dimecres, de juny 21, 2006

El guàrdia urbà que renya. Des d’aquell dia en què em va renyar a mi per haver comès una petita infracció de trànsit, que me’l trobo tot sovint als matins mentre vaig amunt i avall entre l’escola dels nens i la feina: és el guàrdia urbà que renya a tothom, el paladí de la circulació rodada a la meva ciutat, l’home que esbronca els conductors mig adormits que, pel que sigui, per mala fe, per imprudència temerària o per simple badada se salten lleugerament les normes del trànsit.El dia que em va renyar a mi va ser després que un servidor, que estava a punt de sortir d’un aparcament, avisés la furgoneta de la policia amb què anava el guàrdia que, si s’esperaven un moment, jo me n’anava i ells estacionarien de manera molt més còmoda. Però va ser tocar només suaument la botzina per avisar-los, que ja vaig veure que alguna cosa no anava bé. Perquè el que havia de ser un agraïment –a tothom li agrada que l’adverteixin en situacions com la descrita– va ser des d’aquell moment un mal tràngol. I és que només de sentir el clàxon, una cara de pocs amics va sortir per la finestra del vehicle policial, com volent dir què coi fa aquest ara tocant la botzina. Un cop entesa, però, la situació, van fer marxa enrere i jo vaig començar a sortir. El que no m’esperava és que la meva maniobra següent, feta amb tota la prudència del món, com no havia de ser d’altra manera davant d’una dotació policial, acabés amb esbroncada. De fet, vaig canviar de direcció per un pas correcte però vaig travessar dos carrils de cop en pocs metres, la qual cosa, evidentment, era il·legal. Un fort clàxon em va aturar en sec i ja només vaig tenir temps de veure com de la furgoneta baixava un urbà, el de la mala cara d’abans, amb més morros si fos possible. Això sí, em va renyar amb contundència, però molt correctament. Que si no sabia que no podia travessar dos carrils de cop, que si hem de conduir tots plegats millor, etcètera. Jo, que no sóc de mena contestatària, només tenia ganes de marxar i que no em clavés una multa, però aquell home continuava la seva esbroncada, fins que al cap de dos o tres minuts, que se’m van fer eterns, em va alliberar.Des d’aquell dia, però, només faig que trobar-me’l i gairebé sempre renyant a algú. Un dia, l’esbroncada la va rebre un vianant que es veu que no es va aturar a temps en el pas zebra que el guàrdia controlava. Al cap de poc, la víctima era una noia que conduïa un vehicle de pràctiques. Suposo que també va rebre el professor. En un altre ocasió, renyant un conductor que vés a saber quina n’havia fet, va fer, en pocs moments, una cua ben llarga.A mi, francament, al principi, aquest guàrdia urbà em queia molt malament, però ara l’admiro. Sobretot perquè no treu el talonari de multes a corre-cuita, com fan molts dels seus companys, sovint, fins i tot, sense baixar del cotxe. L’únic que no m’agrada és que es cregui un Messies del trànsit i, sobretot, que encara no hagi esbroncat aquella dona inconscient que també em trobo cada matí i que porta un nen petit al darrere sense lligar. Au! (Publicat a Presència, número 1791, de 23 de juny al 29 de juny de 2006)

posted by Miquel Riera @ 4:53 p. m.