«Si un internauta despistat busca el nom d’Arcadi Espada al més cèlebre dels cercadors, després de llegir les 50 primeres entrades haurà descobert que el seu propietari és un periodista i professor d’universitat que, a Girona, va ser agredit per una trepa d’independentistes furibunds. Un campió de la democràcia i les llibertats maltractat pel fanatisme.És aquesta la realitat? Per l’hipotètic internauta encuriosit, ho és, indiscutiblement. La realitat es construeix diàriament i damunt dels fets de l’Auditori Narcís de Carreras, a hores d’ara, ja s’han erigit enormes arquitectures. Pocs dies abans, també a les comarques gironines, l’Eduard, un noiet que transitava amb una estelada enganxada a la motxilla, també va ser agredit, en aquest cas per individus excitats per altres patriotismes ara no sé si dir constitucionals o preconstitucionals. No cal dir que si l’internauta fa la recerca, no en trobarà cap rastre. Des de sempre la realitat s’ha forjat amb materials nobles i no s’hi poden fer aportacions de ferro colat. I aquest és un principi elemental que els que pretenen influir en la seva conformació ja haurien de conèixer, encara que es tracti de formacions polítiques juvenils i passionals. Als Ciutadans de Catalunya diuen que els falta aire perquè el nacionalisme català carrega excessivament l’ambient. És curiós que atribueixin la seva asfíxia justament als que malden per alliberar-se de l’asfíxia de l’uniformisme, també definit aquí com a espanyolisme. Que es considerin víctimes dels que es proclamen víctimes. En la realitat que, procurant estar molt atent, m’he o m’han construït, diria que els partidaris d’essencialismes aliens al català, ho porten amb força desinhibició per aquestes terres i sovint, fins i tot, amb un cert exhibicionisme. Em sap greu però em sembla que la dels Ciutadans és una perspectiva nítidament paranoica. Sofisticada, en efecte, però paranoica.Però si hi ha una contraindicació clara en el tractament d’aquests deliris és justament la que apliquen els Maulets. Perseguir els que se senten perseguits no és, òbviament, la millor medecina per combatre la seva afecció. Llevat d’en Boadella, la psicologia del qual és molt més fàcil d’entendre quan s’està avesat a tractar amb adolescents i d’algun altre individu enjogassat, sospito que els Ciutadans de Catalunya se senten veritablement tractats de forma injusta. Aliens a les sentimentalitats predominants a aquesta banda del món per història personal i per un cert encarcarament vinculat (amb perdó) a aquella altivesa que hi ha gent que sembla que ha mamat des del bressol, captivats per altres sentimentalitats, els irrita percebre que aquí ocupen una immerescuda excentricitat i han covat (ai em temo que sí) la llavor del ressentiment. La seva pàgina web permet accedir a articles extraordinaris que sorgeixin d’una selecció malaltissa o interessada de petits fragments de l’enorme mosaic de la realitat. La major part estan escrits en llengua castellana, però a la part superior, ofereixen la possibilitat de llegir-los en català. Quan ho sol·licites, l’article continua en castellà. En cap cas es dóna la situació inversa però estic convençut que no hi ha mala fe. Per ells, la llengua és simplement allò del sistema de signes orals per a la comunicació i no aquesta cosa carregada d’intenció que ens ha quedat als catalans. Ells diuen «buenos días» i saluden, nosaltres dient «bon dia» estem salvant un món. I és que a ells, afortunats com són, la llengua els surt amb tanta naturalitat que ni se n’adonen. Com el nacionalisme.»
posted by Miquel Riera @ 5:50 p. m.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home