dijous, de juny 01, 2006

Sobre la llengua, de nou. Fullejant diaris i navegant per internet et fas creus dels grans disbarats que s’arriben a dir a propòsit de la plena normalització de la llengua catalana. Un senyor catedràtic com Francesc de Carreras escrivia l’altre dia –res de nou, d’altra banda– tot de bestieses sobre el tema en un article a La Vanguardia. Carreras venia a dir que amb el nou Estatut de Catalunya es conculcaran alguns drets individuals, com aquell que, en teoria, permet a la gent expressar-se en la llengua oficial que vulgui. Advertia Carreras que el nou estatut és una mostra de la «pèrdua del sentit comú» que, segons ell, viu el país, i que provocarà molts conflictes en obligar els «treballadors d’entitats, empreses i establiments oberts al públic» a atendre els clients en la llengua oficial que aquests escullin. Deia irònicament Carreras que tot això és el reflex de l’«anomenat dret a viure en català», un dret que posava entre cometes i que definia, de manera totalment perversa com a «consistent a poder circular per tot Catalunya escoltant només català», la qual cosa, com bé sap el catedràtic, és totalment falsa. Per reblar el clau, Carreras utilitzava arguments terrorífics, més propis d’algú que vol balcanitzar el país que no d’algú amb esperit democràtic. Era el cas, per exemple, de frases de l’estil de «no serà aquest un problema que únicament afecta una petita part dels ciutadans que se senten ofesos i discriminats només pel fet de sentir parlar castellà?», «s’han d’atorgar drets a les minories intolerants?» o «facilita aquest precepte l’acollida i la integració dels immigrants?». La perversió en l’argumentació és ben clara, sobretot si això ho llegeix algú que ignora la realitat del problema i viu, per exemple, a Madrid, a Londres o Buenos Aires.No fotem! Com si aquí s’hagués obligat mai algú a expressar-se en català! Com si aquí s’hagués optat per una política de sancions i d’obligatorietat! Al contrari, hi ha hagut una màniga ben ampla per evitar problemes, una política que ha acabat perjudicant molt més a tots aquells que només demanen una cosa tan simple com poder viure amb la normalitat lingüística amb què ho fan, per exemple, els veïns de Múrcia, els de Chartres o els de Colònia, i no cal precisar massa quina és aquesta normalitat. El que no es demana de cap manera és no sentir ni veure el castellà per enlloc, entre altres coses perquè exigir o pretendre això va en contra de les mínimes normes de convivència en una societat democràtica. El que és curiós, però, és que sempre se sentin ofesos els mateixos, és a dir, aquells que practiquen l’autoodi o els que justament no parlen, ni sovint volen fer l’esforç d’entendre la llengua pròpia del país.El problema és que tots aquests arguments difamatoris van fer forat i provoquen un important rebuig en molts sectors desinformats, i només cal que feu un tomb per alguns fòrums d’internet per tenir-ne una bona mostra. És com allò que ens preguntava fa uns dies una senyora de Madrid a propòsit de l’ensenyament del català: «Voleu dir que no en feu un gra massa? Total, després tampoc els servirà de gaire. I, en canvi, amb el castellà, es podran moure per mig món...» I això que ella coneix prou bé Catalunya. Imagineu els que no! (Publicat a Presència, número 1788, del 2 al 8 de juny de 2006)

posted by Miquel Riera @ 1:47 p. m.