dijous, de desembre 21, 2006


Salvadors de la pàtria. M’escriu, des del Maresme, un amable lector que discrepa d’allò que vaig escriure fa uns dies en un peu de foto sobre la necessitat d’enderrocar el Valle de los Caídos. En una llarga missiva, critica la meva demanda –que reconec que era una provocació– i em recorda que la Guerra Civil i el règim posterior van ser més una resposta a la «revolució» engegada per les esquerres i contra els «crims» comesos per aquestes, que no pas una acció destinada a crear un règim totalitari. «Si un govern no és capaç de mantenir l’ordre i la seguretat ciutadana, benvingut sigui el dictador que imposi la pau», assegura el lector, que naturalment és incapaç de justificar com és que aquest ordre només es va poder aconseguir a base d’afusellaments i una forta repressió, o per què, un cop retrobada la pau, no es va tornar a establir un règim democràtic.
Explico tot això perquè aquestes justificacions són les mateixes que hem tornat a sentir aquests dies de boca dels partidaris del general xilè Augusto Pinochet, afortunadament traspassat fa pocs dies. Són les mateixes fal·làcies que vam sentir durant anys aquí i que, des de fa un temps, tornen a repetir alguns historiadors de la dreta més dreta, aquests que, amb el suport de la cadena dels bisbes i de tots els seus acòlits, es dediquen a reescriure la història de la manera més barroera possible, assegurant, per exemple, que la Guerra Civil no la van començar els feixistes de l’exèrcit espanyol sinó el president Companys i els seus seguidors l’octubre del 1934.
Tot això que, segons com, pot fer gràcia, tots sabem que en realitat no en fa gens. I si no que ho preguntin a totes les víctimes, directes o indirectes, de Franco o de Pinochet, sovint gent treballadora i humil que va veure en una opció d’esquerres la possibilitat de millorar una societat que els oprimia en molts aspectes. O és que no hi havia malestar en molts sectors de les classes més pobres espanyoles després d’anys d’abusos per part d’aristòcrates i empresaris sense escrúpols, amb l’empara d’una Església a qui semblava que només li importava no perdre els seus privilegis? O és que l’educació, a la qual tants esforços va destinar la República, no havia estat durant anys una qüestió abandonada? La llista és més llarga i ara no es tracta pas de tornar a posar en una balança les raons d’un bàndol i l’altre en l’esclat de la Guerra Civil, però el que no es pot tolerar és la mentida o, més ben dit, la tergiversació de la veritat, que és el que ara es porta. Segur que ni uns van ser tan bons ni els altres tan dolents, però, en tot cas, el que no es pot oblidar és que hi havia un règim democràtic que funcionava i contra el qual hi va haver una revolta i, el que és més greu, aquesta es va inspirar en els moviments feixistes –amb el menyspreu a la vida d’aquell que no pensa igual que tu que el terme porta implícit– que ja governaven a Itàlia i Alemanya. Malauradament, aquí el règim ens va durar anys i, agradi o no a alguna gent, encara en patim les conseqüències en molts aspectes més físics, com ara l’urbanisme, per exemple, però també ideològics, com aquest Valle de los Caídos, monument indigne a un règim corrupte i repressor. (Publicat a Presència, número 1617, de 21 a 28 de desembre de 2006)