dilluns, de juny 25, 2007

La Copa Amèrica. A vegades, en aquest país, confonem el bròquil amb les carxofes i s’acaba creant un discurs únic que demonitza determinats temes o esdeveniments, sense acabar de destriar el gra de la palla, amb la lògica confusió que tot plegat acaba creant en el públic en general. Un dels casos més recents és la celebració de les competicions de la copa Amèrica i les regates prèvies de la copa Louis Vuitton en aigües del port de València.
Tot va començar quan fa quatre anys un vaixell suís es va endur l’històric trofeu ben bé davant la cara dels neozelandesos, organitzadors de l’última edició. Com que és evident que a Suïssa hi ha molts i grans llacs, però no pas mar, i com que els guanyadors de la copa Amèrica n’han de ser els pròxims organitzadors, va caldre buscar algun ciutat europea disposada a organitzar l’esdeveniment. Ràpidament, el govern i l’Ajuntament valencians, on els populars fan i desfan des de fa temps, van veure-hi una oportunitat per a la ciutat, a imatge del que es va fer a Barcelona pels Jocs Olímpics. Després d’haver competit justament amb la Ciutat Comtal per endur-se la copa Amèrica cap a casa, els valencians van guanyar l’organització de l’esdeveniment. Ràpidament van posar fil a l’agulla desfent barris, movent terres, reconstruint carrers i construint tot un port nou per a la competició, gairebé a imatge del que es va fer a Barcelona, amb la diferència que a València van tirar més pel dret. Bé, potser tant com a Barcelona, el que passa és que no ho van dissimular. Així, i amb les ànsies de grandesa, barroquisme i de fer diners que caracteritza els populars valencians, les obres van tirar endavant, i ells en van començar a treure’n rèdits polítics i econòmics, que per alguna cosa hi havien posat el coll. Paral·lelament, l’orquestra mediàtica espanyola va anar posant en solfa el vaixell encarregat de defensar l’honor de la pàtria en la competició. La barreja de tot plegat, de populisme valencià i de patriotisme espanyol, va ser naturalment d’alt voltatge i, ràpidament, va provocar el lògic rebuig en molta gent del país. I més quan, vistos els bons resultats del vaixell espanyol, van començar a aparèixer pel port valencià els polítics que ho havien fet possible. Calia cobrar, sobretot ara que s’acostaven eleccions.
Però una cosa són la Rita Barberà i en Francisco Camps i una altra, l’alta competició de vela, de la mateixa manera que una cosa és el patriotisme barat que lloava les gestes del Desafío Español i una altra, la bona tasca feta per la seva tripulació. Com sempre, entre uns i altres, s’ha aconseguit desvirtuar-ho tot, la mateixa competició inclosa.
I és potser per això que, ara que ha començat la veritable final de la copa Amèrica, seria un bon moment per oblidar-se d’uns i d’altres i disfrutar d’un esdeveniment que, com els Jocs Olímpics de fa quinze anys, ja haurien volgut moltes altres ciutats europees. Barcelona inclosa. I malgrat la Barberà, en Camps i companyia, i tot el que han fet. (Publicat a Presència, número 1843, del 22 al 28 de juny de 2007)

posted by Miquel Riera @ 10:42 a. m.