dijous, de maig 18, 2006

Peons, alfils i cavalls. Desconec què passa en altres països, però la democràcia, almenys pel que fa a Catalunya, té la mala virtut d’estendre la influència política d’aquells qui manen fins a l’últim racó de l’administració. És a dir, qualsevol càrrec directiu, encara que sigui de banal importància, ha de ser de la corda d’aquells que sostenen la poltrona a la capital, en un cadena que té el seu inici en el conseller de torn, continua amb els directors generals i delegats i acaba, sovint, amb els caps de servei i de negociat. Com si aquesta nostra democràcia no fos prou madura per poder garantir la fidelitat i la fiabilitat de tots aquells funcionaris de l’administració que no canviaran de lloc i que seran –o haurien de ser– els encarregats d’aplicar ordres i programes, mani qui mani a dalt de tot. És per això que per tal de poder assegurar la corretja de transmissió del poder, cada cop que hi ha un canvi a la conselleria, es mou gent amunt i avall, d’esquerra a dreta, fins a trobar i col·locar aquells que, suposadament, i encara que sigui en el nivell més baix de l’escalafó, podran executar amb tota seguretat i fermesa les polítiques decidides en l’inici de la cadena de comandament. Evidentment, no serem pas nosaltres els que posarem en dubte la necessitat que té qualsevol càrrec polític d’envoltar-se de persones de confiança, sobretot en els llocs importants d’un departament, però sembla impropi d’una democràcia adulta el fet que aquesta política s’apliqui fins al menys important dels negociats. I aquesta és una manera de treballar que va practicar amb assiduïtat l’anterior govern de CiU i que, amb més o menys força –també ho tenia més difícil perquè molts forats estaven ben coberts–, ha anat aplicant el govern tripartit, de la mateixa manera que totes les formacions polítiques ho fan, quan poden i ho creuen necessari, en els ajuntaments on governen. I no cal posar exemples, perquè tothom coneix, entre els milers de funcionaris del govern o dels diferents municipis, d’aquells a qui afavorien abans, que van deixar d’afavorir més tard –o no, perquè d’experts en canvi de jaqueta sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà– i que potser tornaran a afavorir d’aquí a uns mesos.En tot cas, l’expulsió dels consellers d’ERC ha tornat a posar en situació d’incertesa molts càrrecs intermedis i més d’un funcionari amb carnet, que ara veuen com perilla aquella situació de privilegi aconseguida per, posem-hi, un punt de mèrit propi i per una resta d’amistat i ser al lloc oportú en el moment oportú. Però el problema no és segurament per a aquests que van anar disparats cap amunt, per dir-ho d’alguna manera, sinó per a tots aquells innocents que, de retruc, i per bé o per mal, va afectar el moviment de peons, alfils i cavalls. Un moviment que potser es pot tornar a donar aquests pròxims dies, tret que els nous consellers entenguin, com sembla que seria ben lògic atenent la butxaca del contribuent, que, per sis mesos, potser no val gaire la pena moure fitxa. Però ja sabeu que en política tot està permès. O així s’ho pensen. (Publicat a Presència, número 1786, de 19 a 25 de maig de 2006)

posted by Miquel Riera @ 1:28 p. m.