dijous, de març 23, 2006

La guerra freda a l'Empordà. Al Baix Empordà, de petits, teníem la guerra freda a la porta de casa. Bé, no és pas que hi tinguéssim míssils nuclears, ni tan sols bases militars, ni que soviètics i americans s’espiessin a les cantonades, però sí que hi havia dues instal·lacions –nord-americanes, evidentment– que si no hagués estat per la guerra freda no hauríem vist mai al país. Una era Ràdio Liberty, a la platja de Pals, les grans antenes de la qual admiràvem de lluny quan anàvem a banyar-nos a la gola del Ter i que, justament, han anat a terra dinamitades aquesta setmana –o així estava previst–. L’altra instal·lació era la base Loran de l’Estartit, també amb una gran antena que, com les de Pals, havia estat alçada gairebé com un repte a la tramuntana empordanesa. Evidentment, els dos llocs estaven envoltats d’un gran secretisme o, almenys, així era per a molta gent del país, tot i que, en realitat, de misteris se n’hi amagaven ben pocs, als dos indrets.Ràdio Liberty ocupava una gran extensió de terreny arran de mar, la qual cosa feia impossible un passeig a tocar l’aigua des de la desembocadura del Ter fins al final de la platja de Pals. En trobar les instal·lacions de la ràdio, vigilades dia i nit per la Guàrdia Civil, havies de girar cua o anar a fer una llarga volta. Mirant per la tanca no es veia gaire res del que passava a dins, entre altres coses perquè tampoc hi passava gaire res, a Ràdio Liberty: les instal·lacions de Pals eren només el lloc des d’on s’emetien els continguts de l’emissora de propaganda nord-americana, però no s’hi elaboraven. Els estudis de gravació eren a Munic, a Alemanya, des d’on, per línia microfònica, s’enviaven els programes a Pals i, des d’aquí, a la Unió Soviètica. Vaig tenir la sort de poder visitar Ràdio Liberty a primers dels setanta, en una insòlita excursió escolar que ens va gestionar un conegut que hi treballava. Una experiència sorprenent, sobretot perquè va ser com un viatge a un altre país o, millor encara, a una pel·lícula com les de James Bond. Recordo molt bé, per exemple, un parell de murals que hi havia amb una estàtua de La llibertat i sengles mapes d’Europa i de la Unió Soviètica, on s’enviaven els senyals de l’emissora.Aquesta sensació de ser un altre país encara era molt més clara si visitaves la base Loran de l’Estartit. Aquesta instal·lació, molt més reduïda que Ràdio Liberty, era gestionada pel cos de guardacostes dels EUA, que hi tenia destinats entre cinc i deu efectius, dedicats al manteniment de l’estació, una espècie de far electrònic que guiava els vaixells americans pel Mediterrani en aquells anys en què el GPS encara no s’havia ni inventat. A la base de l’Estartit ens hi van acollir a tot una colla de nois un dia que fèiem una excursió pel Montgrí. Allò era com si fossis de veritat als Estats Units, començant pel mobiliari, seguint pels nombrosos rètols i acabant amb la típica Coca-Cola, servida en una cosa avui tan habitual com és una llauna i que un servidor i els meus companys no havien vist mai! Em sembla que alguns d’aquells guardacostes encara deuen recordar la cara de babaus que vam fer quan ens en van oferir una. Ben freda, naturalment. Com la guerra que teníem al davant i que ni vèiem. (Publicat a Presència número 1778, del 24 al 30 de març de 2006)

posted by Miquel Riera @ 11:04 a. m.