divendres, de març 10, 2006


La política traïdora. Una de les causes que va portar més gent a la massiva manifestació del 18 de febrer passat és que els ciutadans estan molt decebuts dels polítics catalans i de tot el paper que estan fent en la negociació del nou Estatut. La majoria de la gent no entén, per exemple, que la negociació política es pugui portar als extrems que s’ha portat, ni que acords que fa uns mesos eren molt vàlids i que havien estat molt difícils d’assolir ara siguin paper mullat. Penso que els ciutadans n’estan tips, dels «ara dic això i demà, segons em convingui i per al que em convingui, dic això altre». És a dir, estan fins al capdamunt del tacticisme polític i del fet que els partits –tots els partits– s’hagin mogut més per resultats immediats que no pas per interessos de país, que segurament és el que molts hauríem esperat després de la sessió històrica d’aquell 30 de setembre. Algú dirà ara que això és la política i no una altra cosa, i que el que fan els partits és ben legítim i que què ens pensàvem que passaria a Madrid, que si ens havíem imaginat que al Congrés tot serien bufar i fer ampolles. Doncs, sí, potser molta gent va ser així d’il·lusa ara fa uns mesos i es va creure en Zapatero i allò que de l’Estatut aprovat pel Parlament no es tocaria ni una coma, i que els partits catalans anirien junts i a l’una. D’aquí, doncs, segurament la decepció d’ara, quan s’ha vist que ni una, ni dues, ni tres i que d’això de no tocar una coma res; no només una coma, sinó molts punts, punts i a part i paràgrafs sencers. D’aquí, doncs, deia, segurament, la reacció de fa tres setmanes amb la manifestació de Barcelona, i d’aquí, també, una creixent manca de confiança en els partits que pot portar més ciutadans a l’abstenció o a pensar que, amb els dirigents polítics actuals, encara en tenim per a molts anys de servituds, de rebaixes i humiliacions. I no cal esmentar gaires exemples perquè aquests dies n’hem tingut un bon reguitzell. En tot cas, el que no s’acaba d’entendre és per què els partits s’han de moure sempre amb aquestes dinàmiques d’estratègies a curt termini que només responen a purs interessos de conservació i assoliment de quotes de poder, mentre, d’altra banda, s’omplen la boca de com s’ho faran per salvar el país o per portar-lo més enllà que ningú. I tampoc acabo d’entendre per què un cop a la vida, i mira que ho tenien fàcil, no deixaven els interessos particulars de banda i posaven al davant els del país. Deu ser, segurament, perquè hi ha alguna cosa en la política que la converteix en impura i dolenta per naturalesa i que fa, per tant, que ningú hi pugui actuar sense pensar que els altres li clavaran una ganivetada a la mínima que es distregui. De fet, és com en aquest programa de TV3, Sis a traïció, en el qual, per por de fer el ridícul, ningú comparteix mai el premi final, malgrat que aquesta opció sigui la més lògica i natural. La diferència és que a la televisió només perden alguns milers d’euros, mentre que amb aquest Estatut de misèria que està sortint hi perdrem molt més. I durant molts anys. I això sí que haurà estat una traïció en tota regla. Dels polítics, naturalment. A veure si els passem factura, doncs. (Publicat al número 1776 de Presència, del 10 a 16 de març de 2006)

posted by Miquel Riera @ 5:48 p. m.