Un servidor no sap com són els pomerars irlandesos –un cop, fa anys, que hi vaig viatjar no m’hi vaig fixar i, en tot cas, pel llocs on vam estar, se’m va fer difícil associar les pomeres amb Irlanda–, però sí que sap com són els camps de pomeres catalans. I, francament, em fa l’efecte que en queden molt pocs com el de l’anunci, amb els arbres sense emparrar. La rendibilitat ha primat per damunt de la bellesa i, des de fa anys, les planes del país on creixen les pomeres són plenes de llargues files d’arbres fruiters amb les branques lligades al filferro, que faciliten enormement la recol·lecció de les pomes. A casa n’havíem tingut un, de camp amb les pomeres amb forma d’arbre, com el de l’anunci. Per això, quan vaig veure’l per primer cop, va ser una mica com allò de la magdalena de Proust i se’m van desvetllar els records d’infantesa i adolescència.
D’aquella pomereda prop del riu Ter me’n revé sobretot l’ombratge que hi havia a l’estiu, quan l’anàvem a regar, la sensació de caminar descalç entre les herbes d’aquella terra humida, i també l’olor de les pomes acabades de collir a mitjan setembre. No recordo de quina varietat eren les pomes, però sí que no acabaven de ser d’aquell vermell intens que es veu que agradava més a la gent i que, per això, deien, no es pagaven tant bé ni tenien tanta sortida com les golden que creixien en un altre camp on, allà sí, les pomeres havien estat emparrades. Del temps de la collita en recordo també unes pesants caixes de fusta –en deien quadros– que gairebé s’havien de moure entre dues persones i, també, l’esforç que representava haver d’anar amunt i avall al voltant de cada pomera amb una escala. Encara sembla que hi veig el pare enfilat amb un sarró de lona amb unes ratlles vermelles que els de baix havíem de recollir de tant en tant i anar buidant a les caixes. La recol·lecció de la fruita a casa era gairebé com una festa. Hi participava tota la família i, durant uns dies, la rutina diària canviava, just abans de tornar a l’escola. Uns dies més tard, quan tota la poma recollida ja era ben guardada a cobert, venia a buscar-la en un gran camió un negociant que parlava castellà i que tenia el curiós cognom de Toledo, imprès també a les caixes. En Toledo era un home baixet i afable que, als ulls del nen que era un servidor, s’apareixia com un personatge d’un poder certament important.Tot això fa anys que ha passat avall, naturalment. Les pomes es recullen ara tot drap i es col·loquen unes grans caixes de fusta anomenades palots que traginen amunt i avall els tractors. Enrere han quedat els pesants quadros de fusta i també aquelles caixes de fines làmines d’arbre blanc que les van substituir. I, naturalment, els camps de pomeres ombrívols i humits que, com moltes altres coses, la televisió, gairebé per casualitat, ens fa reviure. (Publicat a Presència, número 1653, del 31 d'agost al 6 de setembre de 2007)
posted by Miquel Riera @ 3:45 p. m.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home