriament catalans. Opinions molt lloables, però que són fruit, com també passa sovint quan des del Principat parlem dels valencians, d’una certa prepotència nostra, com volent dir: «ells s’ho ha buscat».
Les coses, però, són, evidentment, molt més complexes. Sobretot perquè no es pot culpar un poble com el nord-català, que ha viscut, des de fa més de tres-cents anys, una gran pressió –amb repressió inclosa, naturalment– perquè deixés d’utilitzar la seva llengua. I no solament perquè ho fes, sinó també perquè la considerés com un cosa antiga, de baixa volada, respecte al francès, teòricament més culte. Només així es pot arribar a entendre per què, en poques generacions, els pares deixen de parlar en català als seus fills i comencen a fer-ho en francès. Per exemple, perquè el mestre no els avergonyís a l’escola o no haguessin de patir el corresponent càstig si resulta que eren els últims a portar el testimoni que s’entregava a tots aquells que parlaven en català. I només així es pot arribar a entendre per què aquells nord-catalans que van educar els seus fills en francès no comprenen ara com és que els seus néts volen estudiar la llengua perduda dels avis. Ells, a qui van fer creure que parlaven el més brut dels patois.
És per tot plegat que és molt important com han canviat les coses a la Catalunya Nord els últims anys respecte a la llengua i al sentiment de país, encara que els canvis siguin sovint molt petits, petitíssims i del tot insuficients, que ho són. Però mai com ara, des de 1659, a la Catalunya Nord hi havia hagut tants rètols de places, carrers i pobles en català, mai com ara s’havia parlat tant de la nostra llengua i en la nostra llengua, ni mai, per exemple, la primera institució de la zona, el Consell General, havia aprovat una carta del català, encara que aquesta sigui, per a tots els que el voldríem llengua oficial, paper mullat. I tampoc mai un diputat de dretes, que al seu poble no té ni un rètol normalitzat, havia parlat en català a l’Assemblea francesa.Per tot això, encara que sigui ben poc, els nord-catalans mereixen tot el nostre suport. Sobretot perquè només ells saben el que han hagut de passar i patir per arribar fins aquí. (Publicat a Presència, número 1891, del 23 al 30 de maig de 2008)

Plou i fa sol. Escric ara que el país ja verdeja de nou gràcies a les pluges generoses d’aquests últims dies i mentre llueix un sol primaveral que, segons com, fins i tot ens sorprèn una mica després de tants de dies amb el cel tapat. La previsió, de tota manera, continua sent optimista, i potser quan llegiu aquestes ratlles la pluja torna a caure amb insistència, fent trontollar, com si res, tota la campanya d’alerta per la sequera i deixant en dubte algunes de les mesures adoptades després de setmanes de polèmica.
És el cas, naturalment, de la canonada entre Tarragona i Olèrdola, una obra que es va justificar en el seu moment per la manca d’aigua als pantans del Ter i del Llobregat i perquè la dessaladora que es construeix al Prat no arribaria a temps. Ara, tot i la pluja, el govern ja s’ha afanyat a dir que l’obra es farà igualment per si fa falta més endavant.
Francament, fa una mica de federat pensar com el país es gastarà una milionada en una infraestructura sorgida de la improvisació i que només ha de servir, teòricament, per tapar forats. Val la pena, per exemple, fer l’exercici de comptar quantes pessetes són els 167 milions d’euros que costarà la canonada: gairebé 28.000 milions de pessetes! Jo no sé a vosaltres, però a mi se’m posa la pell de gallina només de pensar en una xifra tan desorbitada i en tot allò que es podria fer amb aquests diners. Quaranta escoles d’educació primària, per exemple. Equipades de dalt i de baix. Feu números.
En tot cas, la decisió del govern de continuar igualment endavant amb l’obra, plogui o no plogui, abandonem la situació d’excepcionalitat o no, no deixa de ser sorprenent. I més si tenim en compte el que diu el decret que la va autoritzar: que aquest serà vigent fins que se superin «les circumstàncies d’extraordinària necessitat» que l’han motivat o fins trenta dies després de la posada en funcionament de la planta dessaladora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El projecte de la canonada, doncs, podria entrar en una situació d’il·legalitat, però ja se sap que aquesta és una qüestió que només preocupa els governs quan no són ells els qui traspassen la ratlla. Passa, o passarà el mateix, amb l’estatut català i el nou sistema de finançament, que té també data legal per arribar a un acord, i cap problema. Temps al temps. De fet, aquí l’únic que ara importa és no tenir problemes amb les adjudicatàries de l’obra. Que tot podria ser.
I naturalment, contents amb la pluja. Sobretot pels pagesos, però també pels jardiners, que ja veien com alguns dels jardins que tant d’esforç els havia costat d’aixecar començaven a patir, i molt, per la manca d’aigua. (Publicat a Presència, número 1890, del 16 al 22 de maig de 2008)

Cap problema amb l'aigua. Fa anys, quan aquest país era una dictadura, corria la brama, que un servidor té el convenciment que era ben certa, que algunes empreses –per exemple, la paperera Torras Hostench de Sarrià de Ter (Gironès)– preferien pagar l’esquifida multa que els imposaven per contaminar el riu Ter que no pas fer les obres de la depuradora corresponent. Simplement els sortia més barat. Ara, la Torras gairebé no fa ni fum ni pudor i té una gran depuradora, però, l’empresa quedarà sempre en la memòria de la gent com la que va provocar la greu mortaldat de peixos de l’agost del 1976 al riu Ter i va desvetllar, de passada, la consciència de molts gironins que van protagonitzar la primera gran manifestació ecologista la història d’aquest país en defensa d’un curs fluvial que es moria i d’una aigua que ho semblava tot menys aigua. De tot això fa molts anys i, malgrat que la Torras i la majoria de poblacions i empreses a tocar del Ter ja no contaminen el riu, aquest segueix reclamant solucions urgents que haurien de consistir, sobretot, en un augment del cabal, ja no per regar, que també, sinó bàsicament per preservar-ne la flora i la fauna.
L’anècdota de les multes i la Torras exemplifica perfectament el que faran molts ciutadans aquest estiu vinent abans de deixar morir els seus jardins. M’ho deien l’altra dia uns coneguts, així tranquil·lament: «Ho hem calculat i ens surt més a compte haver de pagar la multa que ens poden posar per regar el jardí, que no el que ens costaria refer-lo de cap i de nou.» És allò tan típic d’aquest país de «feta la llei, feta la trampa». De tota manera, no sé pas de què ens estranyem, si els primers d’aplicar la dita són els que manen. Que no es pot transvasar més aigua del riu Ter cap a Barcelona que la que diu la llei, malgrat que això perjudiqui mig país? Doncs, cap problema, no fos que quedéssim malament a la gran capital perquè algun dia hi hagi uns quants ciutadans que no tenen aigua per dutxar-se. Que no es pot transvasar aigua del riu Ebre cap a Barcelona? Doncs, cap problema. Fem un decret llei, construïm una canonada, enriquim alguna empresa, paguem els nous regadius als regants que protestin i, si de passada, els valencians i murcians, també es queixen, doncs, qui sap, d’aquesta manera creem precedent i així tindran aigua del gran riu d’aquí uns anys. Cap problema. Els problemes ja els tindran els regants del Ter i els de les Terres de Lleida que, com que són quatre i, a més, ja tenen duros, doncs, tampoc els passarà res. A més, són pagesos i poden passar algun dia sense regar o, si cal, sense dutxar-se. Ja ho veieu, al final, acabo escrivint barbaritats, però, sabeu què? Us proposo una aposta sobre segur: els únics que no tindran aigua aquest estiu seran els regants del Ter i els de Lleida. A Barcelona hi viu massa gent i, és clar, no és pas qüestió de reviure –no els veïns, sinó els polítics– una situació crítica com la de l’estiu passat, però en comptes de sense llum, sense aigua. I, francament, tampoc passaria res si hi hagués restriccions algunes hores a la matinada durant alguns dies. O sí? (Publicat a Presència, número 1889, del 9 al 15 de maig de 2008)

La guerra civil, de nou. No serem pas nosaltres els que negarem ara les atrocitats comeses en el bàndol republicà durant els primers mesos de la Guerra Civil per les bandes incontrolades d’anarquistes i altres elements pseudorevolucionaris de cap escalfat i gatell fàcil. Només cal llegir el llibre Cent dies de juliol (Proa) de l’historiador i periodista Carles Ribera per constatar-ho de manera ben fefaent. Però d’aquí a justificar proclames com les que feia l’altre dia a la televisió el monjo de Montserrat responsable de l’exposició sobre cartells de la Guerra Civil que es pot veure aquests dies al museu del monestir, n’hi ha un bon tros. Es queixava el benedictí, entre altres coses, que encara és hora que des dels sindicats algú hagi demanat perdó per les barbaritats que van cometre -sobretot contra l’Església– els antics militants de les organitzacions obreres, en unes declaracions molt en la línia de les que se senten –cada cop amb més freqüència– sobretot com a reacció visceral a les demandes a l’entorn de la recuperació de la memòria històrica. És com si, de cop, el bàndol guanyador de la Guerra Civil, o aquells que, pel que sigui, s’hi van sentir més identificats –sovint com a contraposició a l’acció dels republicans–, i després de més de quaranta anys gaudint de prebendes i reconeixement, ara s’hagi sentit menystingut per les autoritats i per tots aquells sentiments populars que reclamen justícia per a aquells que justament no en van tenir.
¿O cal que recordem de nou que la Guerra Civil no la van pas començar aquells que la van perdre –malgrat les interpretacions capcioses que en fan gent com Pío Moya–, i que els republicans lluitaven –malgrat totes les contradiccions possibles a què la història els havia abocat en aquells anys confusos– pels drets democràtics més bàsics, mentre que els nacionals van imposar la seva ideologia intolerant i feixista a còpia d’afusellar qualsevol que no hi combregués? ¿O que amb la fi de la República es va retrocedir de nou en àmbits tan necessitats de canvi com l’educació, la sanitat o la cultura? ¿O que les xifres d’una repressió i de l’altra no tenen res a veure, ni en la seva durada ni en la quantitat, malgrat el que ens vulguin fer veure alguns malintencionats?
Francament, si algun dia volem enterrar definitivament la Guerra Civil, cal que aquells que la van perdre i que van patir totes les conseqüències de la derrota –des de l’exili o la presó fins a la mort– puguin veure’s compensats d’alguna manera, ni que sigui en l’àmbit moral. Justament, per tot això, cal també que els «guanyadors» entenguin que, en certa manera, ara ja no els toca a ells, entre altres coses i bàsicament, perquè ja els va tocar. I em fa l’efecte que no cal recordar com. (Publicat a Presència, número 1885, de l'11 al 17 d'abril de 2008)

Catalans del present i del futur. D’entre el munt de novetats que han aparegut al voltant de Sant Jordi, en voldríem destacar dues que tenen molt més punts en comú del que en principi podria semblar: El fil secret de la història, (La Campana), de Patrícia Gabancho, i Nosaltres, els catalans (Pòrtic), de Víctor Alexandre.No cal presentar gaire els autors, de sobres coneguts pels seus articles i els seus llibres, sempre amb un compromís clar per la llengua i la cultura catalanes; pel país, en definitiva. Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) és periodista i escriptora. El seu últim llibre, El preu de ser catalans (Meteora), en el qual reflexionava sobre l’estat actual de la cultura catalana, va tenir un destacable èxit editorial. Pel que fa a Víctor Alexandre (Barcelona, 1950), també periodista, és autor de nombrosos articles i llibres, la majoria sobre l’independentisme. En un dels seus últims volums TV3 a traïció, Televisió de Catalunya o d’Espanya, feia una anàlisi molt crítica de la deriva cap a posicions espanyolistes de la televisió catalana. A El fil secret de la història, Patrícia Gabancho fa ara un repàs de la història de Catalunya a través «d’esoterismes medievals, dels alquimistes i dels bandolers, de la cultura popular, els mites i les llegendes del període de la Decadència; dels primers científics, dels genis precursors del segle XIX; i dels perdedors en el moment que Catalunya recobra el poder al segle XX». Per Gabancho, allò interessant és veure com un sol visionari, com Ildefons Cerdà, per exemple, un dels molts que apareixen en el volum, «pot eixamplar l’horitzó, obrir camins, sembrar llavors que amb el temps fructifiquen». Gabancho diu que ha volgut presentar una història de Catalunya diferent de la que coneixem, de la que ens han explicat. «La història oficial volia i vol un país ben endreçat, sense gaires passions, sense transgressions. Però són els creatius i els rebels els que sovint ens justifiquen», escriu la periodista, que conclou el seu llibre recordant una conversa amb el farmacèutic i historiador figuerenc Alexandre Deulofeu durant la qual l’inspirador de la teoria de la matemàtica de la història li va donar la data del 2029 com la de l’any en què el país recobrarà la independència.
Justament Gabancho és la primera protagonista del llibre d’Alexandre, que ha entrevistat vint catalans nascuts fora del país, però que, amb el seu compromís i la seva tasca diària, demostren que l’estimen sovint molt més que alguns que hi han nascut. «He volgut parlar del dret a viure a qualsevol lloc i del deure de respectar la llengua i cultura dels que hi viuen, i de la necessitat de foragitar les ombres del prejudici, del recel i del racisme», escriu Alexandre, que recorda que la idea del llibre li va venir després que li va preguntar d’on era a un home negre i aquest li va respondre senzillament que era d’aquí, justificant així plenament les paraules de Palau i Fabre que Gabancho recorda a l’inici del seu llibre: «El punt just, per tant, serà el de mirar cap al futur per tal d’evitar els dos abismes que ens poden dur, pels seus extrems respectius, al pessimisme, ja sigui per l’excessiu engrescament amb el nostre passat gloriós, ja sigui per l’excessiu capficament en el nostre daltabaix i les seves seqüeles.» (Publicat a Presència, número 1887, del 25 d'abril a l'1 de maig de 2008)

La normalitat qüestionada. M’expliquen una escena viscuda l’altre dia amb tres nens catalans d’uns cinc anys. Resulta que jugaven en un ordinador d’aquests infantils –que, naturalment, parlava castellà–. L’aparell demanava als nens que identifiquessin uns dibuixos –un ocell, un llibre, entre altres elements– i llavors completessin una lletra o dues de la paraula, però la qüestió és que el joc va durar ben poc: els nens no sabien com eren en castellà la majoria dels mots. És evident que per arribar a aquesta conclusió no calia un experiment similar: tothom sap i accepta que, a Catalunya, la majoria dels nens –sobretot si es mouen en un ambient catalanoparlant– no aprenen bé el castellà fins a la primària. L’escena, però, hauria fet les delícies dels comentaristes de la COPE, El Mundo, o de qualsevol d’aquests membres de la caverna mediàtica espanyola que no poden arribar a entendre –ni, d’altra banda, ho volen– que aquesta és una situació que es viu amb tota normalitat al país, entre altres coses perquè tothom sap que a la llarga, o més aviat a la curta, el castellà serà per a tots aquests nens la seva segona llengua. La prova és que, i també de manera ben normal, un cop acabat el joc de l’ordinador, els nens van asseure’s davant la tele i van seguir sense problemes una pel·lícula en castellà.
Us expliquem tota aquesta història perquè, no fa ni deu dies, llegíem a El País –que encara que vagi amb pell de xai, continua fent molta feina contra la normalització del català– un ambigu reportatge sobre les mobilitzacions que hi ha a Catalunya, el País Valencià, Galícia i el País Basc, a favor que els nens castellanoparlants puguin estudiar només en castellà, o més ben dit, que no ho hagin de fer en les llengües pròpies i minoritzades i, per tant, més protegides, de tots aquests països. L’article en qüestió va provocar en poca estona una allau de comentaris en l’edició d’internet del rotatiu, alguns dels quals demostraven la ignorància secular que, malauradament, encara hi ha Espanya endins.
Més enllà de tot això, però, el que preocupa és el xup-xup que sobre el tema es va fent els últims mesos. Que mitjans com El País hi juguin ja no sorprèn gens, però indica, en tot cas, que la polèmica -ben allunyada de la realitat, d’altra banda– és en l’agenda del partit socialista, encara que sigui com a reacció a la pressió que hi apliquen la dreta popular i els seus mitjans afins.
Cal, doncs, que estiguem alerta perquè qualsevol dia d’aquests, per activa o per passiva, per decret llei o per sentència judicial es pot posar en qüestió el model educatiu català i la immersió lingüística que, amb èxit total i prestigi reconeguts arreu, s’hi aplica des de fa anys. És un pilar importantíssim del país que no podem deixar que ens ensorrin, ni tan sols que ens esberlin una mica. Perquè, entre altres coses, en depèn el futur de la llengua, però, sobretot, la convivència social. (Publicat a Presència, número 1888, del 2 al 8 de maig de 2008)

2008-03-11T16:05:00.000+01:00

Una enciclopèdia que ens menysté. Sóc, des de fa temps, un usuari de la Wikipedia (www.wikipedia.org), aquesta enciclopèdia lliure que es va fent amb les aportacions de milers d’internautes d’arreu del món i de la qual hi ha unes quantes desenes d’edicions en idiomes diversos. Una de les més importants és l’edició es castellà –tot i que curiosament amb molts menys articles que les que hi ha en llengües molt menys parlades com el polonès, l’holandès i el portuguès, i amb només dos-cents mil més que la catalana. Doncs bé, des de la Wikipedia en castellà ens insulten cada dia presentant les poblacions del país amb topònims que un servidor creia desapareguts definitivament en el bagul del temps.
Així, per exemple, s’hi busqueu Sant Quirze del Vallès us desviaran a San Quirico del Vallés, s’hi cerqueu Vilafranca del Penedès us adreçaran a Villafranca del Penedés i si us dirigiu a Sant Pere Pescador anireu a parar a San Pedro Pescador. Altres exemples de topònims de caire franquista utilitzats a l’edició castellana de la Wikipedia són Llansá, Llisá de Munt, Caldas de Malavella, La Cenia o, naturalment, Playa de Aro. El mateix passa amb els topònims valencians –Vinaròs és Vinaroz, malgrat que el nom oficial sigui el primer– i els balears. No calen més exemples perquè tot allò que us podeu imaginar que trobareu hi és. Fins i tot en un llistat de municipis de les comarques de Barcelona s’atreveixen a posar-hi barbaritats del tipus La Almendra (l’Ametlla), Aviñonito del Penedés (Avinyonet del Penedès), Belloprado (Bellprat) o Cabriles (Cabrils). Sobren, naturalment, les paraules.
El més curiós de tot plegat és que els responsables de l’edició en castellà de la Wikipedia tenen ben justificades les bestieses que publiquen. El seu argument és molt simple: si no diuen München, London, Bordeaux, Warszawa ni Den Haag, sinó Múnich, Londres, Burdeos, Varsovia i La Haya, per què han d’escriure Girona i no Gerona, o A Coruña i no La Coruña. A partir d’aquesta explicació –que podria arribar a tenir un raonaments acceptables– i a l’empara d’alguns diccionaris de topònims espanyols, queda justificada qualsevol aberració. Fins i tot, s’atreveixen a dir: «Encara que podria argumentar-se que certs topònims castellans són traduccions ‘errònies’ dels originals o reprovables imposicions polítiques d’èpoques passades, el cert que és no tenim autoritat per canviar-los. Les coses són com són i no com ens agradaria que fossin.» Francament, davant un cúmul tan gran de despropòsits, només cal esperar que les ments malaltisses que controlen la Wikipedia en castellà es dediquin ben aviat a altres afers que no siguin utilitzar amb perverses finalitats polítiques una gran eina del coneixement com és aquesta enciclopèdia. El món i els catalans mai els estarem prou agraïts. De moment, potser no estaria gens malament, però, entrar a les pàgines i començar a rectificar els errors. (Publicat a Presència número 1881, del 14 al 20 de març de 2008)

2008-03-11T15:59:00.001+01:00

Em tornaré a banyar al Ter. Quan jo era petit ens banyàvem al riu Ter, a Torroella de Montgrí. Era abans que l’aigua comencés a baixar contaminada per la porqueria que hi abocaven riu amunt indústries i ciutats en ple creixement, i també abans que la construcció d’un parell d’embassaments a Sau i Susqueda, i l’aigua que d’allà se’n va començar a anar cap a Barcelona, en reduïssin el cabal fins a límits testimonials.
Avui en dia sembla que el riu Ter hagi estat sempre tan poca cosa, però aquells que l’han vist abans de Sau i Susqueda i abans que bona part de l’aigua marxés cap a la gran ciutat, saben que no és veritat. Que l’aigua hi baixava cabalosa i que, afortunadament, no era el pobret rierol que avui és de Susqueda cap avall. Poc abans de la desembocadura, per exemple, la seva amplada era molt generosa –estem parlant d’un centenar de metres– i s’hi podia navegar sense problemes. Avui en dia, entre la mota que hi van aixecar per evitar inundacions i el poc cabal, les coses són molt diferents.
Sempre penso que un dia ens podrem tornar a banyar al riu Ter. Que tornarem a aquella platja prop de la resclosa d’Ullà on anàvem amb tota la colla del casal d’estiu i que ens hi podrem capbussar sense por de prendre mal, no només perquè no hi trobarem plàstics o ferros al fons, sinó perquè l’aigua tindrà les mínimes condicions de salubritat. Potser és que sóc un mica somiatruites i que em crec tot el que diuen els polítics, tot i que fa anys i panys que menteixen respecte a això de restaurar el cabal del riu Ter. L’últim a fer promeses ha estat l’actual conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, Francesc Baltasar, que, després de trobar motivades per la campanya electoral les crítiques a les pèrdues de milers de litres a la canonada que porta, justament, l’aigua del Ter a Barcelona, va tornar a assegurar que ben aviat el riu tornarà a tenir tanta aigua com abans, o quasi. Francament, que un conseller de Medi Ambient que ens martelleja dia sí, dia també perquè estalviem aigua, resti importància a fets com el de les pèrdues a Badalona o Tiana, fa una mica de federat. Primer, perquè sembla increïble que no hagin solucionat el problema de manera urgent i, segon, perquè ja n’estem tips, de tanta hipocresia política. És com allò que passava fa anys a Olot, on barrejaven a l’abocador les escombraries que els ciutadans prèviament havien reciclat. O com aquesta paciència que ara demanen als regants de la zona, tips de veure com les promeses de fa més de quaranta anys segueixen sense complir-se. I això que ells sí que han fet les inversions per no perdre aigua com abans.
Em tornaré a banyar al Ter. N’estic segur. I no perquè un polític hagi promès ara pagar el que ja és un deute històric. Sinó perquè la gent que s’estima el riu ho aconseguirà. Em tornaré a banyar al Ter. Ens tornarem a banyar al Ter. (Publicat a Presència, número 1880, del 7 al 13 de març de 2008)

2008-02-14T17:21:00.000+01:00

Del Netscape al Betamax. Ara fa uns dies, quan vaig llegir que els propietaris de l’històric navegador Netscape –un dels primers que van funcionar i triomfar a la xarxa, abans que l’omnipotent Microsoft ens endollés l’Internet Explorer– havien decidit que havia arribat el moment de donar-lo gairebé per mort, em va revenir al cap la història de la Sony i el desaparegut i desafortunat format de vídeo Betamax.
Tot plegat, devia ser, m’ho imagino, pel fet que sento com una simpatia innata pels perdedors. O potser perquè també, en el seu moment, tant el Betamax com el Netscape em van servir la mar de bé, o fins i tot millor que no pas els competidors que els van fer dormir el son dels justos.
Per a aquells que no ho sapigueu, el Betamax era un dels tres formats de vídeo que van competir en el mercat al principi dels anys vuitanta. Hi havia també l’anomenat V2000, que promovien marques com Philips i Grundig i que tenia el curiós avantatge que les cintes es podien enregistrar per les dues cares, tot i que finalment aquest fet va revelar-se del tot inútil davant l’imparable avanç del VHS. Tornant al Betamax –popularment Beta–, va ser produït per la japonesa Sony i, a més d’aportar més qualitat d’imatge i so, tenia com a avantatge unes cintes de format més reduït, molt més còmodes, per tant. Tot això, però, no va servir per res a Sony, que com que no va obrir la producció a altres marques –com sí que va fer JVC, inventora del VHS– va anar perdent quota de mercat de manera progressiva. L’any 1988 va admetre la derrota i va començar a produir vídeos VHS.
Potser per tot allò dels perdedors que explicava abans o, simplement, pel fet que realment funcionava millor i era més pràctic que el VHS, o només per portar la contrària a la majoria, el cas és que un servidor va apostar pel Beta. Fins i tot, amb un amic que fa uns dies m’explicava que encara té un aparell que li funciona, el vam recomanar a alguns coneguts, alguns dels quals ens van maleir els ossos una bona temporada. El cas és que, al final, vam acabar portant a la deixalleria la col·lecció de vídeos Beta. El consol a aquesta petita tragèdia de la tecnologia moderna ens ha arribat fa ben poc, quan hem comprovat que al VHS també li ha arribat l’hora –de fet, ja fa dies que costa trobar equips a les botigues–, una hora que, inexorablement, també sembla propera a CD i DVD normals, vist com avança la tècnica i vist com la xarxa –i les possibilitats infinites que té–, així com els nous mitjans d’emmagatzematge –llapis de memòria i discos durs– estan canviant les coses.
Res no és per sempre, deia algú. I molt menys ho són programes informàtics o formats de vídeo, per molt que ens agradessin o ens caiguessin més o menys simpàtics. De fet, simples engranatges, com nosaltres, d’una societat de consum, que ens porta allà on vol. Encara que no ho vulguem. (Publicat a Presència, número 1877, del 15 al 22 de febrer de 2008)

2007-11-26T17:08:00.000+01:00

Feixistes. Si només es dediquessin a muntar desfilades patètiques com la de diumenge passat al Valle de los Caídos, no passaria res, naturalment. El problema és que els grups neonazis i feixistes a l’Estat espanyol fan alguna cosa més que desfilades: són els culpables dels més de quatre mil incidents racistes, xenòfobs, homòfobs i contra indigents que es produeixen cada any, segons Moviment contra la Intolerància, una ONG que, i això és molt més greu, ha comptabilitzat més de setanta morts per neonazis des de l’assassinat de la dominicana Lucrecia Pérez a Madrid, l’any 1992. L’últim, el jove de setze anys Carlos Javier Palomino, mort a punyalades per un neonazi ara farà quinze dies en un vagó del metro de Madrid. L’autor de la mort és un militar, que també va ferir greument un altre dels joves que acompanyava Carlos Javier.
És curiós com han tractat aquesta notícia els mitjans de comunicació. Algunes televisions, fins i tot, van presentar la mort del jove com el fruit d’una baralla entre «bandes»! D’altres, com TV3, gairebé van ignorar-la i no n’han parlat fins que la colla de brètols que, en teoria, protestaven per la mort d’en Carlos Javier ara fa una setmana a Barcelona es van dedicar a trencar mobiliari urbà, a destrossar comerços i bars i a intentar atonyinar els Mossos d’Esquadra. Només a Cuatro, Iñaki Gabilondo va aprofitar per denunciar la impunitat amb què actuen molts d’aquests grups neonazis i per dir que, quan es vulgui actuar, segurament ja serà massa tard.
De tot plegat, i no sé ben bé per què, em va quedar la sensació que si de la mort d’en Carlos Javier hi hagués hagut imatges, com va passar amb l’energumen de Santa Coloma de Cervelló que va agredir una noia equatoriana, doncs, que la notícia ens l’hauríem hagut de menjar per esmorzar, per dinar i per sopar. Són així de simples les coses a les televisions, per dir-ho de manera planera. I la resta de mitjans tot darrere ben servils. Potser també se n’hauria parlat més del cas si la víctima hagués estat d’origen estranger. Llavors, les tertúlies haurien vessat de salvadors de nouvinguts, amb raó, naturalment, però també carregats de falses manies pseudoprogressistes. Em sembla que ja ens entenem.
En tot cas, el que sí que és sorprenent és que cada cop que els neonazis es manifesten, siguin els que protesten contra ells els qui acabin rebent per part de la policia. Ha passat, sovint, per exemple, al Vallès, on els grups nazis han fet de les seves durant anys amb l’empara més o menys encoberta de les forces d’ordre. I ha passat també a Madrid, on les organitzacions feixistes no tenen gaires problemes a mostrar-se i actuar públicament.
I el que també és ben estrany, finalment, és que es deixin fóra de la llei els partits de l’esquerra radical basca, i bona part dels seus dirigents siguin a la presó, i que organitzacions que propugnen l’odi racial, ètnic i que es reclamen hereus d’una de les pitjors pàgines de la història de la humanitat campin lliures pel carrer. De fet, més que estrany, és terrible. (Publicat a Presència, número 1865, del 23 al 29 de novembre de 2007)

2007-11-26T17:05:00.000+01:00

He claudicat. Poden estar ben tranquils aquests taxistes de Madrid que fan fora del seu vehicle aquells que parlen en català pel mòbil, perquè sí, podem parlar en català per telèfon i a ells els molesta –encara que, francament, no entenc per què–, però els nostres aparells ens continuen parlant en castellà, o en anglès, o en la llengua que sigui, menys en la nostra. Una desgràcia més de les que suportem estoicament i en silenci els ciutadans d’aquest país, i que fins fa poc un servidor havia pogut evitar circulant amb terminals que no acabaven de ser del tot del seu gust, però que almenys li deien: «Té una trucada perduda.»
Ho confesso, però, finalment he claudicat als encants de la tecnologia punta dels mòbils i he renunciat a allò que més o menys havia pogut anar salvant els últims anys: que el meu mòbil parlés la meva llengua, cosa, d’altra banda, ben normal per a la majoria de ciutadans del món, menys els que vivim en aquest racó de món a tocar de la Mediterrània.
Ja no tinc, per tant, el mòbil en català. Sí que en posseeixo, en canvi, un de preciós, tapa d’acer inoxidable, pantalla de negre brillant, ben estret i petitet, i amb càmera de dos megapíxels, bluetooth, MP3, ràdio i no sé quantes ximpleries més. Per tot això he traït els meus principis. Ho confesso.
Haig de dir, però, en defensa meva que, en aquest camp dels mòbils, pel que fa a la fidelitat a la llengua, ho tenim molt difícil. I pitjor ara que fa un temps, em fa l’efecte, perquè Siemens, que va posar el català als seus mòbils per contrarestar una possible mala imatge pel fet que el Madrid porti el seu logo a la samarreta, ha deixat de fabricar mòbils. L’altra gran casa que també els té de sempre en català, Alcatel, doncs, què voleu que us digui. Els seus terminals estan bé, però, francament, no són com els Nokia o els Sony-Ericsson, per dir un parell de marques líders del mercat i, d’altra banda, tampoc és que n’hi hagi una gran oferta, sobretot si no treballes amb un determinat operador. Així les coses, anara a comprar aquests dies un mòbil de gamma mitjana-alta i que tingui els menús en català és una mica un viacrucis, per no dir, directament, una Passió. Com si no estiguessis prou embolicat amb els punts, les mil i una promocions, el contracte, la targeta, el catàleg amb desenes d’aparells o la cua a la botiga.
M’asseguren, però, que tot plegat està a punt de canviar perquè el febrer passat es va signar un conveni entre la Generalitat de Catalunya i els principals operadors i marques i que, abans d’un any, la majoria dels aparells portaran el català incorporat. És una feina complicada, em diuen, perquè la llei no obliga a introduir la nostra llengua als terminals (mala peça al teler, per tant), però que estan convençuts que ara hi ha voluntat en aquest sentit. També adverteixen que es tracta d’un procés lent que tot just comença ara a donar fruits i que per aquest Nadal ja hi haurà molta més oferta que la dels vuit o deu mòbils d’ara (vegeu-los a www.elteumobil.cat).Sembla que anem pel bon camí, doncs. Però què podem fer, mentrestant? Paciència? Claudicació? No seria més pràctic fer-nos eslovens o lituans, que són ben pocs, però, mira per on, no tenen cap problema per tenir el mòbil en la seva llengua? (Publicat a Presència, número 1864, del 16 al 22 de novembre de 2007)

2007-11-26T17:02:00.000+01:00

Les veritat d'un jutge. Segur que alguns de vosaltres heu sentit a parlar d’ell. És el jutge Emilio Calatayud, titular del jutjat de menors de Granada i un home que diu veritats com un temple. Aquests dies, per exemple, hi ha penjat un vídeo al You Tube on es recull una intervenció del jutge en unes jornades d’un quart d’hora de durada. El seu visionat, com apunten alguns dels comentaris que s’hi poden llegir, hauria de ser obligatori per a escoles, instituts i, naturalment, per als pares. Jo també el recomano, és clar.
Comença dient Calatayud que sembla que la societat s’hagi oblidat que hi ha vigents dos articles molt importants del Codi Civil, els números 154 i 155. El primer marca els deures i facultats dels pares, i el segon, els deures dels fills, tant o més importants, diu el jutge, que els seus drets, uns drets que actualment semblen estar per damunt de tot. «Hem passat en un tres i no res de l’estat preconstitucional al postconstitucional», apunta el jutge per exemplificar que abans tot era disciplina i obediència i ara s’aplica tot el contrari. «Abans, quan un nen no es volia menjar la sopa, el pare li deia que se la mengés, i si no ho feia per dinar, ho feia per berenar o, si no, per sopar, però se l’acabava menjant. Ara, els pares «dialoguen» i diuen al nen: «Escolta, nen, penso que pel teu bé t’hauries de menjar la sopa... Però el que acaba passant és que el nen no es menja la sopa, ni per dinar, ni per berenar, ni per sopar, sinó que el pare, cap allà les dues, l’acaba llençant i fent un bistec amb patates a la criatura», diu el jutge, que pensa que tenim «complex de jove democràcia i que, a vegades, sovint, s’ha de dir que no». «El problema és que hem de saber distingir entre un no de protecció i un no autoritari», conclou el jutge, que ho té clar: «Jo no sóc l’amic dels meu fills. Sóc el seu pare!»Emilio Calatayud triomfa al You Tube. Aquest vídeo que comentem ja l’han vist més de tres-centes mil persones en poc més d’un mes. Però és que l’home, conegut per algunes de les sentències peculiars que ha emès, que condemnen, en general, els joves a fer treballs en benefici de la comunitat, no té pèls a la llengua. Com quan parla del paper que haurien de tenir les escoles respecte als menors. Calatayud proposa que els centres incorporin equips de psicòlegs, educadors, treballadors socials, que treballin plegats per resoldre els conflictes que siguin competència seva per evitar «judicialitzar-ho» tot, com passa sovint ara. I que, sobretot, «deixin d’expulsar els alumnes dels centres». «Les expulsions no serveixen per a res. Sí de l’aula, però no de l’escola, on el menor amb problemes s’hauria de quedar treballant», diu el jutge, que creu que si es resolen els fracassos escolars de molts joves, s’acabarà reduint la delinqüència juvenil.
El jutge Calatayud diu, doncs, les coses clares. Les diu pel seu nom, com no ho fa gaire ningú en aquesta nostra societat, on sovint preferim amagar el cap sota l’ala que no afrontar els problemes. O no és complicat i difícil dir que no a un adolescent que es creu en possessió de la veritat absoluta? A veure, doncs, si les seves propostes no cauen en sac foradat, com tantes altres. Malauradament. (Publicat a Presència, número 1863, del 9 al 16 de novembre de 2007)

2007-11-26T16:59:00.000+01:00

Arxius vaticans. Qualsevol que hagi visitat el Vaticà, segur que recorda perfectament que la magnificència dels edificis del petit estat no deixa cap mena de dubte sobre el poder que s’ha controlat i, naturalment, encara es controla des d’aquell racó del món. La mateixa plaça de Sant Pere, per exemple, amb la gran columnata i les estàtues que la coronen a banda i a banda, ja és tota una mostra que l’arquitectura ha servit des de sempre per deixar ben clar qui pren les decisions. Una visita als museus vaticans també és molt exemplificant en aquest sentit. Els llargs passadissos que condueixen d’un costat a l’altre del complex o el laberint que s’ha de recórrer per arribar fins a la capella Sixtina són una altra bona mostra del que dèiem. I tot això sense haver vist res, per dir-ho d’alguna manera. Sense haver tingut accés, per exemple, a la biblioteca i als anomenats arxius secrets del Vaticà, on ara fa sis anys es va trobar un pergamí de l’agost del 1308 signat pel papa Climent V que, més o menys, absolia de tota culpa els dirigents del llavors poderós orde del Temple, detinguts i acusats d’heretges pel rei de França Felip IV el Bell. Entre la corrua de pecats que se’ls atribuïen hi havia, a més del d’heretgia, el de sacrilegi, per haver escopit a la creu, i també el de sodomia. El pergamí papal, de totes maneres, no va servir de gaire res perquè els principals dirigents templers van ser cremats a la foguera poc temps després i els seus nombrosos i importants béns, amb castells i fortaleses arreu d’Europa i l’Orient Mitjà, van ser comissats i repartits entre els reis de l’època o la mateixa Església. El document ha estat notícia aquests dies perquè se’n pot trobar una reproducció facsímil en un llibre que acaba de publicar el Vaticà en què, en més de tres-centes pàgines, es poden llegir les actes del procés contra els templers, que va durar gairebé set anys. De fet, la detenció dels templers a França és considerada la primera operació policial a gran escala, ja que van ser tots fets presos la matinada del 13 d’octubre del 1307 arreu del país. En una època en què no hi havia, evidentment, ni mòbils, ni telegrames, ni telèfon, el rei va necessitar un mes de termini i desenes de missatgers per avisar tothom que estigués a punt per aquell dia. Però és evident que el botí dels templers es mereixia això i molt més.
Sobre l’orde del Temple i els seus misteris se n’han escrit centenars de llibres, però ni s’han trobat els seus tresors, ni s’ha provat que tinguessin el Sant Grial, ni que haguessin trobat l’arca de l’Aliança o que haguessin anat i vingut d’Amèrica abans que Colom, com asseguren alguns historiadors esotèrics. En tot cas, el que és cert és que les seves llegendes, alimentades durant segles, són més vives que mai. Només cal que feu una volta per la xarxa o que investigueu una mica pels arxius secrets vaticans. Si us ho deixen fer, naturalment. (Publicat a Presència, número 1862, del 2 al 8 de novembre de 2007)

