dijous, de maig 25, 2006

Destrucció. Veient algunes imatges de les destrosses fetes pels brètols en diferents ciutats del país la nit de les celebracions de la segona Champions League guanyada pel Barça, el primer que et passa pel cap és preguntar-te el perquè de tanta violència gratuïta, deixant de banda que algunes de les trencadisses van ser fetes simplement per poder robar alguns dels productes de les botigues assaltades, amb la qual cosa els motius ja són ben clars. Però pel que fa a la resta, per què cremar contenidors o destrossar el mobiliari urbà? Perquè sí? Simplement diversió? Perquè ja no en tenim prou amb els marcians que matem la Play? O perquè així «Fotem el sistema que també ens fot a nosaltres», per dir-ho amb les paraules textuals d’un jove radical? És a dir, per una falsa i mal entesa estratègia antisistema, un paraigua sota el qual s’acaben aixoplugant joves amb ganes de gresca, delinqüents i altres caps escalfats que aprofiten qualsevol ocasió per tirar pel dret, començar a trencar-ho tot i provocar la policia, que és una cosa que dóna molta adrenalina i després queda molt bé d’explicar als amics. El problema és que la policia, d’aquí o d’allà, sol tenir molta mala llet i poca visió per distingir entre innocents i culpables, sobretot quan els agents han estat tot el dia preparant-se per treure la porra, com va ser el cas dels incidents a Canaletes. I llavors passa que comencen a disparar bales de goma indiscriminadament i a picar amb la porra a tots aquells que els semblen culpables dels aldarulls. I també que acaben rebent aquells que s’ho miraven però no trencaven res, com un noi a qui l’altre dia una pilota de goma li va trencar el nas o aquell a qui una mica més i se li emporten un ull per a tota la vida. Algú dirà que la policia no hauria d’actuar amb aquesta contundència, i tindrà raó, però també és ben cert que dos no es barallen si un no vol, i en aquest cas sembla molt clar qui va tirar la primera pedra aprofitant l’anonimat que li proporcionaven els milers de persones que celebraven la victòria blaugrana. També és veritat que anys enrere –i no tan enrere– era habitual que els provocadors fossin còmplices de la policia, en una estratègia que es repetia sovint, sobretot si la manifestació es feia, per exemple, un onze de setembre. Però, francament, aquest no és el cas dels incidents després de la victòria a la Champions.Tot plegat lliga força amb aquesta societat a qui sembla que cada cop li importen menys alguns valors, com ara el respecte –al que sigui, als més grans, als professors o a un simple fanal–. I sense respecte no hi ha societat possible, de cap mena. Perquè no tenir respecte implica no saber dialogar, implica imposar la força i la violència, la destrucció, en definitiva. I és cert que sovint, al llarg de la història, ha calgut perdre el respecte per poder canviar les coses, però em fa l’efecte que a hores d’ara, malauradament i amb comptades excepcions, la manca de respecte respon més a una espècie de desig irrefrenable de passar-ho bé peti qui peti. I així ens va. (Publicat a Presència, número 1787 del 26 de maig a l'1 de juny de 2006)

posted by Miquel Riera @ 3:27 p. m.