Homo Sapiens

«Lluís Llach no s'ha mossegat mai la llengua. Els seus
concerts sempre han tingut un aire de míting. Mullar-se políticament no ha estat
mai un problema per a ell.L'històric concert de Vitòria, celebrat en el 30è
aniversari de la massacre del 3 de març, ha permès que un reduït grup de
periodistes poguéssim xerrar amb ell just acabat el concert. Sense perdre un
optimisme que associa amb la seva «fe en la naturalesa humana», Llach augura que
hi ha un nou element en la societat catalana que segurament donarà joc en el
futur: «Hi ha un cabreig molt estès», diu, alhora que es mostra indignat per la
manera com ha anat el procés d'elaboració de l'Estatut. És molt crític amb els
partits catalans dels quals diu: «Han estat incapaços de tenir una visió de
país, de nació. Haurien d'haver tingut una actitud unitària que durés més enllà
d'una sola foto durant l'elaboració de l'Estatut. Però després, a la discussió a
Madrid, la seva conducta ha estat un escàndol.»A l'hora d'analitzar l'actual
situació política, Llach té clar que són el PP i l'extrema dreta els que creen
el malestar. «Ara hem hagut d'assistir a aquesta autèntica carnisseria que
orquestra el PP. El problema a l'Estat espanyol no és ni territorial ni
ideològic, sinó el càncer que representa l'ultradreta. Ni ara ni mai no està
disposada, en temps de llibertats, a fer-se homologable.» Llach apunta el
caràcter crònic d'aquest mal: «Tant en la Segona República com ara, han
arraconat els Herreros, Pimentels i Gallardons.» Veu que cada cop que es tracta
de l'estatus de Catalunya dins l'Estat, la dreta no deixa que hi hagi
tranquil·litat per parlar-ne. «Sempre s'ha hagut de fer en estat de gran
tensió», aclareix. «En la transició va ser amb els militars i els sabres. Ara,
trenta anys després, malgrat que puguem expressar amb certa llibertat el que
volem, és Espanya la que ens diu el que podem fer. És indignant. La distància
que ens separa és molt gran. I jo dic, ja s'ho fotran.»El concert de Vitòria i
les condicions que l'han rodejat no han fet més que confirmar les idees de Llach
sobre la transició espanyola i el procés de reciclatge que va suposar de
franquistes com Fraga, el veritable responsable dels incidents del 3 de març del
1976. La retrobada de Llach amb les víctimes d'aquells fets i els seus familiars
li ha fet recordar, amb cruesa i incredulitat, la seva situació d'absoluta
indefensió: «Hem tornat a retrobar coses que havia oblidat. Però mai no m'hagués
imaginat que les víctimes estarien en una solitud tan extrema. Sense cap mena de
reconeixement, menyspreades, mai tractades com a familiars de víctimes.» Els
incidents registrats el mateix divendres a la tarda, amb una càrrega de
l'Ertzaintza contra la manifestació de record dels fets (amb l'excusa d'una
pancarta al·lusiva a les morts de dos etarres a la presó) ha tingut l'efecte
d'una veritable màquina del temps per a Llach. «El que ha passat a la
manifestació ha estat desmesurat. Ho trobo d'una poca delicadesa política
extrema. No es pot cosir a hòsties la gent pel carrer d'aquesta manera. El
govern espanyol no ha demanat perdó per res i avui la policia ha tornat a atacar
com fa trenta anys. Tots sabíem que el dia d'avui seria emocionant. Però han
passat coses increïbles.» En la conversa, Llach va apuntat que la futura
pel·lícula de Lluís Darnés, sobre la seva carrera artística, reflectirà de ple
aquests desagradables fets.Malgrat tot, Llach és optimista. I en aquest sentit
té una teoria molt particular sobre la funció dels somnis a través del temps:
«Avui estem vivint els somnis dels nostres avis. Els somnis que ells creien que
eren impossibles. Jo sempre dic que nosaltres tenim l'obligació de somniar molt,
i molt bé. Els nostres néts viuran aquests somnis. I això em fa ser optimista.»
Respecte a la gran manifestació del 16 de febrer a Barcelona, opina que la
mobilització pot anar a més: «De sobte passen aquestes convulsions amb molta
gent. Cal veure com fan la darrera foto amb això de l'Estatut, però hi ha molta
gent indignada. Ja veurem què passa en el referèndum.» Llach apunta que potser
l'Estatut no sigui tan dolent, però que és tot el procés que hi ha hagut que
resulta humiliant per als catalans. «En l'àmbit semàntic, el nostre és un país
anihilat. I això és molt difícil d'empassar. Crec que hi ha molta gent que
s'està pensant la seva resituació, personal i col·lectiva, en el panorama català
i espanyol. És molt interessant el que pot passar a partir d'ara.» (Article de Toni Strubell publicat a El Punt el 6-3-06)