Soldats alemanys. Fa anys, els pares es van fer amics d’una família alemanya amb segona residència a l’Empordà. Eren molt bona gent. L’home, alt i prim, es deia Karl, i la dona, també alta, però grossa, es deia Lotte. Encara en recordo les galetes que ens enviava per Nadal. Venien a casa a buscar la llet amb un Volkswagen familiar d’aquells tan populars als anys setanta, i l’avi o el pare sempre els feien passar a prendre alguna cosa. Sovint els acompanyaven algun dels fills, Hanz i Fritz. De fet, els nois, un dels quals tenia més o menys la meva edat, eren com t’imagines que són els nois alemanys: alts, rossos, eixerits, gairebé com aquells que tan sovint hem vist als documentals. El pare, en Karl, només tenia un pulmó. Ens ho havia explicat en alguna ocasió, sense donar més detalls. Es veu que havia estat ferit a la guerra mundial, on havia participat com a soldat.
A mi, allò de tenir un antic soldat alemany al menjador de casa sempre era una cosa que m’impressionava. Suposo que tot plegat era bàsicament el producte d’haver vist desenes de pel·lícules bèl·liques a les sessions de tarda dels cinemes del poble, on els alemanys sempre sortien mal parats i on no es distingia entre res ni ningú. El cas és que per la dificultat idiomàtica, l’edat o perquè simplement en aquell moment ningú hi pensava en aquestes ocasions i menys al nostre país, no vaig preguntar mai a aquell home moltes coses que ara m’agradaria preguntar-li. Com és que va anar a la guerra, per exemple. Si és que el van reclutar o s’hi va presentar voluntari. On havia lluitat i contra qui. Si n’havia sabut, dels horrors comesos pels seus compatriotes...
He pensat en l’antic soldat Karl ferit en un pulmó, aquests dies mentre llegia el llibre Tras la sombra de mi hermano, de l’escriptor alemany Uwe Timm i que acaba de publicar Destino, en què l’autor fa un repàs a la vivència del nazisme i de la postguerra a través de la història de la seva família. I tot i que se centra força en la figura del seu germà, Karl-Heinz, que es va allistar a les SS i que l’octubre de 1943, amb tan sols 19 anys, va morir al front de l’Est, Timm hi parla molt de la figura del seu pare, combatent a les forces aèries alemanyes i home controvertit que, com altres alemanys, mai va acceptar tenir cap mena de culpa en tot el que havia passat i es va escudar sempre en allò de l’obediència deguda. En tot cas, com escriu Uwe Timm, «vist des d’una perspectiva actual, resulta inconcebible que, després de la guerra, i sabent de l’extermini dels jueus, es pogués discutir en públic, com feien el meu pare i els seus amics, sobre com es podia haver guanyat la guerra». L’autor es pregunta també, si el seu germà va participar en els horrors protagonitzats per les SS a Ucraïna i a Rússia i com ho va poder aguantar. Un petit diari deixat per Karl-Heinz no l’acaba de treure de dubtes. Només una curta frase i la indiferència amb què parla de tot plegat, semblen denotar que el jove soldat era, com tants altres com ell, una víctima més del remolí nazi: «A 75 m un Ivan fuma una cigarreta, farratge per a la meva metralladora.» I malgrat tot, un apunt final per a l’esperança: «Aquí acabo el meu diari, ja que trobo una insensatesa guardar relació de les coses horribles que passen a vegades.» (Publicat a Presència, número 1831, del 23 al 29 de març de 2007)
A mi, allò de tenir un antic soldat alemany al menjador de casa sempre era una cosa que m’impressionava. Suposo que tot plegat era bàsicament el producte d’haver vist desenes de pel·lícules bèl·liques a les sessions de tarda dels cinemes del poble, on els alemanys sempre sortien mal parats i on no es distingia entre res ni ningú. El cas és que per la dificultat idiomàtica, l’edat o perquè simplement en aquell moment ningú hi pensava en aquestes ocasions i menys al nostre país, no vaig preguntar mai a aquell home moltes coses que ara m’agradaria preguntar-li. Com és que va anar a la guerra, per exemple. Si és que el van reclutar o s’hi va presentar voluntari. On havia lluitat i contra qui. Si n’havia sabut, dels horrors comesos pels seus compatriotes...
He pensat en l’antic soldat Karl ferit en un pulmó, aquests dies mentre llegia el llibre Tras la sombra de mi hermano, de l’escriptor alemany Uwe Timm i que acaba de publicar Destino, en què l’autor fa un repàs a la vivència del nazisme i de la postguerra a través de la història de la seva família. I tot i que se centra força en la figura del seu germà, Karl-Heinz, que es va allistar a les SS i que l’octubre de 1943, amb tan sols 19 anys, va morir al front de l’Est, Timm hi parla molt de la figura del seu pare, combatent a les forces aèries alemanyes i home controvertit que, com altres alemanys, mai va acceptar tenir cap mena de culpa en tot el que havia passat i es va escudar sempre en allò de l’obediència deguda. En tot cas, com escriu Uwe Timm, «vist des d’una perspectiva actual, resulta inconcebible que, després de la guerra, i sabent de l’extermini dels jueus, es pogués discutir en públic, com feien el meu pare i els seus amics, sobre com es podia haver guanyat la guerra». L’autor es pregunta també, si el seu germà va participar en els horrors protagonitzats per les SS a Ucraïna i a Rússia i com ho va poder aguantar. Un petit diari deixat per Karl-Heinz no l’acaba de treure de dubtes. Només una curta frase i la indiferència amb què parla de tot plegat, semblen denotar que el jove soldat era, com tants altres com ell, una víctima més del remolí nazi: «A 75 m un Ivan fuma una cigarreta, farratge per a la meva metralladora.» I malgrat tot, un apunt final per a l’esperança: «Aquí acabo el meu diari, ja que trobo una insensatesa guardar relació de les coses horribles que passen a vegades.» (Publicat a Presència, número 1831, del 23 al 29 de març de 2007)
posted by Miquel Riera @ 12:52 p. m.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home