divendres, de juliol 28, 2006

El 8 de febrer. Abans, al meu poble, el dia 8 de febrer era festa. El 8 de febrer era festa perquè va ser justament aquest dia del 1939 quan les tropes nacionals van arribar a Torroella de Montgrí, al Baix Empordà, on van entrar sense cap mena d’oposició republicana. Abans i de matinada, els rojos havien fet volar el pont sobre el Ter, en un últim i inútil intent de retardar l’impecable avanç dels feixistes. L’estrèpit que va provocar la voladura del pont era una de les poques coses que, de petit, es comentaven a casa sobre la Guerra Civil, juntament amb un episodi confós i que no he pogut aclarir mai sobre el mític general Líster i uns conills que la meva àvia Pepita va haver de matar perquè aquells republicans en retirada poguessin menjar alguna cosa. També es parlava, molt d’esquitllentes, d’un nebot de l’avi, curiosament de nom Miquel Riera, que va desaparèixer, com tants d’altres, al front. No tenia ni vint anys. Hi havia després una frase recurrent –«abans de la guerra...»– i d’una obvietat meridiana, però que la meva innocència infantil no em permetia d’entendre. M’imaginava llavors, i de fet, gairebé l’encertava, un món ben diferent abans de la guerra, tot i que la poca informació que em donaven no em deixava discernir sobre si havia sigut millor o pitjor.El 8 de febrer, us deia, era festa al meu poble. Aquest dia, a les dotze en punt, es feia un acte a la plaça de la Vila, en el qual se celebrava l’«alliberament» de la població per les tropes franquistes. L’acte era ben senzill, però molt simbòlic del poder del règim. Al balcó de l’Ajuntament hi pujaven les principals autoritats locals, des de l’alcalde al tinent de la Guàrdia Civil, fins la cap de la Sección Femenina, tots ben mudats i uniformats. El primer llegia el parte de guerra del 8 de febrer del 39, en el qual es descrivien, amb llenguatge triomfalista, les victòries del dia de les tropes nacionals. Tot seguit, els presents, braç enlaire, cantaven el Cara el sol, cançó patrioticofeixista que, curiosament, precedia una tradicional ballada de sardanes. Aquest acte de memòria històrica franquista es va fer fins ben bé l’any abans que morís Franco. Llavors, un servidor, afortunadament, ja havia après que bona part del que li havien explicat sobre el Caudillo a col·legi era mentida podrida, que «abans de la guerra» el país havia sigut una democràcia i que tots aquells que cada 8 de febrer pujaven al balcó de l’Ajuntament havien estat còmplices d’un règim criminal que ens havia retallat les llibertats, sotmès a penalitats diverses i prohibit la llengua, però que havia tingut la sort de poder tirar endavant en haver coincidit amb la guerra freda amb l’URSS i amb un gran moment de prosperitat a Europa, del qual es va beneficiar enormement. Això i res més va salvar Franco i els seus còmplices. Això i, evidentment, les ganes de tirar endavant de tothom quan va arribar la democràcia. Però no cal confondre el perdó amb l’oblit. Sobretot, i bàsicament, perquè les generacions futures sàpiguen el que es podrien trobar si baden. Que no seria poc. I si no, que ho preguntin als milers de víctimes i als milers d’exiliats, com aquells oncles meus de França, que cada setembre venien per vacances uns dies a casa i amb els quals mai vam parlar de la guerra, com si això fos perillós, que potser ho devia ser en aquells difícils – encara– anys seixanta. (Publicat a Presència, número 1796, de 28 de juliol a 3 d'agost de 2006)

posted by Miquel Riera @ 11:47 a. m.