dilluns, de juny 30, 2008

Cal estar ben alerta. Que gent presumptament intel·ligent i de reconegut prestigi i provada trajectòria acadèmica i cultural com la majoria dels signants del Manifiesto por una lengua común diguin el que diuen en l’escrit que van fer públic aquest dilluns passat, no solament ens hauria de posar ben en guàrdia, sinó que ens demostra com de perilloses per a la llengua i la cultura catalanes poden ser determinades accions, per molt falses, incongruents i d’antigues arrels que siguin, com és el cas que ens ocupa.
En tot cas, és ben evident que els signants d’aquest nou munt de fal·làcies i atacs contra les llengües de l’Estat que no són el castellà han assolit tal punt d’odi i menyspreu cap a tot allò que s’expressa i pensa diferent d’ells, que segurament el cas només el poden a arribar entendre alguns psiquiatres o psicòlegs especialitzats en trastorns bipolars, esquizofrènies variades i altres malalties mentals per l’estil, sense oblidar-nos naturalment de les psicopaties més elementals, aquelles que ens parlen de pacients sense remordiments de culpa i capaços de passar per damunt de tot i tothom per aconseguir els seus objectius. Per cert, aquí en teniu els noms, que ja veieu que, teòricament, són de categoria: Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Francisco Sosa Wagner, Carlos Martínez Gorriarán, José Luis Pardo, Álvaro Pombo, Ramón Rodríguez, José Mª Ruiz Soroa i Fernando Savater.
Fa temps vaig tenir la sort de tractar Albert Boadella, un dels catalans signants del manifest, però, a hores d’ara, francament, se’m fa molt difícil entendre com una persona que creia lúcida i intel·ligent s’ha pogut transformar en la caricatura que és actualment. Només l’autoodi o una rancúnia immensa cap al seu país i els seus conciutadans fruit de raons que escapen a la meva limitada ment intel·lectual –amb relació a la seva i a la dels seus amics signants, volia dir– ho podrien justificar, i encara. I el mateix val per a altres com ell, salvadors de la pàtria a còpia de fomentar l’odi.
Tot el que diuen ara aquesta gent en el seu pompós manifest es pot resumir en un parell o tres de frases: cal donar prioritat a l’ús del castellà per damunt de totes les altres llengües com el català; ni aquesta ni cap altra ha de ser llengua vehicular a l’ensenyament i, d’acord, el català, el basc i el gallec són llengües molt «importants», però com menys emprenyin, millor. És a dir, que si poguessin o manessin –que per això molts d’ells ja s’han apuntat a Ciudadanos o al partit de la Rosa Díaz– ja faria dies que l’ús social del català encara seria més reduït del que és. No cal oblidar, doncs, per on van les coses, ni per on volen que vagin. I cal estar, doncs, alerta, ben alerta, per evitar que la seva estratègia arribi a bon port. Entre altres coses perquè ens hi juguem bona part del nostre futur com a poble.
(Publicat a Presència, número 1896, del 27 de juny al 3 de juliol de 2008)

1 Comments:

At 1:09 a. m., Blogger Vladimir / Lu / Dra. Marols said...

En canvi, el català és una de les llengües més usades a la blocosfera. Si no ens enreden els "numbrus", més que el francès i tot!

Nem endavant i deixem-los piular.

Si els catalanoparlants la fem estar viva, la llengua ho estarà.

Fem cinema en la nostra llengua. Demanem DVD subtitulats en català, demanem pelis doblades al català... Si n'hi ha de feina a fer!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home