divendres, de juliol 21, 2006

Mort en vida. Llegeixo un esfereïdor reportatge sobre com tracten les noies que trenquen determinades normes socials en una regió del sud d’Anatòlia, a Turquia, dominada per l’islam més conservador. No es tracta només de casos de maltractaments, sinó d’assassinats i de suïcidis induïts. Les víctimes són noies que han gosat fer coses tan «dolentes» com ara mirar un noi, portar faldilla curta, voler anar al cinema o que, fins i tot, han estat víctimes de violacions. En el llenguatge dels botxins, que han estat «deshonrades».Fins fa poc, aquestes noies eren «executades» habitualment per germans seus menors. A causa de la seva joventut, el noi era castigat a una pena lleu, a més, sovint els advocats argumentaven que havien estat induïts per la família a cometre el crim, amb la qual cosa, al cap de poc temps, ja sortien de la presó. Però des que Turquia ha demanat d’entrar a la Unió Europea (UE) les coses han canviat. El govern turc, pressionat pels europeus, ha endurit les penes pels assassinats «d’honor» i ara els culpables poden ser condemnats a cadena perpètua, fins i tot si són menors. Però l’enduriment de la llei no ha impedit que continuïn les morts de noies. Ara les indueixen al suïcidi. Ho explica una noia que, afortunadament, ha pogut escapar de la seva família –que la volia matar perquè s’havia enamorat d’un noi– i que ara viu acollida en un centre d’internament. «Em van fer sentir que havia comès el pecat més gran del món. Vaig sentir que no tenia dret a deshonrar la meva família i que no mereixia seguir viva. Així que vaig decidir respectar el seu desig que jo morís», ha explicat la noia, que ha sobreviscut a tres intents de suïcidi.Altres, però, no han tingut tanta sort i han trobat la mort que els han desitjat els seus familiars, els quals per aconseguir que les noies se suïcidin sovint les tanquen durant dies en habitacions amb raticida, una pistola o una corda, per tal que, en la desesperació màxima, posin fi a la seva vida. Una tortura cruel que només el fanatisme i la manca d’educació poden portar a terme. Un fanatisme i una manca d’educació injustificables des de tots els punts de vista, fins i tot aquells que t’etziben a la cara allò de la tradició cultural. Una tradició que potser no posa fi a la vida real de moltes dones d’origen àrab, però que sí que les condemna a una espècie de mort en vida, fins i tot aquí al país. I què és sinó una mort en vida obligar una filla a casar-se amb un desconegut que viu a Alemanya, per exemple, com ens explicava l’altra dia la mestressa d’una botiga a qui vam preguntar sobre una dependenta d’origen marroquí que tenia. «La van enviar ben lluny. Com segurament un dia faran amb la seva germana.» Aquesta treballa ara a la botiga i la mestressa ens explica que, per exemple, la noia no ha anat mai al cinema. «Els pares no l’hi deixen anar.»Uns pares amb la mateixa mentalitat tancada que els d’una nena de tres anys que, ara fa pocs mesos, no va poder gaudir, com els seus companys de guarderia, d’una innocent obra de teatre infantil. Una mort en vida que, com veieu, comença ben aviat en determinades famílies del país. (Publicat a Presència, número 1795 del 21 al 27 de juliol de 2006)

posted by Miquel Riera @ 6:40 p. m.