dimecres, de març 01, 2006

El repartidor de telegrames. La meva primera feina amb contracte, assegurança i tota la pesca, va ser a Telègrafs, l’estiu del 1974. En aquella època i en moltes famílies del país, els adolescents aprofitàvem els estius –o ens els feien aprofitar– per treballar i no pas per mandrejar –que també–, anar a la platja –que també– o de colònies i altres activitats més pròpies de l’edat –que no tant, però que també ens haurien agradat, no fotem–. Dic que vaig treballar a Telègrafs i no a Correus perquè aquell 1974, i encara que ara sembli ben estrany, aquestes eren dues empreses ben separades. Al cap d’un temps les van ajuntar, suposo que per aprofitar els recursos humans que hi tenien a la primera, perquè ja llavors, de feina, ben poca.He pensat en aquell llarg i avorrit estiu a Telègrafs en llegir que la companyia nord-americana Western Union ha decidit suspendre el servei de telegrames que oferia des de feia 155 anys. Es veu que l’any passat, l’empresa només en va entregar uns 20.000, lluny dels 200 milions que havia repartit l’any 1929. Però tot això era molt abans de l’eclosió dels telèfons mòbils i Internet. A l’Estat espanyol, Correus no es planteja suprimir el servei i diu que, tot i que es fa servir molt poc, encara hi ha molta gent que n’envia, sobretot relacionats amb el món de la justícia, ja que un telegrama té valor legal, i això, en un país on la burocràcia té molta importància, compta molt, naturalment.En aquella reduïda oficina de Telègrafs del meu poble hi treballàvem tres persones l’estiu del 1974. Una era el cap, un malagueny que no devia passar la trentena, bigoti fi i ben tip d’estar lluny de casa, enyorat de la xicota i perdut en un poble de l’Empordà, encara que aquest estigués ben a prop de la costa i dels turistes. Recordo algunes discussions amb ell a propòsit de l’ús del català als telegrames i també com vam seguir junts en una ràdio la dimissió del president Nixon per l’afer Watergate. L’altre treballador era un veí meu de carrer que, a part de fer petites feines d’oficina, portava, amb moto, els telegrames als llocs on jo no podia arribar amb la meva bicicleta. Un servidor feia, doncs, principalment, de repartidor de telegrames. Aquests ja no arribaven amb el sistema tradicional de tic-tic-tic –que tot i això encara estava instal·lat i en perfecte funcionament; de fet, el malagueny a vegades feia veure que l’utilitzava, més que res per fer el fatxenda, suposo–, sinó que eren llargues tirallongues de paper que imprimia una màquina especial i que s’havien de tallar i enganxar al sobre oficial que finalment s’entregava. El problema és que n’hi havia ben pocs per repartir, de telegrames. Uns quants cada matí a determinats bancs, algun a l’ajuntament i pocs a particulars.En aquest sentit, recordo el cas d’un telegrama que vaig haver d’entregar a una velleta entranyable. La pobra dona, en obrir-me la porta, es va pensar de seguida que li portava males notícies, i es va posar a bramar com una Magdalena. Després de calmar-la com vaig poder, em va demanar si li podia llegir el telegrama, que, al cap i la fi, anunciava la imminent arribada d’uns parents. Agraïda, em va fer esperar a la llinda, mentre m’anava a buscar una propina: una pesseta! (Publicat a al número 1775 de Presència www.presencia.info )

posted by Miquel Riera @ 3:17 p. m.