2007-11-26T16:54:00.000+01:00

Excés de pes. Ara fa uns dies vaig tenir la mala idea de traginar uns metres la motxilla escolar d’un dels nois de casa. Des de llavors que la lumbàlgia no m’abandona! Exagero, evidentment, però aquella bossa pesava gairebé vint quilos, la qual cosa, em diuen, es veu que és el més normal del món entre els estudiants de primària i de secundària. El pes d’aquella motxilla superava amb escreix el que recomanen metges i associacions de pares: que les bosses escolars no pesin més del deu per cent del pes total dels estudiants. És a dir, un estudiant de primer d’ESO, d’uns dotze anys d’edat i de quaranta a cinquanta quilos de pes, com a màxim hauria de portar una motxilla d’entre quatre i cinc quilograms. Però això, com sabem prou bé pares i mares i, naturalment, els mateixos nens, no és de cap manera el més habitual.
El problema és que els estudiants no se’n surten. Per molt que ho intentin, no aconsegueixen reduir el nombre de llibres que s’han d’endur a casa. La falta d’armariets per als objectes personals als centres de secundària i els inevitables deures diaris són els principals obstacles que hi troben, als quals cal afegir uns llibres cada cop més gruixuts i l’obligatorietat d’utilitzar llibretes gairebé gegants per a les diferents assignatures.
A França, la preocupació pel tema ha acabat en una campanya a les escoles i instituts que s’està desenvolupant aquests dies. En arribar als centres, els alumnes tenen la possibilitat de pesar les seves bosses en unes balances que s’hi han deixat. Els números, naturalment, no surten en la majoria dels casos, i gairebé tots els nens porten a la motxilla fins a un trenta per cent més del pes recomanat.
A Itàlia, el problema ha arribat ja al Congrés del país, que acaba d’aprovar un projecte de llei en el qual es compromet a instituir una comissió científica que estudiarà el pes màxim que poden portar els nens a les seves motxilles. Es veu que a Itàlia el 64,19 per cent dels estudiants tenen problemes d’esquena i que almenys un 10 per cent d’aquests tenen el seu origen en el pes excessiu que porten a la motxilla. El projecte de llei italià preveu diferents mesures que solucionar el tema, com ara l’obligació que hi hagi més armariets al centres, que les motxilles estiguin més adaptades al pes que s’hi introdueixi o que els editors intentin fer els llibres més prims. Tot plegat per posar fi a un problema que és, sobretot, una bestiesa, des del punt de vista mèdic o des del punt de vista que es contempli. I una bestiesa que no sembla immutar pas gaire la comunitat educativa del país, prou preocupada per altres problemes, com ara la creixent indisciplina i el fet que no surten de cap manera els números pel que fa al nivell dels nostres joves, a la cua d’Europa en moltes de les matèries bàsiques. L’únic consol que ens queda és pensar que aquests llibres que ara traginen amunt i avall els nostres adolescents seran segurament, en la majoria dels casos, els últims que tocaran en la seva vida, perquè, com han deixat ben palès les darreres estadístiques fetes públiques, aquí només llegeixen quatre saberuts... (Publicat a Presència, número 1861, del 26 d'octubre a l'1 de novembre de 2007)

2007-10-15T12:41:00.000+02:00

La fal·làcia espanyola. Des de Frankfurt, Antoni Bassas convidava l’altre dia els espanyols a gaudir de la cultura catalana. Tot i reconèixer que en la seva petició hi havia un cert punt d’ingenuïtat, el conductor d’Els matins de Catalunya Ràdio trobava que és una llàstima que els ciutadans de la resta de l’Estat no coneguin la nostra literatura, ni la nostra música i que és una pena que, tenint al costat com tenen una cultura potent com la nostra, doncs, això, que, literalment, almenys la gran majoria, en passin.
El que no va afegir, però, en Bassas, és que la culpa no és pas ben bé dels ciutadans espanyols, sinó dels polítics que els dirigeixen i dels mitjans de comunicació que llegeixen i escolten i que els tenen sumits en la més miserable de les ignoràncies. La qüestió, naturalment, no ve pas d’ara, però ja em direu si no és ben mesquí que a Espanya es tradueixin ben pocs llibres dels que es publiquen en català, o que als estudiants d’ESO gairebé ni se’ls expliqui la importància d’autors com ara Josep Maria de Sagarra, Josep Pla o Mercè Rodoreda, o que ignorin la bona música que fan els nostres intèrprets. O és normal que les grans cadenes musicals espanyoles, que es fan un fart de programar música en anglès, no emetin mai cap dels temes o els videoclips d’alguns dels nostres grups? O és que Els Pets o els Lax N’Busto, per esmentar només els dos primers que em vénen al cap, no agradarien als adolescents espanyols?
La qüestió ha quedat ben clara aquests dies amb la presència catalana a la Fira de Frankfurt, que els mitjans de comunicació espanyols han ignorat excepte per atiar l’estúpida polèmica dels autors catalans que escriuen en castellà. Aquesta és la imatge que s’han endut els teleespectadors i lectors espanyols. No pas, per exemple, que una part important del seu mateix estat hagi pogut presentar, orgullosament i dignament, la seva literatura i el seu art en un gran aparador internacional.
Aquest és, doncs, i no per sabut, el quid de la qüestió: els polítics i els mitjans de comunicació espanyols s’omplen la boca de proclames patriòtiques, no deixen de fer-nos saber que formem part d’Espanya, però, a l’hora de la veritat, l’única cosa que els importa, o sembla importar-los, són els nostres impostos i poca cosa més. Com s’expliquen, sinó, algunes absències a Frankfurt o els silencis mediàtics que hem esmentat abans? O com s’explica, també, per posar un cas concret, que hi hagi més estudiants de català a Alemanya que no a Espanya?
Tots sabem, naturalment, les respostes a aquestes qüestions. Fa massa anys que les sabem, massa anys que patim ignorància i menyspreu, i manca de respecte. I, a sobre, ara ens volen fer creure que els ignorats, menyspreats i represaliats són ells. Francament, un servidor està ben tip d’intentar bastir ponts de diàleg. Sobretot perquè sempre som nosaltres els que, arribats a la meitat de la construcció, veiem que els altres encara són a l’altra banda del riu fent la migdiada. (Publicat a Presència, número 1860, del 19 al 25 d'octubre de 2007)

2007-10-15T12:38:00.000+02:00

Fins i tot a França. En la pàtria virtual en què estem instal·lats alguns catalans –segons la definició acusació que en vam fer l’altre dia, referida a tots aquells que ens preocupem constantment pels símbols o per la llengua del país. En la pàtria virtual en què estem instal·lats, doncs, alguns catalans, deia, hi ha notícies provinents del món real que et demostren dia a dia que, efectivament, potser sí que hi ha problemes més importants per a la supervivència individual i col·lectiva que els provocats per una jutgessa que obliga un testimoni a parlar en castellà o pel ministre de torn que no vol retornar els papers privats que queden a Salamanca. Però que també n’hi ha d’altres que t’acaben de confirmar definitivament per què cal preocupar-se per tot això que alguns troben tan poc important, malgrat que t’hi juguis el futur com a país.
És com això que hem sabut ara fa poc sobre les matrícules dels cotxes francesos, que podran portar finalment distintius regionals, a diferència dels d’aquí, que, tot i els compromisos d’alguna antiga conselleria d’Interior i d’un exministre de l’Interior, continuen amb la «E» d’Espanya ben gran i a sobre et multen si t’hi poses la «C» de Catalunya, per exemple.
Tots n’heu vist, de cotxes francesos, suposo. Abans i de nit, es distingien per portar els llums de davant de color groc, herència d’una decisió militar de la Primera Guerra Mundial per tal de distingir els combois propis dels de l’enemic. Pel que fa a les matrícules, les posteriors són encara de color groc, diferents de les de la resta de la majoria de països europeus, on les lletres negres sobre fons blanc s’han acabat imposant per decisió comunitària. Ara a França també acabaran adoptant aquest tipus de matrícules i el govern de París, com no podria ser d’una altra manera, les volia uniformes, a l’estil d’aquí. A l’Elisi, però, no comptaven que les províncies es revoltarien i que el número del departament que, de tota la vida, han portat a la dreta de les plaques ha esdevingut, amb el pas dels anys, tot un símbol d’identitat. Com podran, doncs, renyar els cotxes de París que en facin alguna per alguna carretera departamental, si aquests no duen el famós «75»? O com passaran l’estona pares i fills intentant endevinar de quin departament és el cotxe que circula davant seu a l’autopista? Al final, les protestes han convençut l’Elisi, que ha autoritzat els departaments i regions a col·locar un distintiu a la part dreta de les plaques. Allò que demanàvem, doncs, aquí i que també han fet a Alemanya o a Itàlia, un dels estats europeus més centralistes, com és el francès, també ho ha concedit. Les xapes franceses portaran, doncs, banderes bretones o corses –potser fins i tot la catalana–, ai las!, mentre que aquí ja ens hem resignat a la uniformització de la «E». Tot plegat deu ser que els venedors de cotxes de segona mà francesos no tenen tant poder com els d’aquí. O potser que en Sarkozy i els seus ministres han vist clar que amb el vot de les províncies no s’hi juga i que a França, malgrat tot, també compten. (Publicat a Presència, número 1959, del 12 al 18 d'octubre de 2007)

2007-10-15T12:33:00.001+02:00

No sóc nacionalista, ni demòcrata. Vull fer una confessió. No sóc nacionalista, ni demòcrata, malgrat que els meus escrits puguin fer pensar tot el contrari a aquells que els llegiu habitualment.No sóc nacionalista, tot i que voldria i reclamo, per exemple, molt més poder, o tot el poder per al meu país, igualment com fan la majoria de ciutadans dels països normals d’Europa, sense anar més lluny, i no per això se’ls titlla de nacionalistes.
No sóc nacionalista, tot i que voldria i reclamo, per exemple, per a la llengua del país un tracte d’igualtat i fins i tot de preferència amb la resta de llengües que s’hi parlen, igualment com fan la gran majoria de ciutadans d’Europa, sense anar més lluny, i no per això se’ls titlla de nacionalistes, ni per això gairebé se’ls insulta a diari.No sóc nacionalista, tot i que vull i reclamo, per exemple, que els diners que paguem els catalans es gastin –un cop deduïa la quota de solidaritat que calgui i amb qui calgui– al meu país i que això faci millorar, per exemple, les carreteres, els trens, els aeroports, els ports... en definitiva, totes aquelles infraestructures que ens permetin anar endavant i viure millor, com desitgen, de fet, la gran majoria de ciutadans d’Europa, sense anar més lluny, i no per això se’ls caricaturitza com a nacionalistes i se’ls diu que estan ancorats en el passat o que, per culpa de les seves demandes, anem gairebé cap a la guerra.
No sóc nacionalista, però vull i reclamo, per exemple, un respecte cap als símbols del meu país, com la bandera o l’himne, igualment com ho volen la gran majoria de ciutadans d’Europa, i no per això se’ls diu que són nacionalistes que no hi veuen més enllà dels seus símbols o que els importa més el color de la bandera que no pas el benestar dels avis o l’educació dels seus nens, la qual cosa –no pot ser de cap altra manera– és una mentida com una casa de pagès.I tampoc sóc demòcrata, tot i que, per exemple, a mi no em fa res que els països que ho vulguin convoquin referèndums quan vulguin amb la pregunta que vulguin. Però és clar, com que veig que hi ha un piló de polítics espanyols que es diuen demòcrates i a qui això no agrada gens i que ho troben il·legal, fora de l’estat de dret i producte de gent que delira, doncs m’han fet adonar que dec estar equivocat i que, per tant, de demòcrata, un servidor, res de res. També em pensava que ser demòcrata era acceptar la voluntat popular expressada a les urnes, malgrat que aquesta pugui fer canviar determinades lleis, encara que tinguin tant de ringo-rango com la Constitució. Però ara ja veig que no.Però, saben què? Ja ho veig clar, em sembla que m’he equivocat de país, de continent i de segle, com deia l’altre dia el president espanyol. O potser no, perquè deu ser l’Espanya d’Europa i del segle XXI l’única que no accepta les regles de la democràcia a la mínima que algú les vols fer servir. Francament, no entenc per què els polítics espanyols no van a fer un tomb per la Gran Bretanya, on em fa l’efecte que de democràcia en saben un munt. I si no que ho preguntin als escocesos. (Publicat a Presència, número 1858, del 5 a l'11 d'octubre de 2007)

2007-09-28T10:32:00.000+02:00

Una moda ben curiosa. Llegeixo que a Louisiana han multat un noi perquè duia els pantalons molt avall de la cintura de tal manera que se li veien els calçotets. Coses dels americans conservadors i intransigents, naturalment, perquè d’adolescents i joves amb els pantalons sota el cul –francament, n’hi ha que no sé com poden caminar de tant avall que els porten!– se’n veuen cada dia un munt a les viles i ciutats del país. Una moda com una altra que fa temps que dura i que s’acabarà el dia que als dissenyadors de torn se’ls acudeixi que ja torna a ser hora de portar els pantalons a l’alçada de la cintura, que prou bé s’hi va.
La notícia em va fer revenir al cap una imatge que vaig veure aquest estiu a la platja i que em va deixar ben intrigat –bé, fins al punt que et poden deixar intrigat els temes de moda i de costums socials, que sovint és més aviat molt petit–. La cosa també va de calçotets a la vista de tothom, com abans, però amb la diferència que en aquesta ocasió els calçotets apareixien de sota els banyadors que portaven tota una colla de nois. En aquell moment, enmig de la mandra estival, vaig pensar que, òbviament, es tractava d’una moda més. Ben curiosa, això sí, perquè, de tota la vida, si ens posàvem el banyador abans ens havíem tret els calçotets. Però bé, els temps canvien i, naturalment, tothom és ben lliure de banyar-se amb calçotets, amb banyador i calçotets, o sense res, que també pot ser.
El cas és que, de tornada a la feina, vaig fer una mica de prospecció sociològica entre amics i saludats. De la investigació en vaig deduir que allò no era una cosa només de la platja on érem nosaltres, sinó una moda que seguien joves d’arreu. La resposta la vaig trobar, com és habitual últimament, a internet. En un fòrum, per exemple, algú va preguntar a mig estiu a la resta d’internautes què en sabien, d’aquesta moda «que el tenia una mica capficat». En poca estona, el noi va rebre un munt d’explicacions sobre el tema d’altres joves: fins a més de setanta intervencions en qüestió de pocs dies. Les raons, de tota mena. La principal, ben lògica, que la típica reixeta dels banyadors els molesta, els irrita la pell i que, per tant, portar els bòxers a sota és la millor solució. D’altres deien que només en portaven quan els banyadors no tenien reixeta, d’altres confessaven que ho feien per simple moda, mentre que els més atrevits asseguraven que amb els calçotets a sota se sentien més protegits per si, en un moment determinat, tenien problemes de volum a causa d’alguna excitació fora de lloc. Així, no quedaven en evidència davant les noies.
En tot cas, tota una mostra sociològica de primer ordre sobre el perquè d’una moda. Internet té aquestes coses. Abans s’havien de fer estudis i enquestes que costaven una fortuna. Ara, amb una ullada a un parell o tres de fòrums pots aclarir qüestions tan trivials com la que ens ocupa. Bé, trivial potser per a nosaltres. Segur que no pas tant per a molts adolescents, capficats davant la pregunta: «Calçotets i banyador o banyador sol?». (Publicat a Presència, número 1957, del 28 de setembre al 4 d'octubre de 2007)

2007-09-28T10:13:00.000+02:00

Distància, molta distància. Entre Girona i Madrid hi ha poc més de set-cents quilòmetres, però em fa l’efecte que la distància mental, política, cultural i social és cada cop més àmplia. O el que és el mateix, entre Catalunya i Espanya. N’hem tingut una bona mostra aquests dies passats, arran de la ja famosa crema d’un retrat dels reis durant una manifestació contra la visita de Joan Carles I a Girona. En un tres i no res, els mitjans espanyols van convertir el que va ser una protesta legítima i absolutament pacífica en una manifestació de radicals descontrolats. El més preocupant, però, és que siguin aquests mateixos mitjans els que marquin l’agenda política i que, fins i tot, la fiscalia de l’exfranquista Audiencia Nacional els faci cas i hi intervingui. És clar que ja sap que al govern del PSOE el que li fa més por és que el PP i els seus acòlits bramin per coses que ells mig toleren, però que, de fet, els agraden ben poc. Entre altres coses, perquè són temes que afecten la «pura essència de la pàtria espanyola» i ja sap que, si a Espanya hi ha alguna cosa intocable, aquesta és justament la unitat de l’Estat.
Tornant al que va passar a Girona, és evident que sense els brams dels mitjans de Madrid no hauria tingut gaire més transcendència. Segurament perquè aquí –i la reacció de la majoria de partits polítics catalans, excepte el PP, naturalment, i de bona part de la societat civil, ho ha corroborat–, ens mirem les coses d’una altra manera, i perquè, el Rei, la pàtria espanyola i tots els seus símbols rellisquen cada cop més a molts ciutadans.
És com això de la polèmica perquè ajuntaments i institucions catalanes no pengen la bandera espanyola. Si ja fa anys que de banderes espanyoles se’n veuen ben poques per aquests verals! Si no són les que hi ha penjades a la comandància de la Guàrdia Civil –sense la catalana al costat, per cert– i en altres edificis de titularitat estatal. Si fa anys que a Solsona la tenen a la bugaderia! A propòsit d’aquest tema, sento bramar el president del PP, Mariano Rajoy: «La bandera espanyola ha de lluir arreu. És el que ens uneix a tots!» Sense comentaris.
És curiós, deia l’altre dia a la ràdio l’escriptor valencià Joan-Francesc Mira, que aquells que es passen el dia reclamant al govern català que dediqui els seus diners a qüestions socials i d’infraestructura i no pas a la promoció i protecció de la llengua, per exemple, siguin aquells que més es preocupen pels símbols espanyols. Aquells per a qui la bandera rojigualda i el Rei són intocables i que posen el crit al cel a la primera que algú s’atreveix a tocar-los i, en canvi, ni s’immuten quan la que crema és la senyera o quan el nostre país és insultat i calumniat cada matí en una ràdio que paga, per més inri, l’Església catòlica.
De fet, tot plegat, res que surti de la normalitat política. L’única diferència és que, de tant insistir, potser al final el que es trobaran és que la distància entre ells i nosaltres serà tan gran que quan vulguin ja no ens podran haver. (Publicat a Presència, número 1856, del 21 a l 27 de setembre de 2007)

2007-09-10T15:54:00.000+02:00

Rastes capitalistes. Veig el cantant Melendi –gran tatuatge al braç dret, cap mig rapat amb un cresta, arracades i unes rastes de pam i mig– a la portada de la revista del Digital Plus, on anuncia –la seva samarreta amb l’eslògan Me gusta el fútbol també el delata– la campanya de la plataforma de televisió digital per a la nova temporada de futbol. Estareu d’acord amb mi que sobta veure unes rastes així, venudes de cop al més vil dels capitalismes. D’entrada, perquè, en principi, unes rastes, o aquells que les porten, que solen ser, en general, okupes antisistema, són l’antítesi de tot allò que representa el Plus i el futbol.
De fet, però, ja fa anys que tots sabem que la diferència en el vestit, per molt que aquells que la practiquen s’entestin a demostrar el contrari, no implica res en un sistema que tot ho absorbeix i després ho utilitza per fer-ne negoci. Els hippies i tota la seva estètica, per exemple, fa anys que van seguir el mateix procés i ja fa temps que les faldilles llargues de flors van aparèixer a les passarel·les a través de les grans firmes de la moda. Igualment com també ho van fer els texans, i va quedar per a la història el fet que dur-los desgastats i mig esparracats et presentés com algú amb ganes de portar la contrària a tothom.
Amb les rastes ha passat, o està passant, tres quarts del mateix. Els primers a popularitzar-les van ser en Bob Marley i companyia. Des de llavors havien aconseguit mantenir-se en la moda en ambients marginals i més o menys antisistema. Els primers símptomes que alguna cosa havia canviat van venir, com sol ser habitual, a través de la música i, com no, de la televisió, amb la cantant Bet, triomfant amb pírcing afegit, en un programa tan antisistema com Operación triunfo. Més tard s’hi van afegir altres grups alternatius com ara Chambao i Ojos de Brujo, que han omplert de rastes la premsa i la televisió i s’han fet els reis del Canal Latino, sense que un servidor hagi vist, per exemple, cap dels rastafarians originals anar al barber a tot drap a tallar-se els cabells i dirigir-se tot seguit en manifestació no autoritzada a la seu de la subdelegació del govern a tirar-hi pots de pintura amb les seves rastes enganxades, indignats perquè el sistema els vol absorbir.
Ironies a part, és evident que cada cop és més difícil destacar amb una moda determinada en una societat que no té cap problema a canibalitzar-ho tot sense cap mania i a deixar sense arguments tots aquells a qui tant havia costat fer-se una estètica pròpia.
Molt pitjor que el que els passa als skins d’esquerres, a qui tothom confon amb els caps rapats neonazis, clavadets com van vestits els uns i els altres. Quant d’esforç i quanta despesa inútil perquè, al final, qui et vulgui identificar hagi de buscar, mig atemorit, algun adhesiu amb l’eslògan antifeixista de torn. Per quedar tranquil. O no. (Publicat a Presència, número 1855, del 14 al 20 de setembre de 2007)

2007-09-10T15:50:00.000+02:00

Comentaris. Jo no sé vosaltres, però jo, cada cop que m’entretinc una estona a llegir els apartats de comentaris que apareixen sota moltes de les notícies dels diaris electrònics, gairebé caic a terra de l’esglai que em provoquen alguns dels textos anònims. I no pas perquè, evidentment, no estigui curat d’espants, ni perquè em sorprenguin determinades opinions xenòfobes –i em quedo curt amb la definició–, sinó perquè no acabo d’entendre com mitjans que es volen i s’anomenen seriosos permeten publicar-les. Deu ser que a internet tot és permès, encara que amb aquesta premissa es degradi fins a nivells insòlits la qualitat del mitjà o que es pensin que així atrauran més lectors a les seves pàgines digitals.
Als mitjans del país, per exemple, sigui quina sigui la notícia –tant li fa que parli del succés més trivial com d’una polèmica política–, no hi falta mai alguna discussió sobre la relació Catalunya-Espanya, impulsades en general per individus amb opinions anticatalanistes i més aviat de la línia «emprenyats amb tot i amb tothom» tipus Ciutadans, per dir-ho d’alguna manera, que aprofiten la més mínima escletxa per carregar contra els catalans, el seu govern i les seves institucions. Sovint penso que tot plegat és com si en Jiménez Losantos i els seus sicaris s’hi dediquessin a ple temps de tan grosses que n’arriben a sortir a vegades, insults inclosos. Endinsar-se en la lectura de desenes, centenars, d’aquests comentaris, és una bona mostra per comprovar com les campanyes mediàtiques endegades durant la reforma de l’Estatut pel Partit Popular i els seus afins han donat els seus fruits, i de quina manera! I per veure també com la ignorància genera uns sentiments que fan por. Sort n’hi ha que no tenen armes ben a prop, perquè em fa l’efecte que poc els costaria convertir el nostre pacífic país en una rèplica de la Bòsnia dessagnada als anys noranta. De fet, ja ho expliquen, que a l’antiga Iugoslàvia la violència entre uns i altres es va començar a manifestar primer en les petites coses quotidianes i, en principi, més innocents, com ara els partits de futbol.
És curiós, deia abans, com és que els mitjans s’obren sense problemes a l’opinió desaforada de qualsevol palangana. Cert que internet, amb la seva inacabable amplitud d’espai, ho permet, però em fa l’efecte que, de la mateixa manera que es controlen els continguts destinats als lectors en les edicions impreses, també s’hauria de fer el mateix amb les edicions digitals, si no volem que aquestes esdevinguin simples reculls de notícies amanits amb quatre opinions tronades.
Que no s’entengui ara que menyspreo allò que els lectors puguin dir, ni que vulgui tancar portes allà on ha costat tant que se n’obrissin, però una cosa és un fòrum sense control on tothom qui vol s’insulta i queda més descansat, i una altra, unes publicacions que haurien de mantenir uns mínims nivells de seriositat i rigor. Pel bé de tothom, periodistes i lectors. (Publicat a Presència, númer o1854, del 7 al 13 de setembre de 2007)

2007-09-10T15:45:00.000+02:00

Pomeres. Fan aquests dies a la televisió l’anunci d’una marca de sidra irlandesa en què apareix un magnífic camp de pomeres, com feia anys que no en veia cap.
Un servidor no sap com són els pomerars irlandesos –un cop, fa anys, que hi vaig viatjar no m’hi vaig fixar i, en tot cas, pel llocs on vam estar, se’m va fer difícil associar les pomeres amb Irlanda–, però sí que sap com són els camps de pomeres catalans. I, francament, em fa l’efecte que en queden molt pocs com el de l’anunci, amb els arbres sense emparrar. La rendibilitat ha primat per damunt de la bellesa i, des de fa anys, les planes del país on creixen les pomeres són plenes de llargues files d’arbres fruiters amb les branques lligades al filferro, que faciliten enormement la recol·lecció de les pomes. A casa n’havíem tingut un, de camp amb les pomeres amb forma d’arbre, com el de l’anunci. Per això, quan vaig veure’l per primer cop, va ser una mica com allò de la magdalena de Proust i se’m van desvetllar els records d’infantesa i adolescència.
D’aquella pomereda prop del riu Ter me’n revé sobretot l’ombratge que hi havia a l’estiu, quan l’anàvem a regar, la sensació de caminar descalç entre les herbes d’aquella terra humida, i també l’olor de les pomes acabades de collir a mitjan setembre. No recordo de quina varietat eren les pomes, però sí que no acabaven de ser d’aquell vermell intens que es veu que agradava més a la gent i que, per això, deien, no es pagaven tant bé ni tenien tanta sortida com les golden que creixien en un altre camp on, allà sí, les pomeres havien estat emparrades. Del temps de la collita en recordo també unes pesants caixes de fusta –en deien quadros– que gairebé s’havien de moure entre dues persones i, també, l’esforç que representava haver d’anar amunt i avall al voltant de cada pomera amb una escala. Encara sembla que hi veig el pare enfilat amb un sarró de lona amb unes ratlles vermelles que els de baix havíem de recollir de tant en tant i anar buidant a les caixes. La recol·lecció de la fruita a casa era gairebé com una festa. Hi participava tota la família i, durant uns dies, la rutina diària canviava, just abans de tornar a l’escola. Uns dies més tard, quan tota la poma recollida ja era ben guardada a cobert, venia a buscar-la en un gran camió un negociant que parlava castellà i que tenia el curiós cognom de Toledo, imprès també a les caixes. En Toledo era un home baixet i afable que, als ulls del nen que era un servidor, s’apareixia com un personatge d’un poder certament important.Tot això fa anys que ha passat avall, naturalment. Les pomes es recullen ara tot drap i es col·loquen unes grans caixes de fusta anomenades palots que traginen amunt i avall els tractors. Enrere han quedat els pesants quadros de fusta i també aquelles caixes de fines làmines d’arbre blanc que les van substituir. I, naturalment, els camps de pomeres ombrívols i humits que, com moltes altres coses, la televisió, gairebé per casualitat, ens fa reviure. (Publicat a Presència, número 1653, del 31 d'agost al 6 de setembre de 2007)

2007-09-10T15:42:00.000+02:00

Liquiditat. No deixa de ser sorprenent com s’arriba a posar de moda una paraula. Des de fa un temps, per exemple, tot és líquid. És líquida la política, la societat, la cultura, el que sigui, tot allò a qui es pugui aplicar aquest concepte definit per Zygmunt Bauman, sociòleg d’origen polonès establert a Anglaterra. Bauman, un dels inspiradors del moviment antiglobalització i un dels pensadors més influents de l’actualitat, manté que la manera de viure a les societats contemporànies és líquida, perquè no hi ha un rumb determinat i perquè està dominada per la precarietat i la incertesa constants. El sociòleg, que prefereix parlar de «sòlid» per referir-se a la modernitat i de «líquid», per referir-se a la postmodernitat, assegura també que aquesta vida líquida contemporània fa que l’home estigui sempre alerta per si no s’ha posat prou al dia, amb por que no li passi per alt algun canvi d’enfocament i quedi relegat en una societat en constant moviment.
I és, doncs, en aquesta societat «líquida», on tot es copia i es difon ràpidament, que la definició encunyada per Bauman és manllevada per opinadors, periodistes i polítics que ara la fan servir per a tot, tal com si fos un comodí. Així, fa uns dies, la Renfe era líquida, igualment com ho eren Endesa, el caos a l’aeroport o a les autopistes. O com també és líquid l’Estatut català, a qui ja van passar el ribot i que aviat potser correrà avall, com l’aigua que baixa.És curiós també com, entre tots plegats, ens retroalimentem. Fa un temps, per exemple, tot havia de ser políticament correcte, expressió arribada dels Estats Units. Des de llavors, hi ha ciutadans i ciutadanes, treballadors i treballadores i associacions de pares i mares. La societat contemporània, ja ho diu Bauman, és líquida, com l’aigua, i no té problemes per lliscar, ser absorbida o infiltrar-se allà on sigui. I és per això que, des de llavors, sentim polítics i altres oradors conspicus utilitzar aquestes expressions fins a extrems que sonen totalment ridículs. Però no tant com aquells que escriuen literalment la paraula amb una «@» pel mig –del tipus «benvolgut@s», convertint-la en una cosa que no és ni carn, ni peix, però sí molt a la moda i que queda molt bé. Convindran amb mi, però, que una cosa és defensar la igualtat entre gèneres i l’altra pretendre canviar la llengua. Però tots sabem fins on arriben alguns falsos progressismes que primer et dediquen mil i un dels seus millors somriures i després t’apunyalen per darrere com només ho farien aquells a qui tant semblen rebutjar.
Les reflexions de Bauman, d’altra banda, són ben actuals aquest estiu en un altre nivell ben diferent, com ho demostra el reportatge que aquesta setmana dediquem a la proliferació de meduses. No hi ha segurament res més líquid que aquests animals –que tenen un 95 per cent d’aigua– i la situació d’incertesa i por que genera la seva presència. Deu ser una prova més que la liquiditat està ben de moda. (Publicat a Presència número 1852, del 24 al 31 d'agost de 2007)

2007-08-03T12:40:00.000+02:00

Assessors. A les comarques gironines hi hagut aquests dies un cert rebombori arran que s'hagin fet públics els sous que cobraran els polítics amb càrrec que dirigiran la Diputació provincial –molt més alts que no pas fins ara–, però també pels que s’han previst per aquells polítics sense càrrec, que han anomenat assessors. Resulta que d’assessors amb sou en tindran, –de fet, abans de les eleccions ja en tenien–, tots els grups amb representació a l’ens provincial. Però, què són aquests assessors? Són realment gent que treballa per la Diputació? Gent indispensable pel bon funcionament de la institució que, amb la seva feina, aconseguiran que els ajuntaments, a qui es deu l’ens provincial, en surtin beneficiats? Alguns sí, però la majoria no, seria la resposta. I què fan, per tant? Doncs, treballar pel partit, pel seu partit. Sovint sense ni acostar-se a la seu de la institució que els paga, amb els diners de tots, no cal oblidar-ho. L’altra problema és que els polítics responsables no se n’amaguen de tot això que, convindreu amb mi, és més aviat lleig. Fins i tot, ho justifiquen, al·legant que tothom hi està d’acord i que tothom ho fa, no només a les comarques gironines, a causa de les mancances que hi ha a l’hora de finançar els partits polítics. Quan diuen tothom, volen dir ells, naturalment, perquè, em fa l’efecte que hi hauria molts ciutadans en desacord amb aquest ús més aviat estrany dels fons públics. Estrany i també amb un cert punt d’indecència, no trobeu? I això sense tenir en compte que, entremig, ens han volgut fer creure que han portat unes «dures i llargues» negociacions per veure quin programa tiren endavant quan, en realitat, allò «llarg i dur», ha estat veure quants assessors tindria cada grup i quin sou cobraria.
Francament, un servidor entén perfectament que els partits són la base de la democràcia parlamentària que tenim i desitgem perquè, fins que no es demostri el contrari, i les experiències que hi ha hagut en aquest sentit arreu del món ho assenyalen, no hi ha cap altre sistema que garanteixi les llibertats i els drets dels ciutadans. També entén que aquests partits necessiten gent que treballi per a ells i que aquells voluntarismes d’abans s’han acabat fa temps. I també entén, naturalment, que als partits els calen diners per pagar aquesta gent i, fins i tot, que aquests diners surtin de l’erari públic. El que ja no entén és perquè, després de tants anys, els partits polítics –que, com hem dit aquí mateix en altres ocasions són els que, en definitiva, fan les lleis– no s’hagin posat d’acord per fer-ne una que posi ordre, reglament i estableixi mecanismes de control d’aquest finançament. Ens estalviaríem així espectacles com el de la Diputació gironina, que no fan res més que degradar la classe política, i altres sospites que sovint aixequen sous milionaris per a assessors de feines dubtoses.Ara bé, potser la clau de tot plegat és que als partits la situació actual ja els va bé. Amb menys control, s’ho poden manegar molt millor. I com ho fan tots, doncs, problema resolt. (Publicat a Presència, número 1851, del 17 al 23 d'agost de 2007)

2007-08-03T12:13:00.000+02:00

I si tirem pel dret? Circulem per l’autopista en direcció a Barcelona enmig d’un trànsit infernal. Deu ser que és estiu i que ha coincidit que avui baixen cap avall tot de cotxes de turistes, però la velocitat mitjana no supera els vuitanta quilòmetres per hora, almenys en el tram on hi ha dos carrils i que encara trigarà mesos a ser ampliat, unes obres que, evidentment, arriben amb retard. Els turistes s’afegeixen a l’habitual corrua de camions –gairebé una línia contínua que va de la Jonquera a Barcelona– que, dia sí, dia també, omple la via ràpida. Entremig, els usuaris habituals i també els nombrosos cotxes de magribins carregats fins a dalt i més, que aprofiten les vacances d’estiu per passar uns dies als seus pobles d’origen. La sensació de caos s’accentua en arribar al peatge monumental de la Roca, on desenes de cotxes fan cua per pagar unes taxes no precisament barates, vist el servei que t’ofereixen. És evident que és un dia excepcional, però la situació en què la via és a prop del col·lapse també es produeix sovint en altres èpoques de l’any, i no cal que siguin ni caps de setmana, ni festes assenyalades.
Com les autopistes, bona part de les carreteres del país són clarament insuficients actualment. Només cal anar un dia qualsevol de Girona a Sant Feliu de Guíxols o de Girona a Palafrugell, o fer altres rutes entre nombrosos punts dels país per adonar-se que la xarxa s’ha fet petita per absorbir l’alt volum de trànsit actual. Durant anys va haver-hi manca de previsió i és evident que les variants i els desdoblaments que no es van fer en vint o vint-i-cinc anys no es poden fer ara en tres o quatre.
La sensació que les infraestructures no estan a l’altura no és té només viatjant per carretera, naturalment. Aquells que agafen el tren amb regularitat en saben un niu, de les misèries de bona part de la nostra xarxa de ferrocarrils. De la que funciona –és un dir– i de la que no existeix i hauria d’haver estat construïda fa temps. Com també pateixen els corresponents dèficits els que utilitzen l’aeroport del Prat, un castell de cartes que, igualment com ha passat fa uns dies a Barcelona amb la xarxa elèctrica, es pot ensorrar en qualsevol moment, per poc que hi passi alguna incidència. I això, sense parlar de les mancances clares pel que fa a vols internacionals, evidentment.
El país ha guanyat dos milions d’habitants en quinze anys i les infraestructures se’ns han fet petites, algunes gairebé ruïnoses. En tot plegat, hi té bona part de culpa, naturalment, el govern espanyol, que durant anys no ha fet les inversions que havia de fer, sovint a consciència i amb la clara intenció si no d’ensorrar el país, sí de minvar-ne la riquesa i capacitat econòmica. Però els catalans no ens hauríem de complaure amb això de blasmar els altres per molt que tinguem raó. Cal que reflexionem tots plegats, que la classe política reflexioni i que, juntament i escoltant els sectors implicats, comenci a estudiar i a implementar mesures per evitar empitjorar les coses i per començar a millorar-les. I si cal tirar pel dret, doncs fer-ho. Que potser ja seria hora.
En sembla que ja ens entenem, oi? (Publicat a Presència, número 1850, del 10 al 16 d'agost de 2007)

