dimarts, d’octubre 31, 2006


Cinema polític. Just la mateixa setmana que CiU encenia els ànims de la campanya electoral catalana amb el seu pamflet sobre el tripartit –acció ben lícita, d’altra banda– moria en un hospital de Roma el director de cinema italià Gillo Pontecorvo, autor de poques, però reconegudes pel·lícules, entre les quals en destaquen tres: La batalla de Argel (1965), Queimada (1971) i Operació Ogro (1979).Pontecorvo, nascut l’any 1919 i membre del partit comunista italià des del final de la Segona Guerra Mundial, feia cinema polític, un gènere avui gairebé desaparegut de les pantalles, almenys en la dimensió radical del director italià. Només els documentals de Michael Moore, la majoria de pel·lícules de Ken Loach o –salvant les distàncies– alguns films recents de la indústria nord-americana com Siriana o El jardinero fiel s’acosten al cinema de Pontecorvo.Vaig veure La batalla de Argel, i Queimada en un parell d’aquelles sessions de cine club tant de moda fa anys, al final de les quals es feien debats sobre els films que s’acabaven de projectar. Eren anys complicats, amb moltes ganes de llibertat i qualsevol denúncia de qualsevol opressió –com les que fa Pontecorvo en aquestes dues pel·lícules– era molt celebrades per una concurrència en general molt motivada políticament. Recordo, però, que els dos films, que des de llavors no he tingut oportunitat de revisar, em van impactar.Del primer, en retinc les imatges en blanc-i-negre, en un muntatge trepidant, amb una policia francesa totalment impotent per fer front a la revolta independentista algeriana en el laberint de l’alcassaba d’Alger. La pel·lícula no va agradar gens als francesos i va estar prohibida durant molts anys a França, justament on sí que s’havien vist moltes de les pel·lícules que tot de cineclubs, com el del meu poble, recuperaven en aquells primers mesos de la transició.De Queimada en recordo, en canvi, el color de foc les seves imatges i un paisatge desolador en una illa caribenya on els interessos d’una empresa britànica, al servei de la qual treballa el mercenari que protagonitza Marlon Brando, converteixen en simples titelles els seus habitants. Primer els fan revoltar contra els portuguesos i després, quan no els serveixen prou bé, els reprimeixen i els aniquilen. Res de nou, però sempre està bé que algú ho expliqui de tant en tant.Deia abans que no he tornat a veure cap de les pel·lícules de Pontecorvo –ni tant sols l’Operació Ogro amb la qual va recrear l’atemptat contra Carrero Blanco–. Potser les han fet per La 2 en horari intempestiu o les ha recuperat alguna d’aquestes cadenes temàtiques de pagament; segurament estan editades en DVD, tampoc les he buscat. Però en tot cas, no deixa de ser sorprenent com les televisions ens repeteixen dia sí, dia també, pel·lícules d’ínfim interès i obliden en un calaix, no només aquests dos títols de Gillo Pontecorvo, sinó també tot un reguitzell de pel·lícules que, simplement, per a les generacions actuals, no existeixen. (Publicat a Presència, número 1808, de 20 a 26 d'octubre de 2006)

1 Comments:

At 6:14 p. m., Blogger Guerau_de_Cabrera said...

No volem més tripartit. Concentració silenciosa per un pacte CiU + ERC, el proper dijous dia 9 de novembre, a partir de les 8 del vespre a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Més informació a www.unitat.org Passa-ho

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home