dimecres, de gener 10, 2007

Quan el sort surt per l'oest. Aquest és un article que vaig escriure ara fa uns dies a Presència en el dossier que hem dedicat al fals deportat a un camp nazi Enric Marco:
«Un company periodista, antic cap ara dedicat a tasques de gestió empresarial, alliçonava sovint aquells que començaven en l’ofici fent-los la pregunta següent: «Si algú us assegura que el sol surt per l’oest, per molt font oficial i fiable que sigui, també ho publicareu?» La pregunta buscava, naturalment, provocar els periodistes novells perquè, a l’hora de fer la seva feina, no es refiessin de ningú, ni tan sols d’aquelles fonts amb tota l’aparença de ser absolutament fiables, com ara les institucions, i menys en una època com la que estem vivint, en què el més petit dels organismes oficials disposa d’un servei de premsa que canalitza i, per tant, prepara i, en definitiva, manipula, la informació que dóna a conèixer.
L’anècdota m’ha vingut al cap a propòsit del cas Marco, en què els periodistes no vam dubtar ni un moment de la història que ens explicava l’home sobre la seva estada als camps de concentració nazis. I no em vam dubtar perquè en Marco era, evidentment, una font fiable amb el suport, a més, d’una reconeguda associació al darrere. Qui o què ens podia fer dubtar que la seva història no era veritat? Com podíem saber que allò que, amb tota l’aparença de veritat, ens explicava l’Enric Marco no ho era, de veritat? Un relat, a més, que sovint ens colpia i que ens apassionava. No pas cada dia hom té l’oportunitat de poder entrevistar algú que ha viscut el drama dels camps de concentració nazis i parlar-hi.El problema és que, malgrat tot, no vam fer bé la nostra feina. Potser per la simple raó que no podíem fer-la, per inèrcia, per mitjans, per temps o pel que sigui. I vam convertir-nos, com malauradament fem massa sovint últimament, en còmplices d’una gran mentida. Ens vam creure algú que deia que el sol sortia per l’oest –i, a més, la idea ens agradava– i ho vam escampar als quatre vents. L’únic consol és que potser hem après la lliçó. I que aquest dossier sigui una mostra d’això.»

2 Comments:

At 11:19 a. m., Blogger Colomet said...

Disculpa que torni al tema del catanyol, realment m'interessa. M'ha semblat interessant i inquietant això que dius, però crec que fas alguna imprecisió. En catanyol, "anar-se'n" és "anar-se". Així, per dir "se n'ha anat", en catanyol hem de dir "s'ha anat", com he sentit manta vegades. Jo també sóc dels que m'angoixo quan sento la meva filla de dos anys, de família monolingüe catalanoparlant, dir "m'he caigut"...

 
At 4:03 p. m., Blogger Miquel Riera said...

Tens tota la raó amb això del verb anar. No vam filar prou prim. Gràcies pel teu comentari. I sobre això del parlar dels fills, a mi el que em treu molt de polleguera és que diguin "emputxar"!!!
Miquel

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home