2007-08-03T12:08:00.000+02:00

Incults i incívics. Des de sempre hi ha gent que de la incultura n’ha fet bandera. Són aquells a qui els agrada presumir i ventar-se de no saber determinades coses del món de la història o la cultura, de no conèixer determinats autors, de no haver vist tal o qual pel·lícula o de coses tan bàsiques com no llegir. L’altre dia, per exemple, poc després que els diaris digitals pengessin a les seves pàgines l’esfereïdora notícia que prop de la meitat dels ciutadans espanyols no llegeixen mai llibres, van començar a aparèixer comentaris d’individus d’aquesta mena. Com aquell que deia: «Ni falta que fa llegir, sent divertida com és la Play Station.» Sense comentaris, naturalment. Però la qüestió és que expressar opinions d’aquest tipus dóna cert prestigi social en determinats àmbits i, a més, aquells que les diuen, sovint, provoquen les rialles dels que escolten. És ben curiós, no trobeu?, que algú es rigui de les seves pròpies mancances. Deu ser la manera que tenen de no voler veure més enllà de si mateixos. D’estar tranquils, de no haver de preocupar-se de res més que no sigui allò que els importa en realitat, ells, la seva família, el que sigui. Una opció de vida, naturalment. I ben respectable, sempre que no afecti la convivència entre veïns, per exemple. Llavors, és clar, esdevé incivisme.Com incívics eren dos homes ben vestits, amb camisa de màniga llarga i corbata, que ara fa uns dies deixaven amb tota la tranquil·litat del món una fotocopiadora de grans dimensions al costat dels contenidors normals de les deixalles o com aquells veïns que van abandonar una mica més avall de casa un sofà i un matalàs, pensant-se que ho recolliria el camió de la brossa. És que uns i altres no sabien que les fotocopiadores, els sofàs i els matalassos s’han de dur a la deixalleria? Que no ho saben, que s’han comportat com uns incívics i que els poden multar? Naturalment que sí. I també que en aquest país encara ningú multa per fets així, deixant de banda alguns casos aïllats. A Suïssa i més al nord sí que multen, però allà també sembla que siguin endreçats de mena. Coses de l’educació, naturalment. Deu ser que aquí encara ens en falta?
M’imagino que els dos homes encorbatats potser són els que van escriure allò que ni falta fa llegir, que la Play és més divertida. I que segurament el cap de setmana, mentre soparan amb els amics, es faran el fatxenda i els explicaran com van tenir la barra d’abandonar en ple dia una fotocopiadora, rifant-se d’aquesta manera de l’Ajuntament, de la Generalitat i de totes les campanyes possibles sobre la importància del reciclatge. Cap problema, naturalment. I ells, feliços. I la majoria de la resta de mortals, el dia que fem endreça, tornarem a la deixalleria, malgrat que la instal·lació és lluny i obre en horaris que no és pas que ajudin gaire. Fins que algun dia, farts de ser cornuts i d’haver de pagar el beure, llançarem la nevera vella al contenidor i ens quedarem tan amples. O no. Perquè els remordiments ens impedirien dormir. Per sort. (Publicat a Presència, número 1849, del 3 al 9 d'agost de 2007)

2007-07-27T15:21:00.000+02:00

Un organisme anacrònic. Cada cop que un jutge de l’Audiencia Nacional de España en fa alguna que sobrepassa, per dir-ho en poques paraules, l’àmbit purament judicial, –com seria el cas de la setmana passada amb el segrest de la revista El Jueves– em ve a la memòria l’origen d’aquest peculiar organisme judicial espanyol: el Tribunal de Orden Público (TOP) del règim franquista, per on van passar i van ser jutjats i condemnats un bon piló de militants demòcrates i antifeixistes. És clar que l’Audiencia Nacional no és un tribunal franquista, però sí que és ben curiós que un dels organismes judicials que més condicionen la vida política de l’Estat sigui precisament l’hereu, encara que només sigui estructuralment, d’unes de les xacres de l’anterior règim. Actualment, l’Audiencia Nacional té les competències per jutjar delictes sobre terrorisme, crim organitzat o delictes d’especial gravetat de caràcter econòmic, entre altres. Però la seva capacitat judicial també arriba a assumptes ben curiosos, com ha quedat demostrat amb el cas d’El Jueves, un dels afers judicials més patètics i ridículs dels últims temps. No solament perquè el jutge i el fiscal hagin aconseguit justament tot el que pretenien evitar –la caricatura l’han vist centenars de milers de persones que no l’haurien vist i, de passada, ha fet créixer el republicanisme entre els ciutadans, i només cal anar a fer un volt per internet i llegir els comentaris de la gent per constatar-ho–, sinó perquè ha quedat demostrat un cop més que hi ha un seguit de membres de l’estament judicial que sembla que visquin encara cent anys enrere. No cal estendre’s més en el tema perquè ja ho comenta tothom, però a principis del segle XXI demanar els motlles d’una portada i oblidar-se d’internet és no saber quina és i com és la societat on vius i, això, en un jutge amb tanta responsabilitat és, sobretot, irresponsable.
És ben curiós, d’altra banda, el monstre en què s’ha convertit des de fa anys l’Audiencia Nacional, amb jutges que es pensen que són estrelles de Hollywood i amb fiscals disposats a intervenir a la més mínima en la vida social i política. Un tipus de tribunal d’excepció que, tal com passa en la majoria dels països europeus, podria perfectament no existir i que els delictes que jutja passessin a ser competència dels jutjats on han succeït els fets.
Però el poder que ha assolit l’Audiencia, amb una justícia molt allunyada dels ciutadans –només cal recordar el cas dels independentistes detinguts ara fa quinze anys, entre molts altres–, ja comença a fer trontollar massa les estructures de la democràcia. El cas d’El Jueves ho ha ben demostrat, tot i que, des que vaig saber de la notícia i vaig veure’n les conseqüències, sovint penso que el que potser volien el fiscal i el jutge era aixecar les vendes de la revista i fer créixer les simpaties per la república. Ostres! Encara tot haurà estat a fi de bé... (Publicat a Presència, número 1848, del 27 de juliol al 2 d'agost de 2007)

2007-07-19T18:07:00.000+02:00

"Did you mean Pepe". Hi ha frases, com la del títol que encapçala aquest article, que exemplifiquen a la perfecció la situació i el pes de la llengua catalana al món. El text en qüestió ens va aparèixer al portal You Tube tot fent una cerca de vídeos del cantautor valencià Pep Gimeno Botifarra, de qui ja vam parlar fa unes setmanes. Els vídeos els va trobar, però, per si de cas ens havíem equivocat a l’hora d’escriure el nom, la màquina ens va preguntar «Did you mean Pepe?», és a dir: «No vols dir que no buscaves algú que es deia Pepe i no un tal Pep?» Es veu que als programadors del popular portal no els entra al cap que hi hagi gent que es pugui dir Pep i que si has escrit «Pep» és que potser t’has equivocat. Home, no fotem. Ja sé que tenim una llengua minoritària, que només és oficial en un petit estat dels Pirineus i a tres «regions espanyoles», però tampoc som tan pocs, ni tan poc coneguts, ni tan poc importants a la xarxa. Més tard vam provar a veure què ens deien a You Tube si hi escrivíem «Miquel» en comptes de «Miguel» i, tot i que la cosa va anar més bé, també ens van preguntar en algun moment si teníem clar que hi volien posar «Miquel» i no «Miguel». És a dir, que allò presumiblement correcte és el castellà i que l’excepció és el català.
Tot plegat, i seguint amb You Tube o el mateix Google, i amb d’altres pàgines, és com allò que passa quan poses l’adreça general i ràpidament et redireccionen a la pàgina espanyola. La cosa és tan automàtica que, segons com, fins i tot costa trobar el web original. És clar que sempre t’ho pots configurar a la teva manera, però no deixar de ser curiós que, si vols anar a Nova York o a Silicon Valley, et facin passar sempre abans per Madrid, per dir-ho d’alguna manera. Deu ser que continuem sent una unidad de destino en lo universal, que deia aquell; si no, francament, no s’entén gaire.
L’altre dia pensàvem que aquest any ja en farà deu que disposem de connexió a internet i com la xarxa ha canviat des de llavors i com ens ha canviat la vida en moltes coses. I com la presència del català, tot i els inconvenients que denunciem al principi, ha estat sempre important i significativa, amb moltes més planes en el nostre idioma que no pas en altres llengües amb un estat al darrere i més parlants. La culminació de tot plegat ha estat haver aconseguit el domini .cat. La història del .cat l’ha resumit en el llibre Nació.cat, de recent publicació a l’editorial Mina, el periodista Saül Gordillo, actual director de l’Agència Catalana de Notícies. El llibre conté un epíleg del també periodista Vicent Partal, que hi presenta un decàleg sobre internet .cat: 1) Existir. 2) Col·laborar i competir alhora, connectar-se. 3) Arrelar-se. 4) No mirar al costat. 5) Innovar. 6) Créixer i internacionalitzar-se. 7) De Salses a Guardamar, Fraga, Maó i? 8) Clarificar. 9) Ens cal més estructura. I 10) Guanyar. És a dir, aconseguir que cap màquina i, per descomptat, el cervell que l’ha programat, pugui dubtar sobre si el nom Pep és correcte o no. Que Déu n’hi do. (Publicat a Presencia, número 1847, del 20 al 27 de juliol de 2007)

2007-07-19T18:02:00.000+02:00

El català perseguit. El desaparegut polític i activista gironí Francesc Ferrer va publicar l’any 1985 a Edicions 62 el llibre La persecució política de la llengua catalana (Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui), en el qual feia un repàs històric, com molt bé diu el títol, de tot el que l’Estat espanyol i els seus diferents actors –des de militars, periodistes, escriptors, jutges, capellans i polítics– han fet i dit contra la llengua catalana al llarg dels últims tres-cents anys d’història que, naturalment no és poc. El mateix Ferrer va publicar l’any 2000 un altre volum que, amb el títol de Catalonofòbia (Edicions 62) complementava aquest, de la mateixa manera que uns anys abans ho havia fet l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte en un llibre editat a La Campana amb el títol d’El llibre negre de Catalunya. De Felip V a l’«ABC». Amb la sola i simple lectura d’aquests tres volums, ja n’hi hauria d’haver prou perquè el lector mínimament conscienciat de la importància del català es fes independentista gairebé per defecte, per dir-ho d’alguna manera: les barbaritats que al llarg dels anys s’han fet i s’han dit sobre el català són de tal calibre, i sovint tant greus, que n’hi ha que fins i tot fan riure, si no fessin plorar, bàsicament per la incultura que desprenen.
Però, com tots sabeu, ni la democràcia ni el fet de formar part tots plegats d’una societat moderna i tolerant ha apaivagat el tema. Contràriament, recents debats, com el de la reforma de l’Estatut de Catalunya, han tornat a encendre les ires d’aquells que no veuen un pam més enllà del seu nas. Les barbaritats les ha recollit en un nou llibre en David Pagès (Reus, 1982). L’ha titulat El català perseguit i l’ha publicat Ara Llibres, que recentment també ha reunit en sengles volums algunes de les bestieses que es diuen a la COPE o s’escriuen a El Mundo. En David Pagès diu que es va decidir a fer el llibre després de veure el documental Ciudadanos de segunda, que va emetre Telemadrid i en el qual, entre moltes animalades, es deia que el castellà està en perill d’extinció a Catalunya.
A El català perseguit, com en els anteriors volums, el lector hi trobarà prou arguments per engegar a dida els nostres veïns, no una sinó mil vegades, però un servidor ha preferit aturar-se en un fragment escrit per Federico Jiménez Losantos l’any 1993 i que diu textualment: «Avui, les famílies d’immigrants, si volen escolaritzar els seus fills, han de fer-ho arrancant-los del seu bressol lingüístic i sotmetent-los a una situació diglòssica que voreja l’esquizofrènia, perquè el nen de tres, quatre o cinc anys, que sent els seus pares parlar en una llengua –la del seu barri, la de la majoria de la gent que hi tracta allà– es veu capbussat –millor seria dir ofegat– per la famosa immersió en una altra que desconeix...» Res de nou que no haguéssim sentit, naturalment. L’únic detall és que m’hi he vist de petit quan, amb tres o quatre anys i sabent només català, em van capbussar en una escola totalment en castellà. I és ben sabut que a mi i a tots aquells catalans que ho vam viure, de seqüeles cap ni una. I això que allò sí que era ofegar el personal... (Publicat a Presència, número 1846, del 13 al 19 de juliol de 2007)

2007-07-19T17:59:00.000+02:00

Del "country" a Pep Gimeno. Conec un alumne d’ESO a qui fa uns dies van suspendre l’assignatura de gimnàstica perquè no sabia ballar country. Es veu que ara, a més de saltar els típics aparells, o fer les taules amb la dinàmica adequada, els alumnes han de saber ballar country. Jo no sé vosaltres, però un servidor s’imagina amb catorze o quinze anys amb l’obligació de ballar country davant la mirada escrutadora dels companys però, sobretot, de les companyes, i em sembla que em torno a quedar vermell de cop, com quan a l’època se t’adreçava, per exemple, aquella noia que t’agradava.Bé, el cas és que l’alumne en qüestió va haver d’anar a recuperar country un dia d’aquests de bon matí i passar de nou una bona estona de vergonya. L’avantatge és que no li va quedar per al setembre com abans, perquè, no sé si ho sabíeu, però ara ho enllesteixen tot al juny. Deu anar millor per programar classes, cursos i vacants, evidentment, però, de passada, els estalviem als nois de passar-se l’estiu estudiant, no fos que els esguerréssim les vacances.
D’altra banda, això d’examinar-se de gimnàstica és una cosa que a mi em recorda els exàmens finals de batxillerat a l’institut de Figueres, on havíem anat amb autobús des de Torroella de Montgrí a jugar-nos tot allò que havíem estudiat durant l’any. Eren altres èpoques, naturalment, però sempre tindré present aquell professor de formación del espíritu nacional (FEN) que també ho era de gimnàstica, fent-nos saltar el plint i el poltre sota les voltes atrotinades del centre figuerenc que em sembla que, en aquella època, mantenien gairebé igual que quan hi anava Salvador Dalí.En tot cas, i amb tot el respecte per les iniciatives dels professors de gimnàstica i pels balladors i amants del country, que ja sé que són molts i variats al llarg del país, per què no ensenyem danses més nostrades als alumnes, per dir-ho d’alguna manera? No sé, per exemple, una que es diu sardana, o una altra que té molt de predicament en bona part del territori, com és la jota? Ja sé que segurament continuarem fent envermellir els nostres nois, però, mai se sap, potser els faríem desvetllar el cuc pel folklore propi, que prou falta de suport que té. De gent que hi treballi, sortosament, ja n’hi ha, encara que ho hagin de fer a empentes i rodolons i a força de temps i diners propis, i enmig de la indiferència o la marginació dels grans mitjans de comunicació.
Mitjans que, d’altra banda, fan que al nord ignorem, per exemple, que al sud, allà a Xàtiva, hi ha cantautors com Pep Gimeno Botifarra, un home que omple places i teatres arreu del País Valencià, cantant cançons tradicionals valencianes, temes que ha recuperat d’antics cantors, molts dels quals ja desapareguts. I això passa, i ens quedem tan tranquils, mentre que en altres països, homes com Pep Gimeno o d’altres de més veterans, com Jaume Arnella, serien respectats i admirats. Això sí, els nostres nois saben ballar country. (Publicat a Presència, número 1845, del 6 al 12 de juliol del 2007)

2007-06-29T16:16:00.000+02:00

Frankfurt. Entre les manipulacions informatives de determinada premsa espanyolista, els misteris sobre la confecció de la llista dels escriptors que hi aniran i la prohibició que han patit els cantautors Biel Majoral i Marina Rossell, això de l’ambaixada de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt ja comença a assemblar-se una mica a una sarsuela d’aquelles que tant entusiasmaven el públic del Paral·lel de Barcelona ara fa cent anys.
Per començar, això que no hi haurà escriptors catalans en castellà, que tant destacaven alguns diaris espanyols, amb la capçalera del Grup Godó al capdavant. Francament, veure determinades portades d’ara fa uns dies feia basarda, sobretot per la mesquina insistència en el tema, més encara quan els mateixos implicats van sortir assegurant que declinaven la invitació per donar tot el protagonisme a la cultura catalana. Tots sabem a qui beneficien aquestes polèmiques, que tenen molt més ressò entre un públic espanyol predisposat a demonitzar tot allò que faci un cert tuf de catalanitat, que no pas en la gent del propi país. I el que sap més greu és que siguin mitjans catalans els que propaguen mentides i manipulen titulars, quan en qualsevol país normal la unitat en aquests temes és gairebé sagrada. I només cal que aneu a fer una volta per França o per Espanya o que us hàgiu fixat, per exemple, en el tractament que van fer diaris com El País i El Mundo, del recentment celebrat congrés de la llengua espanyola. Entre tres i quatre pàgines cada dia, com a mínim, que és el que toca. I aquí, faríem el mateix? Molt temo que l’autoodi frenaria més d’una i de dues iniciatives. Ja se sap que el català no és tan important.
Hi ha després això de la llista dels autors catalans que aniran a la fira alemanya. Una llista amb algunes absències destacades i amb presències inexplicables, que la manca d’un criteri públic a l’hora de confeccionar-la fa encara més sorprenents. No vull donar noms, però només cal repassar el llistat i comprovar que no hi són, per exemple, la majoria dels escriptors que col·laboren habitualment en aquesta revista. I no pas per falta de mèrits, naturalment. Com tampoc no hi són uns quants escriptors valencians que hi haurien de ser, com també n’hi falta algun altre de la Catalunya Nord, i com també n’hi sobren alguns de determinades camarilles barcelonines que sembla que només hi han entrat perquè algú a la conselleria va decidir subvencionar-los una traducció a l’alemany. Quina casualitat. I quina casualitat també que tothom estigui pendent de què passa amb els autors «en castellà», mentre a l’ombra es confeccionava la llista de veritat.I hi ha, finalment, això d’en Biel Majoral i la Marina Rossell, a qui no han volgut en l’espectacle inaugural de la fira perquè els temes que volien cantar –Jo sóc català i Els segadors– no s’ajustaven, diuen, al que es vol mostrar del país. Temps al temps, però, de moment, el que es va ensenyant és com s’aplica la censura. (Publicat Presència, número 1845, del 29 de juny al 5 de juliol de 2007)

2007-06-25T10:42:00.000+02:00

La Copa Amèrica. A vegades, en aquest país, confonem el bròquil amb les carxofes i s’acaba creant un discurs únic que demonitza determinats temes o esdeveniments, sense acabar de destriar el gra de la palla, amb la lògica confusió que tot plegat acaba creant en el públic en general. Un dels casos més recents és la celebració de les competicions de la copa Amèrica i les regates prèvies de la copa Louis Vuitton en aigües del port de València.
Tot va començar quan fa quatre anys un vaixell suís es va endur l’històric trofeu ben bé davant la cara dels neozelandesos, organitzadors de l’última edició. Com que és evident que a Suïssa hi ha molts i grans llacs, però no pas mar, i com que els guanyadors de la copa Amèrica n’han de ser els pròxims organitzadors, va caldre buscar algun ciutat europea disposada a organitzar l’esdeveniment. Ràpidament, el govern i l’Ajuntament valencians, on els populars fan i desfan des de fa temps, van veure-hi una oportunitat per a la ciutat, a imatge del que es va fer a Barcelona pels Jocs Olímpics. Després d’haver competit justament amb la Ciutat Comtal per endur-se la copa Amèrica cap a casa, els valencians van guanyar l’organització de l’esdeveniment. Ràpidament van posar fil a l’agulla desfent barris, movent terres, reconstruint carrers i construint tot un port nou per a la competició, gairebé a imatge del que es va fer a Barcelona, amb la diferència que a València van tirar més pel dret. Bé, potser tant com a Barcelona, el que passa és que no ho van dissimular. Així, i amb les ànsies de grandesa, barroquisme i de fer diners que caracteritza els populars valencians, les obres van tirar endavant, i ells en van començar a treure’n rèdits polítics i econòmics, que per alguna cosa hi havien posat el coll. Paral·lelament, l’orquestra mediàtica espanyola va anar posant en solfa el vaixell encarregat de defensar l’honor de la pàtria en la competició. La barreja de tot plegat, de populisme valencià i de patriotisme espanyol, va ser naturalment d’alt voltatge i, ràpidament, va provocar el lògic rebuig en molta gent del país. I més quan, vistos els bons resultats del vaixell espanyol, van començar a aparèixer pel port valencià els polítics que ho havien fet possible. Calia cobrar, sobretot ara que s’acostaven eleccions.
Però una cosa són la Rita Barberà i en Francisco Camps i una altra, l’alta competició de vela, de la mateixa manera que una cosa és el patriotisme barat que lloava les gestes del Desafío Español i una altra, la bona tasca feta per la seva tripulació. Com sempre, entre uns i altres, s’ha aconseguit desvirtuar-ho tot, la mateixa competició inclosa.
I és potser per això que, ara que ha començat la veritable final de la copa Amèrica, seria un bon moment per oblidar-se d’uns i d’altres i disfrutar d’un esdeveniment que, com els Jocs Olímpics de fa quinze anys, ja haurien volgut moltes altres ciutats europees. Barcelona inclosa. I malgrat la Barberà, en Camps i companyia, i tot el que han fet. (Publicat a Presència, número 1843, del 22 al 28 de juny de 2007)

2007-06-12T11:24:00.000+02:00

Repartir-se les poltrones. Aquests quinze dies previs a la constitució dels nous ajuntaments hem assistit al lamentable espectacle de la repartició de les poltrones del poder. Potser és que no hi ha una altra manera de fer-ho –a mi em semblaria que sí–, però els pactes, contrapactes, acords i desacords que s’han vist a molts pobles són la part més lletja de la política, justament aquella que està fent, segurament, que els ciutadans s’abstinguin cada dia més d’anar a les urnes. Entre altres coses, perquè veuen, simplement, que el seu vot no val res i que els polítics que han escollit se’l passaran directament pel forro pactant amb qui havien jurat que no ho farien mai, per tal d’aconseguir aquella parcel·la de poder o aquell despatx des del qual podran fer i desfer. Francament, un servidor té la sensació, i em fa l’efecte que aquesta és una observació compartida amb molta gent, que aquests últims dies el que bàsicament s’ha negociat entre els partits han estat més els càrrecs que no pas els programes, malgrat que ens vulguin fer creure el contrari. És per això que fa basarda sentir, per exemple, Jordi Portabella descabdellant en roda de premsa les hipotètiques raons per les quals no s’ha posat d’acord amb els seus antics socis a l’Ajuntament de Barcelona, quan tothom sap que només no ho ha fet per pura i dura estratègia política. O com aquells que diuen senzillament: «Acceptarem la millor oferta». Què vol dir la millor oferta? I tant li fa d’on vingui?
I és que es pensen que entabanen el personal a base de retòrica, quan, en realitat, estan vetllant i negociant quins càrrecs tindrà el seu partit a la Diputació, a l’Ajuntament de tal població, o com s’ho faran entre tots per aconseguir un sou per als diferents assessors que tenen treballant en les institucions i fundacions que controlen. Ja sabem que la política de partits és, segurament, el procés que millor garanteix la participació democràtica, però l’espectacle viscut aquests dies no és pas que contribueixi precisament a dignificar-lo i a enfortir-lo.
Potser la clau és en la llei electoral que tenim i que sovint atorga un paper tan important a partits amb molt poca representació, com ha passat ara en molts ajuntaments. No penso pas que s’hagi d’anar a un sistema com el francès o el britànic, que donen majories a les llistes més votades, però sí que crec que la llei que tenim ara deixa massa oberta la constitució de l’ajuntament i l’elecció de l’alcalde i fa que les negociacions semblin un mercat de Calaf i que sovint proliferin pactes ben estranys entre formacions i persones que, en teoria, no es podien ni veure. I això que als polítics els pot semblar ben normal –de fet, és el joc que tant agrada a tots aquells que remenen les cireres i als periodistes que els seguim–, em fa l’efecte que a la majoria de ciutadans cada cop els desagrada més. Però bé, les lleis les fan els polítics i aquesta fa molts anys que hi és. Deu ser, doncs, que ja els està bé. I així ens va a tots plegats, i al país. (Publicat a Presència, número 1842, del 15 al 21 de juny de 2007)

2007-06-12T09:59:00.000+02:00

El gran germà actualitzat. Sempre he pensat que si amb programes com ara el Google Earth o similars gairebé et pots veure al balcó de casa llegint un llibre, què no deuen poder veure, per exemple, els militars nord-americans o les principals agències internacionals d’espionatge? Francament, fa una mica de basarda pensar que algú es pot ficar dins la teva intimitat i controlar què fas i cap on vas. Estem en un món on la visió del gran germà de George Orwell s’ha fet realitat, encara que sovint sigui ben diferent de com el va imaginar el gran escriptor britànic.És el cas, per exemple, que li està passant a una noia nord-americana, de nom Allison Stokke, que, segons expliquen, s’ha convertit en tota una celebritat a internet. Només cal, de fet, posar el seu nom al cercador Google i veure que hi ha prop d’un milió d’entrades. Però qui és Allison Stokke? Doncs té divuit anys, és de Califòrnia, més aviat guapa, i practica el salt de perxa, una especialitat atlètica en la qual va ser campiona dels Estats Units l’any 2004. Massa res, com dèiem, que la diferenciï de milers d’altres noies d’arreu del món. Per què, doncs, s’ha fet famosa de la nit al dia? Tot va començar quan el responsable d’un bloc d’esports de Nova York, que rep més d’un milió de visites al mes, va decidir publicar la fotografia d’Allison fent salt de perxa. Des de llavors, la noia ja no ha pogut viure tranquil·la, en una nova demostració del poder de la xarxa. Correus electrònics, trucades de periodistes d’arreu del món, webs de fans i el pare de l’Allison de bòlit intentant aturar el fenomen –vigilant sobretot que la noia no aparegui en pàgines de contingut sexual, que es veu que ja s’ha donat algun cas– és el dia a dia d’aquesta nova estrella de la xarxa, sorprenentment a contracor.

Però a internet s’hi pot aparèixer també per mitjà d’una nova aplicació de Google Maps, en què els internautes poden anar a peu pel carrer per San Francisco, Las Vegas o Nova York. Una aplicació que ja ha provocat unes quantes protestes, sobretot d’aquells a qui han «enganxat», per exemple, entrant en sex-shops. És, com deia algú, una espècie de gran germà una mica tonto, perquè et vigila sense saber exactament ni per què.

Un expert comentava l’altre dia, a propòsit de les nombroses càmeres de videovigilància que hi ha arreu, que es veu que la llei oblida a anunciar quan hi ha una càmera i que l’usuari pot demanar de veure la imatge que n’han tret d’ell. És evident que ningú utilitza aquesta prerrogativa, que queda molt bé, però que ja es veu que és pur paper mullat. Com també em fa l’efecte que ho són aquests papers que et fan signar a les escoles segons els quals permets que les fotos dels teus fills apareguin als webs del centre. Es veu que hi havia pares que s’havien queixat. Pares que ara potser tenen fills que tenen un bloc d’aquests que tenen gairebé tots els adolescents –en diuen fotologs– i on pengen les fotos que es fan i que fan als seus amics. Fins que algun dia els passi com a l’Allison Stokke. (Publicat a Presència número 1841 del 8 al 14 de juny del 2007)

2007-06-01T10:42:00.000+02:00

Encertar el futur. Corre per internet la reproducció facsímil d’un curiós article publicat el mes de desembre del 1900 en una revista nord-americana i en el qual, sota el títol «Què pot passar en els propers cent anys», un tal John Elfreth Watkins Jr. feia prospectiva de com aniria el món en el segle que s’iniciava. El més interessant és que Watkins, que assegurava haver consultat diferents savis i científics, en va clavar unes quantes, començant, per exemple, pel nombre d’habitants que va calcular que tindrien els Estats Units l’any 2000: ni més ni menys que uns 350 milions de persones; i seguint amb els telèfons mòbils, una tecnologia que no van saber preveure, molts anys més tard, ni els grans autors de la ciència-ficció ni els grans directors de cinema que, com Stanley Kubrick, van filmar el futur. Watkins Jr. també va encertar-la dient que al segle XX els nord-americans serien molt més alts perquè s’alimentarien millor i tindrien més bona salut; que l’anglès seria la llengua més utilitzada al món; que hi hauria calefacció i aire condicionat a les cases; que es vendrien i repartirien sense problemes aliments preparats; que els trens viatjarien a alta velocitat; que els vehicles a motor substituirien els de tracció animal; que les fotografies es podrien enviar a distància; que càmeres repartides arreu del món permetrien saber què passa a cada lloc a l’instant; que la música arribaria a totes les cases amb diferents aparells; que la tecnologia mèdica permetria explorar dins del cos humà o que hi hauria roses de tots colors.
En canvi, el periodista es va equivocar en preveure altres qüestions, com ara que no hi hauria mosques o mosquits; que s’exterminarien les rates o que els cavalls gairebé s’extingirien; que l’educació universitària seria gratuïta per a tothom; que les maduixes serien tan grosses com les pomes o que els carrers de les nostres ciutats serien només per als vianants perquè els cotxes circularien per vies subterrànies. Watkins i aquells amb qui va parlar tampoc van saber preveure l’existència dels avions, tot i que a l’article sí que es parla que hi haurien dirigibles que serien utilitzats amb fins militars, com sí que va ser.
I tampoc van saber veure que el món no seria tan perfecte com l’imaginaven i que, en el decurs del segle XX, la humanitat viuria dues grans guerres i es dessagnaria en centenars de conflictes més arreu, o que, simplement i malauradament, tot el nivell de benestar que sí que aconseguiria la població nord-americana, cent anys més tard, encara el veuen molt lluny milions de persones de tot el món que continuen patint gana, cuinant amb llenya i sense accés a l’educació, malgrat que, a quatre passes d’allà on viuen, els telèfons mòbils imaginats per J.E. Watkins Jr. siguin una realitat que els acosta a un món on les desigualtats són el pa de cada dia.
En tot cas, un vot per a l’optimisme, perquè, malgrat que l’home és l’únic animal que ensopega tres cops amb la mateixa pedra, estic segur que en els cent anys que han de venir serem prou capaços, malgrat les dificultats, de millorar, i molt, la qualitat de vida de la majoria dels habitants del planeta. (Publicat a Presència, número 1840, del 31 de maig al 5 de juny de 2007)

2007-05-25T13:50:00.000+02:00

Apagat o fora de cobertura. El telèfon mòbil al qual truca està apagat o fora de cobertura.» No sé qui va ser la persona que va redactar aquesta frase, però si cobrés cada vegada que algú l’escolta seria de les més riques del món, bàsicament perquè deu ser de les frases que més es fan i es desfan cada dia, si n’excloem algunes de religioses, les típiques salutacions «hola!» i «adéu!» o algunes paraulotes que no venen al cas.
Diuen que els telèfons mòbils ens han permès comunicar-nos millor i que, gràcies a ells, podem parlar amb familiars i amics en tot moment, independentment del lloc on siguin. L’avenç ha estat realment important, però sovint, i això sol passar en el moment més inoportú, l’invent falla més que una escopeta de fira. És llavors, que es produeixen situacions ben absurdes. Com quan truques, et responen però no se sent res, o el que se sent és totalment inintel·ligible. «No et sento... Que hi ets?... Et perdo... t’estic perdent...» Son també frases que ara fem servir molt sovint. O quan truques, i tot i que saps que la persona a qui va dirigida la trucada hauria de tenir el mòbil connectat i en zona de cobertura, ningú contesta. I és clar, salta el contestador, i quinze cèntims més de benefici per a la companyia. Que, naturalment, no són res, però que sumant i sumant, són molt. I, és clar, com que no només ho proves una vegada, sinó que ho fas unes quantes, doncs ja us podeu anar imaginant quina gallina dels ous d’or és aquesta.
Ara, les companyies s’han inventat un servei que en diuen d’avisador. A mi me’l van activar sense ni dir m’ho i funciona relativament bé, i com que per donar-te’n de baixa t’has d’empassar no sé quants minuts de musiqueta i una bona estona de conversa amb un comercial, doncs encara el tinc disponible. L’invent consisteix que reps un missatge que t’avisa que la persona a qui has trucat i que tenia el mòbil apagat l’acaba de connectar. Més negoci per a la companyia, naturalment, però, com a mínim, no perds el temps trucant cada dos per tres.
Hi ha després tot allò de les trucades perdudes, que si no hi estàs acostumat et treuen de polleguera. Sobretot per la cara de babau que et queda després d’haver agafat el telèfon, haver dit «sí?», haver insistit en veure que ningú et contesta i haver vist tot seguit que ja havien penjat.O la incertesa que suposa haver de respondre una trucada d’aquelles de «número desconegut». Qui deu ser? L’asseguradora? De la feina? La telefònica? Algú que em vol vendre un apartament? Els del Plus? O ningú? Perquè això darrer també passa. Sovint despenges i no hi ha ningú. I resulta que truques per veure qui era i et diuen que el número aquell té les trucades restringides. Una explicació que també et deixa un pèl inquiet. Perquè, què vol dir tenir les trucades restringides? Que li han tallat el telèfon? O que no vol que el truquin determinades persones? O les dues coses? O que, simplement, es vol desconnectar de la bogeria aquesta dels mòbils, que també podria ser? Llavors, em sembla que m’hi apunto. (Publicat a Presència número 1839, del 25 de maig a l'1 de juny de 2007)

2007-05-17T15:25:00.000+02:00

Prohibit prohibir. L’eslògan es va fer famós el maig del 68, però em fa l’efecte que torna estar de prou actualitat tenint en compte alguns casos que hi ha hagut darrerament. Abans que res, però, que quedi clar que no vull de cap manera afegir-me a les irresponsables declaracions de l’expresident Aznar. Que una cosa és limitar el nivell d’alcohol a l’hora de conduir, l’accés dels menors a determinats videojocs o el consum de substàncies perilloses, i una altra, prohibir, per exemple, la difusió d’un vídeo crític amb el poder, com van fer els jutges al País Valencià, amb arguments tan simples com que no érem en campanya electoral. Tampoc m’agradaria parlar massa de la greu prohibició que afecta les formacions polítiques de l’esquerra independentista basca, a qui han impedit presentar-se a les eleccions municipals, trencant la més elemental de les normes democràtiques. Per aquest camí, és evident que el País Basc continuarà en el mateix carreró sense sortida de sempre, molt lluny del camí que fa pocs dies han marcat la gent d’Irlanda del Nord, entre altres coses perquè tots sabem que en aquest Estat anomenat Espanya hi ha coses que no és que ja no es puguin canviar, sinó que ja no se’n pot ni parlar, i no només perquè mani el calendari electoral. Que també.
Anem al gra, doncs. Les dues absurdes prohibicions, per exemple, que han afectat espectacles teatrals. La primera va obligar a suspendre una obra en què s’escorxava un xai en directe, en una acció que servia per parlar de la tradició musulmana. La segona, de fa pocs dies, va fer plegar veles a una peça del Teatre Lliure durant la qual es bullia un llamàntol també en directe. Deixant de banda l’oportunisme i la provocació que hi ha en les dues accions teatrals, sembla francament absurd que una llei de protecció dels animals arribi a límits tan ridículs en la seva aplicació. És el mateix cas que passa amb la prohibició d’utilitzar animals en els espectacles de circ a Barcelona, que pot semblar molt progressista, però que és totalment contradictòria amb l’existència d’un zoo com el que hi ha a la Ciutat Comtal.
Fins ara hem parlat d’absurditats, però cal parlar, naturalment, de vulneracions dels mínims drets ciutadans. És el cas de la prohibició del vídeo Ja en tenim prou, molt crític amb el PP de València. Primer, com si, en l’època del You Tube això servís de molt, i segon, com poden tenir la barra de prohibir un treball com aquest i no fer res, per exemple, per aturar les mentides que va difondre Tele Madrid sobre el castellà a Catalunya. Com sempre, no tot es mesura amb el mateix regle.
I hi ha finalment, el cas aquest del cantant jamaicà, autor fa anys d’algunes lletres ofensives per a gais i lesbianes i que només va poder actuar a Barcelona després que li fossin «visades» les cançons i amb el compromís de fer crides a favor de les llibertats individuals. Un servidor ja troba bé que es vigilin i castiguin les actuacions de determinats col·lectius –l’extrema dreta, per exemple–, però, no sé per què, el cas aquest del jamaicà em fa recordar quan dúiem al ministeri les lletres de les cançons d’en Llach o en Raimon, perquè el censor de torn decidís quines podien cantar en el recital que havíem organitzat. (Publicat a Presència, número 1838, del 18 al 24 de maig de 2007)

2007-05-14T10:32:00.000+02:00

Canvi radical. S’acaba un partit de futbol i em quedo ben enganxat al programa de teleporqueria que fan a continuació. L’espai, que es veu que ja fa algunes setmanes que s’emet i que és hereu d’un d’igual que es van inventar els americans, consisteix en una espècie de concurs on els participants són sotmesos al que el títol del programa deixa ben clar: un canvi radical. És a dir, els agafen, els separen uns mesos de les seves famílies, els operen el que estèticament no els agrada, els arreglen el cabell, els maquillen i els tornen a la vida normal fets uns figurins davant, naturalment, la sorpresa i l’alegria d’amics, coneguts i saludats del protagonista.
En el programa de l’altre dia hi havia dos concursants, un home i una dona, que ens van presentar enmig d’un muntatge del tot americà: allò que van repetint constantment els arguments per enganxar la gent que va fent zàping. L’home, que es diu Paco i que condueix un camió de repartiment, té un problema físic realment empipador: resulta que té el maxil·lar inferior molt més endavant que no pas el superior. «Des que tinc ús de raó que molta gent s’ha rigut de mi per aquest problema. Alguns cops em diuen fins i tot si quan plou ho aprofito per beure», explica l’home que, a més, confessa que té veritables problemes per mastegar bé. En Paco ho té clar: vol que li arreglin la cara i si, de passada, el fan més guapo, doncs, fantàstic. Un dia que torna a casa l’espera tot l’equip del programa per emportar-se’l. Fins i tot li fan la maleta i gairebé no li deixen ni temps per acomiadar-se de la família.Davant l’astorament d’un servidor, el programa, que presenta la veterana Teresa Viejo, tot somriure i falsedat, va mostrant clarament tot el procés de transformació d’en Paco en un home nou: l’operació i el dur postoperatori –lluny, a més, de la família–, els consells d’una psicòloga de pega, els d’una perruquera, l’estilista, la dietista o el dentista. Tot un equip a la seva disposició que fan servir en Paco com si fos un titella. La cirereta la posa la Viejo en el fals directe: quan en Paco compareix fet un home nou, resulta que la dona no hi és. Llavors, l’acaben d’esprémer encara més, fins que l’esposa apareix també ben transformada; ella no ha volgut ser menys que el seu home i també s’ha sotmès a un canvi. L’apoteosi final. El més curiós del cas és que els protagonistes semblen ben feliços i contents, com si no fossin conscients del suc que els han tret, com si, de fet, no els importés el negoci que han fet amb ells, la deixalla sentimentaloide en què els han convertit.
El cas de la dona és, si fos possible, molt pitjor. Aquí no hi ha cap problemes físic, sinó que tot és psicològic. És clar que, al final, després de mostrar-nos tot el patiment passat, la dona queda ben contenta perquè realment ha millorat amb el canvi, però fins quan? I a quin cost? Tothom és ben lliure de prestar-se a l’escarni públic, però fins a quin punt aquests concursants no són com ninots indefensos davant una maquinària implacable i sense escrúpols que s’aprofita miserablement d’ells. La televisió massa sovint creua els límits i ningú no fa res per evitar-ho. (Publicat a Presència, número 1837, de l'11 al 17 de maig de 2007)

2007-05-03T10:09:00.000+02:00

La vida dels altres. Tinc un amic a qui la policia de l’antiga República Democràtica Alemanya (RDA) va tenir retingut un parell d’hores en un despatx en un dels passos fronterers que permetien l’accés al Berlín oriental. Resulta que els agents es van malfiar d’ell després de veure que el seu aspecte físic no coincidia amb el que mostrava la foto del passaport. Ara no recordo si és que ell no duia barba i al document sí, o a la inversa. Bé, tant li fa. El cas és que l’amic va recordar durant molt temps l’experiència, la por i la incertesa viscudes, però sobretot, la rigidesa d’uns policies que, segons ha explicat en nombroses ocasions, semblaven extrets talment d’una pel·lícula de nazis. He tornat a pensar en l’antiga RDA després de veure una de les pel·lícules més interessants dels últims temps, La vida de los otros, del director Florian Henckel von Donnersmarck, Oscar 2007 a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Per a aquells que no ho sàpiguen, el film explica la història d’un autor teatral a qui el règim decideix controlar. L’encàrrec recau en un hermètic i solitari agent de l’Stasi, el cos militar que vigilava tots i cadascun dels moviments dels ciutadans de la RDA. L’home comença a fer la seva feina amb la cura de sempre fins que, en un moment donat, sembla adonar-se que s’ha situat en el costat incorrecte. No voldria ara revelar res més sobre l’argument del film, però sí que m’agradaria destacar el fet que els homes bons apareixen on menys ho esperem i també que, malgrat la societat en què vivim, sortosament n’hi ha molts més dels que ens pensem.

