dimecres, de febrer 22, 2006

Contrasenyes. Un servidor no ha fet la mili perquè, sortosament, ser un bon miop em va salvar d’haver-me de posar a disposició durant un any o més d’una quadrilla de personatges anomenats militars, però tot i això sí que sé que una de les coses dels exèrcits –i dels temps de guerra– és, o era, l’ús de contrasenyes. «Alto o disparo. Quién va? Santo y seña», encara em ve al cap la veu d’un soldat en no sé quina pel·lícula. (Aquest és un dels problemes de no haver fet el servei militar: ara no tinc cap anècdota per explicar sobre el tema i haig de recórrer a l’imaginari fílmic.) Tornem al tema, però. No saber el santo y seña podia posar la teva vida en perill, igualment com fer-lo saber a l’enemic, és clar. Suposo que és d’aquesta tradició militar i per la lògica preocupació per la seguretat i el respecte a la privacitat d’on prové tota l’allau de contrasenyes que ara hem de saber per accedir a qualsevol estri en què intervingui la informàtica.M’he pres la molèstia de comptar quantes contrasenyes amb els corresponents noms d’usuari haig de recordar habitualment i la xifra m’ha deixat bocabadat. A la feina, per exemple, necessito contrasenyes per entrar a l’ordinador, per entrar al programa editorial amb què us escric aquest article, al correu electrònic i a la intranet on tenim les fotos, l’arxiu de notícies i un piló de serveis més. I no es tracta pas d’una contrasenya qualsevol: ha de tenir majúscules, minúscules i lletres i números i s’ha de canviar sovint. No s’hi val, per tant, a posar-hi el nom dels nens o l’any de naixement o el dia que el Barça va guanyar l’última copa del Rei, no, cal esprémer-se el cervell per trobar una combinació fàcil de recordar i, naturalment, d’escriure.Hi ha després les contrasenyes bancàries: les de les targetes i les d’entrar al banc per Internet, que sortosament ara només cal veure la cara als banquers quan els hem de demanar diners i no pas perquè, per exemple, et facin una transferència, t’actualitzin la llibreta o et diguin el saldo disponible.Més. Les contrasenyes de casa: les de l’ordinador i les dels correus electrònics que hi tenim –que, pels canvis de companyia o pel que sigui, sempre són més d’un i de dos–, les de les sessions de la mainada –que no sé per què però sempre hi has d’acabar entrant– i, és clar, la d’algun correu que has creat per a ells, perquè encara no tenen edat legal però en necessiten per això tan vital per a la seva existència com és el programa de conversa anomenat Messenger.I encara més. La contrasenya del mòbil! I les de les factures de les companyies de serveis, telèfon –per partida doble o triple–, gas i electricitat, que s’ha d’estalviar paper! I la del bloc que acabo d’obrir fa uns dies a Internet... i alguna que ara no recordo...Un amic m’explicava l’altre dia que té un treball a l’ordinador amb totes les contrasenyes que té generades, protegit, és clar, per una contrasenya! Santo y seña? Contrasenyes, no!
(Publicat a Presència. Número 1774, de 24 de febrer a 2 de març de 2006) (www.presencia.info)

posted by Miquel Riera @ 1:29 p. m.