dimecres, de setembre 13, 2006

Canvis tecnològics. Reviso, gairebé per casualitat, la pel·lícula Tesis, primer film que un precoç Alejandro Amenábar va rodar l’any 1995. Independentment del valor de la pel·lícula, un producte de suspens i intriga molt ben portat i en el qual ja s’intuïa que Amenábar seria el gran director que ha demostrat ser a Mar adentro, el que ens va atreure més l’atenció en aquesta nova visió de Tesis va ser com ha canviat el panorama tècnic de l’audiovisual en poc més de deu anys. I ha canviat tant, que la majoria de coses que li serveixen a Amenábar per bastir part del seu fil argumental al film o bé ja no existeixen o bé estan a punt de deixar d’existir.Suposo que molts ho recordareu: bona part de l’acció de la pel·lícula transcorre en un gran arxiu de cintes de vídeo de la facultat on estudia la protagonista, un material que la implantació total del DVD ha acabat fent obsolet a moltes llars i biblioteques. Tinc coneguts, per exemple, que ja s’han desfet de tots els seus vídeos, tant els comprats com les cintes amb gravacions de la televisió. En molts casos, s’han passat les pel·lícules que els agradaven a DVD, però en molts altres simplement han pensat que segurament, entre tanta oferta audiovisual, ja tindran oportunitat de tornar a veure-les. O, si no, sempre els queda el recurs de baixar-se-les per l’Emule.De Tesis també ha quedat obsoleta aquella gran sala d’edició de les pel·lícules que els dolents –per utilitzar el llenguatge cinematogràfic– tenen en un soterrani. Des de fa uns anys, segurament en farien prou amb una càmera digital ben petita i un ordinador de potència mitjana, com els que molts tenim a casa, per gravar i editar sense problemes els seus films. Aparells que també ens servirien per guardar els arxius. D’altra banda, un material tan peculiar com el de la pel·lícula –gravacions d’assassinats– segur que ara tindria –i segurament ja la deu tenir– una distribució a través d’Internet. I és que la xarxa i els telèfons mòbils –actualment convertits sovint en càmeres– són els dos grans absents del film d’Amenábar, una pel·lícula rodada, per dir-ho d’alguna manera, abans-d’ahir. Per no parlar de pàgines com Youtube o Google Video, que, amb poc més d’un any d’existència, estan revolucionant –ja ho hem comentat en anteriors ocasions– la manera de produir i veure audiovisuals. Hollywood, per exemple, ja fa alguns mesos que segueix de prop aquestes pàgines a la recerca de talents nous i de noves oportunitats de negoci, mentre veu com els cinemes de tot el món van perdent espectadors. «Qualsevol paga per veure una pel·lícula si la pots gaudir al sofà de casa i més o menys gratis», diuen alguns joves, oblidant que hi ha màgies –com la que es produeix en una sala fosca quan es projecta una pel·lícula– que difícilment podran superar tots els avenços tècnics en el món audiovisual. Però, segurament, dec estar equivocat i d’aquí a deu anys potser tot això que ara ens sembla tan modern ja haurà passat a la història arrossegat pel remolí dels canvis tecnològics. (Publicat a Presència, número 1779, de 20 d'agost de 2006)

posted by Miquel Riera @ 1:17 p. m.