"F" de fals.- L’any 1974, Orson Welles va rodar una magnífica i estranya pel·lícula titulada F for fake , és a dir «F de frau». En el film, en què els límits entre la veritat i la mentida es transgredeixen en tot moment, Welles suposament investiga les falsificacions de quadres d’autors famosos fetes per un pintor resident a Eivissa. El brillant director i actor nord-americà barreja documental i ficció amb un muntatge frenètic i acaba fent una gran faula sobre la mentida i la veritat, sobre la creació artística contemporània i, finalment, sobre ell mateix com a cineasta i creador. No hem d’oblidar que Welles, de fet, es va donar a conèixer al gran públic amb un gran frau que, curiosament, no ho era: la lectura per ràdio de La guerra dels mons, d’H.G. Wells, que va provocar un gran pànic entre la població. Orson Welles, convertit en un gran prestidigitador, a F for fake, es riu del mort i del qui vetlla, però el seu film és molt premonitori del món actual, on la línia que separa la veritat de la mentida i la realitat de la ficció és cada cop menys clara. I les noves tecnologies no ajuden gens a escatir les diferències. Al contrari, contribueixen a la confusió.Com a exemple, el polèmic vídeo d’aquesta setmana amb l’escó del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, com a protagonista. En la filmació que, en teoria, van penjar al You Tube un grup de quatre joves activistes ara fa una setmana, s’hi veu justament com aquests nois entren al Congrés dels Diputats per una finestra, fan cap a l’hemicicle i s’enduen la cadira del president del govern no sense haver deixat abans a la seva taula una nota reivindicativa en què el conviden a participar en un acte contra la pobresa el dia 16 d’octubre vinent. El vídeo va córrer com la pólvora per la xarxa durant el cap de setmana, amb un ressò considerable, que va acabar arribant als diaris i a les televisions. Tothom va empassar-se les imatges com a reals –només en alguns blocs els quatre desconfiats de sempre van expressar els seus dubtes–, fins que el dilluns –amb nota oficial del Congrés pel mig– es va saber que tot plegat era un muntatge fet per la mateixa agència que, mesos enrere, va popularitzar, també per mitjà de You Tube, l’enganxós vídeo de l’Amo a Laura. El producte, en definitiva, d’una campanya publicitària feta amb tots els mitjans artístics i tècnics necessaris. Per tant, ni quatre joves reivindicatius, ni entrada al Congrés forçant una finestra, ni una càmera domèstica, sinó un rodatge amb actors pagats i una posterior postproducció amb totes les de la llei. Tot perquè el vídeo s’assemblés al màxim a la presumpta realitat. La falsedat al servei de la publicitat. La ficció al servei de la realitat. Fins i tot, els falsos vídeos són falsos. El problema és saber on són els límits i si estem disposats, com a societat, a acceptar de viure contents i enganyats. Que també podria ser. O segurament ja és. (Publicat a Presència, número 1806, del 6 al 13 d'octubre de 2006)
posted by Miquel Riera @ 4:47 p. m.
1 Comments:
Que fort com funciona la manipulació en aquest país, una cosa és el fet de promoure un "videoclip" que ha obtingut molts adeptes a l'estil "amo a laura" (no comments)jaja i l'altra és aquest joc al Congrès del Diputats. He vist el video a mesura que anava llegint el que havies escrit (per tant encara no sabia que era fals) i dins la meva sorpresa me l'he cregut. Parlant-ho amb coneguts molts d'ells arriba un moment que acaben per desacreditar els mitjans de comunicació (you tube se'n podria arribar a considerar?) Per sort, encara en queden alguns (llàstima que no pugui dir molts) com vosaltres que no us heu intoxicat d'aquesta "moda" de la falsació.
Buaaaa, he llençat moltes coses enlaire en aquest comentari, però és que aquest article m'ha arribat molt.
Co***** que bé que escrius!
:)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home