dijous, de març 30, 2006

Del Perejil al Canigó. S’acaba de saber, perquè ho publica en un llibre el periodista d’El País Ignacio Cembrero, expert en els temes del Magrib, que el president francès, Jacques Chirac, va engegar a dida José María Aznar el juliol del 2002 quan el llavors cap del govern espanyol li va trucar per demanar-li suport en el curiós afer de l’illot de Perejil, que els marroquins van voler reconquerir i que, finalment, en una acció digna d’un peplum franquista, l’exèrcit espanyol va recuperar. Es veu que, a més d’engegar-lo a fer punyetes, en el bon sentit de la paraula, naturalment, Chirac va dir a Aznar que el que havia de fer era, no només deixar que els marroquins es quedessin els quatre rocs de Perejil, sinó a més tornar-los les places de Ceuta i Melilla. Tot això, naturalment, va fer enfilar-se per les parets Aznar, que, a partir de llavors, es va llançar als braços del president nord-americà Georges W. Bush, en plena batalla preparatòria del que, uns mesos més tard, seria la invasió i la guerra de l’Iraq.Conèixer ara tot aquest afer entre Chirac i Aznar, molt en la línia de la tradició antifrancesa espanyola, –de fet, els espanyols en tenen unes quantes, de tradicions anti, amb la majoria dels seus veïns– m’ha portat a pensar en algunes consideracions. Primer, no deixa de ser curiós que el president d’un estat com és el francès, que manté encara amplis interessos colonials i colonialistes –amb departaments anomenats eufemísticament d’ultramar, com la Guadalupe, la Martinica, la Reunió, Nova Caledònia i la Guyana, amb importants focus de misèria social– es preocupi tant per les minses possessions espanyoles al Magrib. Segon, i obviant el primer, és evident que, un dia o altre, l’Estat espanyol s’haurà de plantejar el retorn de Ceuta i Melilla, encara que faci anys i anys de la presència espanyola en aquestes dues places fortes africanes i encara que aquest sembli un tema tabú, innegociable i intocable. Temps al temps.I tres. Parlant de francesos i espanyols i de territoris que un dia van ser d’uns i ara són d’altres, m’ha vingut al cap la Catalunya Nord, aquest antic tros del Principat que ara fa tres-cents anys Espanya va regalar a França com si res, com si, en realitat, no hagués format històricament part del país –del nostre, és clar, no del seu–, i com aquell que es desprèn d’una finca situada massa lluny de casa i, a més, rere unes muntanyes.Joan-Lluís Lluís, autor nord-català, ha escrit, amb tota la ironia del món, que si Perpinyà fos Gibraltar, les coses serien molt diferents i els espanyols no es cansarien de reclamar-ne la propietat, com fan amb el penyal. El problema, es queixa també en Lluís, és que ja ni els catalans del sud hi pensen, que aquelles terres van ser part del país. Una evidència que es materialitza cada cop que el bon temps permet que la muntanya del Canigó es mostri, amb tota la seva esplendor, com a nexe d’unió inesborrable entre dues planes –la de l’Empordà i la del Rosselló–, separades per una frontera ben artificial. (Publicat a Presència número 1.779 de 31 de març al 6 d'abril de 2006)

posted by Miquel Riera @ 6:58 p. m.