De Cesc a Mikel. Hi ha coses de la relació entre Catalunya i Espanya que no se solucionaran mai de la vida, almenys si les coses continuen com fins ara, amb un desconeixement impressionant per part de molts espanyols d’un piló d’aspectes de la nostra quotidianitat, com la llengua, per exemple. El problema és que es tracta d’un desconeixement propiciat per la mateixa administració espanyola i els seus governants –que mai no han valorat com a pròpies i, en general, han menystingut, la cultura i les llengües que no són la castellana. Un desconeixement que provoca alhora deixadesa i manca d’interès en els ciutadans espanyols, incapaços, la majoria d’ells, de mostrar respecte i interès per coses que no siguin les seves. Aquesta és una cosa que també passa en països aparentment monolítics com França o Itàlia, en què per diversitat només entenen la diversitat racial, per dir-ho d’una manera bèstia. És a dir, que es respecten i valoren les cultures diverses d’un senegalès, un marroquí o un pakistanès, mentre s’obvien, es menystenen i s’ignoren les aportacions d’un català de Perpinyà, d’un bretó de Brest o d’un tirolès de Bozen, per esmentar alguns exemples, entre els molts que hi ha en aquests dos estats. Aquí, naturalment, malgrat l’estat de les autonomies i l’Espanya plural, tres quarts del mateix: també queda molt progre festejar i beneir les cultures llunyanes que ens arriben i, en canvi, té connotacions nazis fer-ho amb la pròpia, mentre aquesta no sigui la castellana, naturalment.Tot això m’ha passat pel cap abans de comentar allò que realment volia comentar, que, en realitat, no deixa de ser una anècdota. Una anècdota, però, que reflecteix perfectament el que explicàvem al principi: allò del desconeixement i el menyspreu pel desconegut, sobretot si el desconegut ve d’on ve. Es tracta només de tot l’embolic que s’han fet en els mitjans de comunicació de parla castellana amb el nom d’en Cesc, el jugador català de l’Arsenal que ara també convoquen per jugar amb la selecció espanyola. Pel que sigui, als castellans els costa de pronunciar aquesta conjunció de c i s, com també els costa de dir bé Sabadell o Pujol, la qual cosa és ben comprensible. El que ja no ho és tant, de comprensible, és que el mateix locutor que, amb tota la gràcia del món però amb un evident menyspreu, opti per dir-li Paco a en Cesc no tingui cap problema a pronunciar la mar de bé els noms de jugadors anglesos, txecs o francesos quan, per proximitat i història, sembla que hauria de ser tot el contrari.El problema és que no es veuen canvis a la vista, ni s’intueixen. I, francament, ja no sé si els volem. És el que dèiem l’altre dia, a propòsit del nou estatut català; potser estan fent tard i llavors ja no importarà a ningú si a en Cesc li diuen Ches, Cec o Paco. O si a un servidor encara li continuen escrivint i dient el nom en totes les llengües veïnes –inclosa una de pocs parlants com la basca– menys en la pròpia. Així que no us astoreu si un dia d’aquests signo com a Mikel Riera. (Publicat a Presència número 1780 del 7 al 13 d'abril de 2006)
posted by Miquel Riera @ 9:54 a. m.
1 Comments:
Hola Miquel,
Endavant amb el blog! Això d'en Cesc és de jutjat de guàrdia. En José Ángel de la Casa, comentarista dels partits de futbol de TV1, que des de que jo recordo (i ja tinc 30 anys!) comenta els partits de la "selección nacional" li diu "SEX", si, si, SEX!!! Tan difícil és dir-li Cesc? Que li diguin Fábregas i tot solucionat.
Records, de torroellenc a torroellenc, a peus del Montgrí.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home