dijous, d’abril 27, 2006

Tot a les escombraries. Vaig al taller de reparacions de la casa Sony a portar-hi la Play Station 2 de la mainada. S’hi ha encallat un cedé i no hi ha manera de treure’l. Res, penso, que no es pugui arreglar amb un tornavís i el canvi d’alguna peça. I, és clar, quaranta o cinquanta euros, o més, que l’hora de tècnic és cara, ja ho sabem tots. De seguida m’adono, però, que he fet el viatge en va. «Això no ho arreglem aquí. Ha de trucar a un número de telèfon que ara li dono i ja l’informaran», em diuen gairebé sense deixar-me ni preguntar com és que ells no accepten l’aparell. «Escolti, si és una reparació de no res», els dic, però el dependent només repeteix el número de telèfon on cal trucar. A mi la cara de babau encara no se me n’ha anat, però tal dit, tal fet, doncs. Agafo el mòbil i truco. L’atenció telefònica és ràpida. Almenys no et fan aguantar una horrible musiqueta durant un parell o tres de minuts, com passa sovint. «Quin problema té el seu aparell?», em pregunten en castellà, naturalment; el català per a la Sony no sembla ni que existeixi. Els ho explico, però tampoc sembla que els interessi gaire. «L’únic que necessitem és el tipus de model i saber si està interessat a rebre un nou aparell a canvi d’uns 80 euros.» La resposta em deixa ben parat i els dic que ja m’ho pensaré. Abans, però, em fan saber que no hi ha gaires alternatives: aquests aparells no s’arreglen i per tant, si en vol tenir a casa perquè els nens continuïn matant marcians o el que se’ls posi al davant o accepta el que li proposem o se’n va a la botiga a comprar l’últim model. De fet, però, no trigo gaire a dir que sí. Tot plegat, penso, és ben lògic si ho mirem amb els ulls de la societat consumista en què vivim. Els vuitanta euros són per pagar l’aparell nou –que deu tenir un ridícul preu de cost– i les despeses d’enviament del nou aparell, suposo. Hi deu anar inclòs també el preu de fer arreglar el vell, per reciclar-lo vés a saber en quin país o, simplement per fer-lo desaparèixer de circulació. Més tard els demanaré si el que ens donaran serà del tot nou. Naturalment que sí, em diuen.Més tard també, em trobo al senyor del taller de reparacions. El veig una mica desesperat. «Ara ja gairebé només arreglem aparells grans, com televisors i similars. La resta no val la pena», m’explica. Arreglar un reproductor de DVD, per exemple, sovint costa més que un aparell nou, em diu. Per què fer-ho, doncs? Millor llançar-lo directament a les escombraries i comprar-ne un de nou. Més pràctic i més barat, li dic, mentre penso que a aquell home i el seu negoci tenen segurament els dies comptats.El que suposo que no té els dies tan comptats és tot aquest voraginós usar i llençar, que potser dóna molta feina als xinesos i molts beneficis a les grans multinacionals, però que segur que ens embruta i contamina cada dia una mica més aquest planeta que potser un dia es rebel·larà contra aquests seus habitants que es diuen homes i que l’estan emmalaltint a marxes forçades. Ah! I qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra. Jo no m’hi atreveixo. (Publicat a Presència, número 1783, de 28 d'abril al 4 de maig de 2006)

1 Comments:

At 2:52 p. m., Blogger Toni Dalmau said...

Hola Miquel!

El procediment de comercialització aplicat per Sony i per les altres grans multinacionals de l'entreteniment, sempre és el mateix. Quan surt un nou model de la Play es posa a la venda a un preu per sota del seu cost de fabricació. El que interessa és que el producte domini el mercat i els primers beneficis ja vindran amb els -caríssims- videojocs.

Una vegada dominat el mercat i coberts els costos inicials d'investigació i fabricació, el preu de la videoconsola baixa més. I això arriba al seu punt culminant quan és a punt de sortir un nou model, com succeeix ara amb la Play 3 que es vendrà a partir de novembre vinent. El preu de la Play 2 és tan baix que no surt a compte pagar una reparació.

Amb les videoconsoles passa una mica el mateix que amb les impressores. El negoci no el fan amb les màquines sinó amb els cartutxos i amb els videojocs.

Toni Dalmau

Salut!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home