Dit això, allò altre que més em va interessar de la pel·lícula és la manera com reflecteix, tant pel que fa als decorats com al vestuari, com era la vida en les antigues repúbliques comunistes de l’Est. Sordidesa seria la paraula exacta per definir, per exemple, alguns dels locals públics, com un bar que apareix al film o el pis on viu l’agent de l’Stasi. Un servidor no va ser mai a la RDA, però sí a l’antiga Txecoslovàquia i, francament, la fredor viscuda amolts llocs se’m va fer palpable de nou en el film. Igualment com la sensació de viure en un estat policial i militaritzat, amb molta gent d’uniforme arreu. I també, naturalment, aquells rètols amb proclames, coronades per falçs i martells a dalt i a baix; i tot de monuments, cadascun més estrambòtic, per enaltir les virtuts dels camarades morts en combat, el treball a les fàbriques o la força de l’exèrcit.

Aquest Sant Jordi hi ha un llibre que ha passat relativament desapercebut, però que pot ajudar a comprendre com la gent podia sobreviure en un règim com el que va subjugar els alemanys de la RDA. Es tracta d’Humor de combat (La Campana), del mestre de periodistes Josep Pernau, un recull d’acudits anònims nascuts en tota mena de dictadures i que l’autor situa en cada moment històric. Com aquest que segurament s’explicava a la sòrdida República «Popular» alemanya: «Què en penses, camarada, de la direcció del Partit?» «El mateix que tu.» «Quedes detingut!» (Publicat a Presència número 1836, del 4 al 10 de maig de 2007)

2007-04-26T19:18:00.000+02:00

Caçadors de paraules i de país. No deixa de resultar curiós que, en un moment en què són en perill de desaparèixer -si a hores d’ara, quan el lector llegeixi aquest escrit, no ho fan fet ja– les emissions de TV3 al País Valencià; no deixa de ser curiós, deia, que, justament en aquest moment, un programa de la cadena pública catalana, Caçadors de paraules, torni a posar el mapa dels Països Catalans a la petita pantalla. De fet, com escrivia l’altra dia Martí Estruch a Vilaweb, no podia ser d’una altra manera, tractant-se d’un espai dedicat a la llengua comuna. Conjuntures polítiques desafortunades a part, Caçadors de paraules és un dels grans encerts de TV3 d’aquests últims mesos, i amb el mèrit afegit que tracta sobre un tema ben complicat de traslladar a un espai de televisió com és la llengua. Però, com apuntava també l’Estruch, en Roger de Gràcia, talment un Mikimoto renovat i millorat, és la cirereta d’un pastís de molt bon pair; tant, que els vint o vint-i-cinc minuts que dura tot plegat passen ben de pressa i no et faria pas ben res que l’espai durés vint o vint-i-cinc minuts més.
Dèiem abans que Caçadors de paraules ha fet sortir a TV3 el mapa dels Països Catalans més enllà de l’espai El temps, cosa que sempre és d’agrair en una cadena que, amb comptades excepcions, es mou sempre entre i amb referents espanyols. No n’hi ha prou de tenir corresponsalia a les Balears, el País Valencià i a la Catalunya Nord si en el moment de la veritat els referents no són els del país, sinó els que marquen a la capital de l’Estat. I em sembla que ja ens entenem.A propòsit de TV3 i el País Valencià, i de la commemoració, aquest dimecres passat, del tres-cents aniversari de la batalla d’Almansa, que va suposar l’inici del procés de pèrdua de les institucions del país, abolides per Castella, qui si no la cadena pública catalana hauria de vetllar perquè els valencians fossin una mica més coneguts al Principat? Tots sabem del poder dels mitjans de comunicació audiovisual a l’hora d’establir referents, però sembla que aquest no vol ser el paper de TV3, encara que tots sabem que la coneixença i l’intercanvi d’informació serien clau per trencar les barreres de mentides aixecades durant anys entre el nord i el sud del país. I no és pas que siguin només els «valencians que voten el PP» aquells que enlairen murs; també ho fan els catalans que, amb un mal entès sentiment de superioritat –ja ho hem dit en altres ocasions–, es pensen que la seva política i la seva cultura són molt millors que les d’aquells que viuen una mica més cap al sud.Sortosament, programes com Caçadors de paraules demostren que una cosa és la política i una altra de ben diferent, la gent, i que la llengua que ens uneix ho seguirà fent durant molt temps. Malgrat les mentides, les calúmnies, les veritats a mitges, els menyspreus i la ignorància. I si no ho teniu clar, aneu a fer un volta per Xàtiva, per exemple, com va fer en Roger de Gràcia en un dels primers programes de Caçadors de paraules. (Publicat a Presència, número 1.835, del 27 d'abril al 3 de maig de 2007)

2007-04-17T11:14:00.000+02:00

Als feliços escollits. To the happy people. «Als feliços escollits.» Va ser l’escriptor francès Stendhal qui fa anys va incloure aquesta dedicatòria en un dels seus llibres, diuen que enfadat perquè el gran públic de l’època no valorava la seva obra. «Als feliços escollits.» És a dir, només a aquells que suposadament sabien apreciar el seu art, només a aquells que, en teoria, estaven preparats per gaudir de la seva literatura.
L’anècdota m’ha vingut al cap després de llegir l’experiment que han portat a terme el Washington Post i el reconegut violinista Joshua Bell i que va consistir a comprovar la reacció de la gent davant una actuació del músic als passadissos del metro de la capital nord-americana. Es tractava, en teoria, de veure si el personal sabia apreciar la qualitat de la música de Bell, que va oferir un concert de prop tres quarts d’hora tocant, a més, amb un Stradivarius de l’any 1713! Però el cas és que gairebé ningú es va aturar a escoltar la interpretació del músic, que va acabar recollint poc més de trenta dòlars, ni una tercera part del que valien les entrades del concert que justament tres dies enrere havia ofert a Boston amb el mateix programa. Pel diari i per Bell, que ha reconegut que els pitjors moments eren quan acabava una peça i ningú l’aplaudia, amb l’experiment han pogut demostrar que la «bellesa passa desapercebuda» i que la gent és incapaç de reconèixer un virtuós si aquest no està situat en el context. Però és evident que l’anàlisi no pot ser tan simplista. D’entrada, s’hauria de mirar si el lloc i l’hora eren els adequats, que tot fa pensar que no, perquè molta gent segur que anava amb presses cap a la feina i probablement amb els auriculars posats. Segurament els resultats haurien estat uns altres si Bell hagués actuat, per exemple, en un parc o en una plaça amb la gent amb actitud més relaxada i, per tant, més predisposada a escoltar música clàssica.El debat, ho demostra l’antiga dedicatòria de Stendhal, ve de molt lluny i és ben actual en un món dominat pel màrqueting i les modes, i en el qual, dia sí dia també, productes pèssims de cinema, música o literatura són elevats a la categoria d’obres mestres quan, en realitat, no haurien hagut de merèixer ni una ratlla als diaris, ni un minut a la televisió. Però què i qui marca la diferència entre el que és bo i el que és dolent? Com ho ha de fer el gran públic per discriminar entre tant missatge enganyós, entre tanta publicitat, entre tanta pressió social que sovint fa de molta gent uns autèntics ignorants si no saben qui és tal o qual personatge televisiu, per exemple? Com ho han de fer molts ciutadans per reconèixer la qualitat d’un producte cultural si, per exemple, mai ningú els ha ensenyat a diferenciar el que és dolent del que és bo, si mai ningú els ha educat, en el sentit literal de la paraula, perquè sàpiguen apreciar-los. Em fa l’efecte que si aquesta educació arribés a tothom, i no només als «feliços escollits» de Stendhal, segur que molta més gent s’hauria aturat a escoltar Bell al metro de Washington. Malgrat el soroll i les presses. (Publicat a Presència número 1833, del 13 al 19 d'abril de 2007)

2007-04-03T18:52:00.000+02:00

Setmana Santa. Plou una mica seguit, per fi, aquests dies previs a la Setmana Santa. Feia falta, de veritat, que plogués. El país –no pas tot, perquè cap a l’Ebre i al sud del País Valencià déu n’hi do l’aigua que hi ha caigut– necessitava i continuarà necessitant unes quantes regades com la d’aquest inici d’abril. De fet, les setmanes santes sovint han estat passades per aigua. És temps, aquest, de núvols que van i vénen, d’inestabilitat. Per això, pot fer una mica de tot. Pot ploure ara sí, ara també, o pot fer uns dies ben clars, nets i de calor. Aquella caloreta que ja comença a omplir les platges dels primers assedegats de sol, aquells que sembla que no es puguin estar d’estirar-se a la sorra a prendre, com si fos manà dels déus, la llum solar.

Abans, i aquesta no deixa de ser segurament una falsa impressió, un record manipulat pel pas del temps; abans, deia, les setmanes santes, sobretot un dijous sant o un Divendres Sant a la tarda, eren dies grisos, amb un cel tapat, molt més adient per a l’esperit religiós que ho envoltava tot que no pas un sol radiant com el que, i suposo que això també és una sensació equivocada, em fa l’efecte que ha brillat aquestes últimes pasqües. Semblava, fins i tot, que una tarda de Passió amb sol no podia ser. A ningú li passava pel cap que fes bon temps. I això que en feia, com en fa ara, és clar.

Tot ja fa anys que ha canviat molt. Afortunadament. Ara res s’atura; al contrari, tot es posa més en marxa, en una espècie de provatura de com serà l’estiu. Aquest efecte, naturalment, es nota molt en zones turístiques com l’Empordà. No té res a veure, per exemple, fer el vermut en una terrassa de l’Estartit el diumenge abans de Rams amb fer-ho en aquesta data assenyalada o uns dies més tard. D’una tranquil·litat absoluta es passa a l’enrenou d’una petita gran ciutat. El mateix succeeix en els petits pobles, com ara Peratallada, Sant Martí d’Empúries i tants d’altres amb atractiu turístic de la comarca. Tot plegat dura fins al dilluns de Pasqua, però res ja no és el mateix. L’arribada del bon temps, sobretot si la Setmana Santa cau molt avançada en el calendari, marca l’inici de la temporada turística i la calma hivernal ja no es tornarà a recuperar fins ben bé a mitjans d’octubre, quan, amb el canvi d’hora, els dies siguin indefectiblement més curts i la gentada prefereixi l’escalfor de la llar a les passejades entre carrers estrets o vora el mar.

Cau un bon ruixat en aquest matí gris i frescot previ a la Setmana Santa pròpiament dita, el pitjor temps que, segons els empresaris turístics, podria fer durant una Setmana Santa, però enguany, em fa l’efecte, pocs se’n queixaran o s’atreviran a fer-ho. I és que el país necessita, tant o més que els diners que es mouran aquests dies, l’aigua que ara cau del cel. Tot i que potser resulta que al final ens fa com fa tres anys i no para de ploure fins ben bé a finals de maig. O és ja que ningú se’n recorda, que la del 2004 va ser una de les primaveres més plujoses del segle? Coses del canvi climàtic, suposo. O no. (Publicat a Presència, número 1832, del 6 al 12 d'abril de 2007)

2007-03-29T13:53:00.000+02:00

Sèniors. Escolto per la ràdio, mentre vaig cap a Barcelona per aquesta autopista plena de camions i sense ampliar a tres carrils que es l’AP-7; escolto per la ràdio, deia, una entrevista que fa en Toni Clapés per RAC1 a tres periodistes catalans de Televisió Espanyola (TVE). Són la Rosa Maria Calaf, en Jaume Codina i en Pere Barthe. Tres professionals reconeguts de la televisió pública espanyola que d’aquí uns mesos estaran a l’atur amb una bona prejubilació a la butxaca, però sense aportar-nos res del tot i el molt que encara ens podrien aportar. Als tres els han obligat a jubilar-se abans d’hora, molt abans d’hora –tenen els cinquanta llargs fets–, en un moment de plenitud professional destacada, en aquell moment en què l’experiència, després d’anys a la feina, és realment un grau. És veu que no, però. La deixadesa empresarial i política en què ha viscut TVE els últims anys porta a situacions absurdes com la que afecta Codina, Barthe, Calaf i tants altres periodistes, realitzadors i professionals de la televisió als quals això de jubilar-se ja no els fa cap gràcia. Entre altres coses, perquè pensen que encara poden aportar coses, i moltes. Un servidor també ho creu. I per això no entén de cap manera com és que una televisió pública pugui prescindir alegrement de tants professionals qualificats. De fet, això de prescindir dels seniors, que en dirien els americans, és un fet habitual en aquest país, com si a partir d’una determinada edat els professionals ja no tinguessin capacitat per absorbir canvis, informació, procediments, maneres de treballar, com si no poguessin tenir idees o com si les més brillants només les tinguessin els més joves, com si durant la seva vida laboral –que, cal no oblidar-ho, s’ha desenvolupat en un món a mil per hora– no s’haguessin adaptat amb èxit a canvis tecnològics, com si l’experiència acumulada no servís ara per a res, que per alguna cosa –no?– les societat primitives i no tan primitives respecten l’opinió dels més grans.

I mentre escoltava la Calaf, en Codina i en Barthe, vaig recordar que un servidor potser no és tan gran com aquests col·legues periodistes, però que aquest abril ja farà trenta anys que va publicar el seu primer article –justament en aquesta revista–; poca cosa, només una crònica apassionada d’un jove de setze anys disposat a fer carrera en l’ofici, del qual llavors, evidentment, ho desconeixia tot. Batalletes a part, i arribats a una efemèride com aquesta, un pensa que, malgrat el temps recorregut, encara li queden moltes notícies per explicar, molts articles per escriure, moltes portades per pensar, molts consells per donar i moltes idees per materialitzar. En fi, que no es pas que hom vulgui treballar eternament, que crec que la jubilació ens l’haurem ben guanyada, però, francament, em fa l’efecte que ens tocaria molt la pera que ens passés el mateix que a en Jaume Codina, l’únic dels tres col·legues que ara es prejubilaran de l’ofici a qui, fa anys, vaig tenir el gust de conèixer. I sembla que era ahir. (Publicat a Presència, número 1831, del 30 de març al 5 d'abril del 2007)

2007-03-21T12:52:00.000+01:00

Soldats alemanys. Fa anys, els pares es van fer amics d’una família alemanya amb segona residència a l’Empordà. Eren molt bona gent. L’home, alt i prim, es deia Karl, i la dona, també alta, però grossa, es deia Lotte. Encara en recordo les galetes que ens enviava per Nadal. Venien a casa a buscar la llet amb un Volkswagen familiar d’aquells tan populars als anys setanta, i l’avi o el pare sempre els feien passar a prendre alguna cosa. Sovint els acompanyaven algun dels fills, Hanz i Fritz. De fet, els nois, un dels quals tenia més o menys la meva edat, eren com t’imagines que són els nois alemanys: alts, rossos, eixerits, gairebé com aquells que tan sovint hem vist als documentals. El pare, en Karl, només tenia un pulmó. Ens ho havia explicat en alguna ocasió, sense donar més detalls. Es veu que havia estat ferit a la guerra mundial, on havia participat com a soldat.
A mi, allò de tenir un antic soldat alemany al menjador de casa sempre era una cosa que m’impressionava. Suposo que tot plegat era bàsicament el producte d’haver vist desenes de pel·lícules bèl·liques a les sessions de tarda dels cinemes del poble, on els alemanys sempre sortien mal parats i on no es distingia entre res ni ningú. El cas és que per la dificultat idiomàtica, l’edat o perquè simplement en aquell moment ningú hi pensava en aquestes ocasions i menys al nostre país, no vaig preguntar mai a aquell home moltes coses que ara m’agradaria preguntar-li. Com és que va anar a la guerra, per exemple. Si és que el van reclutar o s’hi va presentar voluntari. On havia lluitat i contra qui. Si n’havia sabut, dels horrors comesos pels seus compatriotes...
He pensat en l’antic soldat Karl ferit en un pulmó, aquests dies mentre llegia el llibre Tras la sombra de mi hermano, de l’escriptor alemany Uwe Timm i que acaba de publicar Destino, en què l’autor fa un repàs a la vivència del nazisme i de la postguerra a través de la història de la seva família. I tot i que se centra força en la figura del seu germà, Karl-Heinz, que es va allistar a les SS i que l’octubre de 1943, amb tan sols 19 anys, va morir al front de l’Est, Timm hi parla molt de la figura del seu pare, combatent a les forces aèries alemanyes i home controvertit que, com altres alemanys, mai va acceptar tenir cap mena de culpa en tot el que havia passat i es va escudar sempre en allò de l’obediència deguda. En tot cas, com escriu Uwe Timm, «vist des d’una perspectiva actual, resulta inconcebible que, després de la guerra, i sabent de l’extermini dels jueus, es pogués discutir en públic, com feien el meu pare i els seus amics, sobre com es podia haver guanyat la guerra». L’autor es pregunta també, si el seu germà va participar en els horrors protagonitzats per les SS a Ucraïna i a Rússia i com ho va poder aguantar. Un petit diari deixat per Karl-Heinz no l’acaba de treure de dubtes. Només una curta frase i la indiferència amb què parla de tot plegat, semblen denotar que el jove soldat era, com tants altres com ell, una víctima més del remolí nazi: «A 75 m un Ivan fuma una cigarreta, farratge per a la meva metralladora.» I malgrat tot, un apunt final per a l’esperança: «Aquí acabo el meu diari, ja que trobo una insensatesa guardar relació de les coses horribles que passen a vegades.» (Publicat a Presència, número 1831, del 23 al 29 de març de 2007)

2007-03-15T13:23:00.000+01:00

"Banderas al viento..." La frase formava part d’una cançoneta feixista que ens van fer aprendre de petits a l’escola. La vam cantar tantes vegades que encara en recordo alguns fragments. Com els que em van venir al cap aquest cap de setmana després de veure la munió de banderes espanyoles desplegades pel PP en la seva manifestació de Madrid contra el govern de Zapatero, contra ETA, però sobretot a favor que res pugui canviar a l’Estat espanyol. Perquè no ens enganyem, ETA o les mesures preses pel govern socialista són només l’excusa dels populars per reprendre la seva idea d’«una España grande y libre», com la que tant agradava als que ens obligaven a aprendre les cançons del partit únic falangista a l’escola on, malauradament, ens va tocar aprendre. És el problema de no haver fet prou bé la transició. És el problema que tenim pel fet que la dreta política i econòmica que es va aprofitar del franquisme i el va beneir i li va donar ple suport, acceptés a contracor portar la democràcia a l’Estat. Però també és el problema que tenim pel fet que la resta de forces polítiques, per tal que justament la dreta no s’empipés, van abaixar el cap sense gairebé ni pensar-s’ho i van acceptar –n’hi ha que diran que potser no els quedava cap més remei, però cada cop tinc més clar que això no era així– una transició durant la qual el règim i els seus elements no van ser ni purgats, ni condemnats, ni tan sols obligats a protagonitzar el més mínim acte de penediment. És per això que ara no tenen cap problema a tornar a mostrar-se com realment són: uns intolerants que no accepten les regles del joc democràtic; uns farsants que encara no han paït que van perdre unes eleccions perquè van voler enganyar la gent i uns antidemocràtics perquè, en definitiva, en el que creuen menys és en la democràcia, de la qual cosa han donat proves ben diverses al llarg d’aquests mesos. Potser menys els polítics populars, però sí els seus militants i molt més els seus altaveus mediàtics, com aquest feixista de nom Jiménez Losantos, rei indiscutible de l’insult barat, abanderat de la mentida, manipulador de consciències i del qual encara no s’entén –o potser sí– que tingui el suport d’una Església espanyola que encara va fer menys la transició que la resta de la societat. Ja veig que gairebé m’he posat al seu nivell, però és que em sulfura tanta hipocresia, tanta comèdia barata, tant poca maduresa política que no els permet acceptar que ni tothom és com ells –en tots els sentits–, ni tothom pensa com ells.
I malgrat això, no voldria oblidar-me del PSOE, que, en nom de la democràcia i amb les armes d’aquesta, sovint aconsegueix llimar els nostres drets nacionals molt més que no pas els cridaners que li fan d’oposició. Només cal veure com van passar el ribot a l’Estatut català o com ja tenen a punt una nova llei per harmonitzar totes les competències de les comunitats autònomes. La qual cosa fa tanta o més por que les banderes voleiant de la fotografia que il·lustra aquest article. O potser més, perquè no els veus a venir i els polítics d’aquí no dubten a mostrar-los el seu somriure més seductor. (Publicat a Presència, número 1829, del 16 al 22 de març de 2007)

2007-03-09T12:26:00.000+01:00

Més sobre el canvi climàtic. Llegir el seu bloc o algunes de les entrevistes que li han fet darrerament és un exercici que, com a mínim, fa pensar, la qual cosa, en aquests temps en què vivim, tampoc està tan malament. Estic parlant del basc Anton Uriarte, un geògraf i expert en climatologia i paleoclimatologia, que destaca per la seva visió escèptica sobre l’anunciat canvi climàtic planetari amb afirmacions contundents i sorprenents. Sobre el CO2, per exemple: «El CO2 és un gas bo vital, tan important per a la vida terrestre com ho és l’oxigen. Una atmosfera amb més CO2 és més fèrtil, ja que el CO2 és en la base de la fotosíntesi. De fet, encara que soni una mica a escàndol el fet de dir-ho, el planeta, observat des dels satèl·lits, cada cop està més verd, excepte allà on es talen els boscos.» O sobre el protocol de Kyoto: «Kyoto és un eslògan que els governs de França, la Gran Bretanya i Alemanya estan aprofitant per carregar-se com a font d’energia global la més barata, més ben repartida, menys monopolitzada i més abundant: el carbó. I de passada perjudiquen els EUA, que extreuen més del 50% de la seva energia del carbó.» O sobre els efectes del canvi climàtic: «No hi haurà tals efectes. Però sí que ens hem de preparar per afrontar la proliferació de l’energia nuclear, amb fàbriques i dipòsits d’urani enriquit arreu, gràcies al canvi climàtic.»
Com veieu, aquest home no té pèls a la llengua. Com quan assegura rotundament que una anàlisi històrica dels desastres climàtics no ratifica la idea que el clima cada cop és pitjor. I fa memòria de diferents desastres naturals «de quan les emissions de CO2 eren insignificants», molt més importants que els huracans del Carib de l’estiu del 2005. O quan, afirma, amb dades a la mà, que no és cert que Groenlàndia o l’Antàrtida hagin mostrat en les últimes dècades una tendència general al desgel. «Groenlàndia ha patit un parell d’anys càlids. A l’Antàrtida, que no s’ha escalfat, això no la perjudicaria perquè augmentarien les nevades», assegura Uriarte que, en tot cas, treu importància al desgel que sí que reconeix que es produeix a l’Àrtic.
El geògraf, que diu que tot plegat és un afer de negocis i recomana mirar els noms dels consells d’administració de les empreses que, per exemple, promouen energies alternatives, «bàsicament a la cacera de subvencions», recalca que ell és, sobretot, un escèptic. «L’escepticisme i un punt de vanitat és el que, fins fa poc, ha mogut l’esperit científic. Ara és el diner i el cinisme allò que més ho mou», afirma Uriarte, que creu que el que sobretot està afectant el planeta d’alguna manera és el creixement demogràfic: «En un segle hem passat de dos mil a més de sis mil milions d’humans. A més, l’esperança de vida s’ha duplicat. Això ha exigit ocupar noves terres, multiplicar els regadius, construir ciutats. Modificar, en definitiva, bona part de la superfície terrestre. I per a aquell que no ho sàpiga, l’aire s’escalfa una mica des de dalt, però sobretot des de baix. Per tant, si hem modificat el terra, és normal que hàgim influït una mica en la temperatura de l’aire», conclou.
Per tant, el que dèiem al principi. Per pensar-hi. O si més no, per tenir en compte alguna veu dissident entre tant discurs unitari. La qual cosa, evidentment, també va molt bé per a la higiene general d’un debat molt més important del que sembla. (Publicat a Presència, número 1828, del 9 al 15 de març de 2007)

2007-02-28T13:57:00.001+01:00

L'estafa del negoci corrupte.- A vegades hi ha situacions reals que sembla ben bé que siguin extretes directament d’una pel·lícula. És el que els va passar fa uns dies a una parella d’amics, els quals van estar a punt, fins i tot, d’ésser víctimes d’una estafa internacional. Tot va començar quan, disposats a vendre’s una propietat familiar, van decidir penjar un anunci en un d’aquests portals d’internet en diferents llengües. Al cap d’uns dies van rebre una trucada d’un ciutadà francès que es va identificar com el representant d’un potent inversor britànic interessat en la compra de la propietat. D’entrada, l’home ja els va avançar que el preu no serà cap problema i que allò més important és saber si els nostres amics estan disposats a cobrar una quantitat en diner negre, la qual cosa és evident que hauria d’haver despertat les seves sospites, però ja se sap que en aquest país el diner de «sota la taula» –com l’anomenava el contacte francès– és la cosa més normal en qualsevol transacció immobiliària, i que tiri la primera pedra qui estigui lliure de culpa. Però no, ningú va sospitar res; tampoc ho va fer quan els van preguntar si ja tenien altres ofertes per l’immoble i els contactes van tirar endavant fins que es va concertar una cita a Barcelona.
La trobada es fa en un restaurant prop del port olímpic. El contacte francès es presenta a la parella a l’entrada del local. Vestit negre amb ratlles blanques -d’aquells que només porten els gàngsters de les pel·lícules–, l’home comença a aixecar, ara ja sí, les sospites dels nostres amics, sospites que es confirmen quan van a seure a la taula amb el presumpte inversor britànic, vestit també negre, segell daurat de grans dimensions a la mà dreta, ulleres de sol i estratègicament situat d’esquena al sol i al mar de tal manera que la parella ha de seguir la conversa mig enlluernada. Sense gaires preliminars, l’inversor diu ràpidament que no hi haurà problemes pel preu de la finca i que el que vol aclarir aviat és si els fa res que el diner negre sigui en francs suïssos. També els ofereix un estrany tracte, que també li canviïn de francs suïssos a euros, però no pas quatre rals, sinó uns 30.000 euros! La parella no ho veu gens clar tot allò, però pensa, d’altra banda, que potser trigaran unes quantes setmanes, si no mesos, a tenir un comprador com aquell. S’acomiaden amb la promesa d’una resposta ràpida. De tornada a casa, però, tot fent una cerca per internet sobre el canvi de francs suïssos a euros, descobreixen casualment una nota policial que adverteix d’estafes com la que han estat a punt de patir. En diuen rip deal –traduït com «transacció bruta» o «negoci corrupte»–, i n’haurien estat víctimes en la trobada en què haguessin intercanviat euros per francs suïssos: en la maleta amb els diners que entreguen els delinqüents només els bitllets del damunt són bons! Com en les millors pel·lícules, ja ho veieu. I és que la realitat sovint supera la ficció: només calia veure els dos estafadors per comprovar-ho. Ah! I per què insistien tant sobre si els nostres amics tenien més ofertes? Doncs per què si no en tenien, així hi hauria més ganes de vendre i, per tant, més possibilitats de ser estafats. Alerta, doncs, que ja ho diu la dita, que qui massa vol res no pesca. (Publicat a Presència, número 1827, del 2 al 8 de març de 2007)

2007-02-23T18:22:00.000+01:00

Canvi climàtic i neandertals. Clive Finlayson, expert en l’estudi de l’extinció dels neandertals i que ha investigat les restes aparegudes a la cova Gorham de Gibraltar, on presumiblement van viure els darrers exemplars d’aquesta espècie humana, acaba d’aportar noves dades sobre la qüestió. Finlayson va explicar fa pocs dies a Tarragona, on va participar en un cicle de conferències coordinat per l’arqueòleg Eudald Carbonell, que la desaparició dels neandertals estaria lligada a un canvi climàtic brusc, de condicions adverses, amb molta més fred i sequera. De fet, es podria dir que els neandertals van tenir mala sort, creu Finlayson. «Si en lloc d’avançar cap a un refredament que va provocar un paisatge d’estepes, les condicions climàtiques haguessin estat més favorables, possiblement avui jo hauria estat un neandertal explicant l’extinció de l’Homo sapiens», va ironitzar l’investigador, que va insistir que l’extinció dels neandertals es va deure més a factors biogeogràfics que no pas a una presumpta superioritat de la nostra espècie. El científic ho va comparar amb el que succeeix actualment amb el linx ibèric. «Per molt que ens hi capfiquem, si no es té cura dels espais on viu, aquest està condemnat a desaparèixer perquè s’estan aïllats els grups, de manera similar a com va succeir amb els neandertals. L’aïllament va condemnar els neandertals a una manca d’intercanvi genètic, amb els processos inevitables d’endogàmia que haurien debilitat les poblacions, aïllant-les encara més i condemnant-les a la seva extinció biològica», va concloure.

Sobre canvi climàtic, però no pas del que va afectar els neandertals, en va parlar també fa uns dies a Tarragona el mateix Eudald Carbonell. En ple debat sobre el tema, l’arqueòleg va reiterar que sempre hi ha hagut canvis climàtics i que ara avancem cap a una glaciació. «Els estadis de refredament o escalfament del planeta responen a uns cicles naturals del procés d’autoregulació tèrmica de la Terra. Una altra cosa és que nosaltres haguem contribuït a afavorir una tendència natural, però nosaltres no hem canviat el clima. La qüestió és com, amb consciència crítica d’espècie, ens organitzarem per afrontar aquests canvis», va afirmar. Carbonell va explicar que fa 4.000 anys feia més calor que en l’actualitat, va recordar també que a l’edat mitjana, als segles XII i XIII, la temperatura també era més alta que ara, la gent vivia fins als 1.800 metres, però només uns anys més tard, al segle XVIII, va haver-hi «un refredament terrible». És a dir, va treure una mica de ferro a tot l’afer del canvi climàtic i va venir a recordar que el planeta té uns cicles que s’han mantingut invariables des de sempre, la qual cosa en aquests temps en què sembla que tothom s’atreveix a fer prediccions a curt termini sobre coses tan difícils de predir com el clima, no deixa de ser important; que ja hem vist com han anat les previsions sobre població, per posar només un exemple. Una altra cosa és que no hàgim de fer cas de les alarmes que la Terra ens dóna, no fos cas que ens passés com als neandertals, que també podria ser, però no sé per què, en aquest tema sóc allò que em podríem dir canvi-climàtic-escèptic. I només cal recordar, per exemple, que l’estiu del 2002 va fer més aviat fred, que la primavera del 2004 va ploure quasi cada dia i que d’hiverns com aquest n’hem tingut uns quants. (Publicat a Presència número 1827, de 23 al 28 de febrer de 2007).

