dijous, de juny 29, 2006

França ens tem. I temo molt que aquesta és l’única deducció possible que es pot fer de la notícia que l’Estat francès ha decidit ajornar almenys fins al 2030 –és a dir, gairebé vint-i-cinc anys, tota una generació!– les obres de connexió del tren d’alta velocitat entre Montpeller i Perpinyà, la qual cosa és el mateix que dir entre els Països Catalans i la resta d’Europa. L’ajornament, no confirmat oficialment encara, és l’enèsim que es produeix en aquest tram de la línia d’alta velocitat europea. Un tram que, si haguéssim fet cas dels polítics d’aquí, dels d’allà i dels de més enllà, ja estaria en funcionament des de fa almenys uns quants mesos, per no dir anys. Però bé, això dels retards en el TGV entre Madrid, Barcelona i Perpinyà és com les piles del conillet de l’anunci, que duren i duren...Però, per què, us preguntareu, França no fa arribar l’alta velocitat ferroviària fins a Perpinyà? Per què el TVG s’acaba a Montpeller i no segueix més avall? És que els nord-catalans no són ciutadans de la República? Bé, si fem cas de la història recent de la Catalunya Nord, potser haurem d’acabar deduint que no. Entre altres coses, perquè les inversions governamentals franceses al territori han estat més aviat minses els últims anys. Suposem que deu tractar-se d’una província massa allunyada de París per merèixer una mica més d’interès en coses tan importants com les inversions públiques. En tot cas, però, el problema de fons no és pas, naturalment, aquesta discriminació històrica que ha patit la Catalunya Nord, ni tampoc que les Corberes siguin un territori massa difícil de travessar –tots sabem que, quan els governs s’ho proposen, fan ponts allà on volen i només heu de pujar uns quilòmetres més amunt de Carcassona, a Milhau, per comprovar-ho, contemplant el que diuen que és el pont més gran del món–, sinó que més aviat és que no volen. I no volen perquè temen molt que la connexió d’alta velocitat entre la Provença i el Llenguadoc amb Catalunya pot ser clau perquè ports com el de Barcelona o el de Tarragona entrin en competència amb el de Marsella, per exemple. I és que no hem d’oblidar que el tren d’alta velocitat no serà només per als passatgers sinó que es calcula que es mourà un gran volum de mercaderies. Potser també és per això que la connexió entre el Principat i el País Valencià va com va. És a dir que ni es mou ni es mena, com diuen a pagès. Mentre que els enllaços entre València i Madrid i entre Barcelona i Madrid avancen, a trompades, però avancen. De fet, és com si els catalans féssim amb València el mateix que els francesos fan amb el Principat, amb la diferència que el govern valencià ha apostat, des de fa temps, per mirar cap al centre peninsular.Ja ho veieu, doncs, com pinten les coses per al país, encaixonats com estem entre un estat que ens tapa per dalt i un altre que vol i dol, sense oblidar-nos, naturalment, de la incompetència dels nostres polítics, més preocupats per quedar bé amb els uns i els altres que no pas per construir un futur conjunt entre territoris germans. (Publicat a Presència, número 1792 del 30 de juny al 6 de juliol de 2006)

posted by Miquel Riera @ 6:16 p. m.

1 Comments:

At 11:20 a. m., Blogger Miquel Riera said...

Gràcies Xavi,
Sempre és reconfortant saber que et llegeixen i té interès el que escrius.
Miquel

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home