dilluns, de maig 14, 2007

Canvi radical. S’acaba un partit de futbol i em quedo ben enganxat al programa de teleporqueria que fan a continuació. L’espai, que es veu que ja fa algunes setmanes que s’emet i que és hereu d’un d’igual que es van inventar els americans, consisteix en una espècie de concurs on els participants són sotmesos al que el títol del programa deixa ben clar: un canvi radical. És a dir, els agafen, els separen uns mesos de les seves famílies, els operen el que estèticament no els agrada, els arreglen el cabell, els maquillen i els tornen a la vida normal fets uns figurins davant, naturalment, la sorpresa i l’alegria d’amics, coneguts i saludats del protagonista.
En el programa de l’altre dia hi havia dos concursants, un home i una dona, que ens van presentar enmig d’un muntatge del tot americà: allò que van repetint constantment els arguments per enganxar la gent que va fent zàping. L’home, que es diu Paco i que condueix un camió de repartiment, té un problema físic realment empipador: resulta que té el maxil·lar inferior molt més endavant que no pas el superior. «Des que tinc ús de raó que molta gent s’ha rigut de mi per aquest problema. Alguns cops em diuen fins i tot si quan plou ho aprofito per beure», explica l’home que, a més, confessa que té veritables problemes per mastegar bé. En Paco ho té clar: vol que li arreglin la cara i si, de passada, el fan més guapo, doncs, fantàstic. Un dia que torna a casa l’espera tot l’equip del programa per emportar-se’l. Fins i tot li fan la maleta i gairebé no li deixen ni temps per acomiadar-se de la família.Davant l’astorament d’un servidor, el programa, que presenta la veterana Teresa Viejo, tot somriure i falsedat, va mostrant clarament tot el procés de transformació d’en Paco en un home nou: l’operació i el dur postoperatori –lluny, a més, de la família–, els consells d’una psicòloga de pega, els d’una perruquera, l’estilista, la dietista o el dentista. Tot un equip a la seva disposició que fan servir en Paco com si fos un titella. La cirereta la posa la Viejo en el fals directe: quan en Paco compareix fet un home nou, resulta que la dona no hi és. Llavors, l’acaben d’esprémer encara més, fins que l’esposa apareix també ben transformada; ella no ha volgut ser menys que el seu home i també s’ha sotmès a un canvi. L’apoteosi final. El més curiós del cas és que els protagonistes semblen ben feliços i contents, com si no fossin conscients del suc que els han tret, com si, de fet, no els importés el negoci que han fet amb ells, la deixalla sentimentaloide en què els han convertit.
El cas de la dona és, si fos possible, molt pitjor. Aquí no hi ha cap problemes físic, sinó que tot és psicològic. És clar que, al final, després de mostrar-nos tot el patiment passat, la dona queda ben contenta perquè realment ha millorat amb el canvi, però fins quan? I a quin cost? Tothom és ben lliure de prestar-se a l’escarni públic, però fins a quin punt aquests concursants no són com ninots indefensos davant una maquinària implacable i sense escrúpols que s’aprofita miserablement d’ells. La televisió massa sovint creua els límits i ningú no fa res per evitar-ho. (Publicat a Presència, número 1837, de l'11 al 17 de maig de 2007)

posted by Miquel Riera @ 10:32 a. m.