2007-02-23T18:17:00.000+01:00

Mobilitzats. Entre els jutges, sobretot els més mediàtics de l’exfranquista Audiencia Nacional, del Tribunal Suprem o d’això que està per sobre del bé i del mal i que es diu Tribunal Constitucional –no pas els que es barallen cada dia contra la manca de recursos crònica en els jutjats d’arreu del país–; mentre els jutges, deia, sembla que tinguin ganes de ser, més que mai i més que en cap altra democràcia occidental, els protagonistes de l’actualitat informativa, als ciutadans ningú ens defensa de les injustícies quotidianes, com aquesta pujada de tarifes que, pel morro, ens implementaran les diferents operadores de telefonia mòbil d’aquí uns dies.
El cas aquest de l’augment de les tarifes dels mòbils és molt greu, bàsicament perquè el que estan fent les operadores és fotre’s d’una llei que, justament, el que pretenia era abaratir costos i posar fi a l’atracament –i utilitzo aquesta paraula perquè em sembla que no n’hi ha cap que ho descrigui millor– que suposa el fet que et cobrin les trucades per minuts i no pas per segons. És a dir, les companyies van fer números i van arribar a la conclusió que, encara que el govern vulgui ara protegir els ciutadans i ajudar-los a estalviar una mica, elles no poden perdre-hi ni un cèntim i que, per tant, feta la llei feta la trampa, ens apugen els preus i endavant les atxes. Potser ens queixarem una mica, però segur que al final, i no tan al final, acabarem tots passant per l’adreçador.
Escrivia fa poc un company que la despesa telefònica de la seva família s’ha quintuplicat els últims anys. Pot estar ben tranquil –o de fet, no– perquè no és l’única a qui li passa una cosa similar. Ho han fet molt bé les operadores de telefonia aquests últims anys, en què no solament ens han enganxat al mòbil, sinó que, a més, ens han creat necessitats noves –i sobretot ineludibles– com la connexió a la banda ampla d’internet. Una banda ampla que sovint, per cert, sembla més un camí de carros que no pas una autopista de la informació.
L’altre dia, quan feia números i comprovava, efectivament, que la factura telefònica s’enfila pels núvols cada mes, em vaig adonar –per a més inri– que ja no recordava el tipus de tarifació que vam establir fa temps amb aquell operador del call center de la companyia que, evidentment, no parlava un borrall de català i que segurament m’atenia des de Tànger, per exemple. Total, que entre els canvis i les ofertes contínues que et fa la companyia ja no sé quina és la tarifa fixa, quina la variable, quin preu paguem per parlar entre els mòbils de la família o si estic abonat al servei aquell que t’avisa quan algú engega el telèfon, que jo diria que no, però resulta que sí perquè a mi sí que m’avisen. I tot això, quan sembla que del mòbil encara no n’han tret ni una dècima part del suc que en volen treure. Només cal veure com es fregaven les mans aquests dies a Barcelona els directius de les companyies de tot el món que aquesta setmana han participat en el congrés 3GSM de telefonia mòbil. (Publicat a Presència, número 1825, de 16 al 22 de febre de 2007)

2007-02-09T10:07:00.000+01:00

Concentració editorial. Jo no sé a vosaltres, però a mi no m’agrada gens la concentració d’editorials que des de primers d’any hi ha al carrer Peu de la Creu, número 4 de Barcelona, seu del Grup 62. Per si no ho sabeu o no ho recordeu, a can 62 hi conviuen ara alguns dels segells editorials catalans –vull dir que editen en català– més potents: Edicions 62, Empúries, Proa, Columna, Mina, Pòrtic, i la part catalana de Destino i Planeta, entre d’altres. Ras i curt, les editorials que editen i controlen bona part de la producció literària del país –així com la majoria dels grans premis, si no tots– i que, fins fa pocs dies, competien per obtenir els millors originals i, naturalment, els autors que els podien fer vendre més llibres i donar més prestigi. La concentració editorial a l’edifici que fins fa poc ocupaven només els de 62 (Edicions 62, Empúries...), és deguda, com ja molta gent sap, a una altra d’empresarial provocada per l’entrada d’Enciclopèdia Catalana (Proa, Mina...) i de Planeta (Planeta, Destino, Columna...) en l’accionariat del Grup 62, propietat també d’un tercer soci, la nostra estimada Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, ‘la Caixa’. De fet, algú deia l’altre dia que és com si estiguessin sota el mateix sostre les principals capçaleres de la premsa diària catalana, participades, a més, totes pels mateixos accionistes. On quedaria llavors la competència? Quina fiabilitat tindrien els productes que sortissin d’aquella factoria editorial? I els reconeixements en forma de premis organitzats i atorgats per les mateixes empreses? Jutgeu-ho vosaltres mateixos.
Coneguts vinculats a la nova concentració editorial del Grup 62 asseguren que aquest fet no serà motiu per no poder continuar treballant amb independència com fins ara, però, francament, fa de mal creure que la necessària rendibilitat empresarial no acabi passant per damunt de tot plegat. De raons segurament no en sobraran quan calgui evitar pèrdues o quan els gestors vegin que tants segells editorials difícilment es poden gestionar bé sense friccions, siguin econòmiques, literàries o simplement, de caràcter personal. El fins ara editor de l’Esfera dels Llibres, Fèlix Riera, escollit per coordinar-ho tot plegat, no té una tasca fàcil al davant i fa l’efecte que de poca cosa servirà aquest consell de notables que integraran Xavier Folch, Jordi Porta i Baltasar Porcel, les funcions concretes del qual encara estan per definir.
En tot cas, molta sort, evidentment! I a esperar que la concentració no perjudiqui el producte final, és a dir, que continuï arribant al lector una producció literària de qualitat, diversa i on tinguin sortida noves veus, la qual, i això em sembla que ho sabem tots, no sol pas passar en situacions de monopoli. Caldrà veure també, finalment, com la nova situació al Grup 62 afecta la resta d’editorials, si, per exemple, els esperona o, contràriament, els tanca camins –com el fet d’atreure determinats autors o l’adquisició de drets a l’estranger–, que fins ara tenien molt més oberts. Temps al temps. (Publicat a Presència, número 1824, del 9 al 15 de febrer de 2007)

2007-01-31T18:16:00.000+01:00

La nevada del 1947.- Fa uns dies es van complir seixanta anys de la nevada del 1947, una de les més importants que han caigut a les comarques gironines els últims cent anys. En vam publicar un article a El Punt.
"Fa 60 anys sí que va nevar"
La gran nevada del 25 de gener de 1947 i dies posteriors va deixar gruixos de més d’un metre a molts indrets de les comarques gironines i va fer tallar carreteres i vies de tren. Moltes poblacions també es van quedar sense electricitat
«Vam obrir la porta i no es veia el carrer. La tramuntana havia acumulat la neu fins a una altura de més de dos metres davant de casa. I al mig del carrer, la neu t’arribava fins a la cintura.» Aquesta anècdota que un servidor recorda haver sentit explicar al seu pare, veí de Torroella de Montgrí, reflecteix perfectament quins van ser els gruixos de la gran nevada caiguda el gener de 1947 arreu de les comarques gironines, però amb especial incidència a l’Empordà, el Gironès i el litoral de la Selva. La nevada, la més important del segle passat, va ser el producte d’una gran depressió atlàntica que es va situar al nord del Marroc i que va carregar-se d’aire humit de la Mediterrània i d’aire fred de Sibèria. La neu va caure a partir de la nit del dijous dia 24 –i en alguns llocs ho va fer durant més de quaranta hores de manera ininterrompuda, acompanyada de fort vent–, i no va desaparèixer fins ben bé al cap de molts dies, –de fet, va tornar a nevar en diferents ocasions fins al dia 31–, en una situació que va ser comuna a tot Europa.
La premsa de l’època, el diari Los Sitios, més preocupada a lloar el règim que no a explicar els problemes reals del país, no es va fer ressò de les importants conseqüències de la nevada fins al cap de tres dies, el dimarts dia 28. «El gruix de la capa de neu va assolir 1,60 i 1,75 metres a les comarques de Palamós i la Bisbal», recollia en un titular el diari, que també parlava que la nevada havia estat molt intensa al Pirineu i a indrets de la costa, com Portbou i Roses, i de les nombrosos carreteres tallades arreu «a causa de la gran quantitat de neu», així com de la falta de subministrament elèctric a moltes poblacions.
A Girona ciutat també va nevar i una gelada posterior va agreujar encara més la situació, tot i que els gruixos no van ser tan importants com a la costa i aviat la «Brigada Municipal d’Obres va procedir a retirar la neu dels carrers, cosa que va ser molt elogiada pels veïns», segons recollia el diari gironí.
Les comunicacions entre la costa i l’interior van trigar prop d’una setmana a restablir-se, tant a la carretera de la Bisbal, com a la de Llagostera, a causa de la neu acumulada.
«Els avis de la Bisbal no recordaven haver vist mai una cosa així», recollia el corresponsal de la capital baix-empordanesa en una crònica a Los Sitios.
Aillats al carrilet
Setze viatgers del carrilet de Girona a Sant Feliu de Guíxols van passar dos dies aïllats al tren prop de l’estació de la Font Picant, a Solius. El comboi havia sortit de Girona la tarda del dia 25 i el temporal el va aturar abans d’arribar a Santa Cristina d’Aro. Segons la crònica periodística, hi havia tanta neu que del tren només s’en veia la punta de la xemeneia. Es veu que els passatgers van poder sobreviure gràcies als queviures que portaven dos passatgers i que anaven a vendre a Sant Feliu. El maquinista va caminar fins a Sant Feliu a buscar ajuda.El tren de Girona a Palamós també va quedar aturat per la nevada i només va poder circular al cap d’una setmana.
(A la fotografia, la neu acumulada a la plaça dels Tapers, de Palafrugell, el 25 de gener de 1947. Fotografia cecida per l'Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Bruguera)
L'article també el podeu trobar aquí:
http://img252.imageshack.us/img252/4617/nevada1947bp5.jpg

2007-01-31T18:00:00.000+01:00

A favor dels homes del temps. La setmana passada ha estat marcada per la incertesa meteorològica. La possibilitat de nevades a cotes baixes i l’arribada, per fi, del fred després d’un inici d’hivern primaveral van portar la informació sobre el temps a primera línia. Des de ben bé una setmana abans que es produís el canvi, els homes del temps van anunciar-nos que ens preparéssim per al temporal i que, sobretot, ja podíem anar a treure de l’oblit dels armaris la roba d’abric. També ens advertien que hi havia moltes possibilitats que nevés amb certa abundància arreu del país.
Per qüestions evidents, això que nevi en llocs on habitualment no ho fa és una cosa que, per dir-ho d’una manera simple, excita el personal. La mainada, perquè sap que segurament se suspendran les classes i que s’ho passarà d’allò més bé jugant amb la neu, i els grans perquè, no cal que ens enganyem, a tothom li ve de gust un canvi en la rutina diària. Ningú no pensa, excepte potser qui ha de pensar-hi i encara, ens els inconvenients de tota mena que una nevadeta de res sol provocar al país, on no estem ni avesats ni acostumats al fred, ni a conduir amb una mica de neu a la carretera, ni a prendre les mesures mínimes per evitar el col·lapse circulatori quan això passa.
La setmana passada, els meteoròlegs van anunciar que nevaria i no ho va fer. Almenys en la quantitat i en l’extensió amb què semblava que ho faria. I per això ara són l’ase de tots els cops. Que per què van anunciar-ho si no ho tenien ben clar. Que no veien que creaven alarma social? Que com és que la televisió dedica tant d’espai a parlar del temps. Que si sempre passa el mateix...Que per què van dir-ho si no ho tenien ben clar? Doncs, és clar sí que ho tenien ben clar. Fins allà on ho podien tenir, de ben clar, tenint en compte que el temps que farà a la nostra zona és una de les coses més difícils de predir –per la influència del mar i de les grans muntanyes– i que es tractava d’una situació molt peculiar, amb una depressió més aviat petita i de direcció impredictible, com va reconèixer Francesc Mauri a TV3. I considerant també que, a menys de dos dies vista, gairebé tots els models informàtics de predicció meteorològica –que actualment són molts i molt bons– estaven d’acord que el Principat seria una de les zones més afectades per la neu i el fred. I l’alarma social? Quina alarma social? Un augment de les converses sobre el temps a la feina i als ascensors és alarma social? I què hauria passat si al final hagués nevat fort al Principat? No hi hauria hagut queixes llavors? Quants cops no ha passat que s’ha avisat, s’han emès avisos oficials i, tot i això, la gent ha sortit a les carreteres o s’ha enfilat a les muntanyes?
I l’última cosa. Com és que la televisió dedica tant temps a parlar del temps? Doncs perquè és de les coses que interessa més la gent, i l’audiència puja i la publicitat contractada, també. És clar que si parlessin de sexe, les audiències pujarien encara molt més, i ja estem d’acord que no es tracta d’això. Però també és cert que parlar i informar del temps no fa cap mal i, com a mínim, ens pot alegrar el dia saber, per exemple, que finalment plourà, que prou que convé a tot el país. I encara que finalment no ho faci. (Publicat a Presència, número 1823, del 2 al 8 de febrer de 2007)

2007-01-24T18:50:00.000+01:00

Les coses comunes. La trobada a Barcelona, ara fa una setmana, dels presidents d’algunes de les regions que havien format part de l’anomenada Corona d’Aragó –no hi havia, perquè aquesta és encara una Europa dels estats, cap representant del Rosselló, ni de Sicília o de Sardenya, per exemple, però això ja és un altre tema– per constituir finalment, i després d’anys de polèmiques, el patronat de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó, ens ha dut a reflexionar sobre com de malament els polítics gestionen els temes que ens són comuns.
No faré pas ara una crida a la independència dels Països Catalans, ni a la tornada a un país que van desfer entre la incompetència d’alguns reis propis i la pressió d’altres d’estrangers, però sí que m’agradaria deixar constància –tal com queda ben palès en la fotografia que acompanya aquest escrit– que els polítics que governen les terres dels antics reialmes catalans, tots miren cap a un lloc diferent i que això –que ja fa massa anys que dura– està portant la cultura i la llengua comunes a un carreró sense sortida, entre altres coses, perquè és evident que, per molt d’esforç que facin un o dos, sempre farien molt més tots plegats.
La mesquinesa que presideix la gestió del Partit Popular, tant al País Valencià com a les Balears, no hi ajuda gens, evidentment, però és que abans hi havien manat els socialistes i les coses tampoc eren tan diferents. Pel que fa a Catalunya, a qui correspondria, en certa manera, fer de pal de paller, la prepotència de molts dels seus agents culturals i el fet que, simplement, els polítics no han cregut en la necessitat de mancomunar esforços amb la resta del territori, han provocat que pràcticament estiguem igual que fa vint anys.
Francament, a un servidor no li semblaria pas tan difícil, partint de la base, a més, que la cultura i la llengua són un patrimoni comú que la llei obliga a salvaguardar i a promoure, l’articulació d’organismes comuns –el fallit Institut Ramon Llull podria ser-ne el punt de partida, o potser ja no– que centressin els seus esforços en coses tan senzilles –i que, d’altra banda, tenen molts països amb la mateixa cultura– com són la promoció de la literatura, la música o les tradicions. El que passa, però, és que sí que ho deu ser, de difícil, vistes les dificultats que hi ha hagut en el mateix Llull, o vistes les polítiques contràries a la cultura i la llengua pròpia endegades sovint a València o a Palma, o ni tan sols començades a Saragossa. Mentre, a Catalunya, com sempre, només sembla que ens preocupi allò «nostre», com si no tinguéssim res a veure amb tot el que es crea més avall de l’Ebre o mar Mediterrània enllà.
En tot cas, no deixa de ser significatiu el llenguatge que van utilitzar els presidents Camps i Matas en l’acte de dissabte passat quan van referir-se en tot moment a l’històric arxiu com un archivo español. Queda clar que amb companys de viatge com aquests, i amb el poc entusiasme dels altres, poca cosa farem. (Publicat a Presència, número 1822, de 26 de gener a l'1 de febrer de 2007)

2007-01-23T15:05:00.000+01:00

Vida extraterrestre.

Ara fa uns dies vam publicar a Presència un ampli dossier sobre vida extraterrestre, que vaig escriure. Aquí

el teniu per si us el vau perdre.

2007-01-23T14:53:00.000+01:00

Vull ser britànic. Bé, això no és ben bé així, perquè, malgrat tot, n’estic molt content, de ser d’on sóc, i molt orgullós del meu país. Però sí que és veritat que sovint hi ha notícies que et fan certa enveja. Com aquesta de la setmana passada, que deia que més de la meitat dels escocesos són partidaris de la independència, segons el resultat d’una enquesta. La notícia per si mateixa no tindria segurament més rellevància de la que té, si no fos perquè, segons la mateixa enquesta, la majoria dels anglesos tampoc veurien malament que Escòcia declarés la independència.
Naturalment que la situació política a la Gran Bretanya no és extrapolable aquí –el mateix fet de l’existència de seleccions esportives per a cada país ho demostra–, però l’enquesta és reveladora de quina és la cultura democràtica que hi ha en un lloc i en un altre. Deu ser segurament que el pòsit democràtic britànic és molt més consistent que l’espanyol, però no deixa de ser curiós, igualment com ja va passar amb el procés de pau irlandès, que els anglesos no donin mostra de rancúnies i retrets diversos, com és habitual entre els nacionalistes espanyols. O algú s’imagina –per molt que els anglesos estiguin una mica tips d’anar pagant els escocesos– una majoria de ciutadans espanyols acceptant democràticament un nou tipus de relació política entre Catalunya i Espanya, o entre el País Basc i Espanya, per exemple? Què ha fallat aquí i qui ha fallat perquè, després de més de trenta anys de democràcia espanyola, el desconeixement sobre la realitat nacional catalana sigui, per exemple, tan gran a la resta de l’Estat? Com és que processos com el del recent Estatut de Catalunya, allunyats clarament de qualsevol intenció independentista, aixequen encara reaccions irades i fora de qualsevol raonament mínimament democràtic com les que hi havia l’any passat per aquestes dates? És aquesta una responsabilitat dels dos partits polítics majoritaris, PSOE i PP, que no poden, ni volen, acceptar la més mínima possibilitat de canvi? O tot plegat transcendeix l’àmbit de la política i potser també es tracta d’una feina més àmplia que abraci àmbits com ara l’escola i la família? O la qüestió ja no té remei i una relació idíl·lica de respecte mutu entre les dues parts és com somiar truites, vistos el menyspreu i la poca consideració amb què continua sent tractat el fet diferencial català? O és que amb el nou Estatut tot són flors i violes? Què ha canviat? Si al primer revolt, a l’hora de parlar del finançament, ja ens hi han posat una bassa d’oli perquè fem una bona relliscada. Si ja hi tornem a ser...
En el títol deia que m’agradaria ser escocès i de seguida de començar a escriure aclaria que no, que estic molt content de ser d’on sóc. El que passa és que ja estic ben cansat que, entre alguns d’aquí i els molts d’allà, no ens obrin una petita escletxa d’esperança per trencar inèrcies polítiques d’anys. Però ara que hi penso... a veure si la solució serà aconseguir que, en comptes de pagar, cobrem, com els escocesos. I a les Espanyes se’n cansen i ens avien. (Publicat a Presència, número 1822, del 19 al 25 de gener de 2007)

2007-01-16T19:07:00.000+01:00

Viatge a l'Alguer. Darrerament, i gràcies als vols barats, passejar per l’Alguer és gairebé com fer-ho per qualsevol altra ciutat del país: amb l’arribada de turistes provinents sobretot del Principat, el català és una de les llengües que més se senten en aquest magnífic racó de l’illa de Sardenya. Vaig tenir la sort de poder anar a l’Alguer l’estiu passat, en un viatge de vacances que era alguna cosa més que això, perquè no deixa de ser emocionant i, en certa manera, fantàstic, retrobar, a tants quilòmetres de casa, una ciutat i una gent que se senten tant o més catalanes que nosaltres. Hi vam anar també amb la certesa –inculcada per altres viatgers anteriors– que ens costaria molt de sentir l’alguerès, que la ciutat i els seus habitants feien servir per a tot l’italià i que només algunes senyeres voleiant aquí i allà, un trenet turístic amb el nom de Trenino Catalano, les plaques dels carrers bilingües i algun record a les botigues per a turistes denotaven la catalanitat de la ciutat.
Afortunadament, la visió que ens en vam endur va ser tota una altra. Vam descobrir, per exemple, que el català és ben viu encara en molta gent de l’Alguer i que, si bé és cert que l’italià és la seva primera opció a l’hora de parlar amb els catalans del Principat, també és veritat que, un cop trencat el gel, la conversa té lloc, sense cap mena de problema, en la llengua comuna. I el que és més important: no només vam poder parlar català amb gent gran, sinó també amb persones de totes les edats, la qual cosa ens va encoratjar molt, vistos, sobretot, els prejudicis amb què havíem arribat a l’Alguer. Un fet que demostra com sovint veiem els catalans de pota negra, per dir-ho d’alguna manera, aquells amb qui compartim cultura i llengua i que, malauradament, no gaudeixen de la situació de normalitat –si és que la que tenim aquí es pot qualificar de normal; posem-hi que sí–, com és el cas de la gent de l’Alguer o de la Catalunya Nord, per esmentar només alguns llocs. Una manera de veure el país que no va més enllà de l’Ebre i que comporta, en alguns casos, culpabilitzar fins i tot els ciutadans d’aquests indrets de la pèrdua de la llengua i la identitat cultural que pateixen, tot i que, sovint –com és cas d’algunes comarques valencianes, per exemple– la realitat és ben diferent i positiva. Una manera de veure el país que denota, malauradament, un desconeixement molt gran, un fet del qual tots som una mica responsables, sense oblidar-nos, és clar, pels polítics que manen a Barcelona, a València i a Palma.
Tornant a l’Alguer, el viatge val molt la pena, i no només per veure que, malgrat tot, la cultura i la llengua catalanes segueixen vives en un ambient ben difícil, sinó també per gaudir de la ciutat -amb la magnífica muralla que l’envolta i per la qual no et cansaries de passejar– i dels magnífics indrets naturals que hi ha als voltants –com les platges i el parc natural del cap de Caça–. Un problema, només: l’aigua del mar a l’estiu és un pèl freda. Tot i que això també va bé: serveix per aclarir les idees, la qual cosa no és poc en aquests temps que vivim. (Publicat a Presència número 1821, del 19 al 25 de gener de 2006)

2007-01-10T17:46:00.000+01:00

Quan el sort surt per l'oest. Aquest és un article que vaig escriure ara fa uns dies a Presència en el dossier que hem dedicat al fals deportat a un camp nazi Enric Marco:
«Un company periodista, antic cap ara dedicat a tasques de gestió empresarial, alliçonava sovint aquells que començaven en l’ofici fent-los la pregunta següent: «Si algú us assegura que el sol surt per l’oest, per molt font oficial i fiable que sigui, també ho publicareu?» La pregunta buscava, naturalment, provocar els periodistes novells perquè, a l’hora de fer la seva feina, no es refiessin de ningú, ni tan sols d’aquelles fonts amb tota l’aparença de ser absolutament fiables, com ara les institucions, i menys en una època com la que estem vivint, en què el més petit dels organismes oficials disposa d’un servei de premsa que canalitza i, per tant, prepara i, en definitiva, manipula, la informació que dóna a conèixer.
L’anècdota m’ha vingut al cap a propòsit del cas Marco, en què els periodistes no vam dubtar ni un moment de la història que ens explicava l’home sobre la seva estada als camps de concentració nazis. I no em vam dubtar perquè en Marco era, evidentment, una font fiable amb el suport, a més, d’una reconeguda associació al darrere. Qui o què ens podia fer dubtar que la seva història no era veritat? Com podíem saber que allò que, amb tota l’aparença de veritat, ens explicava l’Enric Marco no ho era, de veritat? Un relat, a més, que sovint ens colpia i que ens apassionava. No pas cada dia hom té l’oportunitat de poder entrevistar algú que ha viscut el drama dels camps de concentració nazis i parlar-hi.El problema és que, malgrat tot, no vam fer bé la nostra feina. Potser per la simple raó que no podíem fer-la, per inèrcia, per mitjans, per temps o pel que sigui. I vam convertir-nos, com malauradament fem massa sovint últimament, en còmplices d’una gran mentida. Ens vam creure algú que deia que el sol sortia per l’oest –i, a més, la idea ens agradava– i ho vam escampar als quatre vents. L’únic consol és que potser hem après la lliçó. I que aquest dossier sigui una mostra d’això.»

2007-01-08T13:48:00.000+01:00

Més sobre el «catanyol». Un atent lector que ha seguit les meves últimes reflexions sobre la pèrdua d’identitat de la llengua catalana m’envia un recull de paraules i expressions que ha anat esporgant d’aquí i d’allà i que, segons assegura, ja formen part d’aquest «catanyol» que es va imposant. Aquí en teniu algunes, que us mostrem a partir de l’original català i tal com són descrites pel meu corresponsal.
Només. Al començament van dir sinó (exemple: No té sinó un fill); després es van inventar tan sols; més tard, solament, i a poc a poc estan canviant a sol i a sols, que ja s’assemblen molt a solo.
Anar-se’n. Prefereixen dir marxar, que vol dir ‘marcant el pas’. També diuen marxar en lloc d’anar i sortir. S’eviten utilitzar els apòstrofs i els guionets. També han fet desaparèixer tocar el dos, guillar.
Acostar-se. Creuen que vol dir ‘jeure’ i s’han inventat apropar-se.Fer. És massa diferent de hacer. Han canviat el significat de realitzar i arreglat.
A fer li tenen una mania especial, i per no dir-la s’han inventat paraules molt rares, per exemple: formalitzar.
Aviat. Van començar dient prompte i ara s’han inventat en breu, que és incomprensible.
Cap. En lloc de «no hi ha cap motiu», diuen «ni un motiu», perquè sigui igual a ninguno.
Fer nosa. S’han inventat entorpir.
Engegar. Unes quantes bajanades que s’han inventat per no dir engegar: posar, arrencar, activar, encendre.
Escampar-se. En lloc de dir que «les idees o les malaties s’escampen» diuen que s’estenen, com si fossin una bugada.
Dir. Vet aquí una mostra de les coses que arriben a dir per no dir la paraula dir: assenyalar, assegurar, reiterar, mantenir, estipular, recalcar, subratllar, sentenciar, proferir, valorar, argumentar, formular, revelar, confessar, evidenciar, articular...
Trigar. Prefereixen tardar, que és igual que en espanyol.
Treure. Sembla català, per tant diuen retirar, enretirar, apartar, arrencar... L’última: estirar.
Trobar. Paraula fonamental en qualsevol idioma (occità: trobar, francès: trouver, italià: trovare). Però és diferent de encontrar. Per tant, diuen localitzar (to locate), que vol dir una altra cosa. I en lloc de trobada, han pogut trobar encontre.
Capellà. Ara diuen sempre sacerdot.
Capsa. Diuen sempre caixa, que és una altra cosa molt diferent.
Tenir, tindre. També li tenen una mania especial, i per no dir-la s’han inventat coses molt rares: aconseguir, disposar, fins i tot patir.
Mare de Déu. Sempre s’ha dit així, i ara l’han canviat a verge, que vol dir una altra cosa que no cal explicar. Passa igual amb les marededéus, que són figures o imatges no pas verges.
I pel final, una de collita pròpia: a TV3 van desitjar un «Feliç 2007» el dia de les campanades des de la torre Agbar. És clar que feliç és al diccionari, però també és veritat que s’assembla molt més al feliz castellà que no pas el Bon any nou tradicional.
La llista, doncs, és molt més llarga, però amb exemples tant o més preocupants que els que acabem de mostrar-vos. Com diu també el meu corresponsal, «de barbarismes sempre n’hi ha hagut, el problema és que abans els assenyalaves a algú i aquest et donava les gràcies; ara et diuen que ja s’entén.» I així ens va... (Publicat a Presència, número 1819, del 6 a l'11 de gener de 2007)

2006-12-27T10:50:00.000+01:00

Canvi automàtic. Cada cop que he tingut la sort de poder viatjar als Estats Units i, per tant, de conduir-hi, he tornat a casa dient meravelles del trànsit a les carreteres i autopistes nord-americanes. Hi ha excepcions, naturalment, però, en general, i segurament, o bàsicament, perquè els controls són molt forts i les multes molt elevades, allà tothom respecta escrupolosament els límits de velocitat –tant dins les vies urbanes com fora–, amb la qual cosa la conducció assoleix un ritme ben tranquil.El cas és que –i això em sembla que ho pot confirmar tothom que ha conduït pels Estats Units–, en tornar a casa és quan es fa més evident que aquí conduïm de manera molt més bèstia, per dir-ho d’una manera clara i senzilla.El contrast és tan gran que un triga uns quants dies a adaptar-se a frenades sobtades, cotxes que circulen com bojos, gent que gira aquí i allà de qualsevol manera, els clàxons que sonen ara sí, ara també. Ràpidament, però, ens acostumem a l’estrès del trànsit nostrat i, fins i tot, ens sembla impossible que les coses siguin tan diferents a l’altra banda de l’Atlàntic.
Un servidor sempre ha pensat que el fet que els americans tinguin vehicles amb el canvi automàtic era un dels factors de la tranquil·litat del trànsit al seu país, entre altres coses, perquè un cotxe d’aquestes característiques predisposa, i en això segurament hi estaran d’acord els que n’hagin dut o en duguin, a una conducció més pausada. I que, per contra, el sistema de canvi manual porta cap a una manera de guiar els cotxes més esportiva i, per què no, més agressiva.
El debat entre els partidaris dels dos models –el primer, majoritari als Estats Units, i el segon, a Europa– i els motius pels quals un no triomfa aquí ni l’altre allà, fa anys que existeix entre els amants del motor. Només heu de fer un tomb per alguns fòrums d’internet per comprovar-ho. Els partidaris del canvi manual argumenten que, amb aquest, tenen més control del vehicle, mentre que els altres assenyalen que amb l’automàtic s’obté més agilitat i, sobretot, més confort en la conducció. Aquests últims també defensen que els últims avenços en electrònica ens han portat uns canvis automàtics que són una autèntica meravella. També diuen que, quan se n’ha provat un, ja no vol es saber res més dels canvis manuals.
Josep Casanovas, periodista del món de motor, ho té clar i, com ell, em fa l’efecte que cada cop n’hi ha més: «Pel que fa al consum, no hi ha diferència entre un i l’altre, però estic segur que el trànsit a casa nostra guanyaria fluïdesa si la majoria de cotxes portessin canvis automàtics. Penseu només en el temps que es podria guanyar en les arrencades als semàfors!» De moment, tot i que cada cop són més a l’abast dels conductors europeus, els cotxes amb canvi automàtic no acaben de triomfar.Deu ser que aquí ens agrada més el trànsit esbojarrat que tenim, malgrat que cada dia hi perdin la vida uns quants ciutadans. I també deu ser segurament per això que la proposta de reduir a 80 km/h la velocitat per l’àrea metropolitana ens ha semblat tan fora de lloc. (Publicat a Presència, número 1818, de 29 de desembre de 2006 a 4 de gener de 2007)

2006-12-21T10:57:00.000+01:00

Salvadors de la pàtria. M’escriu, des del Maresme, un amable lector que discrepa d’allò que vaig escriure fa uns dies en un peu de foto sobre la necessitat d’enderrocar el Valle de los Caídos. En una llarga missiva, critica la meva demanda –que reconec que era una provocació– i em recorda que la Guerra Civil i el règim posterior van ser més una resposta a la «revolució» engegada per les esquerres i contra els «crims» comesos per aquestes, que no pas una acció destinada a crear un règim totalitari. «Si un govern no és capaç de mantenir l’ordre i la seguretat ciutadana, benvingut sigui el dictador que imposi la pau», assegura el lector, que naturalment és incapaç de justificar com és que aquest ordre només es va poder aconseguir a base d’afusellaments i una forta repressió, o per què, un cop retrobada la pau, no es va tornar a establir un règim democràtic.
Explico tot això perquè aquestes justificacions són les mateixes que hem tornat a sentir aquests dies de boca dels partidaris del general xilè Augusto Pinochet, afortunadament traspassat fa pocs dies. Són les mateixes fal·làcies que vam sentir durant anys aquí i que, des de fa un temps, tornen a repetir alguns historiadors de la dreta més dreta, aquests que, amb el suport de la cadena dels bisbes i de tots els seus acòlits, es dediquen a reescriure la història de la manera més barroera possible, assegurant, per exemple, que la Guerra Civil no la van començar els feixistes de l’exèrcit espanyol sinó el president Companys i els seus seguidors l’octubre del 1934.
Tot això que, segons com, pot fer gràcia, tots sabem que en realitat no en fa gens. I si no que ho preguntin a totes les víctimes, directes o indirectes, de Franco o de Pinochet, sovint gent treballadora i humil que va veure en una opció d’esquerres la possibilitat de millorar una societat que els oprimia en molts aspectes. O és que no hi havia malestar en molts sectors de les classes més pobres espanyoles després d’anys d’abusos per part d’aristòcrates i empresaris sense escrúpols, amb l’empara d’una Església a qui semblava que només li importava no perdre els seus privilegis? O és que l’educació, a la qual tants esforços va destinar la República, no havia estat durant anys una qüestió abandonada? La llista és més llarga i ara no es tracta pas de tornar a posar en una balança les raons d’un bàndol i l’altre en l’esclat de la Guerra Civil, però el que no es pot tolerar és la mentida o, més ben dit, la tergiversació de la veritat, que és el que ara es porta. Segur que ni uns van ser tan bons ni els altres tan dolents, però, en tot cas, el que no es pot oblidar és que hi havia un règim democràtic que funcionava i contra el qual hi va haver una revolta i, el que és més greu, aquesta es va inspirar en els moviments feixistes –amb el menyspreu a la vida d’aquell que no pensa igual que tu que el terme porta implícit– que ja governaven a Itàlia i Alemanya. Malauradament, aquí el règim ens va durar anys i, agradi o no a alguna gent, encara en patim les conseqüències en molts aspectes més físics, com ara l’urbanisme, per exemple, però també ideològics, com aquest Valle de los Caídos, monument indigne a un règim corrupte i repressor. (Publicat a Presència, número 1617, de 21 a 28 de desembre de 2006)

2006-12-21T10:54:00.000+01:00

Un català més viu, però més pobre. El catedràtic Joan Veny, codirector amb Lídia Pons, de l’Atles lingüístic del domini català, –magna obra de nou volums que és una fotografia del català integral, des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, feta entre els anys seixanta i setanta del segle passat–, assegura que, des de llavors, hem deixat d’emprar un quaranta per cent del lèxic que es recull en l’atles. És a dir, que gairebé la meitat de les paraules que els investigadors fa més de trenta anys van pode escoltar de boca de nombrosos parlants d’arreu del país ara ja no es fan ni servir.Un servidor no és lingüista i, per tant, no sap si això que li passa al català també li passa, per exemple, al castellà, al francès o a l’italià, víctimes, com la nostra llengua, de la uniformitat que imposen els mitjans de comunicació de masses amb la televisió al capdavant o del simple fet que la gent que viu al medi rural ja no ho fa en aquelles condicions d’aïllament en què s’hi vivia encara no fa pas tants anys.
Però suposem, doncs, que sí, que la pèrdua de lèxic del català és un signe més dels nostres temps que no patim només nosaltres i que aquella diversitat lingüística de fa anys –en què coses tan senzilles com una pastanaga es deien de tres maneres diferents en un radi de vint quilòmetres– va pel camí de desaparèixer i que, anys a venir, parlaran de manera molt semblant –fins i tot en l’accent– a l’Empordà, a la Ribagorça o al Maestrat.
Davant aquesta realista constatació, què hauríem de fer? «Val més que ho deixem córrer. Prefereixo una llengua viva a una llengua rica», diran uns. Altres, segurament, s’exclamaran davant el que consideraran una intolerable pèrdua del nostre patrimoni cultural. Un servidor potser es quedaria a mig camí. Entre altres coses, perquè és evident que amb cada mot que es perd a cada poble o comarca, també es perd una mica de la identitat d’aquell poble o d’aquella comarca. Però també és cert que aquest és un procés que no té aturador i que, posats a triar, potser m’estimo més que els nens no sàpiguen, per exemple, que de les patates fregides també se’n poden dir patates viues –com en deia l’àvia de casa–, i, en canvi, que se’n surtin a l’hora d’haver de fer i no de tenir que fer.
La televisió que ens agermana i que fa que el català sigui cada dia més viu, sembla, doncs, que també fa que sigui més pobre. En definitiva, fa que els nois de Girona ja no diguin aiga i sí aigua i que en comptes de tenir molta fred, en tinguin molt, expressions que fa anys només sentien de tant en tant a la vora de l’Onyar.
El problema, penso, potser no és tant això, que també, com el fet que la pèrdua de diversitat vagi acompanyada de la introducció de lèxic, de frases fetes i de construccions sintàctiques pròpies d’altres llengües més potents, com el castellà o l’anglès. I aquest sí que seria –o, malauradament, ja és– el pitjor que ens podria passar. (Publicat a Presència, número 1816, de 15 a 21 de desembre de 2006)

2006-12-05T15:53:00.000+01:00

Anar gastant.- Sóc conscient que amb l’article d’avui no descobriré res de nou, però almenys deixaré constància de la infinita capacitat de la informàtica per aconseguir fer-nos gastar diners en programes o en ordinadors nous. No hi ha cap altre sector en què les innovacions tecnològiques, siguin de software o de hardware, tant li fa, aconsegueixin, primer de tot, turmentar els usuaris perquè res no funciona igual de ràpid i bé com quan vam estrenar l’aparell, i en segon lloc, fer que la gent frisi per canviar d’ordinador a veure si així se li acaben ràpidament els problemes. En teoria, cada actualització és per millorar –i no negarem que els ordinadors d’ara tenen moltes més prestacions que no pas fa cinc anys enrere, per exemple– . Però, no creieu que ja hem arribat a un punt en què, per dir-ho d’alguna manera, ja podem fer amb els PC totes aquelles coses que fa un temps ens dèiem que podríem fer -com ara processar-hi fotografies, escoltar-hi música, jugar-hi amb els videojocs més complexos o veure-hi pel·lícules– però que no podíem fer justament perquè ni la tecnologia ni els programes no ho permetien?
Però, és clar, sovint ens oblidem que estem en una societat consumista i que el que més interessa és que consumim. Amb la introducció del nou sistema operatiu Vista de Microsoft, per exemple, els experts calculen que per cada euro que es gasti la gent instal·lant-lo, se’n generaran cinc o sis més de negoci. Uns euros que no sortiran de la butxaca del senyor Gates ni, naturalment, dels fabricants d’ordinadors. Ja ens podem preparar, doncs, per anar rascant-nos la butxaca per poder instal·lar més memòria, processadors més potents o el que sigui que faci que l’ordinador de casa –aquell que vam comprar encara no farà dos anys per Reis i que vam trobar el més avançat del món– ja no respongui com cal a les novetats del programari i de la tecnologia.
Aquests dies hem fet la prova, per exemple, a la plana del fabricant Dell, la multinacional que ven ordinadors per internet. Els models que hi ha a la venda encara no porten el Vista, però, mentre l’usuari es va configurant l’ordinador que es voldria comprar, li recorden constantment que si al març, quan es començarà a distribuir el nou sistema operatiu, el vol instal·lar, caldrà que tingui –i per tant adquireixi ara– molta més memòria o un processador infinitament més potent que, per exemple, el que tenia l’ordinador que vam dur a la deixalleria el gener del 2004, una meravella de la tècnica comprada en l’inici del nou segle i esdevinguda obsoleta quan encara no havia ni començat a caminar.
Mireu, un servidor no és pas que estigui en contra dels avenços tecnològics, més aviat n’està encantat, però em fa l’efecte que, si els nostres avis tornessin al món per un moment, quedarien ben esparverats de com ens desfem d’aparells que ens han costat els estalvis d’uns quants mesos. Potser el món no ha trobat una altra manera de funcionar, però, francament, no tinc cap dubte que no és pas la millor. (Publicat a Presència, número 1815, del 8 al 14 de desembre de 2006)

2006-11-29T12:48:00.000+01:00

El museu de la mentida. D’entrada, com ha de ser, tot el respecte per a qualsevol creença religiosa. Per descomptat. Però una cosa és el respecte pel que pensin els altres i un altra mantenir-se callat davant les mentides més flagrants, i més si aquestes són propagades amb tota mena de mitjans. Del tema n’hem escrit en altres ocasions a propòsit de les mentides escampades sobre la situació del català i dels castellanoparlants al país per gent indigna com els que parlen per la COPE, col·laboren a El Mundo o participen del projecte de Ciutadans-Ciudadanos.
Ara ho volem tornar a fer arran de la propera inauguració del Museu del Creacionisme, a Cincinnati, als Estats Units. El centre, que ha costat vint-i-cinc milions de dòlars, s’obre amb l’objectiu principal de defensar que va ser Déu qui va crear el món i tots els éssers vius tal com són ara i que, per tant, tota la teoria de l’evolució de Charles Darwin, demostrada per centenars de milers de descobriments científics durant decennis, és falsa. És a dir que tot allò escrit a la Bíblia per uns homes fa anys–quan la religió ho era tot i la ciència res– és una veritat que preval per damunt de tot el que han descobert i provat, sobretot provat, uns quants milers d’altres d’homes.
Entrar al web del museu (només en anglès)– permet fer-se una idea de fins on l’integrisme religiós pot fer allunyar la gent de la realitat. En un apartat de preguntes i respostes, per exemple, els promotors del museu rebaten l’origen i l’evolució de les espècies amb arguments tan increïbles com ara «Si la Bíblia ho diu, és veritat», i asseguren que la Terra i tot el que conté només té uns sis mil anys d’existència. Naturalment, neguen que hi hagi hagut altres espècies d’humans com els neandertals –els presenten com variacions de la nostra– i fins i tot s’atreveixen –perquè la cosa només es pot qualificar així, d’atreviment– a afirmar que els dinosaures –que no apareixen a la Bíblia!– també van ser creats per Déu i van conviure amb la resta d’animals al paradís fins que es van extingir amb el gran diluvi universal. Embolica que fa fort!
Tot això no tindria més importància si no fos perquè aquesta bogeria de teoria es va fent un forat en una societat nord-americana que sembla més necessitada de fe que mai, després d’anys de polítiques socials nul·les i de capitalisme deshumanitzador. El problema és que algunes institucions públiques també els fan cas i ja han començat a prohibir, per exemple, que determinades escoles ensenyin la teoria de l’evolució.
Ja sabíem que explicar la veritat a vegades fa mal, sobretot si aquesta qüestiona mentides defensades durant anys per tenir la gent contenta. El que ignoràvem és que la ignorància i l’estupidesa humanes arribessin a nivells tan grans. Per aquest camí un dia mantindran que dos més dos fan cinc. «Ho diu la Bíblia», argumentaran com aquell qui no vol. Però cal deixar-los en evidència. Ara i sempre. Perquè no aconsegueixin imposar-se i, sobretot, per continuar sent lliures. Que els homes ja vam ser esclaus de falses creences durant massa anys. (Publicat a Presència, número 1814, de l'1 al 7 de desembre de 2006.)

