El que no va afegir, però, en Bassas, és que la culpa no és pas ben bé dels ciutadans espanyols, sinó dels polítics que els dirigeixen i dels mitjans de comunicació que llegeixen i escolten i que els tenen sumits en la més miserable de les ignoràncies. La qüestió, naturalment, no ve pas d’ara, però ja em direu si no és ben mesquí que a Espanya es tradueixin ben pocs llibres dels que es publiquen en català, o que als estudiants d’ESO gairebé ni se’ls expliqui la importància d’autors com ara Josep Maria de Sagarra, Josep Pla o Mercè Rodoreda, o que ignorin la bona música que fan els nostres intèrprets. O és normal que les grans cadenes musicals espanyoles, que es fan un fart de programar música en anglès, no emetin mai cap dels temes o els videoclips d’alguns dels nostres grups? O és que Els Pets o els Lax N’Busto, per esmentar només els dos primers que em vénen al cap, no agradarien als adolescents espanyols?
La qüestió ha quedat ben clara aquests dies amb la presència catalana a la Fira de Frankfurt, que els mitjans de comunicació espanyols han ignorat excepte per atiar l’estúpida polèmica dels autors catalans que escriuen en castellà. Aquesta és la imatge que s’han endut els teleespectadors i lectors espanyols. No pas, per exemple, que una part important del seu mateix estat hagi pogut presentar, orgullosament i dignament, la seva literatura i el seu art en un gran aparador internacional.
Aquest és, doncs, i no per sabut, el quid de la qüestió: els polítics i els mitjans de comunicació espanyols s’omplen la boca de proclames patriòtiques, no deixen de fer-nos saber que formem part d’Espanya, però, a l’hora de la veritat, l’única cosa que els importa, o sembla importar-los, són els nostres impostos i poca cosa més. Com s’expliquen, sinó, algunes absències a Frankfurt o els silencis mediàtics que hem esmentat abans? O com s’explica, també, per posar un cas concret, que hi hagi més estudiants de català a Alemanya que no a Espanya?
Tots sabem, naturalment, les respostes a aquestes qüestions. Fa massa anys que les sabem, massa anys que patim ignorància i menyspreu, i manca de respecte. I, a sobre, ara ens volen fer creure que els ignorats, menyspreats i represaliats són ells. Francament, un servidor està ben tip d’intentar bastir ponts de diàleg. Sobretot perquè sempre som nosaltres els que, arribats a la meitat de la construcció, veiem que els altres encara són a l’altra banda del riu fent la migdiada. (Publicat a Presència, número 1860, del 19 al 25 d'octubre de 2007)
posted by Miquel Riera @ 12:41 p. m.
3 Comments:
Desde A Coruña, un ciutadà espanyol nascut a Lugo i recriat a Barcelona suscriu el seu raonament. És hora de que l'Espanya deixi pas a l'Espanyes. ¿I després? Després ja decidirà la ciutadania sobirana a la que tots "responsabilitzen" i "utilitzen".
Salut, treball digna i llibertat. (Perdó pel meu català, fa ja vint anys que visco més enllà de l'Ebre o al nord dels Pirineus y he perdut vocabulari).
Bé, hola avans que tot, he arribat al teu blog a través de mossegalapoma (i avans a través del orangoodling).
La veritat és que raó no te'n falta. Per sort a vegades ni el poder de la política es invencible i això ho fem manifest quan un català i una persona de fora de catalunya es troben i poden entaular conversa o amistat. L'apropament més important de les cultures es la interacció amb les seves gents.
Bona nit!
wolf
Si déu existeix, li demanaré comptes de l'absurd de la vida, del dolor, de la mort, d'haver donat a uns la raó i a d'altres l'estupidesa... i de tantes altres coses.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home