divendres, de maig 12, 2006

La lliçó de Sant Jordi. D’aquest Sant Jordi que acabem de passar, en podem extreure l’alarmant conclusió que la llengua d’origen en què s’ha escrit una novel·la ja no té cap mena d’importància. Ho dic, bàsicament, per l’èxit de la diada, que va ser La catedral (o L’església) del Mar, d’Idelfonso Falcones, segons si la versió és la castellana o la catalana. De fet, estic segur que molts dels compradors del llibre no saben a hores d’ara quina és la llengua en què es va escriure inicialment aquest best seller santjordià. És el castellà, com sembla indicar el nom de l’autor, o el català, que també podria ser, naturalment? Algú dirà que tant li fa, però un servidor tenia entès que una literatura es bastia principalment sobre la llengua o sobre l’escriptura en una llengua, la qual cosa contribuïa a enriquir-la. Això, però, que fa uns anys era tan clar, sembla que hagi passat avall, que deia en Pla. I tan avall que és ben evident que a molts editors els importa un rave la llengua original d’un llibre, mentre aquest expliqui una bona història i se’n venguin milers d’exemplars.Tot plegat és com un contrasentit en el procés de normalització lingüística del català. Abans ens queixàvem que no hi havia llibres en català i ara els hi tenim tots o quasi tots, fins i tot els que són un èxit en la literatura escrita en castellà, i encara no estem contents. Però és que convindreu amb mi que tot plegat és una mica surrealista i, segurament, la manera més fàcil de posar fi a una cultura literària d’anys: sotmetre-la a un procés de descafeïnament total, fins a acabar convertint-la en una mena de succedani de l’original. És una mica –no m’ho negareu– el que li està passant al país, la identitat del qual es dilueix com un terrós de sucre enmig del poderós i immens «cafè per a tots» que és aquest Estat de les Autonomies de l’Espanya democràtica.Tornant a la literatura, a part del llibre d’en Falcones, en tenim uns quants exemples en altres volums publicats recentment, com són els de Claudia Casanova, Matilde Asensi, Rafael Ábalos o Maite Carranza, en els quals la llengua d’origen passa ben desapercebuda, sobretot si aquest és el cas del català, no fos cas que algú a les Espanyes s’ofengués en adonar-se que allò que està llegint porta la «màcula» de la llengua de Fabra, que també podria ser.Tot plegat és una mica com tot això de la Fira de Frankfurt, on som els protagonistes de l’única ocasió en què els organitzadors conviden una literatura i aquesta resulta que té dues expressions ben diferenciades, com si des d’un punt de vista estrictament científic i acadèmic no s’hagués identificat sempre una literatura amb la llengua en què aquesta s’escriu. I si no, que ho preguntin als francesos, als italians o als mateixos castellans, a veure qui hi durien ells, a la Fira de Frankfurt. En el cas dels francesos, per exemple, hi convidarien els nord-catalans de passaport francès Joan-Lluís Lluís o Daniel Bezsonoff? Naturalment que no. Però ja se sap, a nosaltres ens agrada complicar-nos la vida. (Publicat a Presència núumero 1.785, de 12 al 18 de maig de 2005).

posted by Miquel Riera @ 1:57 p. m.