dimecres, d’abril 19, 2006

El triomf de la veritat. La veritat triga a imposar-se però sempre, més tard o més d’hora, ho acaba fent, per a sort dels justos i per a condemna d’aquells que no tenen escrúpols a l’hora de mentir i manipular per aconseguir els seus objectius polítics. L’última prova la tenim en la sentència del Tribunal Suprem espanyol que obliga l’administració valenciana a acceptar els certificats de coneixement del català expedits al Principat i a les Balears. Feia gairebé deu anys que el govern valencià, en una decisió fruit de la més vil de les mesquineses polítiques, havia decidit tot el contrari, esgrimint raons de tecnicisme legalista arran de la definició de valencià que l’Estatut d’autonomia feia del català que es parla a les terres del sud del país. Una definició, d’altra banda, absolutament acceptada per tots aquells que, amb quatre dits de seny, saben que de llengua catalana només n’hi ha una, s’anomeni com s’anomeni. Però bé, no cal allargar-se massa en aquest tema, tots sabem també l’ús –el mal ús, de fet– que del tema lingüístic ha fet la dreta valenciana, en contra, a més –i aquesta és una cosa que sovint al Principat s’oblida–, de bona part de la població valenciana, i no cal que en busquem gaires exemples, que tots en coneixem, i no pas només un, sinó molts.Tornant a la sentència del Suprem –contra la qual el govern valencià ja ha anunciat que recorrerà, al·legant, en una nova mostra d’hipocresia, que la nova redacció de l’Estatut legalitza l’«idioma valencià»–, té la virtut que deixa les coses al seu lloc, d’on no s’haurien d’haver mogut mai si aquest país no visqués, de tant en tant, episodis de veritable surrealisme.A vegades m’imagino com veuria el tema un estranger qualsevol, un filòleg alemany, per exemple, al qual li diguessin que, a partir d’ara, no té el títol per donar classes a Suïssa o a Àustria. Suposo que s’enfilaria per les parets.Però aquí no passa res. Aquí ningú fa res. Aquí es respecta la «legalitat vigent», encara que aquesta consagri una gran mentida, encara que aquesta permeti situacions que no es donen en cap democràcia del món, encara que aquesta ajudi a trencar els lligams culturals entre dos territoris històricament germans. Però, bé, ja protestarà la societat civil, ja presentaran recursos els sindicats, ja s’ho farà la gent...De fet, tot plegat mig lliga amb l’afer de corrupció de Marbella, on tothom sabia que se n’hi feien de molt gruixudes, però on tothom callava o, el que és pitjor, celebraven i reien les gràcies dels polítics corruptes. De fet, al País Valencià, on la Unió Europea ja fa temps que adverteix que també se n’estan fent de molts gruixudes a nivell urbanístic, passa tres quarts del mateix: tothom calla, o el que és pitjor, tothom –vull dir aquells que poden actuar, naturalment– riu les gràcies dels polítics, encara presumptament incòlumes. Però, ja ho dèiem abans, la veritat sempre s’acaba sabent. Afortunadament per als justos i malauradament per a aquells que s’han cregut que tenien un poder feudal. (Publicat a Presència, número 1781, de 16 d'abril de 2004)

posted by Miquel Riera @ 10:42 a. m.