Xarnegos.
Al meu poble, de petit, estem parlant de finals dels anys seixanta i principis dels setanta, als nens fills d’immigrants andalusos –molts dels quals parlaven el català tan o més bé que nosaltres– no els dèiem xarnegos. Bé, més ben dit, només els dèiem xarnegos quan, pel que fos, els volíem provocar o, simplement, insultar. Normalment als nens fills d’immigrants andalusos i als andalusos mateixos, els dèiem castellans. Tant li fa que haguessin nascut a Còrdova o a Jaén. O fins i tot que no fossin andalusos, sinó murcians, per exemple. Els que no eren catalans, eren simplement castellans. I no pas per ignorància o mala fe, perquè a l’escola prou que ens havien ensenyat «las regiones de España», sinó més aviat per costum o per comoditat, suposo. Amb els castellans, la relació era bona o molt bona, la qual cosa no evitava que, de tant en tant, hi hagués baralles, sovint a cops de roc, que acabaven amb un trenc al cap d’algun dels contrincants. L’Antoni Puigverd, en un magnífic llibre sobre l’Empordà fet amb el malaguanyat fotògraf Xavier Miserachs, deia encertadament que aquestes baralles eren com catàrtiques, de coneixement entre un col·lectiu i l’altre, i que, de fet, molts d’aquells antics contrincants ara són bons amics, bons coneguts i bons saludats.
En els castellans, i disculpeu aquesta llarga introducció, m’hi va fer pensar ara fa uns dies el ministre Jordi Sevilla quan va parlar sobre si un xarnego podria arribar a ser president de la Generalitat de Catalunya. En tot cas, abans de comentar res a propòsit d’aquest disbarat del
ministre, m’agradaria fer un viatge a Ventdelplà, aquest poble de ficció que TV3 ens ha creat per distreure’ns –o no– les nits dels dilluns i dels dimarts. En aquesta sèrie, ambientada en un poble més aviat petit, com n’hi ha molts al país, hi surt una família de castellans que, tot i que no s’ha explicitat, deu fer uns trenta anys o més que són al país, entre altres coses perquè parlen perfectament la llengua i estan integrats a la vida de Ventdelplà. Fins aquí, tot normal. El que ja no ho és tant és la decoració de la casa on viuen, amb una nevera dels anys seixanta, una cuina com de càmping i uns armaris amb cortines de roba que no té –i d’això n’estic ben segur– cap família catalana amb arrels andaluses com la de Ventdelplà, i mira que n’hi ha moltes als nostres pobles. És com si, a l’hora de fer el guió i definir la «família xarnega» de la sèrie –perquè aquesta és la intenció, naturalment– hagin anat a buscar tots els tòpics més tòpics. El que no entenc és que, per aquesta burla setmanal, encara no s’hagi queixat ningú públicament. En tot cas, aquí queda la meva protesta.I en Sevilla? Doncs, a aquest, francament, el que em ve al cap són ganes d’insultar-lo, com ell va insultar la nostra intel·ligència. Però, de fet, em sembla que el millor que podem fer és deixar-lo estar, els catalans de sempre, els de ja fa uns quants anys, els de no en fa tants i els del futur. Que vivim i viurem prou bé junts. Malgrat els decorats, els tòpics i els Sevilla de torn.
Al meu poble, de petit, estem parlant de finals dels anys seixanta i principis dels setanta, als nens fills d’immigrants andalusos –molts dels quals parlaven el català tan o més bé que nosaltres– no els dèiem xarnegos. Bé, més ben dit, només els dèiem xarnegos quan, pel que fos, els volíem provocar o, simplement, insultar. Normalment als nens fills d’immigrants andalusos i als andalusos mateixos, els dèiem castellans. Tant li fa que haguessin nascut a Còrdova o a Jaén. O fins i tot que no fossin andalusos, sinó murcians, per exemple. Els que no eren catalans, eren simplement castellans. I no pas per ignorància o mala fe, perquè a l’escola prou que ens havien ensenyat «las regiones de España», sinó més aviat per costum o per comoditat, suposo. Amb els castellans, la relació era bona o molt bona, la qual cosa no evitava que, de tant en tant, hi hagués baralles, sovint a cops de roc, que acabaven amb un trenc al cap d’algun dels contrincants. L’Antoni Puigverd, en un magnífic llibre sobre l’Empordà fet amb el malaguanyat fotògraf Xavier Miserachs, deia encertadament que aquestes baralles eren com catàrtiques, de coneixement entre un col·lectiu i l’altre, i que, de fet, molts d’aquells antics contrincants ara són bons amics, bons coneguts i bons saludats.
En els castellans, i disculpeu aquesta llarga introducció, m’hi va fer pensar ara fa uns dies el ministre Jordi Sevilla quan va parlar sobre si un xarnego podria arribar a ser president de la Generalitat de Catalunya. En tot cas, abans de comentar res a propòsit d’aquest disbarat del
ministre, m’agradaria fer un viatge a Ventdelplà, aquest poble de ficció que TV3 ens ha creat per distreure’ns –o no– les nits dels dilluns i dels dimarts. En aquesta sèrie, ambientada en un poble més aviat petit, com n’hi ha molts al país, hi surt una família de castellans que, tot i que no s’ha explicitat, deu fer uns trenta anys o més que són al país, entre altres coses perquè parlen perfectament la llengua i estan integrats a la vida de Ventdelplà. Fins aquí, tot normal. El que ja no ho és tant és la decoració de la casa on viuen, amb una nevera dels anys seixanta, una cuina com de càmping i uns armaris amb cortines de roba que no té –i d’això n’estic ben segur– cap família catalana amb arrels andaluses com la de Ventdelplà, i mira que n’hi ha moltes als nostres pobles. És com si, a l’hora de fer el guió i definir la «família xarnega» de la sèrie –perquè aquesta és la intenció, naturalment– hagin anat a buscar tots els tòpics més tòpics. El que no entenc és que, per aquesta burla setmanal, encara no s’hagi queixat ningú públicament. En tot cas, aquí queda la meva protesta.I en Sevilla? Doncs, a aquest, francament, el que em ve al cap són ganes d’insultar-lo, com ell va insultar la nostra intel·ligència. Però, de fet, em sembla que el millor que podem fer és deixar-lo estar, els catalans de sempre, els de ja fa uns quants anys, els de no en fa tants i els del futur. Que vivim i viurem prou bé junts. Malgrat els decorats, els tòpics i els Sevilla de torn. (Publicat a Presència. Núm. 1773 de 17 a 23 de febrer) (www.presencia.info)
Foto: En Ramiro i en Rafa, els "castellans" de Ventdelplà. / tv3
Foto: En Ramiro i en Rafa, els "castellans" de Ventdelplà. / tv3
posted by Miquel Riera @ 3:25 p. m.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home