2006-11-22T13:25:00.000+01:00

Pòsit franquista. Un nou aniversari de la mort de Franco que passa, afortunadament, com si res. I ja en van 31 des d’aquell 20 de novembre del 1975, quan el dictador va morir tranquil·lament en un hospital de Madrid. Passen els anys; per tant, la democràcia està plenament consolidada –faltaria més!–, però en la societat hi ha encara un important pòsit d’aquell règim que ens va subjugar durant més de quaranta anys.
Hi ha pòsit, per exemple, en l’exèrcit espanyol, malgrat ens vulguin fer creure el contrari a força de missions humanitàries arreu del món. O no són de Franco els retrats i estàtues que encara hi ha a moltes casernes? O no són franquistes les actituds d’alguns militars que fa quatre dies desfilaven per Madrid, per esmentar-ne només alguns? Hi ha també un important pòsit franquista en les forces de seguretat espanyoles. O no és propi d’un règim dictatorial tenir una Guàrdia Civil militaritzada? O no és franquista el tricorni, malgrat la seva llarga història? O no són impròpies d’un règim democràtic les humiliacions –encara que siguin purament administratives– que pateixen molts ciutadans quan van a fer-se el refotut DNI? És clar que exagero, però és, sobretot, a comissaries i casernes de la Guàrdia Civil on durant aquests últims trenta anys m’he sentit com si el temps no hagués passat.
Hi ha un gran pòsit franquista en bona part de la societat civil. O és que la disbauxa urbanística que regna en molts municipis és pròpia de les democràcies més avançades? I la sensació de corrupció que presideix la gestió de molts ajuntaments? Aquest campi qui pugui que jo m’embutxaco els diners forma part de la cultura democràtica? O no és més de república bananera? Per no parlar de tota la simbologia franquista que encara queda en centenars de municipis, ni de les poques ganes que hi ha de revisar la memòria història.Hi ha també el pòsit franquista que retenen tots aquells personatges que, en la mort del dictador, es van girar la jaqueta i van fer veure que, a partir de llavors, eren més demòcrates que els demòcrates de tota la vida. No cal posar noms, ni fer llistes, que tots sabem qui són, però és que, a part dels més coneguts, n’hi ha molts d’altres que van estar molt contents i feliços mentre el dictador era en vida i que després van esdevenir alcaldes, empresaris respectats, diputats o militants del principal partit de l’oposició. Un servidor té ben presents a la memòria uns quants dels seus convilatans que, ara fa trenta anys, no haurien mogut ni un dit per la democràcia o el país –més aviat tot el contrari– i ara són fervents demòcrates catalanistes. O ho fan veure.
I hi ha finalment el pòsit franquista que tenen, tot i que potser no ho saben ni se n’adonen, els membres d’aquest partit nou que es diu Ciutadans-Ciudadanos. Només cal que llegiu, per exemple, els comentaris feixistes –a propòsit, per exemple, de la llengua o la cultura catalanes– que aboquen en fòrums d’internet on algú hagi obert el tema. Qualsevol general d’en Franco, fins i tot aquell que va dir «Mori la intel·ligència!», no ho hauria fet millor. Si això no és franquisme, que vingui en Franco i ho vegi! Ai, no! (Publicat a Presència, número 1813, de 24 a 30 de novembre de 2006)

2006-11-17T15:53:00.000+01:00

Prevenir o reduir danys. Hi ha iniciatives de l’administració que fan feredat. Aquestes últimes setmanes, per exemple, hi ha uns equips del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya que es dediquen a anar pels instituts a presentar als joves de tercer d’ESO –d’entre tretze i catorze anys– una campanya sobre el consum de cànnabis. No és pas, però, una campanya on es desaconselli totalment als nois el consum d’aquesta droga, sinó que es parteix de la base –almenys així es desprèn del fullet i del que els van dir– que la majoria són ja consumidors habituals de maria i haixix. I potser sí que és veritat, però no deixa de ser sorprenent que en comptes d’educar en la salut i d’advertir-los dels greus danys que poden patir si consumeixen haixix, Salut es dediqui a dir als joves que vigilin que «el costo sigui de la millor qualitat possible», que si planten maria ho facin amb discreció ja que aquest és un tema que «continua sent il·legal», que no condueixin si han fumat, o que «a vegades, el cànnabis no s’assenta bé» i que es poden «pillar blanques», és a dir, una baixa de tensió.
Totes aquestes instruccions són recollides en un fullet que imita les capses d’una marca molt popular de paper de fumar, amb què es deuen liar el noranta per cent dels porros del país.Francament, i ja sé que potser ho han dit als nois, però no trobeu que fóra molt més adient advertir-los, per exemple, que el consum de cànnabis pot provocar confusió, letargia, percepció alterada de la realitat i estats d’ansietat, o que està constatada la potencialitat d’aquesta droga com a element desencadenant de psicosis i quadres delirants? O que hi ha dades que indiquen que en homes joves un consum regular pot produir un retard en l’inici de la pubertat i en dones joves pot causar problemes en el cicle menstrual. O que, segons un estudi recent del Ministeri de Sanitat i Consum espanyol, les seqüeles d’aquesta droga s’accentuen si es comença a consumir abans dels quinze anys, amb descens del rendiment escolar, augment de l’absentisme, conflictivitat o més risc de trastorns neurològics? O què el fet de ser consumidor regular de haixix obre el camí cap a drogues més dures?
Tots els professionals, i m’imagino que els que deuen haver pensat aquesta campanya també, saben que en els últims anys ha baixat molt la percepció de risc que tenen els joves sobre el consum de cànnabis. Un descens al qual, em fa l’efecte, contribueixen, i molt, campanyes com aquesta de Salut, que més que per la prevenció, aposten clarament per la reducció dels danys, com si ja fos del tot inevitable que milers de joves s’aboquin inconscientment al consum d’una droga que, a més, els és presentada com a una cosa guai. Talment com si es tractés d’un videojoc. Com si el problema no fos real; quan ho és, i molt. Ara bé, és molt més còmode no fer res per resoldre’l. I que els joves i la societat futura en pateixin les conseqüències. (Publicat a Presència número 1812, de 17 a 23 de novembre de 2006)

2006-11-09T11:18:00.000+01:00

Neandertals.- La setmana passada vam publicar a Presència un complet dossier sobre els neandertals, amb un gràfic a pàgines centrals que va quedar també molt bonic, i en el qual hi va treballar molt i molt bé, el dissenyador de la revista, Florentí Morante. Aquí teniu el dossier i el gràfic: Neandertals. Els dibuixos, un cop més, els ha elaborat, l'amic Francesc Riart. També vull agrair molt especialment la col·laboració de l'arqueòleg Robert Sala.

2006-11-07T09:57:00.000+01:00

Raó contra la mentida. Haig de reconèixer que, la nit de les eleccions, quan vaig veure que els primers sondejos donaven tres diputats a Ciutadans-Ciudadanos, vaig tenir una sensació de ràbia similar a la del dia abans, quan el Chelsea de Mourinho ens va fer aquell gol a l’últim minut. Més tard he intentat canviar el disgust inicial per una alegria continguda –a l’estil del que reclamen alguns articulistes, satisfets que la democràcia hagi funcionat i que amb la seva entrada a la vida política normalitzada els Ciutadans-Ciudadanos quedaran retratats del tot–, però, francament, m’ha estat impossible. Deu ser segurament pel fet que entre un servidor i el partit d’en Boadella, en Rivera, l’Espada i en Carreras hi ha un abisme ideològic, però aquesta gent em sulfura, i ja sé que reconèixer això és el millor favor que els puc fer. De fet, tinc ben clar que és el que volen veure: tot de gent ben indignada davant les seves provocacions; d’això han viscut i d’això volen viure. Com en Mourinho, gairebé. Però ja confesso que no me’n sé estar. Poden més els meus sentiments dolguts per les mentides que escampen que no pas la més elemental de les prudències. I només cal fer una volta per la web de Ciutadans-Ciudadanos i els enllaços que hi ha per carregar-se ràpidament de raons, de bones raons democràtiques, malgrat que ens vulguin vendre que la patent de la democràcia i de la llibertat només la tenen ells.
Aclarit això, m’agradaria dir que un servidor, que en múltiples articles des de fa anys s’ha mostrat molt reivindicatiu en temes de país, no se sent gens culpable d’haver contribuït –ni que sigui en una ínfima part– a la reacció antinacionalista de Ciutadans-Ciudadanos, com gosen teoritzar alguns articulistes. És a dir, potser sí que vam ser nosaltres els qui vam començar a tirar els primers coets per celebrar les victòries del Barça com si fossin victòries polítiques, però també és cert que teníem –i molt em temo que continuem tenim– molts motius per fer-ho. Entre altres coses, vam ser víctimes d’uns quants coets i no pas, precisament, de focs d’artifici. Llavors, em sembla tremendament injust, a més d’immoral, carregar les culpes d’un presumpte trencament de la cohesió social a Catalunya –que també s’hauria de veure si n’hi ha per tant– en aquells que ens limitem a reclamar uns drets ben legítims. O cal recordar, i només esmento un exemple d’entre molts, que cada dia quan anem a comprar hi ha multitud d’articles que no estan etiquetats en la llengua pròpia del país? Quin estat lliure ho permetria, això? Saben perfectament, els cultes Ciutadans-Ciudadanos, que cap.
Com també saben –sobretot els seus ideòlegs– que si són on són és perquè, des del principi, els ha mogut els ressentiment cap a un partit, el PSC, i un govern, el tripartit, que no va satisfer les seves aspiracions de poder i de canvis. I ja poden anar cridant molt –això que diuen que no tenen accés als mitjans de comunicació és una altra de les seves mentides–, però no han d’oblidar que són pocs, molt pocs. Francament, sé que s’han de respectar les minories, però tampoc podem oblidar que les majories –i els drets i deures que defensen des de fa anys– mereixen un respecte. Faltaria més. ( Publicat a Presència, número 1811, de 10 al 16 de novembre de 2006)

2006-11-06T13:41:00.000+01:00

Martin Chambi. Fa temps, un bon amic que s’havia desplaçat a Madrid em va fer a mans el catàleg d’una magna exposició sobre fotografia iberoamericana que hi havia organitzat el Museu Espanyol d’Art Contemporani, l'actual Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid. És un volum de cap a quatre-centes pàgines, on s’hi recullen un nombre similar de fotografies fetes pels millors fotògrafs iberoamericans des de pràcticament els inicis d’aquest art fins als anys vuitanta del segle passat. Repassar aquest el llibre és com fer un viatge en el temps, amb fotografies impressionants, per exemple, de Rio de Janeiro sense cap dels seus gratacels; o dels independentistes cubans que van lluitar contra els espanyols el 1898; o de les classes altes de Medellín, a Colòmbia, lluint els seus últims models de vehicle a l’hipòdrom, a mitjan anys trenta.En el catàleg, però, hi destaquen, per damunt de la resta, les fotografies de dos autors, unes obres que em van impactar des del primer moment i que aquests dies, preparant aquest article, he tornat a recordat.Les primeres són les fotografies del mexicà Agustín Víctor Casasola, autor d’algunes de les instantànies més conegudes a la revolució mexicana, com aquella de l’Adelita de la cançó enfilada dalt d’un vagó de tren, aquella altra dels germans Zapata amb les seves dones o una en què es veu un falsificador de moneda somrient i amb una cigarreta a la boca, just abans que el vagin a afusellar. N’hi ha moltes més, naturalment, entre altres, una en què les tropes revolucionàries embarquen cavalls en un tren i en la qual destaquen, per damunt de tot, els barrets mexicans il·luminats pel sol. Una cerca ràpida a la xarxa us permetrà veure-les quasi totes.
Les altres fotografies que em van impactar són les d’un fotògraf peruà: Martín Chambi, de qui ara justament els diaris han tornat a parlar arran d’una exposició que se li dedica a Nova York, culpable també que hagi retornat sobre el catàleg.De Chambi em van impressionar gairebé totes les fotografies seves que hi havia a l’exposició madrilenya, però la que il·lustra aquest article «Boda de Don Julio Gadea, prefecto de Cuzco» (1930), encara em té el cor robat, sobretot pel tractament que l’artista hi va fer de la llum, però també per la posició i la potent mirada dels personatges.Chambi (1891-1973) va ser el primer fotògraf indígena d’Amèrica Llatina. Va arribar a la fotografia de casualitat, com a ajudant del fotògraf de la mina on treballava el seu pare. Més tard es va establir a Cuzco, on va treballar fins a la seva mort. La seva càmera va donar a conèixer al món l’esplendor de les ruïnes de Machu Picchu i de la seva ciutat, però també de la societat peruana de l’època, en unes fotografies de gran qualitat en què destaca l’ús dels clarobscurs i una mirada allunyada del colonialisme predominant encara a l’època. Les obres de Chambi són també gairebé totes a la xarxa. Avantatges de viure en l’època d’Intern. (Publicat a Presència, número 1810, de 3 al 9 de novembre de 2006)

2006-11-06T13:29:00.000+01:00

Cap el "catanyol". Sento per la ràdio un anunci de la multinacional Coca-Cola i, tot i que d’entrada sembla ben normal, quan l’escolto de nou, al cap d’uns dies, m’adono que hi ha alguna cosa en l’aspecte lingüístic que hi grinyola. Al tercer cop no falla, i és llavors que veig clarament què em fa mal a les orelles: el locutor diu les a de CocaCola com si parles en castellà, és a dir no les diu neutres com un servidor. Penso, llavors, que potser el problema és que el noi parla habitualment català occidental, però aviat em queda clar que no és el cas. El locutor pronuncia perfectament les vocals neutres i només en dir la paraula Coca-Cola posa èmfasi a pronunciar les a ben obertes. És a dir que aquella pronuncia castellana, per dir-ho d’alguna manera, és ben volguda. Per part de qui? De la mateixa companyia? Com ja va fer fa anys Telefónica, que no vol que la marca es pronunciï en català i fa posar l’accent tancat i no obert, com correspondria a l’ortografia nostrada. Ho simplement ha estat el director de l’anunci qui ha demanat que Coca-Cola no es pronunciï amb la vocal neutra?Bé, tant li fa. O no, perquè em sembla que l’anècdota és ben reveladora de cap a on va el català, que sí que és cert que es parla, s’escolta i es llegeix més que mai, però també és evident que pel camí estem perdent bous i esquelles. I no parlo ja d’expressions o paraules que simplement s’han deixat de dir i que les noves generacions ni tan sols coneixen. Sinó de la incorporació de frases i mots provinents directament del castellà, com això de pillar-ho tot, o això altre d’emputxar, per no parlar de les desenes de barbarismes que s’escolten cada dia no només al carrer sinó també a les notícies de molts mitjans de comunicació.Un col·lega periodista més aviat pessimista pel que fa al futur de la llengua catalana comentava l’altre dia que el català tindrà una transformació similar a la del gallec. És a dir, s’assemblarà tant al castellà que els castellans l’entendran perfectament. «Llavors s’hauran acabat definitivament els problemes de convivència a l’Estat», deia irònicament l’amic.La cirereta de tot plegat pot ser la investidura de José Montilla com a president de la Generalitat. Ja sé que molts em qualificaran d’integrista de la llengua, però, francament, a quin país normal permetrien que el seu president parlés malament la llengua pròpia? Us imagineu un president de França no pronunciant bé el francès? O el britànic no parlant l’anglès com el millor? I un d’espanyol? Val més no pensar-hi. Per cert, un avanç del futur del català –o potser que comencem a parlar de catanyol?– és el verb recortar amb què ens va obsequiar el presidenciable Montilla en el debat de l’altre dia a TV3. «Per empeçar a tirar cohetes», que potser direm d’aquí a alguns anys. Si no hi posem remei, naturalment. (Publicat a Presència número 1809, del 27 d'octubre al 2 de novembre de 2006)

2006-10-31T16:06:00.000+01:00

Cinema polític. Just la mateixa setmana que CiU encenia els ànims de la campanya electoral catalana amb el seu pamflet sobre el tripartit –acció ben lícita, d’altra banda– moria en un hospital de Roma el director de cinema italià Gillo Pontecorvo, autor de poques, però reconegudes pel·lícules, entre les quals en destaquen tres: La batalla de Argel (1965), Queimada (1971) i Operació Ogro (1979).Pontecorvo, nascut l’any 1919 i membre del partit comunista italià des del final de la Segona Guerra Mundial, feia cinema polític, un gènere avui gairebé desaparegut de les pantalles, almenys en la dimensió radical del director italià. Només els documentals de Michael Moore, la majoria de pel·lícules de Ken Loach o –salvant les distàncies– alguns films recents de la indústria nord-americana com Siriana o El jardinero fiel s’acosten al cinema de Pontecorvo.Vaig veure La batalla de Argel, i Queimada en un parell d’aquelles sessions de cine club tant de moda fa anys, al final de les quals es feien debats sobre els films que s’acabaven de projectar. Eren anys complicats, amb moltes ganes de llibertat i qualsevol denúncia de qualsevol opressió –com les que fa Pontecorvo en aquestes dues pel·lícules– era molt celebrades per una concurrència en general molt motivada políticament. Recordo, però, que els dos films, que des de llavors no he tingut oportunitat de revisar, em van impactar.Del primer, en retinc les imatges en blanc-i-negre, en un muntatge trepidant, amb una policia francesa totalment impotent per fer front a la revolta independentista algeriana en el laberint de l’alcassaba d’Alger. La pel·lícula no va agradar gens als francesos i va estar prohibida durant molts anys a França, justament on sí que s’havien vist moltes de les pel·lícules que tot de cineclubs, com el del meu poble, recuperaven en aquells primers mesos de la transició.De Queimada en recordo, en canvi, el color de foc les seves imatges i un paisatge desolador en una illa caribenya on els interessos d’una empresa britànica, al servei de la qual treballa el mercenari que protagonitza Marlon Brando, converteixen en simples titelles els seus habitants. Primer els fan revoltar contra els portuguesos i després, quan no els serveixen prou bé, els reprimeixen i els aniquilen. Res de nou, però sempre està bé que algú ho expliqui de tant en tant.Deia abans que no he tornat a veure cap de les pel·lícules de Pontecorvo –ni tant sols l’Operació Ogro amb la qual va recrear l’atemptat contra Carrero Blanco–. Potser les han fet per La 2 en horari intempestiu o les ha recuperat alguna d’aquestes cadenes temàtiques de pagament; segurament estan editades en DVD, tampoc les he buscat. Però en tot cas, no deixa de ser sorprenent com les televisions ens repeteixen dia sí, dia també, pel·lícules d’ínfim interès i obliden en un calaix, no només aquests dos títols de Gillo Pontecorvo, sinó també tot un reguitzell de pel·lícules que, simplement, per a les generacions actuals, no existeixen. (Publicat a Presència, número 1808, de 20 a 26 d'octubre de 2006)

2006-10-31T15:52:00.000+01:00

Proves nuclears. Ara que comencem la setmana amb la notícia que el règim estalinista de Corea del Nord acaba de fer la seva primera prova nuclear, seria bo acabar-la recordant que, justament fa pocs dies, França acaba de reconèixer que els assajos nuclears a l’atmosfera que va realitzar entre els anys 1966 i 1975 en dos atols del Pacífic sud haurien afectat algunes illes de la zona, tal com se sospitava des de fa anys, a causa sobretot de l’augment dels càncers de tiroide entre la població en llocs relativament poblats com ara Tahití. La mesura, que suposarà fer revisions mèdiques a unes dues mil persones, arriba amb més de trenta anys de retard i després de nombrosos queixes dels grups independentistes i ecologistes de Tahití i altres illes de la Polinèsia. «Fins ara no hi havia res. Ara ens diuen que hi ha alguna cosa. Què ens diran l’any vinent?», es preguntava l’altre dia al diari Libération Patrice Bouveret, responsable de l’Observatori de les Armes Nuclears Franceses. Bouveret va reclamar que el Ministeri de Defensa francès desclassifiqui els documents de l’època per tal de poder comprovar la veracitat de les informacions governamentals. Però França no sembla disposada a anar tan lluny. Almenys de moment, i al·lega el banal argument que d’aquesta manera es podria encoratjar la proliferació de l’armament nuclear! Amb aquests documents a la mà, el grup de Bouveret pensa, però, que quedaria demostrat que el govern francès, sabia, des del primer moment, que els assajos nuclears fets a la Polinèsia havien tingut conseqüències per a la població, que hauria rebut, almenys en sis ocasions, pluges radioactives. França va realitzar, entre els anys 1966 i 1996, és a dir, fa quatre dies, més de dos-cents assajos nuclears als atols de Moruroa i Fangataufa, a l’arxipèlag de les Tuamoto, quaranta-quatre dels quals es van fer a l’atmosfera.Aquest mètode es va abandonar l’any 1975, quan es van començar a fer explosions subterrànies, les conseqüències nefastes de les quals també han estat denunciades: a les aigües dels dos atols s’hi han trobat restes de material radioactiu. Els experts creuen que la roca volcànica i inestable de l’atol hauria cedit per la força de les explosions nuclears i que els gasos radioactius s’haurien barrejat amb l’aigua.Tot plegat, ja ho veieu, res que no se sabés o que no es pogués preveure. Però això sembla importar ben poc a uns governs –en aquest cas el francès, però els hi podríem posar tots o quasi tots– més preocupats per la presumpta i etèria seguretat nacional que no pas per la salut dels seus ciutadans. Sobretot si aquests viuen a l’altra costat del món. (Publicat a Presència número 1807, del 13 al 19 d'octubre de 2006)

2006-10-05T16:47:00.000+02:00

"F" de fals.- L’any 1974, Orson Welles va rodar una magnífica i estranya pel·lícula titulada F for fake , és a dir «F de frau». En el film, en què els límits entre la veritat i la mentida es transgredeixen en tot moment, Welles suposament investiga les falsificacions de quadres d’autors famosos fetes per un pintor resident a Eivissa. El brillant director i actor nord-americà barreja documental i ficció amb un muntatge frenètic i acaba fent una gran faula sobre la mentida i la veritat, sobre la creació artística contemporània i, finalment, sobre ell mateix com a cineasta i creador. No hem d’oblidar que Welles, de fet, es va donar a conèixer al gran públic amb un gran frau que, curiosament, no ho era: la lectura per ràdio de La guerra dels mons, d’H.G. Wells, que va provocar un gran pànic entre la població. Orson Welles, convertit en un gran prestidigitador, a F for fake, es riu del mort i del qui vetlla, però el seu film és molt premonitori del món actual, on la línia que separa la veritat de la mentida i la realitat de la ficció és cada cop menys clara. I les noves tecnologies no ajuden gens a escatir les diferències. Al contrari, contribueixen a la confusió.
Com a exemple, el polèmic vídeo d’aquesta setmana amb l’escó del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, com a protagonista. En la filmació que, en teoria, van penjar al You Tube un grup de quatre joves activistes ara fa una setmana, s’hi veu justament com aquests nois entren al Congrés dels Diputats per una finestra, fan cap a l’hemicicle i s’enduen la cadira del president del govern no sense haver deixat abans a la seva taula una nota reivindicativa en què el conviden a participar en un acte contra la pobresa el dia 16 d’octubre vinent. El vídeo va córrer com la pólvora per la xarxa durant el cap de setmana, amb un ressò considerable, que va acabar arribant als diaris i a les televisions. Tothom va empassar-se les imatges com a reals –només en alguns blocs els quatre desconfiats de sempre van expressar els seus dubtes–, fins que el dilluns –amb nota oficial del Congrés pel mig– es va saber que tot plegat era un muntatge fet per la mateixa agència que, mesos enrere, va popularitzar, també per mitjà de You Tube, l’enganxós vídeo de l’Amo a Laura. El producte, en definitiva, d’una campanya publicitària feta amb tots els mitjans artístics i tècnics necessaris. Per tant, ni quatre joves reivindicatius, ni entrada al Congrés forçant una finestra, ni una càmera domèstica, sinó un rodatge amb actors pagats i una posterior postproducció amb totes les de la llei. Tot perquè el vídeo s’assemblés al màxim a la presumpta realitat. La falsedat al servei de la publicitat. La ficció al servei de la realitat. Fins i tot, els falsos vídeos són falsos. El problema és saber on són els límits i si estem disposats, com a societat, a acceptar de viure contents i enganyats. Que també podria ser. O segurament ja és. (Publicat a Presència, número 1806, del 6 al 13 d'octubre de 2006)

2006-09-28T10:11:00.000+02:00

Pregoners. Fa tres anys vaig tenir l’honor de ser convidat a fer el pregó de la festa major del meu poble, Torroella de Montgrí, un fet que, malauradament, vaig haver de viure enmig d’una petita polèmica, fruit de la mesquinesa i la curtesa de mires d’alguns dels polítics locals, que no entenien –o no volien entendre– com algú que, en teoria, discrepava políticament del grup al poder a l’Ajuntament acceptés la invitació que aquest li feia de llegir el pregó. Evidentment, no vaig voler participar en la polèmica, ni tampoc vaig fer cas de les pressions que vaig rebre en el sentit que declinés l’oferiment. Faltaria més! Dies després d’aquell calorós estiu del 2003, reflexionant sobre els fets, em vaig adonar que tot plegat ho havia provocat la propensió que tenen molts polítics a voler polititzar la seva administració fins a extrems absolutament desmesurats. És a dir, ras i curt, fins i tot una qüestió tan transversal com qui fa el pregó de la festa major ha de ser tractada des d’una òptica totalment política. És per això que, en el meu cas, no hi entenien res. I és per això que em demanaven que no fes el pregó. Des de la seva ignorància ho interpretaven com un favor polític a la formació que mesos abans els havia tret de l’Ajuntament i no comprenien com algú podia anteposar l’interès comú –o el simple honor de servir a aquest interès comú, que em sembla que tothom, fins i tot ells, tindria en compte– a l’interès partidista.En tota aquesta polèmica estèril que, sortosament, no va anar enlloc–i més quan l’alcalde del poble veí els va donar una lliçó en convidar a fer el pregó qui anys abans l’havia precedit en el càrrec i que era del partit contrari– hi pensava l’altre dia arran de tot el debat encetat pel pregó de les festes de la Mercè de Barcelona que va fer l’escriptora madrilenya Elvira Lindo. I hi pensava perquè el cas, salvant les distàncies, em va semblar molt similar. Amb la diferència que, aquest cop, no se n’escapa ningú, començant pels que van fer el ridícul protestant pel fet que el pregó es fes en castellà –per què no ho havien fet anteriorment quan els pregoners van ser el francès Jack Lang o el també espanyol Jorge Semprún?– i acabant per aquells que van tenir la pensada de convidar Lindo. Com al meu poble, uns i altres es van moure per simple interès polític. Uns, agafant-se a la simple crítica de la llengua usada, sense qüestionar-se aparentment res més i amb la intenció de minar l’adversari polític, i els altres, per haver menystingut, en la seva tria, tot d’autors de la ciutat o del país, amb molts més mèrits a les espatlles que no pas Lindo. El problema, com també passa dia a dia amb molts mitjans de comunicació, amb TV3 al capdavant, és de concepció de país. I és clar, per aquells que van escollir l’escriptora madrilenya, el seu país comença a Portbou i acaba a Lepe, per dir-ho d’alguna manera, i entremig passa per un diari que, justament, es diu El País i que deu ser com el far que els il·lumina cada dia. Per això, és ben normal que, a l’hora de pensar en algú per fer el pregó, busquin entre els seus referents diaris i s’oblidin d’altres autors més propers. Però, és clar, si escollissin aquests estarien fent «provincianisme». Deu ser això. (Publicat a Presència número 1805, de 29 de setembre al 5 d'octubre de 2006)

2006-09-25T18:45:00.000+02:00

Els límits de l'esport. Fa lleig de dir-ho i, fins i tot, pot semblar una excusa, però el cas és que Jordi Forcada, lector d’El 9 Esportiu de Catalunya, m’ha manllevat part del tema d’aquesta setmana. Forcada ha exposat, en una carta al diari esportiu en català, alguns dels arguments d’allò què fa temps que volia escriure i que el cas de la darrera lesió del corredor de motos Dani Pedrosa ha posat de nou d’actualitat: quins són els límits de l’esport professional? No és absolutament inhumà el que s’ha estat fent aquests últims dies amb el corredor de Castellar del Vallès? Qui de nosaltres permetria, per molts diners i per molta glòria que això li donés, que un dels nostres fills passés pel que aquest jove corredor està passant? Millor dit, qui de nosaltres permetria que un jove s’exposés a patir ferides i lesions tremendes –com trencar-se els dos turmells– com les que ha patit ja Pedrosa a llarg de la seva carrera? A sant de quina glòria esportiva la societat tolera aquest maltractament? I això que no parlem de les patacades per tot el cos que reben cada dos per tres els corredors de motociclisme. Sense oblidar-nos, naturalment, de les conseqüències nefastes que tot plegat tindrà per a la seva salut futura. I a sobre encara n’hi ha que diuen: aquests nois sí que en saben, de caure, en veure que s’estavellen a més de dos-cents per hora i comencen a rodolar per la pista del circuit! Estaríeu disposats a provar-ho? Val més que no, perquè em fa l’efecte que us passaríeu una setmana a l’hospital maleint aquell dia en què vau decidir-vos a córrer curses de motociclisme.Per acabar-ho d’adobar encara ens hem de fer un tip d’escoltar i de llegir com molts comentaristes i bona part dels aficionats elogien l’enteresa i el coratge d’aquests corredors que s’atreveixen a pujar dalt la moto amb una fractura al canell o amb el genoll fet pols, com si això fos el més normal del món. Deu ser perquè, de fet, Pedrosa i els altres pilots són com els gladiadors de l’època romana, amb l’única diferència que cobren i tenen llibertat. No pas gaire més, perquè cap persona lliure faria el que fan cada setmana aquests nois: jugar-se la vida a tota pastilla pels circuits d’arreu del món i sovint amb ferides i contusions que no aguantaria cap dels espectadors que els van a veure, ni tampoc, naturalment, molts d’aquells que els fan sortir a la pista talment com si fossin robots.Escrivia Jordi Forcada en la seva carta: «Què és primer, la vida i la salut o fer-te ric a força del risc d’esports com el que Pedrosa practica? On és el límit de l’esport? No s’haurien d’acabar les infiltracions per poder fer esport quan l’ésser humà ja no aguanta? Esport o la vida és igual a esport o diners?» Les preguntes d’aquest lector es contesten naturalment per si soles. El problema és si les respostes les pot assumir una societat on l’oci i l’esport tenen un paper cada dia més preponderant i on sembla que la vida humana d’aquells que ens entretenen cada cap de setmana importi ben poc. (Publicat a Presència, número 1804, de 22 a 28 de setembre de 2006).

