divendres, de maig 12, 2006

Jo també n'estic fins al capdamunt. El comte de Godó és aquest senyor baixet, de parla castellana, que va heretar de la família un diari molt de dretes que es deia La Vanguardia Española i que des de la democràcia s’ha reconvertit en empresari d’un grup de comunicació que té la peculiaritat de saber casar-se amb qui sigui, sobretot si aquest és el qui mana, tant li fa si és de dretes com si és d’esquerres. D’aquesta manera li plouen ajudes, en forma de subvencions o de subscripcions col·lectives, que tot s’hi val quan aquells que són al poder necessiten el suport d’un diari, encara que aquest estigui escrit justament en la llengua que en molts dels seus discursos sembla que vulguin desterrar de Catalunya. Res més lluny de la realitat, però. Foc d’encenalls. Pellerofa. Allò important són les poltrones i les contribucions dels càrrecs que les ocupen.Tornem, però, al comte. Es veu que el senyor Godó n’està textualment «fins al capdamunt de l’Estatut», segons va dir a El País amb motiu de la celebració dels cent vint-i-cinc anys de La Vanguardia. Jo hi poso «fins al capdamunt» però, en realitat, l’home va dir «hasta el gorro», que a molts d’aquests que es pensen que en català no es va enlloc els semblarà fins i tot més contundent. Són els mateixos, suposo, que pensen igual que el comte o com la periodista que va entrevistar-lo, la qual va ser, en realitat, qui li va fer la pregunta sobre el tema amb una mala intenció manifesta: «Fins on n’està vostè, de l’Estatut?» La resposta ja la sabeu.El problema és com altres problemes d’aquest país. Ens volen fer creure que perdem el temps i que som uns pesats i uns nacionalistes dolents que només volem sembrar l’odi i que, a més, acabarem convertint el país en uns Balcans qualsevol, perquè ens capfiquem a voler aconseguir que coses que són plenament normals en molts altres llocs també ho siguin aquí. El problema és que aquells que diuen que estan fins al capdamunt de l’Estatut també diuen que estan fins al capdamunt de sentir-nos reclamar un respecte per a la llengua catalana o tantes altres coses com, per exemple, un Estatut com cal. El problema és que un servidor també està fins al capdamunt de veure’ls com menyspreen l’Estatut o el simple debat sobre l’Estatut, encara que aquest s’hagi descafeïnat –el debat, vull dir, i també l’Estatut, és clar– per culpa d’una classe política més preocupada per la salvaguarda dels seus interessos de partit que no pas pel país.Tot forma part, de fet, malauradament, de la degradació que pateix el país, on l’autoodi és el pa de cada dia i on el simple fet de lloar i defensar la cultura pròpia és considerat cada cop més com contrari a un suposat progressisme. Però només cal observar una mica què fan, per exemple, a Espanya quan els toca premiar el millor escriptor: li donen el premi Cervantes en una gran cerimònia d’estat i tots els grans diaris, inclosos els catalans, en parlem a tota plana. Aquí els donem el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en una cerimònia digna però justeta i els grans diaris del país hi passen de puntetes. No fos cas que algun intel·lectual s’ofengués i sortís dient que està fins al gorro dels escriptors catalans. Dels que escriuen en català, vull dir. (Publicat a Presència número 1784, de 5 a l'11 de maig de 2006)

posted by Miquel Riera @ 1:54 p. m.