dijous, de febrer 16, 2006

Si Perpinyà fos Gibraltar. Amb aquest títol, l'escriptor i periodista nord-català Joan-Lluís Lluís va publicar fa uns dies a El Punt un brillant article que defineix molt bé la situació a la Catalunya Nord, però també, i sobretot, la indiferència i el menyspreu amb què, des d'Espanya, s'ha mirat sempre, i es mira encara, Catalunya, tant la del "sud", com la del "nord". I quan parlem de Catalunya parlem de Catalunya com a país, com a cultura, amb tot el que això comporta. Aquí teniu, doncs, l'article d'en Joan-Lluís Lluís:
"S i Perpinyà fos Gibraltar, moltes coses serien molt diferents. Els espanyols
pensarien tenir un dret històric, immemorial i probablement antediluvià sobre
Perpinyà que no deixarien d'ortografiar Perpiñán i, regularment, algun ministre
es lamentaria de la traïdoria dels francesos que han furtat un tros del cor i
del cos de l'Espanya més espanyola. Per efecte mecànic és probable que els
catalans del Principat també sentiríeu més vostre aquest tros de terra nòrdica i
us preocuparíeu més de la seva situació i del seu futur. Us sentiríeu més
solidaris d'una terra deixada de la mà de tot Déu i que voldríeu recuperar. En
una paraula, us sentiríeu mutilats.Però els espanyols es repixen literalment de
l'existència mateixa de Catalunya Nord i Perpinyà només pot ser i només podrà
ser una «ciudad del sur de Francia». Perpinyà, per ells, no existeix i, per
tant, tampoc no existeix gaire per molts catalans del Principat. I no deixa de
ser una meravella de l'antropologia veure com un poble (matisem, és clar: una
gran part del poble) pot palesar tanta indiferència i inèrcia a davant de la
pèrdua d'un vint per cent del seu país, amb bona i mala gent, amb cases i
muntanyes, amb bèsties i arbres i camps, rius i llacs, platges, ports i
aiguamolls, castells i presons, esglésies i monestirs sense comptar un aeroport,
un tros d'autopista, repetidors de televisió i un munt d'estacions de
tren. Comprendre per què aquesta pèrdua genera tanta indiferència entre els
catalans del Principat pot ser bastant En canvi és molt fàcil intuir per què els espanyols no volen ni sentir a parlar d'aquest trosseig. És que no pensen haver perdut res en perdre un tros de Catalunya. No hi troben a faltar res, al nord de la ratlla,
perquè és una ratlla que separa un territori que controlen i, si cal, sotmeten,
però amb el qual no s'identifiquen gaire, per no dir gens. No és que els
espanyols (matisem, és clar: una gran part dels espanyols) vulguin Catalunya
perquè Catalunya és Espanya, volen Catalunya perquè volen posseir-la, com es
posseeix una finca que, si cal, s'envolta de filferro espinós. Si no fos així,
mai no haurien boicotejat el cava català. Però l'han boicotejat perquè amb
aquest boicot no han tingut la sensació de perjudicar la seva pròpia economia,
han tingut la sensació, i potser el plaer, de perjudicar un territori, una
població i una economia aliena, que controlen però que no fan part del que són.
I així Perpinyà no és Gibraltar, ni Barcelona no és Lisboa."

posted by Miquel Riera @ 1:24 p. m.