2006-09-25T18:42:00.000+02:00

Han fet curt. Hi penso cada vegada que, tal com em va passar l’altra dia mentre dinava, una fumarada provinent de la taula veïna em fa passar de cop les ganes de continuar menjant: la llei espanyola del tabac ha quedat curta, molt curta en comparació amb altres països pioners com Irlanda o Itàlia, on no fan diferències sobre els restaurants o bars on es pot o no fumar a partir de la seva superfície, tal com passa aquí. La llei que es prepara a França, d’altra banda, sembla que seguirà el mateix camí de prohibició total, avançant-nos per l’esquerra i deixant en evidència una norma feta amb temor que ha quedat ben curta quan encara no fa n’hi un any que és en vigor.Siguem realistes. Quina efectivitat o, millor dit, què té de bo –recordo els elogis rebuts al recentment celebrat congrés mundial de cardiologia de Barcelona– una llei que permet continuar fumant en gairebé tots els bars i restaurants del país, perquè resulta que la majoria no fan els cent metres quadrats i molts d’ells han optat per continuar deixant fumar els clients? Sí, és clar, em direu que puc triar i no anar a aquests establiments, però sovint no hi ha opció i has d’acabar esmorzant o dinant enmig d’una fumera de primera categoria.El problema, com sempre passa per aquestes terres, és de poca empenta política: els nostres polítics s’han estimat més nedar i guardar la roba que no pas fer una llei amb cara i ulls com la italiana o la irlandesa. Recordo que, quan s’elaborava la llei, les pressions de restauradors van ser molt fortes, però també ho devien ser les dels propietaris dels pubs irlandesos, no? O les restaurants italians. En tot cas, el que no es pot fer és anar pel món presumint d’una llei que deixa clarament les coses a mitges, si obviem, naturalment la prohibició de fumar al lloc de treball; però aquesta era ja una qüestió que moltes empreses ja havien assumit fa temps.Sovint recordo, i me’n faig creus, quan es fumava –fumàvem– arreu. Reunions a la redacció del diari enmig d’un espès núvol de fum, per no parlar dels domicilis particulars, on ara em semblaria com un sacrilegi desgranar-hi el fum d’una cigarreta. És espectacular com pot canviar la percepció que tenim de les coses per poc que passi el temps i en tinguem una certa perspectiva. Per aquest motiu trobo encara molt més greu que els legisladors espanyols no s’atrevissin a fer un pas més enllà i decretar la prohibició de fumar en tots els llocs públics. Entre altres raons, perquè a hores d’ara ja seria un fet assumit –com ho és la de no fer-ho a la feina– i també perquè em fa l’efecte que, tard o d’hora, és una decisió que s’haurà de prendre. Bàsicament perquè així ho voldrà una societat cada cop més conscienciada dels perills del tabac, però que també exigeix una higiene pública i privada amb la qual la cendra i el fum són incompatibles. (Publicat a Presència, número 1803, del 15 al 21 de setembre de 2006)

2006-09-13T13:29:00.000+02:00

El meu 11-S. L’11 de setembre del 2001 també va ser aquí, al país, un magnífic dia de finals d’estiu. A més, era festa, la diada nacional de Catalunya, i molts –com un servidor, que encara feia vacances– ho vam aprofitar per passar-lo en plena natura.Recordo, a més, que tot i que lluïa el sol, no feia gaire calor. Potser és que els dies anteriors hi havia hagut alguna entrada de nord, però el cert és que la temperatura era molt agradable. El cel, a més, era d’un blau que enlluernava, justament del color aquell que té a l’Empordà quan ha bufat una mica de nord. I els pocs núvols que hi havia, d’una blancor immaculada, eren el contrapunt ideal. Una brillant nota de color, –malgrat que fossin ben blancs– en aquell cel digne d’un Mir o d’un Gimeno.Havíem marxat a mig matí en direcció a l’ermita de Santa Caterina, al bell mig del Montgrí, allà on Víctor Català va imaginar l’acció de la seva novel·la Solitud. De fet, tot i els anys que han passat, l’ermita descrita per l’escriptora escalenca es reconeix perfectament en l’actualitat. En el pou –d’on segons una llegenda del país surten els nadons, que no vénen pas de París, doncs– o en l’escala amb la barana de ferro forjat, la gran sala amb l’empostissat de fusta i la cuina, però sobretot en el campanar, on durant l’aplec de novembre pugen a totes hores centenars de persones a tocar la campana, un fet que gairebé fa tornar boja la protagonista de Solitud.A Santa Caterina, us deia, doncs, hi vam dinar i hi vam fer una migdiada en aquella hora fatídica a l’altra banda de l’Atlàntic. Però, mentre tothom restava pendent de la televisió, nosaltres ens enfilàvem cap al castell del Montgrí, amb els mòbils apagats a la motxilla, sense que ens poguessin alertar del que estava passant. La vista des dalt del Montgrí en aquella hora de la tarda era potser més esplèndida que en altres ocasions. Les bones condicions meteorològiques del dia deixaven albirar llocs molt llunyans –com ara el mateix Canigó– i donaven una llum i una nitidesa poc habituals al paisatge proper.Va ser dalt d’una torre del castell que, per una qüestió que podríem qualificar de gairebé narcisista, vam decidir engegar els mòbils i trucar a la família, allà baix al poble. Evidentment, poques salutacions hi va haver i la gran notícia ens va caure al damunt, trencant talment com si fos un mall la màgia viscuda durant tot el dia. La manca d’informacions exactes sobre l’abast de l’atac –recordo que trobàvem del tot increïble que haguessin pogut caure les Torres Bessones o que algú hagués pogut atacar el Pentàgon– ens va deixar plens d’incertesa i molt inquiets. Una sensació que recordo haver viscut en molt poques ocasions. Una trucada al diari tampoc va servir per aclarir gaire les coses, només per concretar que hi anava al més aviat possible. Vam baixar per la via més ràpida. A mig camí vam coincidir amb un altre excursionista que havíem trobat dalt del castell. Li vam explicar el que estava passant als Estats Units. Encara recordo la seva cara d’incredulitat. La mateixa que, malauradament, ens va quedar a tots plegats. (Publicat a Presència, número 1802, de 10 de setembre de 2006)

2006-09-13T13:27:00.000+02:00

Sobreadvertits. Una de les coses que més m’han impactat cada cop que he tingut la sort de poder viatjar als Estats Units és la gran quantitat de rètols d’advertència que hi ha arreu. Des de simples senyals que adverteixen de la prohibició d’aparcar en una zona reservada als clients d’un restaurant, per exemple, fins a d’altres, de ben absurdes, com una que vam trobar en un parc per a mainada de Califòrnia que advertia, en un castellà més aviat macarrònic, del fet que les atraccions que hi havia –uns simples gronxadors– podien cremar si aquell dia havia fet massa sol. Un fet obvi, naturalment, però que segurament no ho deu ser tant en un país on a cada cantonada hi ha un advocat disposat a reclamar diners a la més mínima oportunitat que es presenti.El problema és quan aquestes advertències voregen l’absurd, com aquell paquet de cacauets on s’hi deia que s’havia d’obrir l’envàs abans de menjar-se el producte –és que això no ho fa tothom!–, o aquell llibret d’instruccions d’un cotxe que avisava de la possibilitat que el capó caigués al damunt de l’usuari si abans no s’havia aixecat la corresponent barra que l’aguanta –però, si us plau, cal avisar-ho això?Tota aquesta absurda política preventiva ja s’està traslladant també aquí i, si no, mireu algunes de les increïbles advertències que vam trobar ara fa uns dies en un llibre d’aquests per a infants en què hi ha diversos botons que, prement-los, emeten sorolls. «Feu servir un tornavís de creu per treure el vis.» Això us ho diuen perquè no agafeu un ganivet i us talleu, que encara els posareu una demanda! «Retireu la tapa per obrir el compartiment de les piles.» Com ho faríem, si no! «Retireu les piles usades i llenceu-les immediatament. Instal·leu les noves piles amb el signe + cap amunt.» Ja sabem que som una mica totxos a l’hora de fer determinades coses, però tampoc calia precisar tant. O si? «No recarregui piles no recarregables» Uf!, aquesta sí que és bona. «Aquest equip només utilitza piles cel·lulars de botó AG13. No en feu servir d’altres.» És que si ho fem, segurament no funcionarà, no? I encara una última: «S’han de canviar les piles quan els sons es barregen, es distorsionen o es debiliten.» Això és el que els passa a tots els aparells que van amb piles, no? I que jo sàpiga, em sembla que fa anys i panys que la pràcticament tota la població en té coneixement...Bé, ja ho veieu. Quin cúmul de despropòsits en tan poques línies, i encara ens en deixem, perquè al llibre hi ha tota una pàgina plena d’advertències absurdes. I això que només es tracta d’un simple llibre per a mainada, una joguina com milers d’altres que es venen al món cada dia. Una joguina que és evident que ha d’estar fabricada amb la màxima qualitat possible perquè cap nen prengui mal; però sovint tinc la sensació que entre tots n’estem fent un gra massa de tot. Com si no hi hagués terme mitjà.I el pitjor del cas és que no sembla pas que tot plegat tingui aturador: encara algun dia –no ens n’estranyéssim pas– ens avisaran que tal llibre o tal joguina no es menja. No fos cas que a algun nen se li acudís fer-ho, els pares protestessin i els fabricants haguessin de pagar una demanda milionària! (Publicat a Presència, número 1801, de 3 de setembre de 2006)

2006-09-13T13:24:00.000+02:00

Més sobre Cristòfor Colom. Quan ara fa uns mesos vam tancar el dossier sobre la catalanitat de Cristòfor Colom que aquesta revista va publicar coincidint amb els cinc-cents anys de la mort de l’Almirall, no hauríem pas pensat que poques setmanes després tindríem sobre la taula noves publicacions, des de llibres fins a articles, com fer-ne un altre dossier. Bé, potser exagero, però és evident que l’interès per la figura de Colom segueix molt viu. Suposo perquè es tracta d’una espècie d’expedient X, una d’aquelles coses envoltades de misteri sobre les quals es permès de fer córrer múltiples teories. Colom és, no ho oblidem, després de Jesús, el personatge històric sobre el qual s’han escrit més llibres, la qual cosa vol dir milers. En tot cas, avui només es tractava d’apuntar en quines de les novetats de les quals us parlava val la pena d’entretenir-se, encara que no només sigui una estona, i en el cas, naturalment, que tingueu un mínim interès en la figura de l’Almirall, la qual cosa no és pas ni obligatòria ni essencial.Una de les novetats més destacades –a part de la publicació de la Historia del Almirante, de Ferran Colom, en castellà i a Planeta, i d’un llibre de la genovista Consuelo Varela, La caída de Cristóbal Colón, sobre la detenció de l’Almirall l’any 1500, en el que és l’inici del desprestigi de Colom per la corona espanyola– és la reedició del llibre Cristófor Colom fou català, del peruà Lluís Ulloa, publicat el 1927 i que durant tot aquest temps ha estat com una espècie de far que ha guiat els diferents investigadors interessats en la catalanitat de Colom. El volum l’ha editat l’editorial Base, vinculada a la família de Jaume Sobrequés, director del Museu de Història de Catalunya, i un dels pocs historiadors oficials que s’han atrevit a donar suport públic a Jordi Bilbeny i la seva gent, en les seves investigacions sobre catalanitat de Colom i de tota l’empresa de la descoberta d’Amèrica. De fet, Bilbeny i els seus socis aplegats en el Centre d’Estudis Històrics (www.histocat.cat) són alguns dels que han aportat novetats en el tema, algunes de les quals, de caire molt revolucionari, com la que manté que Colom no va morir a Valladolid sinó a Barcelona i que va ser enterrat a la catedral de la capital catalana. Les argumentacions de Bilbeny, com sempre aparentment molt contundents, les podeu llegir al web de la seva fundació.Qui tampoc s’ha estat quiet aquests mesos són la gent del Centre d’Estudis Colombins –més moderats que Bilbeny i companyia–, que han obert finalment pàgina web a www.cecolom.cat, gairebé coincidint amb la celebració de tres jornades en les quals es va informar sobre els estudis sobre la llengua de Colom fets pel professor de la UPF Lluís de Yzaguirre i sobre com van els estudis sobre l’ADN recollit a uns dos-cents catalans de cognom Colom. Sobre aquest punt, tot fa pensar que caldrà esperar encara algunes setmanes per saber-ne els resultats definitius i entre alguns investigadors catalans hi ha fins i tot el temor que els científics espanyols acabin girant la truita en favor seu. «Encara seran capaços de fer-los públics el 12 d’octubre i de dir que era espanyol. De Barcelona, però espanyol», ha assegurat més d’un amb la boca petita. I és que, com veieu, tenim Colom per estona. (Publicat a Presència, número 1800, de 27 d'agost de 2006)

2006-09-13T13:17:00.000+02:00

Canvis tecnològics. Reviso, gairebé per casualitat, la pel·lícula Tesis, primer film que un precoç Alejandro Amenábar va rodar l’any 1995. Independentment del valor de la pel·lícula, un producte de suspens i intriga molt ben portat i en el qual ja s’intuïa que Amenábar seria el gran director que ha demostrat ser a Mar adentro, el que ens va atreure més l’atenció en aquesta nova visió de Tesis va ser com ha canviat el panorama tècnic de l’audiovisual en poc més de deu anys. I ha canviat tant, que la majoria de coses que li serveixen a Amenábar per bastir part del seu fil argumental al film o bé ja no existeixen o bé estan a punt de deixar d’existir.Suposo que molts ho recordareu: bona part de l’acció de la pel·lícula transcorre en un gran arxiu de cintes de vídeo de la facultat on estudia la protagonista, un material que la implantació total del DVD ha acabat fent obsolet a moltes llars i biblioteques. Tinc coneguts, per exemple, que ja s’han desfet de tots els seus vídeos, tant els comprats com les cintes amb gravacions de la televisió. En molts casos, s’han passat les pel·lícules que els agradaven a DVD, però en molts altres simplement han pensat que segurament, entre tanta oferta audiovisual, ja tindran oportunitat de tornar a veure-les. O, si no, sempre els queda el recurs de baixar-se-les per l’Emule.De Tesis també ha quedat obsoleta aquella gran sala d’edició de les pel·lícules que els dolents –per utilitzar el llenguatge cinematogràfic– tenen en un soterrani. Des de fa uns anys, segurament en farien prou amb una càmera digital ben petita i un ordinador de potència mitjana, com els que molts tenim a casa, per gravar i editar sense problemes els seus films. Aparells que també ens servirien per guardar els arxius. D’altra banda, un material tan peculiar com el de la pel·lícula –gravacions d’assassinats– segur que ara tindria –i segurament ja la deu tenir– una distribució a través d’Internet. I és que la xarxa i els telèfons mòbils –actualment convertits sovint en càmeres– són els dos grans absents del film d’Amenábar, una pel·lícula rodada, per dir-ho d’alguna manera, abans-d’ahir. Per no parlar de pàgines com Youtube o Google Video, que, amb poc més d’un any d’existència, estan revolucionant –ja ho hem comentat en anteriors ocasions– la manera de produir i veure audiovisuals. Hollywood, per exemple, ja fa alguns mesos que segueix de prop aquestes pàgines a la recerca de talents nous i de noves oportunitats de negoci, mentre veu com els cinemes de tot el món van perdent espectadors. «Qualsevol paga per veure una pel·lícula si la pots gaudir al sofà de casa i més o menys gratis», diuen alguns joves, oblidant que hi ha màgies –com la que es produeix en una sala fosca quan es projecta una pel·lícula– que difícilment podran superar tots els avenços tècnics en el món audiovisual. Però, segurament, dec estar equivocat i d’aquí a deu anys potser tot això que ara ens sembla tan modern ja haurà passat a la història arrossegat pel remolí dels canvis tecnològics. (Publicat a Presència, número 1779, de 20 d'agost de 2006)

2006-08-09T16:16:00.000+02:00

Retorn al passat. De quan no teníem aire condicionat al cotxe, vull dir. Efectivament, fa gairebé tres setmanes que no tinc aire condicionat al cotxe. I no en tinc per una sèrie de circumstàncies gairebé astrals, entre les quals se’n compten de purament mecàniques –potser un defecte de fabricació–, però també d’altres que són producte de l’actual globalització de l’economia, com ara el fet que una peça de recanvi trigui dies a arribar perquè resulta que ve de l’altre costat de món.És ben bé que sovint som una mica babaus a la vida. Va ser segurament per això que al principi de tenir l’aire condicionat espatllat fins i tot em feia una certa gràcia. Mira per on, pensava. Ara reviurem situacions d’anys enrere. De fet, em deia, tampoc en tinc un record dolent, de quan disposar-ne només era a l’abast de molt pocs. No recordava, per exemple, haver passat grans calors les tardes d’uns quants estius quan havent dinat agafava el meu primer cotxe, un Dyane 6, i enfilava cap al diari a Girona, mitja hora de carretera. O anant a la platja en hora punta molts estius amb aquell Peugeot 205 blanc que tants cops em va deixar tirat perquè no hi havia manera que es volgués engegar. Sí que recordava, per exemple, un viatge molt acalorat travessant França tornant d’Irlanda. Potser és que el canvi de temperatura –a l’illa de Sant Patrici no va deixar de ploure en quinze dies– ens ho va fer més evident.Ben aviat, però, vaig veure que amb aire condicionat al vehicle es viu molt millor i que aquella peça que no arribava o el japonès o qui fos que l’havia d’enviar, estava a punt d’acabar-me la paciència de ciutadà ben acostumat a viure bona part dels estius refugiat darrere les finestres del cotxe.Va ser en aquest punt que vaig recordar un magnífic article de l’escriptor i periodista nord-americà Bill Bryson, del seu llibre Historias de un gran país, (RBA, 1998). Amb la seva ironia habitual, Bryson parla de la relació entre l’aire condicionat i els seus conciutadans. «Majoritàriament, els nord-americans s’han acostumat de tal manera a passar la major part de la seva existència en recintes tancats i amb l’aire condicionat que ni els passa pel cap que pugui existir una altra alternativa», escriu Bryson, que recorda que en moltes ciutats dels EUA s’han cobert carrers o s’han construït passos coberts per connectar botigues i centres comercials, de tal manera que la gent no hagi de sortir fora. Bryson explica que el súmmum d’aquest nou costum és, per exemple, un gran hotel a Nashville (Tennessee), on s’han reconstruït paisatges amb tota mena de plantes, tot sota uns grans sostres de vidre, talment com si es tractés d’una colònia espacial d’aquelles que algú havia imaginat els anys seixanta.Aquí encara en som lluny d’aquest model americà, però em fa l’efecte que cada cop ens hi acostem més. Només cal que aneu a fer una volta per algun dels molts grans centres comercials per fer-vos-en una idea. I francament, un servidor potser no pot prescindir de l’aire condicionat al cotxe, però sí que prefereix mil vegades l’aire «no condicionat» de qualsevol paisatge natural. (Publicat a Presència, número 1798, de 10 a 17 d'agost de 2006)

2006-08-09T16:11:00.004+02:00

Retorn a casa. Fa uns mesos, just després del tsunami mortífer del sud-est asiàtic, us explicàvem la dramàtica història de la gent de l’arxipèlag de Chagos, a l’oceà Índic, que la Gran Bretanya va deportar a finals dels anys seixanta per tal que els Estats Units poguessin construir una gran base militar en una de les illes, la de Diego García, una instal·lació que s’ha revelat de vital importància estratègica en conflictes com el de l’Afganistan o l’Iraq. Els habitants de Chagos, unes dues mil persones, a qui de la nit al dia se’ls van tancar les escoles i altres serveis públics, com també se’ls va suprimir el vaixell que feia un servei regular de subministrament, van ser traslladats a llocs ben allunyats de les seves paradisíaques illes, com ara Maurici, on se senten desplaçats i viuen sovint en condicions de marginalitat, o la mateixa Gran Bretanya, on les seves condicions de vida no són pas precisament les millors. Els deportats, però, no han deixat de lluitar durant tots aquests anys, malgrat saber que fer-ho contra dues potències com ara la Gran Bretanya i els Estats Units és gairebé com picar ferro fred. En tot cas, però, les seves accions, bona part d’elles judicials, comencen a donar alguns fruits positius. Ara fa poc, per exemple, un tribunal ha declarat «irracionals i il·legals» les mesures dictades pel govern britànic per tal d’impedir el retorn dels antics habitants de l’arxipèlag a les seves illes. Aquesta és la quarta resolució judicial que en els últims cinc anys critica el tractament donat pel govern als nadius de Chagos. Un govern britànic que, tot i que es mostra inflexible en el tema, sí que sembla una mica menys rígid que anys enrere. Així, en un gest que, increïblement, no s’havia produït en quaranta anys, el mes d’abril passat va permetre a un centenar d’oriünds de Chagos tornar uns dies a les seves antigues llars. L’emoció va ser present durant tot el viatge, segons van explicar als periodistes alguns dels que hi van participar. «Vam veure amb tristesa que les nostres illes estaven completament abandonades. Tot plegat és una vergonya. Les antigues cases estan destruïdes, així com els cementiris i les esglésies, unes construccions que ningú ha mantingut», va lamentar Olivier Bancoult, un dels líders del moviment chagossià, que va explicar com els ulls de tots els participants en el viatge s’havien omplert de llàgrimes en veure de nou la terra on havien nascut i que havien hagut d’abandonar a corre-cuita. «Ara som més forts i tenim més arguments per ser més forts... i per mantenir l’objectiu de poder tornar un dia a viure al país on vam néixer», va dir Olivier Bancoult.No sé a vosaltres, però a un servidor la història aquesta de Chagos l’indigna especialment. Primera, perquè demostra vivament com pot actuar un govern quan el que menys li importa són els interessos dels seus ciutadans. I segona, perquè intento posar-me en el lloc dels deportats i imaginar-me per uns moments que haig de deixar per força la meva casa i el meu país –on, a més, s’hi viu molt bé– i, francament, tot el que em ve al cap no és pas precisament agradable. Més aviat tot el contrari. (Publicat a Presència, número 1797, del 4 al 10 d'agost de 2006)

2006-07-28T11:47:00.000+02:00

El 8 de febrer. Abans, al meu poble, el dia 8 de febrer era festa. El 8 de febrer era festa perquè va ser justament aquest dia del 1939 quan les tropes nacionals van arribar a Torroella de Montgrí, al Baix Empordà, on van entrar sense cap mena d’oposició republicana. Abans i de matinada, els rojos havien fet volar el pont sobre el Ter, en un últim i inútil intent de retardar l’impecable avanç dels feixistes. L’estrèpit que va provocar la voladura del pont era una de les poques coses que, de petit, es comentaven a casa sobre la Guerra Civil, juntament amb un episodi confós i que no he pogut aclarir mai sobre el mític general Líster i uns conills que la meva àvia Pepita va haver de matar perquè aquells republicans en retirada poguessin menjar alguna cosa. També es parlava, molt d’esquitllentes, d’un nebot de l’avi, curiosament de nom Miquel Riera, que va desaparèixer, com tants d’altres, al front. No tenia ni vint anys. Hi havia després una frase recurrent –«abans de la guerra...»– i d’una obvietat meridiana, però que la meva innocència infantil no em permetia d’entendre. M’imaginava llavors, i de fet, gairebé l’encertava, un món ben diferent abans de la guerra, tot i que la poca informació que em donaven no em deixava discernir sobre si havia sigut millor o pitjor.El 8 de febrer, us deia, era festa al meu poble. Aquest dia, a les dotze en punt, es feia un acte a la plaça de la Vila, en el qual se celebrava l’«alliberament» de la població per les tropes franquistes. L’acte era ben senzill, però molt simbòlic del poder del règim. Al balcó de l’Ajuntament hi pujaven les principals autoritats locals, des de l’alcalde al tinent de la Guàrdia Civil, fins la cap de la Sección Femenina, tots ben mudats i uniformats. El primer llegia el parte de guerra del 8 de febrer del 39, en el qual es descrivien, amb llenguatge triomfalista, les victòries del dia de les tropes nacionals. Tot seguit, els presents, braç enlaire, cantaven el Cara el sol, cançó patrioticofeixista que, curiosament, precedia una tradicional ballada de sardanes. Aquest acte de memòria històrica franquista es va fer fins ben bé l’any abans que morís Franco. Llavors, un servidor, afortunadament, ja havia après que bona part del que li havien explicat sobre el Caudillo a col·legi era mentida podrida, que «abans de la guerra» el país havia sigut una democràcia i que tots aquells que cada 8 de febrer pujaven al balcó de l’Ajuntament havien estat còmplices d’un règim criminal que ens havia retallat les llibertats, sotmès a penalitats diverses i prohibit la llengua, però que havia tingut la sort de poder tirar endavant en haver coincidit amb la guerra freda amb l’URSS i amb un gran moment de prosperitat a Europa, del qual es va beneficiar enormement. Això i res més va salvar Franco i els seus còmplices. Això i, evidentment, les ganes de tirar endavant de tothom quan va arribar la democràcia. Però no cal confondre el perdó amb l’oblit. Sobretot, i bàsicament, perquè les generacions futures sàpiguen el que es podrien trobar si baden. Que no seria poc. I si no, que ho preguntin als milers de víctimes i als milers d’exiliats, com aquells oncles meus de França, que cada setembre venien per vacances uns dies a casa i amb els quals mai vam parlar de la guerra, com si això fos perillós, que potser ho devia ser en aquells difícils – encara– anys seixanta. (Publicat a Presència, número 1796, de 28 de juliol a 3 d'agost de 2006)

2006-07-21T18:40:00.000+02:00

Mort en vida. Llegeixo un esfereïdor reportatge sobre com tracten les noies que trenquen determinades normes socials en una regió del sud d’Anatòlia, a Turquia, dominada per l’islam més conservador. No es tracta només de casos de maltractaments, sinó d’assassinats i de suïcidis induïts. Les víctimes són noies que han gosat fer coses tan «dolentes» com ara mirar un noi, portar faldilla curta, voler anar al cinema o que, fins i tot, han estat víctimes de violacions. En el llenguatge dels botxins, que han estat «deshonrades».Fins fa poc, aquestes noies eren «executades» habitualment per germans seus menors. A causa de la seva joventut, el noi era castigat a una pena lleu, a més, sovint els advocats argumentaven que havien estat induïts per la família a cometre el crim, amb la qual cosa, al cap de poc temps, ja sortien de la presó. Però des que Turquia ha demanat d’entrar a la Unió Europea (UE) les coses han canviat. El govern turc, pressionat pels europeus, ha endurit les penes pels assassinats «d’honor» i ara els culpables poden ser condemnats a cadena perpètua, fins i tot si són menors. Però l’enduriment de la llei no ha impedit que continuïn les morts de noies. Ara les indueixen al suïcidi. Ho explica una noia que, afortunadament, ha pogut escapar de la seva família –que la volia matar perquè s’havia enamorat d’un noi– i que ara viu acollida en un centre d’internament. «Em van fer sentir que havia comès el pecat més gran del món. Vaig sentir que no tenia dret a deshonrar la meva família i que no mereixia seguir viva. Així que vaig decidir respectar el seu desig que jo morís», ha explicat la noia, que ha sobreviscut a tres intents de suïcidi.Altres, però, no han tingut tanta sort i han trobat la mort que els han desitjat els seus familiars, els quals per aconseguir que les noies se suïcidin sovint les tanquen durant dies en habitacions amb raticida, una pistola o una corda, per tal que, en la desesperació màxima, posin fi a la seva vida. Una tortura cruel que només el fanatisme i la manca d’educació poden portar a terme. Un fanatisme i una manca d’educació injustificables des de tots els punts de vista, fins i tot aquells que t’etziben a la cara allò de la tradició cultural. Una tradició que potser no posa fi a la vida real de moltes dones d’origen àrab, però que sí que les condemna a una espècie de mort en vida, fins i tot aquí al país. I què és sinó una mort en vida obligar una filla a casar-se amb un desconegut que viu a Alemanya, per exemple, com ens explicava l’altra dia la mestressa d’una botiga a qui vam preguntar sobre una dependenta d’origen marroquí que tenia. «La van enviar ben lluny. Com segurament un dia faran amb la seva germana.» Aquesta treballa ara a la botiga i la mestressa ens explica que, per exemple, la noia no ha anat mai al cinema. «Els pares no l’hi deixen anar.»Uns pares amb la mateixa mentalitat tancada que els d’una nena de tres anys que, ara fa pocs mesos, no va poder gaudir, com els seus companys de guarderia, d’una innocent obra de teatre infantil. Una mort en vida que, com veieu, comença ben aviat en determinades famílies del país. (Publicat a Presència, número 1795 del 21 al 27 de juliol de 2006)

2006-07-17T11:27:00.000+02:00

Tecnològicament superior. No sóc, com encara n’hi ha pel món periodístic i intel·lectual, d’aquells perepunyetes respecte a les noves tecnologies. Tot el contrari, l’any vinent farà deu anys que tinc connexió regular a la xarxa a casa i us podria explicar, per tant, com hi han canviat les coses des d’aquells temps. Tampoc sóc, però, dels que pensen que el món s’acaba a Internet i que, a partir d’ara, tot passarà o haurà de passar per la xarxa. De proves que no serà així –malgrat els auguris de certs profetes de la tecnologia–, n’hem tingut abastament aquests últims anys, durant els quals sí que és cert que Internet ens ha canviat moltes coses –el correu electrònic n’es una de les més palpables, la compra de determinats productes com ara els viatges n’és una altra, sense oblidar-nos de tot el que fa referència a accés a vídeos, música o jocs–, però també és veritat que no se n’han modificat tantes com s’havia dit, i per això continuem, entre altres coses, llegint diaris i llibres en paper.Tot plegat ve a compte d’unes afirmacions que l’editor Ernest Folch va fer en l’encontre de creadors L’escriptura i el llibre en l’era digital, que el KRTU, el centre d’avantguardes del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va organitzar ara fa uns mesos a Lleida i que ara s’han recollit, com la resta, en un volum. Folch va fer a Lleida Una breu reflexió sobre el futur del llibre. Raons per a l’optimisme, en la qual formulava, abans de la reflexió final que ens interessa, quatre apunts també molt encertats sobre el tema: «No és veritat que hi hagués una crisi de mercat. No hi havia menys lectors, hi havia massa llibres! No és veritat que hi hagi una crisi de la literatura catalana. I no és veritat que no hi ha un mercat potent i que pot créixer», assegurava Folch, que feia una clara aposta per la qualitat abans que per la quantitat.I la reflexió final. Simplement molt encertada: «No és veritat que el llibre com a tal hagi de desaparèixer. No crec en l’apocalipsi, en un futur sense llibres. El llibre no sobreviurà pels arguments romàntics (és bonic, el paper fa bona olor, etc.) sinó per arguments tecnològics: te’l pots endur a tot arreu, l’accés a la informació és molt ràpid, no depèn de cap font d’energia, retornar a una pàgina marcada, rellegir, portar-lo a la butxaca, regalar-lo, és molt senzill. Res és més manejable i pràctic que un llibre, és a dir, res és tecnològicament superior a un llibre. Per això sobreviurà sempre.» Igualment com els diaris, m’agradaria afegir-hi, malgrat els auguris fatals de determinats gurus de la comunicació, que semblen oblidar les lliçons de la història, com aquelles que diuen que la ràdio no va eliminar els diaris, ni la televisió ho va fer amb la ràdio. I si no, el temps ho dirà.En tot cas, no deixa de ser curiós que les intervencions de l’encontre aquest de Lleida només es trobin impreses i no pas penjades a la xarxa. Potser tan sols es tracta d’un tema pressupostari, però en tot cas és ben simptomàtic de les veritats que expressava l’Ernest Folch. (Publicat a Presència número 1794, del 14 al 20 de juliol de 2006)

2006-07-04T10:57:00.000+02:00

Ser xarnego o exercir-ne. Suposo que si ens veiés un nord-americà quedaria ben parat del debat que s’ha aixecat aquests dies a Catalunya amb l’anunci que José Montilla serà el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat. Suposo que si ens veiés un nord-americà pensaria que quin lloc més estrany és aquest en el qual –en comparació al seu, naturalment– es fan diferències sobre l’estatus de ciutadà segons el seu lloc de naixement, i la cosa s’agreuja si aquests ciutadans «no nadius» es dediquen a la política; llavors el nord-americà –acostumat a veure com nord-americans que abans eren estrangers no han tingut, al llarg de la història del país, gaires problemes per pujar en l’escala social–, veuria amb sorpresa que a aquests «no nadius» no se’ls tracta segons la seva vàlua o segons el seu compromís al país, sinó que pesa, i molt, el seu cognom i el seu origen. O així potser ens ho volen fer veure, per exemple, en el cas d’en Montilla.
Perquè és evident que el problema, si és que podem parlar de problema, no és tant una qüestió de cognoms, sinó d’actitud cap al país i tot el que aquest representa. És a dir, que del cognom i de l’origen se’n faci bandera i militància. Que el cognom i l’origen siguin, en definitiva, una arma política, la qual cosa, com tothom sap, és d’allò més perillós en un país com és Catalunya, conformat per una amalgama de ciutadans d’orígens molt diversos. I en tot cas, perquè si es vol i se’n tenen ganes, dels cognoms i de l’origen se’n passa. Com n’han passat i en passen cada dia, per exemple, milers de catalans nascuts molt lluny d’aquí o a aquí en famílies d’immigrants, que tenen molt clar quin és el seu país i quines són les prioritats d’aquest país. I que es diuen Martínez, Sànchez o López i a qui ningú se li acut veure com un xarnego.
No penseu pas que ara jo crec que el senyor Montilla no tingui clares les prioritats nacionals del país però, què voleu que hi faci, no m’agrada la seva actitud cap a determinades coses bàsiques com ara la cultura, i només cal recordar què ha dit sobre la fira del llibre de Frankfurt, per posar un exemple d’aquesta última setmana. I, en tot cas, el que no m’agrada gens és l’actitud de determinada gent del seu partit que només esperen que surti algun polític rival i que li digui xarnego per saltar tots plegats fets una fera. Arribats a aquest punt de l’afer, no hauríem d’oblidar que el primer que va dir xarnego a Montilla, que el primer que va treure el tema –ara penso que fins i tot de manera prou meditada i volguda– va ser el ministre d’Administracions Públiques, Jordi Sevilla, que es pot dir Jordi, però que sovint sembla més que es digui Jorge.
Tornant al nord-americà del principi, penso que, de totes maneres, el que realment el sorprendria és veure que aquest no és un país normal. Perquè en un país normal aquests debats ja no hi tindrien lloc. En un país normal, sense interferències foranes, vull dir, com ara els EUA i com és l’Estat espanyol, vaja. I em sembla que no calen més precisions, que tots ja entenem. (Publicat a Presència, número 1793, del 7 al 13 de juliol de 2006)

2006-06-29T18:16:00.000+02:00

França ens tem. I temo molt que aquesta és l’única deducció possible que es pot fer de la notícia que l’Estat francès ha decidit ajornar almenys fins al 2030 –és a dir, gairebé vint-i-cinc anys, tota una generació!– les obres de connexió del tren d’alta velocitat entre Montpeller i Perpinyà, la qual cosa és el mateix que dir entre els Països Catalans i la resta d’Europa. L’ajornament, no confirmat oficialment encara, és l’enèsim que es produeix en aquest tram de la línia d’alta velocitat europea. Un tram que, si haguéssim fet cas dels polítics d’aquí, dels d’allà i dels de més enllà, ja estaria en funcionament des de fa almenys uns quants mesos, per no dir anys. Però bé, això dels retards en el TGV entre Madrid, Barcelona i Perpinyà és com les piles del conillet de l’anunci, que duren i duren...Però, per què, us preguntareu, França no fa arribar l’alta velocitat ferroviària fins a Perpinyà? Per què el TVG s’acaba a Montpeller i no segueix més avall? És que els nord-catalans no són ciutadans de la República? Bé, si fem cas de la història recent de la Catalunya Nord, potser haurem d’acabar deduint que no. Entre altres coses, perquè les inversions governamentals franceses al territori han estat més aviat minses els últims anys. Suposem que deu tractar-se d’una província massa allunyada de París per merèixer una mica més d’interès en coses tan importants com les inversions públiques. En tot cas, però, el problema de fons no és pas, naturalment, aquesta discriminació històrica que ha patit la Catalunya Nord, ni tampoc que les Corberes siguin un territori massa difícil de travessar –tots sabem que, quan els governs s’ho proposen, fan ponts allà on volen i només heu de pujar uns quilòmetres més amunt de Carcassona, a Milhau, per comprovar-ho, contemplant el que diuen que és el pont més gran del món–, sinó que més aviat és que no volen. I no volen perquè temen molt que la connexió d’alta velocitat entre la Provença i el Llenguadoc amb Catalunya pot ser clau perquè ports com el de Barcelona o el de Tarragona entrin en competència amb el de Marsella, per exemple. I és que no hem d’oblidar que el tren d’alta velocitat no serà només per als passatgers sinó que es calcula que es mourà un gran volum de mercaderies. Potser també és per això que la connexió entre el Principat i el País Valencià va com va. És a dir que ni es mou ni es mena, com diuen a pagès. Mentre que els enllaços entre València i Madrid i entre Barcelona i Madrid avancen, a trompades, però avancen. De fet, és com si els catalans féssim amb València el mateix que els francesos fan amb el Principat, amb la diferència que el govern valencià ha apostat, des de fa temps, per mirar cap al centre peninsular.Ja ho veieu, doncs, com pinten les coses per al país, encaixonats com estem entre un estat que ens tapa per dalt i un altre que vol i dol, sense oblidar-nos, naturalment, de la incompetència dels nostres polítics, més preocupats per quedar bé amb els uns i els altres que no pas per construir un futur conjunt entre territoris germans. (Publicat a Presència, número 1792 del 30 de juny al 6 de juliol de 2006)

2006-06-21T17:50:00.001+02:00

A propòsit de Ciutadans de Catalnya. Us copio a continuació un article d'Enric Ramionet publicat a El Punt el dissabte 17 d'agost a propòsit de Ciutadans de Catalunya i que m'ha semblat una de les visions més encertades sobre el tema que s'han publicat última ment. El seu títol és «Víctimes i victimaris»:

«Si un internauta despistat busca el nom d’Arcadi Espada al més cèlebre dels cercadors, després de llegir les 50 primeres entrades haurà descobert que el seu propietari és un periodista i professor d’universitat que, a Girona, va ser agredit per una trepa d’independentistes furibunds. Un campió de la democràcia i les llibertats maltractat pel fanatisme.És aquesta la realitat? Per l’hipotètic internauta encuriosit, ho és, indiscutiblement. La realitat es construeix diàriament i damunt dels fets de l’Auditori Narcís de Carreras, a hores d’ara, ja s’han erigit enormes arquitectures. Pocs dies abans, també a les comarques gironines, l’Eduard, un noiet que transitava amb una estelada enganxada a la motxilla, també va ser agredit, en aquest cas per individus excitats per altres patriotismes ara no sé si dir constitucionals o preconstitucionals. No cal dir que si l’internauta fa la recerca, no en trobarà cap rastre. Des de sempre la realitat s’ha forjat amb materials nobles i no s’hi poden fer aportacions de ferro colat. I aquest és un principi elemental que els que pretenen influir en la seva conformació ja haurien de conèixer, encara que es tracti de formacions polítiques juvenils i passionals. Als Ciutadans de Catalunya diuen que els falta aire perquè el nacionalisme català carrega excessivament l’ambient. És curiós que atribueixin la seva asfíxia justament als que malden per alliberar-se de l’asfíxia de l’uniformisme, també definit aquí com a espanyolisme. Que es considerin víctimes dels que es proclamen víctimes. En la realitat que, procurant estar molt atent, m’he o m’han construït, diria que els partidaris d’essencialismes aliens al català, ho porten amb força desinhibició per aquestes terres i sovint, fins i tot, amb un cert exhibicionisme. Em sap greu però em sembla que la dels Ciutadans és una perspectiva nítidament paranoica. Sofisticada, en efecte, però paranoica.Però si hi ha una contraindicació clara en el tractament d’aquests deliris és justament la que apliquen els Maulets. Perseguir els que se senten perseguits no és, òbviament, la millor medecina per combatre la seva afecció. Llevat d’en Boadella, la psicologia del qual és molt més fàcil d’entendre quan s’està avesat a tractar amb adolescents i d’algun altre individu enjogassat, sospito que els Ciutadans de Catalunya se senten veritablement tractats de forma injusta. Aliens a les sentimentalitats predominants a aquesta banda del món per història personal i per un cert encarcarament vinculat (amb perdó) a aquella altivesa que hi ha gent que sembla que ha mamat des del bressol, captivats per altres sentimentalitats, els irrita percebre que aquí ocupen una immerescuda excentricitat i han covat (ai em temo que sí) la llavor del ressentiment. La seva pàgina web permet accedir a articles extraordinaris que sorgeixin d’una selecció malaltissa o interessada de petits fragments de l’enorme mosaic de la realitat. La major part estan escrits en llengua castellana, però a la part superior, ofereixen la possibilitat de llegir-los en català. Quan ho sol·licites, l’article continua en castellà. En cap cas es dóna la situació inversa però estic convençut que no hi ha mala fe. Per ells, la llengua és simplement allò del sistema de signes orals per a la comunicació i no aquesta cosa carregada d’intenció que ens ha quedat als catalans. Ells diuen «buenos días» i saluden, nosaltres dient «bon dia» estem salvant un món. I és que a ells, afortunats com són, la llengua els surt amb tanta naturalitat que ni se n’adonen. Com el nacionalisme.»

