Mobilitzats. Entre els jutges, sobretot els més mediàtics de l’exfranquista Audiencia Nacional, del Tribunal Suprem o d’això que està per sobre del bé i del mal i que es diu Tribunal Constitucional –no pas els que es barallen cada dia contra la manca de recursos crònica en els jutjats d’arreu del país–; mentre els jutges, deia, sembla que tinguin ganes de ser, més que mai i més que en cap altra democràcia occidental, els protagonistes de l’actualitat informativa, als ciutadans ningú ens defensa de les injustícies quotidianes, com aquesta pujada de tarifes que, pel morro, ens implementaran les diferents operadores de telefonia mòbil d’aquí uns dies.
El cas aquest de l’augment de les tarifes dels mòbils és molt greu, bàsicament perquè el que estan fent les operadores és fotre’s d’una llei que, justament, el que pretenia era abaratir costos i posar fi a l’atracament –i utilitzo aquesta paraula perquè em sembla que no n’hi ha cap que ho descrigui millor– que suposa el fet que et cobrin les trucades per minuts i no pas per segons. És a dir, les companyies van fer números i van arribar a la conclusió que, encara que el govern vulgui ara protegir els ciutadans i ajudar-los a estalviar una mica, elles no poden perdre-hi ni un cèntim i que, per tant, feta la llei feta la trampa, ens apugen els preus i endavant les atxes. Potser ens queixarem una mica, però segur que al final, i no tan al final, acabarem tots passant per l’adreçador.
Escrivia fa poc un company que la despesa telefònica de la seva família s’ha quintuplicat els últims anys. Pot estar ben tranquil –o de fet, no– perquè no és l’única a qui li passa una cosa similar. Ho han fet molt bé les operadores de telefonia aquests últims anys, en què no solament ens han enganxat al mòbil, sinó que, a més, ens han creat necessitats noves –i sobretot ineludibles– com la connexió a la banda ampla d’internet. Una banda ampla que sovint, per cert, sembla més un camí de carros que no pas una autopista de la informació.
L’altre dia, quan feia números i comprovava, efectivament, que la factura telefònica s’enfila pels núvols cada mes, em vaig adonar –per a més inri– que ja no recordava el tipus de tarifació que vam establir fa temps amb aquell operador del call center de la companyia que, evidentment, no parlava un borrall de català i que segurament m’atenia des de Tànger, per exemple. Total, que entre els canvis i les ofertes contínues que et fa la companyia ja no sé quina és la tarifa fixa, quina la variable, quin preu paguem per parlar entre els mòbils de la família o si estic abonat al servei aquell que t’avisa quan algú engega el telèfon, que jo diria que no, però resulta que sí perquè a mi sí que m’avisen. I tot això, quan sembla que del mòbil encara no n’han tret ni una dècima part del suc que en volen treure. Només cal veure com es fregaven les mans aquests dies a Barcelona els directius de les companyies de tot el món que aquesta setmana han participat en el congrés 3GSM de telefonia mòbil. (Publicat a Presència, número 1825, de 16 al 22 de febre de 2007)
El cas aquest de l’augment de les tarifes dels mòbils és molt greu, bàsicament perquè el que estan fent les operadores és fotre’s d’una llei que, justament, el que pretenia era abaratir costos i posar fi a l’atracament –i utilitzo aquesta paraula perquè em sembla que no n’hi ha cap que ho descrigui millor– que suposa el fet que et cobrin les trucades per minuts i no pas per segons. És a dir, les companyies van fer números i van arribar a la conclusió que, encara que el govern vulgui ara protegir els ciutadans i ajudar-los a estalviar una mica, elles no poden perdre-hi ni un cèntim i que, per tant, feta la llei feta la trampa, ens apugen els preus i endavant les atxes. Potser ens queixarem una mica, però segur que al final, i no tan al final, acabarem tots passant per l’adreçador.
Escrivia fa poc un company que la despesa telefònica de la seva família s’ha quintuplicat els últims anys. Pot estar ben tranquil –o de fet, no– perquè no és l’única a qui li passa una cosa similar. Ho han fet molt bé les operadores de telefonia aquests últims anys, en què no solament ens han enganxat al mòbil, sinó que, a més, ens han creat necessitats noves –i sobretot ineludibles– com la connexió a la banda ampla d’internet. Una banda ampla que sovint, per cert, sembla més un camí de carros que no pas una autopista de la informació.
L’altre dia, quan feia números i comprovava, efectivament, que la factura telefònica s’enfila pels núvols cada mes, em vaig adonar –per a més inri– que ja no recordava el tipus de tarifació que vam establir fa temps amb aquell operador del call center de la companyia que, evidentment, no parlava un borrall de català i que segurament m’atenia des de Tànger, per exemple. Total, que entre els canvis i les ofertes contínues que et fa la companyia ja no sé quina és la tarifa fixa, quina la variable, quin preu paguem per parlar entre els mòbils de la família o si estic abonat al servei aquell que t’avisa quan algú engega el telèfon, que jo diria que no, però resulta que sí perquè a mi sí que m’avisen. I tot això, quan sembla que del mòbil encara no n’han tret ni una dècima part del suc que en volen treure. Només cal veure com es fregaven les mans aquests dies a Barcelona els directius de les companyies de tot el món que aquesta setmana han participat en el congrés 3GSM de telefonia mòbil. (Publicat a Presència, número 1825, de 16 al 22 de febre de 2007)
posted by Miquel Riera @ 6:17 p. m.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home