2006-06-21T16:53:00.000+02:00

El guàrdia urbà que renya. Des d’aquell dia en què em va renyar a mi per haver comès una petita infracció de trànsit, que me’l trobo tot sovint als matins mentre vaig amunt i avall entre l’escola dels nens i la feina: és el guàrdia urbà que renya a tothom, el paladí de la circulació rodada a la meva ciutat, l’home que esbronca els conductors mig adormits que, pel que sigui, per mala fe, per imprudència temerària o per simple badada se salten lleugerament les normes del trànsit.El dia que em va renyar a mi va ser després que un servidor, que estava a punt de sortir d’un aparcament, avisés la furgoneta de la policia amb què anava el guàrdia que, si s’esperaven un moment, jo me n’anava i ells estacionarien de manera molt més còmoda. Però va ser tocar només suaument la botzina per avisar-los, que ja vaig veure que alguna cosa no anava bé. Perquè el que havia de ser un agraïment –a tothom li agrada que l’adverteixin en situacions com la descrita– va ser des d’aquell moment un mal tràngol. I és que només de sentir el clàxon, una cara de pocs amics va sortir per la finestra del vehicle policial, com volent dir què coi fa aquest ara tocant la botzina. Un cop entesa, però, la situació, van fer marxa enrere i jo vaig començar a sortir. El que no m’esperava és que la meva maniobra següent, feta amb tota la prudència del món, com no havia de ser d’altra manera davant d’una dotació policial, acabés amb esbroncada. De fet, vaig canviar de direcció per un pas correcte però vaig travessar dos carrils de cop en pocs metres, la qual cosa, evidentment, era il·legal. Un fort clàxon em va aturar en sec i ja només vaig tenir temps de veure com de la furgoneta baixava un urbà, el de la mala cara d’abans, amb més morros si fos possible. Això sí, em va renyar amb contundència, però molt correctament. Que si no sabia que no podia travessar dos carrils de cop, que si hem de conduir tots plegats millor, etcètera. Jo, que no sóc de mena contestatària, només tenia ganes de marxar i que no em clavés una multa, però aquell home continuava la seva esbroncada, fins que al cap de dos o tres minuts, que se’m van fer eterns, em va alliberar.Des d’aquell dia, però, només faig que trobar-me’l i gairebé sempre renyant a algú. Un dia, l’esbroncada la va rebre un vianant que es veu que no es va aturar a temps en el pas zebra que el guàrdia controlava. Al cap de poc, la víctima era una noia que conduïa un vehicle de pràctiques. Suposo que també va rebre el professor. En un altre ocasió, renyant un conductor que vés a saber quina n’havia fet, va fer, en pocs moments, una cua ben llarga.A mi, francament, al principi, aquest guàrdia urbà em queia molt malament, però ara l’admiro. Sobretot perquè no treu el talonari de multes a corre-cuita, com fan molts dels seus companys, sovint, fins i tot, sense baixar del cotxe. L’únic que no m’agrada és que es cregui un Messies del trànsit i, sobretot, que encara no hagi esbroncat aquella dona inconscient que també em trobo cada matí i que porta un nen petit al darrere sense lligar. Au! (Publicat a Presència, número 1791, de 23 de juny al 29 de juny de 2006)

2006-06-21T16:51:00.000+02:00

Un contracte per a mestres. Comentàvem ara fa una setmana les ingents possibilitats d’Internet com a eina d’entreteniment a partir de les pàgines de ràpida visualització de vídeos, però van deixar de banda les moltes estones que dedica la gent a enviar-se i reenviar-se tota mena de documents, sobretot del tipus Power Point amb tot de fotografies més o menys interessants i frases més o menys transcendentals, però també simples textos que expliquen històries sovint presumptament divertides. Són les clàssiques cadenes de correus electrònics, gairebé tan antigues com aquest sistema de comunicar-nos que ens va revolucionar la vida encara no fa ni deu anys, almenys de manera més o menys general.Un d’aquests correus reparteix aquests últims dies per la xarxa un document històric –sovint delirant si no fos perquè és ben real– sobre un contracte que es feia a algunes mestres l’any 1923. Com passa sovint a Internet, la informació és molt minsa. En cap lloc del document, que corre en castellà, s’hi diu, per exemple, d’on és aquest antic i sorprenent «contrato de maestras» que, per exemple, obligava les dones que el signaven a comprometre’s a no casar-se, sota amenaça que l’acord quedaria completament anul·lat. La mena conservadora que el va redactar, però, no es va aturar aquí, que Déu n’hi do. Vegem altres punts. Com els que prohibien les mestres «caminar en companyia d’homes», «anar a les gelateries del centre de la ciutat», «abandonar la població sense permís» o «ser fora de casa entre les vuit del vespre i les sis del matí». En el contracte també s’obligava les signants a «no fumar cigarretes», a «no beure ni cervesa, ni vi, ni whisky» –sorprenentment no deia res d’altres begudes alcohòliques de més grau!– i a «no viatjar en cotxe amb cap home, excepte germans o pare». Naturalment, les mestres havien de «vetllar» pel seu aspecte personal. Així, tenien prohibit «fer servir roba de colors brillants», «tenyir-se el cabell» o «maquillar-se o pintar-se els llavis». En el contracte s’especificaven també altres coses absolutament insòlites com ara «fer servir almenys dos enagos» o «no usar vestits que quedin a més de cinc centímetres per damunt dels turmells»; tot això, al costat de tot de normes sobre com mantenir neta l’escola. Tot de bestieses, ja ho veieu, pròpies d’una època en què una determinada moral puritana afectava tots o gairebé tots els aspectes de la vida quotidiana.Dèiem abans que, en un primer moment, desconeixíem el lloc on feien signar aquest contracte a les mestres, però si una altra cosa té Internet és que hi pots trobar respostes a gairebé tot. I, naturalment, així va ser: hi vam trobar que aquest paper infame va sorgir d’algunes ments malaltes als Estats Units als anys vint, segons es va recollir en el llibre Maestros i textos, de Michael Apple, sobre l’educació en aquest país, publicat el 1989 per Paidós. Les mateixes ments que, un segle després, tenen la barra de proclamar encara que la teoria de l’evolució és mentida quan la realitat demostra cada dia tot el contrari: tothom evoluciona, menys els intolerants i els ancorats en el passat. (Publicat a Presència número 1790 de 18 a 22 de juny de 2006)

2006-06-12T18:39:00.000+02:00

A l'èxit per Internet. Això d’Internet no té aturador, no exactament per fer-hi molt de negoci, que semblaria més aviat que no, sinó com a gran eina d’entreteniment. L’últim gran èxit és la tecnologia que permet veure vídeos sense descarregar-los a l’ordinador, a través de pàgines com Youtube, creada fa poc més d’un any i que ja s’ha convertit en una de les més visitades de la xarxa, tant que grans empreses com Google o Yahoo ja s’han afanyat a imitar-la. Penso que Youtube és bàsicament un lloc per passar-hi l’estona, d’aquí la raó del seu gran èxit, a part, naturalment, de la facilitat de penjar-hi els vídeos i la rapidesa i la bona qualitat amb què es poden veure. És per això que centenars de milers de persones, bàsicament joves, hi fan camí cada moment a la recerca d’imatges de qualsevol tema, segurs que n’hi trobaran. Entre altres coses, perquè a Youtube hi és tot o gairebé tot, des dels gols del Barça en la final de París, el concert del grup més tronat o anuncis divertits, fins a les més inversemblants de les trapelleries adolescents. I vídeo que els agrada, vídeo que comparteixen. A partir d’aquest moment, la cadena és imparable. I si no, que ho preguntin als pioners del tema, el grup britànic Artic Monkeys o a l’andalús El Koala, primer triomfador hispànic a Youtube amb el seu tema Opá, yo viazé un corrá, que ja s’ha convertit en la cançó de l’estiu, abans fins i tot que arribi de veritat la calor.Tornant a El Koala, el seu èxit fulgurant és digne d’estudi i tot plegat fruit d’aquesta nova tecnologia que permet l’intercanvi ràpid de vídeos. Efectivament, Manuel Jesús Rodríguez, que és el nom real d’aquest El Koala, és un senyor de la comarca de l’Axarquía, a Málaga, que fins fa poc compaginava el seu ofici de paleta amb la música, un camp on fa més de vint anys que es mou amb diferents grups. El tema que l’ha dut a l’èxit té, de fet, més de cinc anys d’existència, tot i que el vídeo, que és per on li ha arribat la popularitat, va ser enregistrat a finals del 2005, poc abans de la sortida de l’àlbum Rock rústico de lomo ancho, que és on està inclòs. Però, com dèiem, la carrera a l’èxit comença el 19 d’abril passat, quan algú va penjar el vídeo de la cançó a Youtube. A partir de llavors, i alguna cosa devia tenir perquè això passés, es va estendre com la pólvora. A casa, per exemple, la cadena ens el va enviar a primers de maig, però es veu que abans l’home ja havia sortit amb en Buenafuente, a El guiñol... i en altres programes de televisió, que van contribuir, ara sí massivament, a popularitzar l’home i la seva cançó. Tota una mostra que, a principis del segle XXI, el públic encara pot decidir, per sort, si val la pena fer pujar a l’Olimp de la popularitat alguna cosa que els experts més experts de les discogràfiques han rebutjat. Encara que, malauradament, tota aquesta teoria se’n va en orris veient altres vídeos que també triomfen aquests dies a la xarxa com l’enganxós Amo a Laura. Deuen ser els signes d’aquests temps, en els quals l’entreteniment a qualsevol preu és el nostre pa de cada dia. (Publicat a Presència, número 1789, de 9 a 15 de juny de 2006)

2006-06-01T13:47:00.000+02:00

Sobre la llengua, de nou. Fullejant diaris i navegant per internet et fas creus dels grans disbarats que s’arriben a dir a propòsit de la plena normalització de la llengua catalana. Un senyor catedràtic com Francesc de Carreras escrivia l’altre dia –res de nou, d’altra banda– tot de bestieses sobre el tema en un article a La Vanguardia. Carreras venia a dir que amb el nou Estatut de Catalunya es conculcaran alguns drets individuals, com aquell que, en teoria, permet a la gent expressar-se en la llengua oficial que vulgui. Advertia Carreras que el nou estatut és una mostra de la «pèrdua del sentit comú» que, segons ell, viu el país, i que provocarà molts conflictes en obligar els «treballadors d’entitats, empreses i establiments oberts al públic» a atendre els clients en la llengua oficial que aquests escullin. Deia irònicament Carreras que tot això és el reflex de l’«anomenat dret a viure en català», un dret que posava entre cometes i que definia, de manera totalment perversa com a «consistent a poder circular per tot Catalunya escoltant només català», la qual cosa, com bé sap el catedràtic, és totalment falsa. Per reblar el clau, Carreras utilitzava arguments terrorífics, més propis d’algú que vol balcanitzar el país que no d’algú amb esperit democràtic. Era el cas, per exemple, de frases de l’estil de «no serà aquest un problema que únicament afecta una petita part dels ciutadans que se senten ofesos i discriminats només pel fet de sentir parlar castellà?», «s’han d’atorgar drets a les minories intolerants?» o «facilita aquest precepte l’acollida i la integració dels immigrants?». La perversió en l’argumentació és ben clara, sobretot si això ho llegeix algú que ignora la realitat del problema i viu, per exemple, a Madrid, a Londres o Buenos Aires.No fotem! Com si aquí s’hagués obligat mai algú a expressar-se en català! Com si aquí s’hagués optat per una política de sancions i d’obligatorietat! Al contrari, hi ha hagut una màniga ben ampla per evitar problemes, una política que ha acabat perjudicant molt més a tots aquells que només demanen una cosa tan simple com poder viure amb la normalitat lingüística amb què ho fan, per exemple, els veïns de Múrcia, els de Chartres o els de Colònia, i no cal precisar massa quina és aquesta normalitat. El que no es demana de cap manera és no sentir ni veure el castellà per enlloc, entre altres coses perquè exigir o pretendre això va en contra de les mínimes normes de convivència en una societat democràtica. El que és curiós, però, és que sempre se sentin ofesos els mateixos, és a dir, aquells que practiquen l’autoodi o els que justament no parlen, ni sovint volen fer l’esforç d’entendre la llengua pròpia del país.El problema és que tots aquests arguments difamatoris van fer forat i provoquen un important rebuig en molts sectors desinformats, i només cal que feu un tomb per alguns fòrums d’internet per tenir-ne una bona mostra. És com allò que ens preguntava fa uns dies una senyora de Madrid a propòsit de l’ensenyament del català: «Voleu dir que no en feu un gra massa? Total, després tampoc els servirà de gaire. I, en canvi, amb el castellà, es podran moure per mig món...» I això que ella coneix prou bé Catalunya. Imagineu els que no! (Publicat a Presència, número 1788, del 2 al 8 de juny de 2006)

2006-05-25T15:27:00.000+02:00

Destrucció. Veient algunes imatges de les destrosses fetes pels brètols en diferents ciutats del país la nit de les celebracions de la segona Champions League guanyada pel Barça, el primer que et passa pel cap és preguntar-te el perquè de tanta violència gratuïta, deixant de banda que algunes de les trencadisses van ser fetes simplement per poder robar alguns dels productes de les botigues assaltades, amb la qual cosa els motius ja són ben clars. Però pel que fa a la resta, per què cremar contenidors o destrossar el mobiliari urbà? Perquè sí? Simplement diversió? Perquè ja no en tenim prou amb els marcians que matem la Play? O perquè així «Fotem el sistema que també ens fot a nosaltres», per dir-ho amb les paraules textuals d’un jove radical? És a dir, per una falsa i mal entesa estratègia antisistema, un paraigua sota el qual s’acaben aixoplugant joves amb ganes de gresca, delinqüents i altres caps escalfats que aprofiten qualsevol ocasió per tirar pel dret, començar a trencar-ho tot i provocar la policia, que és una cosa que dóna molta adrenalina i després queda molt bé d’explicar als amics. El problema és que la policia, d’aquí o d’allà, sol tenir molta mala llet i poca visió per distingir entre innocents i culpables, sobretot quan els agents han estat tot el dia preparant-se per treure la porra, com va ser el cas dels incidents a Canaletes. I llavors passa que comencen a disparar bales de goma indiscriminadament i a picar amb la porra a tots aquells que els semblen culpables dels aldarulls. I també que acaben rebent aquells que s’ho miraven però no trencaven res, com un noi a qui l’altre dia una pilota de goma li va trencar el nas o aquell a qui una mica més i se li emporten un ull per a tota la vida. Algú dirà que la policia no hauria d’actuar amb aquesta contundència, i tindrà raó, però també és ben cert que dos no es barallen si un no vol, i en aquest cas sembla molt clar qui va tirar la primera pedra aprofitant l’anonimat que li proporcionaven els milers de persones que celebraven la victòria blaugrana. També és veritat que anys enrere –i no tan enrere– era habitual que els provocadors fossin còmplices de la policia, en una estratègia que es repetia sovint, sobretot si la manifestació es feia, per exemple, un onze de setembre. Però, francament, aquest no és el cas dels incidents després de la victòria a la Champions.Tot plegat lliga força amb aquesta societat a qui sembla que cada cop li importen menys alguns valors, com ara el respecte –al que sigui, als més grans, als professors o a un simple fanal–. I sense respecte no hi ha societat possible, de cap mena. Perquè no tenir respecte implica no saber dialogar, implica imposar la força i la violència, la destrucció, en definitiva. I és cert que sovint, al llarg de la història, ha calgut perdre el respecte per poder canviar les coses, però em fa l’efecte que a hores d’ara, malauradament i amb comptades excepcions, la manca de respecte respon més a una espècie de desig irrefrenable de passar-ho bé peti qui peti. I així ens va. (Publicat a Presència, número 1787 del 26 de maig a l'1 de juny de 2006)

2006-05-18T13:32:00.000+02:00

Dossier sobre Colom. La setmana passada vam publicar a Presència un dossier sobre la catalanitat de Cristòfor Colom, que vam titular "El misteri Colom", i del qual n'he estat l'autor. Els amics de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, la gent d'en Bilbeny, per entendre'ns, l'ha penjat a la seva pàgina, www.histocat.com , un lloc imprescindible per a tots aquells interessats en el tema. Aquí teniu el link per accedir directament als pdf. http://www.histocat.cat/pdf/presencia_120506.pdf.
D'altra banda, els del Catalonia Today, el primer diari català publicat en anglès, també n'ha publicat una versió traduïda i un pèl més curta. Aquí la teniu, i amb un títol prou suggerent "Decoding Columbus": http://www.cataloniatoday.cat/issues/columbus.html
Que us vagi de gust.

2006-05-18T13:28:00.000+02:00

Peons, alfils i cavalls. Desconec què passa en altres països, però la democràcia, almenys pel que fa a Catalunya, té la mala virtut d’estendre la influència política d’aquells qui manen fins a l’últim racó de l’administració. És a dir, qualsevol càrrec directiu, encara que sigui de banal importància, ha de ser de la corda d’aquells que sostenen la poltrona a la capital, en un cadena que té el seu inici en el conseller de torn, continua amb els directors generals i delegats i acaba, sovint, amb els caps de servei i de negociat. Com si aquesta nostra democràcia no fos prou madura per poder garantir la fidelitat i la fiabilitat de tots aquells funcionaris de l’administració que no canviaran de lloc i que seran –o haurien de ser– els encarregats d’aplicar ordres i programes, mani qui mani a dalt de tot. És per això que per tal de poder assegurar la corretja de transmissió del poder, cada cop que hi ha un canvi a la conselleria, es mou gent amunt i avall, d’esquerra a dreta, fins a trobar i col·locar aquells que, suposadament, i encara que sigui en el nivell més baix de l’escalafó, podran executar amb tota seguretat i fermesa les polítiques decidides en l’inici de la cadena de comandament. Evidentment, no serem pas nosaltres els que posarem en dubte la necessitat que té qualsevol càrrec polític d’envoltar-se de persones de confiança, sobretot en els llocs importants d’un departament, però sembla impropi d’una democràcia adulta el fet que aquesta política s’apliqui fins al menys important dels negociats. I aquesta és una manera de treballar que va practicar amb assiduïtat l’anterior govern de CiU i que, amb més o menys força –també ho tenia més difícil perquè molts forats estaven ben coberts–, ha anat aplicant el govern tripartit, de la mateixa manera que totes les formacions polítiques ho fan, quan poden i ho creuen necessari, en els ajuntaments on governen. I no cal posar exemples, perquè tothom coneix, entre els milers de funcionaris del govern o dels diferents municipis, d’aquells a qui afavorien abans, que van deixar d’afavorir més tard –o no, perquè d’experts en canvi de jaqueta sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà– i que potser tornaran a afavorir d’aquí a uns mesos.En tot cas, l’expulsió dels consellers d’ERC ha tornat a posar en situació d’incertesa molts càrrecs intermedis i més d’un funcionari amb carnet, que ara veuen com perilla aquella situació de privilegi aconseguida per, posem-hi, un punt de mèrit propi i per una resta d’amistat i ser al lloc oportú en el moment oportú. Però el problema no és segurament per a aquests que van anar disparats cap amunt, per dir-ho d’alguna manera, sinó per a tots aquells innocents que, de retruc, i per bé o per mal, va afectar el moviment de peons, alfils i cavalls. Un moviment que potser es pot tornar a donar aquests pròxims dies, tret que els nous consellers entenguin, com sembla que seria ben lògic atenent la butxaca del contribuent, que, per sis mesos, potser no val gaire la pena moure fitxa. Però ja sabeu que en política tot està permès. O així s’ho pensen. (Publicat a Presència, número 1786, de 19 a 25 de maig de 2006)

2006-05-12T13:57:00.000+02:00

La lliçó de Sant Jordi. D’aquest Sant Jordi que acabem de passar, en podem extreure l’alarmant conclusió que la llengua d’origen en què s’ha escrit una novel·la ja no té cap mena d’importància. Ho dic, bàsicament, per l’èxit de la diada, que va ser La catedral (o L’església) del Mar, d’Idelfonso Falcones, segons si la versió és la castellana o la catalana. De fet, estic segur que molts dels compradors del llibre no saben a hores d’ara quina és la llengua en què es va escriure inicialment aquest best seller santjordià. És el castellà, com sembla indicar el nom de l’autor, o el català, que també podria ser, naturalment? Algú dirà que tant li fa, però un servidor tenia entès que una literatura es bastia principalment sobre la llengua o sobre l’escriptura en una llengua, la qual cosa contribuïa a enriquir-la. Això, però, que fa uns anys era tan clar, sembla que hagi passat avall, que deia en Pla. I tan avall que és ben evident que a molts editors els importa un rave la llengua original d’un llibre, mentre aquest expliqui una bona història i se’n venguin milers d’exemplars.Tot plegat és com un contrasentit en el procés de normalització lingüística del català. Abans ens queixàvem que no hi havia llibres en català i ara els hi tenim tots o quasi tots, fins i tot els que són un èxit en la literatura escrita en castellà, i encara no estem contents. Però és que convindreu amb mi que tot plegat és una mica surrealista i, segurament, la manera més fàcil de posar fi a una cultura literària d’anys: sotmetre-la a un procés de descafeïnament total, fins a acabar convertint-la en una mena de succedani de l’original. És una mica –no m’ho negareu– el que li està passant al país, la identitat del qual es dilueix com un terrós de sucre enmig del poderós i immens «cafè per a tots» que és aquest Estat de les Autonomies de l’Espanya democràtica.Tornant a la literatura, a part del llibre d’en Falcones, en tenim uns quants exemples en altres volums publicats recentment, com són els de Claudia Casanova, Matilde Asensi, Rafael Ábalos o Maite Carranza, en els quals la llengua d’origen passa ben desapercebuda, sobretot si aquest és el cas del català, no fos cas que algú a les Espanyes s’ofengués en adonar-se que allò que està llegint porta la «màcula» de la llengua de Fabra, que també podria ser.Tot plegat és una mica com tot això de la Fira de Frankfurt, on som els protagonistes de l’única ocasió en què els organitzadors conviden una literatura i aquesta resulta que té dues expressions ben diferenciades, com si des d’un punt de vista estrictament científic i acadèmic no s’hagués identificat sempre una literatura amb la llengua en què aquesta s’escriu. I si no, que ho preguntin als francesos, als italians o als mateixos castellans, a veure qui hi durien ells, a la Fira de Frankfurt. En el cas dels francesos, per exemple, hi convidarien els nord-catalans de passaport francès Joan-Lluís Lluís o Daniel Bezsonoff? Naturalment que no. Però ja se sap, a nosaltres ens agrada complicar-nos la vida. (Publicat a Presència núumero 1.785, de 12 al 18 de maig de 2005).

2006-05-12T13:54:00.000+02:00

Jo també n'estic fins al capdamunt. El comte de Godó és aquest senyor baixet, de parla castellana, que va heretar de la família un diari molt de dretes que es deia La Vanguardia Española i que des de la democràcia s’ha reconvertit en empresari d’un grup de comunicació que té la peculiaritat de saber casar-se amb qui sigui, sobretot si aquest és el qui mana, tant li fa si és de dretes com si és d’esquerres. D’aquesta manera li plouen ajudes, en forma de subvencions o de subscripcions col·lectives, que tot s’hi val quan aquells que són al poder necessiten el suport d’un diari, encara que aquest estigui escrit justament en la llengua que en molts dels seus discursos sembla que vulguin desterrar de Catalunya. Res més lluny de la realitat, però. Foc d’encenalls. Pellerofa. Allò important són les poltrones i les contribucions dels càrrecs que les ocupen.Tornem, però, al comte. Es veu que el senyor Godó n’està textualment «fins al capdamunt de l’Estatut», segons va dir a El País amb motiu de la celebració dels cent vint-i-cinc anys de La Vanguardia. Jo hi poso «fins al capdamunt» però, en realitat, l’home va dir «hasta el gorro», que a molts d’aquests que es pensen que en català no es va enlloc els semblarà fins i tot més contundent. Són els mateixos, suposo, que pensen igual que el comte o com la periodista que va entrevistar-lo, la qual va ser, en realitat, qui li va fer la pregunta sobre el tema amb una mala intenció manifesta: «Fins on n’està vostè, de l’Estatut?» La resposta ja la sabeu.El problema és com altres problemes d’aquest país. Ens volen fer creure que perdem el temps i que som uns pesats i uns nacionalistes dolents que només volem sembrar l’odi i que, a més, acabarem convertint el país en uns Balcans qualsevol, perquè ens capfiquem a voler aconseguir que coses que són plenament normals en molts altres llocs també ho siguin aquí. El problema és que aquells que diuen que estan fins al capdamunt de l’Estatut també diuen que estan fins al capdamunt de sentir-nos reclamar un respecte per a la llengua catalana o tantes altres coses com, per exemple, un Estatut com cal. El problema és que un servidor també està fins al capdamunt de veure’ls com menyspreen l’Estatut o el simple debat sobre l’Estatut, encara que aquest s’hagi descafeïnat –el debat, vull dir, i també l’Estatut, és clar– per culpa d’una classe política més preocupada per la salvaguarda dels seus interessos de partit que no pas pel país.Tot forma part, de fet, malauradament, de la degradació que pateix el país, on l’autoodi és el pa de cada dia i on el simple fet de lloar i defensar la cultura pròpia és considerat cada cop més com contrari a un suposat progressisme. Però només cal observar una mica què fan, per exemple, a Espanya quan els toca premiar el millor escriptor: li donen el premi Cervantes en una gran cerimònia d’estat i tots els grans diaris, inclosos els catalans, en parlem a tota plana. Aquí els donem el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en una cerimònia digna però justeta i els grans diaris del país hi passen de puntetes. No fos cas que algun intel·lectual s’ofengués i sortís dient que està fins al gorro dels escriptors catalans. Dels que escriuen en català, vull dir. (Publicat a Presència número 1784, de 5 a l'11 de maig de 2006)

2006-04-27T12:20:00.000+02:00

Tot a les escombraries. Vaig al taller de reparacions de la casa Sony a portar-hi la Play Station 2 de la mainada. S’hi ha encallat un cedé i no hi ha manera de treure’l. Res, penso, que no es pugui arreglar amb un tornavís i el canvi d’alguna peça. I, és clar, quaranta o cinquanta euros, o més, que l’hora de tècnic és cara, ja ho sabem tots. De seguida m’adono, però, que he fet el viatge en va. «Això no ho arreglem aquí. Ha de trucar a un número de telèfon que ara li dono i ja l’informaran», em diuen gairebé sense deixar-me ni preguntar com és que ells no accepten l’aparell. «Escolti, si és una reparació de no res», els dic, però el dependent només repeteix el número de telèfon on cal trucar. A mi la cara de babau encara no se me n’ha anat, però tal dit, tal fet, doncs. Agafo el mòbil i truco. L’atenció telefònica és ràpida. Almenys no et fan aguantar una horrible musiqueta durant un parell o tres de minuts, com passa sovint. «Quin problema té el seu aparell?», em pregunten en castellà, naturalment; el català per a la Sony no sembla ni que existeixi. Els ho explico, però tampoc sembla que els interessi gaire. «L’únic que necessitem és el tipus de model i saber si està interessat a rebre un nou aparell a canvi d’uns 80 euros.» La resposta em deixa ben parat i els dic que ja m’ho pensaré. Abans, però, em fan saber que no hi ha gaires alternatives: aquests aparells no s’arreglen i per tant, si en vol tenir a casa perquè els nens continuïn matant marcians o el que se’ls posi al davant o accepta el que li proposem o se’n va a la botiga a comprar l’últim model. De fet, però, no trigo gaire a dir que sí. Tot plegat, penso, és ben lògic si ho mirem amb els ulls de la societat consumista en què vivim. Els vuitanta euros són per pagar l’aparell nou –que deu tenir un ridícul preu de cost– i les despeses d’enviament del nou aparell, suposo. Hi deu anar inclòs també el preu de fer arreglar el vell, per reciclar-lo vés a saber en quin país o, simplement per fer-lo desaparèixer de circulació. Més tard els demanaré si el que ens donaran serà del tot nou. Naturalment que sí, em diuen.Més tard també, em trobo al senyor del taller de reparacions. El veig una mica desesperat. «Ara ja gairebé només arreglem aparells grans, com televisors i similars. La resta no val la pena», m’explica. Arreglar un reproductor de DVD, per exemple, sovint costa més que un aparell nou, em diu. Per què fer-ho, doncs? Millor llançar-lo directament a les escombraries i comprar-ne un de nou. Més pràctic i més barat, li dic, mentre penso que a aquell home i el seu negoci tenen segurament els dies comptats.El que suposo que no té els dies tan comptats és tot aquest voraginós usar i llençar, que potser dóna molta feina als xinesos i molts beneficis a les grans multinacionals, però que segur que ens embruta i contamina cada dia una mica més aquest planeta que potser un dia es rebel·larà contra aquests seus habitants que es diuen homes i que l’estan emmalaltint a marxes forçades. Ah! I qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra. Jo no m’hi atreveixo. (Publicat a Presència, número 1783, de 28 d'abril al 4 de maig de 2006)

2006-04-19T10:42:00.000+02:00

El triomf de la veritat. La veritat triga a imposar-se però sempre, més tard o més d’hora, ho acaba fent, per a sort dels justos i per a condemna d’aquells que no tenen escrúpols a l’hora de mentir i manipular per aconseguir els seus objectius polítics. L’última prova la tenim en la sentència del Tribunal Suprem espanyol que obliga l’administració valenciana a acceptar els certificats de coneixement del català expedits al Principat i a les Balears. Feia gairebé deu anys que el govern valencià, en una decisió fruit de la més vil de les mesquineses polítiques, havia decidit tot el contrari, esgrimint raons de tecnicisme legalista arran de la definició de valencià que l’Estatut d’autonomia feia del català que es parla a les terres del sud del país. Una definició, d’altra banda, absolutament acceptada per tots aquells que, amb quatre dits de seny, saben que de llengua catalana només n’hi ha una, s’anomeni com s’anomeni. Però bé, no cal allargar-se massa en aquest tema, tots sabem també l’ús –el mal ús, de fet– que del tema lingüístic ha fet la dreta valenciana, en contra, a més –i aquesta és una cosa que sovint al Principat s’oblida–, de bona part de la població valenciana, i no cal que en busquem gaires exemples, que tots en coneixem, i no pas només un, sinó molts.Tornant a la sentència del Suprem –contra la qual el govern valencià ja ha anunciat que recorrerà, al·legant, en una nova mostra d’hipocresia, que la nova redacció de l’Estatut legalitza l’«idioma valencià»–, té la virtut que deixa les coses al seu lloc, d’on no s’haurien d’haver mogut mai si aquest país no visqués, de tant en tant, episodis de veritable surrealisme.A vegades m’imagino com veuria el tema un estranger qualsevol, un filòleg alemany, per exemple, al qual li diguessin que, a partir d’ara, no té el títol per donar classes a Suïssa o a Àustria. Suposo que s’enfilaria per les parets.Però aquí no passa res. Aquí ningú fa res. Aquí es respecta la «legalitat vigent», encara que aquesta consagri una gran mentida, encara que aquesta permeti situacions que no es donen en cap democràcia del món, encara que aquesta ajudi a trencar els lligams culturals entre dos territoris històricament germans. Però, bé, ja protestarà la societat civil, ja presentaran recursos els sindicats, ja s’ho farà la gent...De fet, tot plegat mig lliga amb l’afer de corrupció de Marbella, on tothom sabia que se n’hi feien de molt gruixudes, però on tothom callava o, el que és pitjor, celebraven i reien les gràcies dels polítics corruptes. De fet, al País Valencià, on la Unió Europea ja fa temps que adverteix que també se n’estan fent de molts gruixudes a nivell urbanístic, passa tres quarts del mateix: tothom calla, o el que és pitjor, tothom –vull dir aquells que poden actuar, naturalment– riu les gràcies dels polítics, encara presumptament incòlumes. Però, ja ho dèiem abans, la veritat sempre s’acaba sabent. Afortunadament per als justos i malauradament per a aquells que s’han cregut que tenien un poder feudal. (Publicat a Presència, número 1781, de 16 d'abril de 2004)

2006-04-06T09:54:00.000+02:00

De Cesc a Mikel. Hi ha coses de la relació entre Catalunya i Espanya que no se solucionaran mai de la vida, almenys si les coses continuen com fins ara, amb un desconeixement impressionant per part de molts espanyols d’un piló d’aspectes de la nostra quotidianitat, com la llengua, per exemple. El problema és que es tracta d’un desconeixement propiciat per la mateixa administració espanyola i els seus governants –que mai no han valorat com a pròpies i, en general, han menystingut, la cultura i les llengües que no són la castellana. Un desconeixement que provoca alhora deixadesa i manca d’interès en els ciutadans espanyols, incapaços, la majoria d’ells, de mostrar respecte i interès per coses que no siguin les seves. Aquesta és una cosa que també passa en països aparentment monolítics com França o Itàlia, en què per diversitat només entenen la diversitat racial, per dir-ho d’una manera bèstia. És a dir, que es respecten i valoren les cultures diverses d’un senegalès, un marroquí o un pakistanès, mentre s’obvien, es menystenen i s’ignoren les aportacions d’un català de Perpinyà, d’un bretó de Brest o d’un tirolès de Bozen, per esmentar alguns exemples, entre els molts que hi ha en aquests dos estats. Aquí, naturalment, malgrat l’estat de les autonomies i l’Espanya plural, tres quarts del mateix: també queda molt progre festejar i beneir les cultures llunyanes que ens arriben i, en canvi, té connotacions nazis fer-ho amb la pròpia, mentre aquesta no sigui la castellana, naturalment.Tot això m’ha passat pel cap abans de comentar allò que realment volia comentar, que, en realitat, no deixa de ser una anècdota. Una anècdota, però, que reflecteix perfectament el que explicàvem al principi: allò del desconeixement i el menyspreu pel desconegut, sobretot si el desconegut ve d’on ve. Es tracta només de tot l’embolic que s’han fet en els mitjans de comunicació de parla castellana amb el nom d’en Cesc, el jugador català de l’Arsenal que ara també convoquen per jugar amb la selecció espanyola. Pel que sigui, als castellans els costa de pronunciar aquesta conjunció de c i s, com també els costa de dir bé Sabadell o Pujol, la qual cosa és ben comprensible. El que ja no ho és tant, de comprensible, és que el mateix locutor que, amb tota la gràcia del món però amb un evident menyspreu, opti per dir-li Paco a en Cesc no tingui cap problema a pronunciar la mar de bé els noms de jugadors anglesos, txecs o francesos quan, per proximitat i història, sembla que hauria de ser tot el contrari.El problema és que no es veuen canvis a la vista, ni s’intueixen. I, francament, ja no sé si els volem. És el que dèiem l’altre dia, a propòsit del nou estatut català; potser estan fent tard i llavors ja no importarà a ningú si a en Cesc li diuen Ches, Cec o Paco. O si a un servidor encara li continuen escrivint i dient el nom en totes les llengües veïnes –inclosa una de pocs parlants com la basca– menys en la pròpia. Així que no us astoreu si un dia d’aquests signo com a Mikel Riera. (Publicat a Presència número 1780 del 7 al 13 d'abril de 2006)